Per
al moviment neofeminista del 68 –el feminisme ho deixem per a les
lluitadores pels drets de la dona a la fi del XIX i principis del XX–
impregnat d'ideologia marxista i de autoproclamat “progressisme
alliberat”, la relació home-dona era un enfrontament dialectic
–propi de les ideologies de l'escissió de matriu marxista–
entenent a la dona com a “classe social alienada”, en procés
“emancipatori”.
Dins
de l'ortodòxia marxista, les feministes van categoritzar un model
mundial inicial com el moment de major opressió, al que anar
superant en les successives fases que portassen a l'emancipació
final (d'aquí el seu particular concepte de “progrés”). A
aquest model ho van qualificar com “el model d'opressió
patriarcal”.
Els
esquemes liberals-marxistes de la història s'obstinen en presentar
models únics i universals, no reconeixent la pluralitat i varietat
de civilitzacions que han constituït la història mundial, terme
aquest ja de per si mateix problemàtic. La veritat és que ja des de
la primera Antiguitat, es constaten diferències abismals en la
concepció i la consideració de la dona entre els pobles europeus i
els de el Pròxim Orient.
La dona a Europa i a Pròxim Orient: dues concepcions oposades.
La dona a Europa i a Pròxim Orient: dues concepcions oposades.
En
tota l'Europa antiga veiem repetida l'alta valoració de la dona,
dins d'una societat patrilineal (que no patriarcal). Al món
hel·lènic, a Roma, i entre els celtes i germans, la dona està
plenament integrada en les estructures soci-econòmiques, culturals i
polítiques. Està “junt” al seu marit, però no “sota” el
seu marit. Exerceix els seus drets mitjançant procediments de
justícia. Té el seu lloc en els jocs on s'exalta el vigor i la
salut, i en els altars on es rendeix culte diví. Fins i tot a
Irlanda, les dones exerceixen destacades funcions religioses, i entre
els gots i cimbres és normal veure-les com a soldats. Aquest paper
de la dona apareix en les fonts i testimoniatges de la més antiga
cultura europea. Andrómaca dóna
consells militars a Héctor en
la Iliada (VI, 490-93). Plató descriu
a la dona com “més feble que l'home” però afirmant que té
vocació per al compliment de les més altes funcions filosòfiques i
guerreres (República V. 455-56). Entre els tràgics, especialment en
Eurípides la psicologia femenina és tractada amb respecte i
admiració. A Roma la dona sopa fora de casa quan vol, pot posseir
terres i heretar. Catón
el Vell,
exemple de la virtut romana assenyala “l'home que pega a una dona,
aixeca una mà impía sobre el que hi ha de més sagrat i de més
sant al món”.
“Entre
els antics germans, és la dona la que era honrada” ens diu
l'historiador Louis
Bridel en
el seu llibre, La
femme et le droit. Etude
historique sud la condition de la femme.
Entre ells, la filla major gaudeix de la lliure administració dels
seus béns, encara casada pot, sense autorització de l'espòs,
endeutar-se i contreure obligacions. A Grècia, el dia de les noces,
la nova propietària de la casa rep un grapat de claus, símbol del
seu poder i autoritat. Costum que també es documenta entre els
celtes irlandesos i hispans i entre els germans, Tàcit,
l'historiador romà que primer va escriure sobre aquests afirma “la
família no existeix ni subsisteix més que gràcies a la dona”.
La
situació de la dona en l'Europa antiga dista molt de la “submissió
patriarcal” de la qual parlaven les neo-feministes, terme que, no
obstant això, encaixa molt millor amb el que ens trobem en el Pròxim
Orient islàmic i pre-islàmic. En Assíria, les dones havien de
prostituir-se almenys una vegada en la seua vida. En la tradició
israeliana es considera que tot pecat té el seu origen en la dona,
mentre que per als àrabs preislámics la submissió a l'home i la
seua inferioritat ontològica és constant. Tendència que
s'agreujarà i codificarà en l'Alcorà on s'assenyala que la dona és
impura i inferior a l'home, contemplat el repudi de la dona pel
simple capritx del seu marit, autoritzat a colpejar a qualsevol
d'elles “sospitosa” d'infidelitat (Alcorà IV, 34).
Aquesta
diferència s'estendrà durant tota l'Edat Mitjana. Mentre que a
Europa veiem a reines i heroïnes, la dona a Orient Mitjà continua
en la marginació i exclusió de la vida social i política. Són
centenars les reines i princeses que trobem en la història Europea
medieval, cap en la d'Orienta Mitjà. En èpiques tan difícils i
“heroiques” com la Reconquesta, existeixen nombrosos casos de
dones europees guerreres, camperoles que van formar part de l'elit
militar del seu poble. Bonnassie ofereix
els exemples superbs de la comtessa Ermesendis,
filla del comte Roger
de Carcassona,
i de Guidinilda (però
igualment podríem recordar a una altra dones de la Casa de Barcelona
com Almodis o Mahalta):
«Així mateix és molt revelador de l'ambient de l'època, per
exemple, la personalitat d'aquesta Guidinilda,
que emprèn al capdavant de la seva “mesnada” (els seus tres
fills i dues parelles d'amics) la reconquesta de Cervera, construeix
una torre i en 1026 aconsegueix que li atribueixin –precisament la
comtessa Ermesendis–
el comandament de la nova castlanía». Dones que pertanyen als
estrats de potents o maiores de goticitat irrefutable.
En
l'Edat Mitjana i sobretot en l'Edat Moderna, canvis soci-econòmics i
ideològics ocorreguts a Europa, porten a la dona cap a posicions de
replegament i a una posició de progressiva i creixent subordinació.
Situació contra la qual les dones van lluitar valentament als segles
XIX i principis de XX, i en fer-ho, reclamaven –sabent-ho o no–
el aggiornamento de tornada als valors típics de les societats
europees ineludiblement units al respecte i valoració per la
condició femenina.
La
incongruència del neofeminisme: de la crema de sostenidors i
l'acceptació del burka.
D'aquest
moviment de lluita femení, passem en els famosos anys 60-70 a
l'aparició del moviment neo-feminista, amb dirigents tan grotesques
com Kate
Millett i
afirmacions tan al·lucinants com aquesta “els estereotips sexuals
estan desproveïts de tota fonamentació biològica”. Negant
evidències com el fet que el dimorfisme sexual, és a dir, la
diferenciació dels sexes es manifesta com a dada fonamental dels
sistema vivents i més dels humans, sense que això suposi establir
una qualificació d'aquestes diferenciacions, doncs com diu el
filòsof alemany Keyserling “és
tan ridícul parlar de la superioritat de l'home o de la dona com de
la superioritat del pol elèctric positiu o el negatiu”.
La idea d'aquest moviment neo-feminista seria que, a part de les diferències sexuals (massa evidents per negar-les), tots els éssers humans serien més o menys bisexuals (?) i les diferències de conducta que constatem es deuen a “condicionaments artificials i educacionals” assumits i “impostos” des de la infància a través dels jocs, el vocabularis, la distribució de rols i la roba. I va ser una peça de roba, el sostenidor, el símbol triat per les neofeminista com a element de la seua submissió, així s'organitzaven cremes de sostenidors, que pretenien ser una escenificació del final de la submissió femenina al masclisme sexista i a la instrumentalització de la seua condició femenina.
La idea d'aquest moviment neo-feminista seria que, a part de les diferències sexuals (massa evidents per negar-les), tots els éssers humans serien més o menys bisexuals (?) i les diferències de conducta que constatem es deuen a “condicionaments artificials i educacionals” assumits i “impostos” des de la infància a través dels jocs, el vocabularis, la distribució de rols i la roba. I va ser una peça de roba, el sostenidor, el símbol triat per les neofeminista com a element de la seua submissió, així s'organitzaven cremes de sostenidors, que pretenien ser una escenificació del final de la submissió femenina al masclisme sexista i a la instrumentalització de la seua condició femenina.
Pocs anys després, el sostenidor ha deixat de ser un tema de debat, i avui a Europa, la peces femenines que més controvèrsia susciten, són precisament peces que no usen les europees sinó les immigrants arribades del Tercer Món, el vel i el burka. Una de les moltes conseqüències de la immigració de la qual és víctima Europa.
Si
el sostenidor era considerat una “peça opresiva” el lògic
hagués segut pensar que aquestes feministes (amb uns quants
anys més) estiguessin en primera fila de les protestes contra els
vels i els burkas. No ha segut així, la majoria de les vegades
han callat, quan no han qualificat de “xenòfobs” als quals han
demanat legislacions contres aquestes peces que atempten a la idea
que els europeus tenim de la dignitat i la llibertat femenines.
Aquestes
mateixes “cremasujetadors”, moltes d'elles avui dirigents de
partits d'esquerra “civilitzada”, col·laboren políticament amb
un islamisme que és clarament “masclista” i dista molt de ser
“emancipador de la dona” com elles pretenien presentar-se fins a
fa poques dècades. Va ser una d'elles, candidata socialista en una
mitjana localitat francesa, la que va pactar amb la comunitat
islàmica local amb tal d'obtenir els seus vots contra el candidat
del Front National –que sense aquests vots s'hagués convertit en
alcalde– el pacte tàcit que va acceptar l'emancipada
ex-cremasujetadors amb els líders (masculins clar) de la comunitat
islàmica local és que un dia a la setmana la piscina municipal anés
d'ús exclusiu masculí i un altre dia d'ús exclusiu femení, alguna
cosa a lo que s' oposava el candidat identitari i pel que va ser
qualificat de “xenòfob” per la neofeminista i ara
“islamosubmissa”. Un exemple més de la hipocresia del
neo-feminisme universalista i multicultural.
Els
identitaris som clars i rotunds en aquest sentit: la presència
d'imans que expliquen com donar pallisses a les dones, els vels, les
cares tapades i els burkas, atempten contra la dignitat i el valor
que té la dona en el nostre sistema de valors. Per això són
pràctiques que han de ser abolides a Europa de manera ferma i
contundent; els que vulguin practicar-les tenen el seu lloc en la
riba sud del Mediterrani, no entre nosaltres.
Enric Ravello
LA MUJER EN LA HISTORIA DE EUROPA Y LA SUMISIÓN DE LAS PROGRES PSEUDOFEMINISTAS
Para el movimiento neofeminista del 68 –el feminismo lo dejamos para las luchadoras por los derechos de la mujer a finales del XIX y principios del XX– impregnado de ideología marxista y de autoproclamado “progresismo liberado”, la relación hombre-mujer era un enfrentamiento dialectico –propio de las ideologías de la escisión de matriz marxista– entendiendo a la mujer como “clase social alienada”, en proceso “emancipatorio”.
Dentro
de la ortodoxia marxista, las feministas categorizaron un modelo
mundial inicial como el
momento de mayor opresión, al que ir superando en las sucesivas
fases que llevaran a la emancipación final (de ahí su particular
concepto de “progreso”). A
ese modelo lo calificaron como “el modelo de opresión patriarcal”.
Los
esquemas liberales-marxista de la historia se empeñan en presentar
modelos únicos y universales, no
reconociendo la pluralidad y variedad de civilizaciones que han
constituido la historia mundial, término éste ya de por sí
problemático. Lo cierto es que ya desde la primera Antigüedad, se
constatan diferencias abismales en la concepción y la consideración
de la mujer entre los pueblos europeos y los del Próximo Oriente.
La
mujer en Europa y en Próximo Oriente: dos concepciones opuestas
En
toda la Europa antigua vemos repetida la alta valoración de la
mujer, dentro de una sociedad patrilineal
(que no patriarcal). En el mundo helénico, en Roma, y entre los
celtas y germanos, la mujer está plenamente integrada en
las estructuras
socio-económicas, culturales y políticas. Está “junto” a su
marido, pero no “bajo” su marido. Ejerce sus derechos mediante
procedimientos de justicia. Tiene su lugar en los juegos donde se
exalta el vigor y la salud, y en los altares donde se rinde culto
divino. Incluso en Irlanda, las mujeres ejercen destacadas funciones
religiosas, y entre los godos y cimbrios es normal verlas como
soldados. Este papel de la mujer aparece en las fuentes y testimonios
de la más antigua cultura europea. Andrómaca da
consejos militares a Héctor en
la Iliada (VI,
490-93). Platóndescribe
a la mujer como “más débil que el hombre” pero afirmando que
tiene vocación para el cumplimiento de las más altas funciones
filosóficas y guerreras (República V.
455-56). Entre los trágicos, especialmente en Eurípides la
psicología femenina es tratada con respecto y admiración. En Roma
la mujer cena fuera de casa cuando quiere, puede poseer tierras y
heredar. Catón
el Viejo,
ejemplo de la virtud romana señala “el hombre que pega a una
mujer, levanta una mano impía sobre lo que hay de más sagrado y de
más santo en el mundo”.
“Entre
los antiguos germanos, es la mujer la que era honrada” nos dice el
historiador Louis
Bridel en
su libro, Le
femme et le droit. Etude historique sur la condition de la
femme. Entre
ellos la hija mayor goza de la libre administración de sus bienes,
aún casada puede, sin autorización del esposo, endeudarse y
contraer obligaciones. En
Grecia, el día de la boda, la nueva dueña de la casa recibe un
manojo de llaves, símbolo de su poder y autoridad. Costumbre que
también se documenta entre los celtas irlandeses e hispanos y entre
los germanos, Tácito,
el historiador romano que primero escribió sobre éstos afirma “la
familia no existe ni subsiste más que gracias a la mujer”.
La
situación de la mujer en la Europa antigua dista mucho de la
“sumisión patriarcal” de la que hablaban las neo-feministas,
término que, sin embargo, encaja mucho mejor con lo que nos
encontramos en el Próximo Oriente islámico y pre-islámico. En
Asiria, las mujeres debían prostituirse al menos una vez en su vida.
En la tradición israelita se considera que todo pecado tiene su
origen en la mujer, mientras que para los árabes preislámicos la
sumisión al hombre y su inferioridad ontológica es constante.
Tendencia que se agravará y codificará en el Corán donde
se señala que la mujer es impura e inferior al hombre, contemplado
el repudio de la mujer por el simple capricho de su marido,
autorizado a golpear a cualquier de
ellas “sospechosa” de infidelidad (Corán IV,
34).
Esta
diferencia se extenderá durante toda la Edad Media. Mientras que en
Europa vemos a reinas y heroínas, la mujer en Oriente Medio continúa
en la marginación y exclusión de la vida social y política. Son
cientos las reinas y princesas que
encontramos en la historia Europea medieval, ninguna en la de Orienta
Medio. En épicas tan difíciles y “heroicas” como la
Reconquista, existen numerosos casos de mujeres
europeas guerreras, campesinas que formaron parte de la élite
militar de su pueblo. Bonnassie
ofrece los ejemplos soberbios de la condesa Ermesendis, hija del
conde Roger de Carcasona, y de Guidinilda (pero igualmente podríamos
recordar a otra mujeres de la Casa de Barcelona como Almodis o
Mahalta): «Así
mismo es muy revelador del ambiente de la época, por ejemplo, la
personalidad de esta Guidinilda, que emprende a la cabeza de su
“mesnada” (sus tres hijos y dos parejas de amigos) la reconquista
de Cervera, construye una torre y en 1026 consigue que le atribuyan
–precisamente la condesa Ermesendis– el mando de la nueva
castellanía».
Mujeres que pertenecen a los estratos de potentes o maiores de
goticidad irrefutable.
En
la Edad Media y sobre todo en la Edad Moderna, cambios
socio-económicos e ideológicos ocurridos en Europa, llevan a la
mujer hacia posiciones de repliegue y a una posición de progresiva y
creciente subordinación. Situación contra la que las mujeres
lucharon valientemente en los siglos XIX y principios de XX, y al
hacerlo, reclamaban –sabiéndolo o no– el aggiornamento de
vuelta a los valores típicos de las sociedades europeas
ineludiblemente unidos al respeto y valoración por la condición
femenina.
La
incongruencia del neofeminismo: de la quema de sujetadores y la
aceptación del burka
De
ese movimiento de lucha femenino, pasamos en los famosos años 60-70
a la aparición del movimiento neo-feminista, con dirigentes tan
grotescas como Kate
Millett y
afirmaciones tan alucinantes como ésta “los estereotipos sexuales
están desprovistos de toda fundamentación biológica”. Negando
evidencias como el hecho de que el dimorfismo sexual, es decir, la
diferenciación de los sexos se manifiesta como dato fundamental de
los sistema vivientes y más de los humanos, sin que ello suponga
establecer una calificación de esas diferenciaciones, pues como dice
el filósofo alemán Keyserling “es
tan ridículo hablar de la superioridad del hombre o de la mujer como
de la superioridad del polo eléctrico positivo o el negativo”.
La
idea de este movimiento neo-feminista sería que, aparte de las
diferencias sexuales (demasiado evidentes para negarlas), todos los
seres humanos serían más o menos bisexuales (?) y las diferencias
de conducta que constatamos se deben a “condicionamientos
artificiales y educacionales” asumidos e “impuestos” desde la
infancia a través de los juegos, el vocabularios, la distribución
de roles y la ropa. Y fue una prenda de ropa, el sujetador, el
símbolo elegido por las neofeminista como elemento de su sumisión,
así se organizaban quemas de sujetadores, que pretendían ser una
escenificación del final de la sumisión femenina al machismo
sexista y a la instrumentalización de su condición femenina.
Pocos
años después, el sujetador ha dejado de ser un tema de debate, y
hoy en Europa, la prendas femeninas que más controversia suscitan,
son precisamente prendas que no usan las europeas sino las
inmigrantes llegadas del Tercer Mundo, el velo y el burka. Una de las
muchas consecuencias de la inmigración de la que es víctima Europa.
Si
el sujetador era considerado una “prenda opresiva” lo lógico
hubiera sido pensar que esas feministas (con unos cuantos años más)
estuvieran en primera fila de las protestas contra los velos y los
burkas. No ha sido así, la mayoría de las veces han callado, cuando
no han calificado de “xenófobos” a los que han pedido
legislaciones contras esas prendas que atentan a la idea que los
europeos tenemos de la dignidad y la libertad femeninas.
Esas
mismas “quemasujetadores”, muchas de ellas hoy dirigentes de
partidos de izquierda “civilizada”, colaboran políticamente con
un islamismo que es claramente “machista” y dista mucho de ser
“emancipador de la mujer” como ellas pretendían presentarse
hasta hace pocas décadas. Fue una de ellas, candidata socialista en
una mediana localidad francesa, la que pactó con la comunidad
islámica local con tal de obtener sus votos contra el candidato del
Front National –que sin esos votos se hubiera convertido en
alcalde– el pacto tácito de que aceptó la emancipada ex
quemasujetadores con los líderes (masculinos claro) de la comunidad
islámica local es que un día a la semana la piscina municipal fuera
de uso exclusivo masculino y otro día de uso exclusivo femenino,
algo a lo se oponía el candidato identitario y por lo que fue
calificado de “xenófobo” por la neofeminista y ahora
“islamosumisa”. Un ejemplo más de la hipocresía del
neo-feminismo universalista y multicultural.
Los
identitarios somos claros y rotundos en este sentido: la presencia de
imanes que explican cómo dar palizas a las mujeres, los velos, las
caras tapadas y los burkas, atentan contra la dignidad y el valor que
tiene la mujer en nuestro sistema de valores. Por eso son prácticas
que deben ser abolidas en Europa de manera firme y contundente; los
que quieran practicarlas tiene su lugar en el orilla sur del
Mediterráneo, no entre nosotros.
Enric
Ravello
0 commentaires