LES MESURES DE RAJOY O QUAN LA GLOBALITZACIÓ SEGRESTA LA POLÍTICA

Menys d'una setmana després que el PP aprovés les noves retallades proposades pel Govern de Mariano Rajoy, els carrers de moltes ciutats espanyoles s'omplen de manifestants espontanis i indignats, que anuncien una forta oposició al projecte d'espoli neoliberal que un terminal Rajoy s'obstina a aplicar. La intensitat d'aquestes protestes difícilment faran variar l'aplicació d'un pla que ve dictat des de Brussel·les i Berlín i del que Mariano és l'executor necessari, sense que se li permeten fer les més mínimes variacions.

Les mesures seran un desastre en l'econòmic, i el que és pitjor, no ens diuen clarament quin l'objectiu final al que responen. Sentim com argument de fons que “Espanya ha de tornar a ser competitiva” i cal preguntar-se competitius amb qui? Perquè cal dir-ho clarament, el teixit industrial espanyol ha segut desmantellat per culpa de no poder competir amb els preus d'aquests mateixos productes produïts fonamentalment a Xina i els països emergents del sud-est asiàtic. Així que si del que es tracta realment és de ser competitius amb aquests països, el problema és gravíssim, doncs per ser-ho el cost laboral i social hauria de tendir a equivaler al mateix cost social i laboral dels treballadors xinesos, i això no suposa “reduir els sous el 25%” com alguns comenten, sinó empobrir a la classe treballadora espanyola, i fer disminuir la seua capacitat econòmica i els seus drets socials un 200-300%. Per això Rajoy ha de dir vocalitzant clarament què entén el per “ser competitius”. Perquè existeix una altra forma de ser-ho, i no és atacant als drets soci-econòmics dels nostres treballadors, sinó imposant durs aranzels a les mercaderies provinents de països que practiquen el dúmping social i el semiesclavatge; però això només es pot fer dins d'una lògica social-identitària i en contraposició a la lògica liberal-globalista de la qual participen Rajoy i Merkel.

Aquesta mateixa lògica social-identitària obligaria al fet que una de les primeres mesures econòmiques a prendre fos la congelació de qualsevol ajuda o subvenció als immigrants i donacions a països del Tercer Món, però una vegada més la lògica liberal-mundialista de Rajoy i Merkel impedeix prendre les decisions eficaces i necessàries que nosaltres proposem.
El trist i grisenc executiu de Rajoy tampoc s'ha atrevit a prendre cap mesura que retalle l'escandalosa situació de privilegi de la classe política. Hi ha hagut molts comentaris que assenyalen el problema de la duplicitat i súper posició d'administracions –varis d'ells amb raó- però trobem a faltar un, perquè si hi ha alguna cosa que ha demostrat estar buit de contingut és precisament el Govern i el seu President, que ja no manen sinó que s'han convertit en funcionaris de la UE al dictat dels seus veritables mandataris; per això la primera mesura passaria per replantejar-se si Rajoy i els seus ministres han de seguir cobrant sous per “governar” quan en realitat no ho fan.

L'únic ginyo a la galeria en aquest sentit, ha segut la mesura de retallar el nombre de regidors, però es tracta d'un parany i no d'una solució. Rajoy i el seu aliat, el PSOE, saben que la contestació als partits majoritaris va a augmentar en els propers anys. Així que aquesta mesura –i unes altres que ens temem vindran- no té res a veure amb el “estalvi” sinó amb dificultar l'entrada en les institucions de poder dels partits alternatius, mitjançant trucs antidemocràtics que tergiversen la voluntat popular. És alguna cosa déjà vu a Europa, on per exemple, s'han fet lleis perquè el Front National a França tinga només 2 diputats, mentre que amb un sistema proporcional tindria 85. Darrere d'aquesta mesura antidemocràtica es percep la por d'una classe política que sap que ha entrat en situació terminal. Ho intentaran però no podran parar l'ascens de forces alternatives que com a Plataforma per Catalunya advoquen per un canvi de paradigma polític que acabe amb la globalització i les seues conseqüències (crisi, immigració, empobriment, deslocalització, desindustrialització) i instaure polítiques radicalment socials i identitaries.

Enric Ravello

LAS MEDIDAS DE RAJOY O CUANDO LA GLOBALIZACIÓN SECUESTRA LA POLÍTICA

Menos de una semana después de que el PP aprobara los nuevos recortes propuestos por el Gobierno de Mariano Rajoy, las calles de muchas ciudades españolas se llenan de manifestantes espontáneos e indignados, que anuncian una fuerte oposición al proyecto de expolio neoliberal que un terminal Rajoy se empeña en aplicar. La intensidad de esas protestas difícilmente harán variar la aplicación de un plan que viene dictado desde Bruselas y Berlín y del que Mariano es el ejecutor necesario, sin que se le permitan hacer las más mínimas variaciones

Las medidas serán un desastre en lo económico, y lo que es peor, no nos dicen claramente cuál el objetivo final al que responden. Oímos cómo argumento de fondo que “España tiene que volver a ser competitiva” y hay que preguntarse ¿competitivos con quién? Porque hay que decirlo claramente, el tejido industrial español ha sido desmantelado por culpa de no poder competir con los precios de esos mismos productos producidos fundamentalmente en China y los países emergentes del sudeste asiático. Así que si de lo que se trata realmente es de ser competitivos con esos países, el problema es gravísimo, pues para serlo  el coste labora y social tendría que tender a equivaler al mismo coste social y laboral de los trabajadores chinos, y eso no supone “reducir los sueldos el 25%” como algunos comentan, sino empobrecer a la clase trabajadora española, y hacer disminuir su capacidad económica y sus derechos sociales un 200-300%. Por eso Rajoy debe decir vocalizando claramente qué entiende el por “ser competitivos”. Porque existe otra forma de serlo, y no es atacando a los derechos socio-económicos de nuestros trabajadores, sino imponiendo duros aranceles a las mercancías provenientes de países que practican el dumping social y la semiesclavitud; pero eso sólo se puede hacer dentro de una lógica social-identitaria y en contraposición a la lógica liberal-globalista de la que participan Rajoy y Merkel.

Esa misma lógica social-identitaria obligaría a que una de las primeras medidas económica a tomar fuera la congelación de cualquier ayuda o subvención a los inmigrantes y donaciones a países del Tercer Mundo, pero una vez más la lógica liberal-mundialista de Rajoy y Merkelimpide tomar las decisiones eficaces y necesarias que nosotros proponemos.

El triste y grisáceo ejecutivo de Rajoy tampoco se ha atrevido a tomar ninguna medida que recorte la escandalosa situación de privilegio de la clase política. Ha habido muchos comentarios que señalan el problema de la duplicidad y súper posición de administraciones –varios de ellos con razón- pero echamos en falta uno, porque si hay algo que ha demostrado estar vacío de contenido es precisamente el Gobierno y su Presidente, que ya no mandan sino que se han convertido en funcionarios de la UE al dictado de sus verdaderos mandatarios; por eso la primera medida pasaría por replantearse si Rajoy y sus ministros deben seguir cobrando sueldos por “gobernar” cuando en realidad no lo hacen.

El único giño a la galería en este sentido, ha sido la medida de recortar el número de concejales, pero se trata de una trampa y no de una solución. Rajoy y su aliado, el PSOE, saben que la contestación a los partidos mayoritarios va a aumentar en los próximos años. Así que esta medida –y otras que nos tememos vendrán- no tiene nada que ver con el “ahorro” sino con dificultar la entrada en las instituciones de poder de los partidos alternativos, mediante trucos antidemocráticos que tergiversen la voluntad popular. Es algo déjà vu en Europa, donde por ejemplo, se han hecho leyes para que el Front National tenga sólo 2 diputados, mientras que con un sistema proporcional tendría 85.  Detrás de esta medida antidemocrática se percibe el miedo de una clase política que sabe que ha entrado en situación terminal. Lo intentarán pero no podrán parar el ascenso de fuerzas alternativas que como Plataforma per Catalunya abogan por un cambio de paradigma político que termine con la globalización y sus consecuencias (crisis, inmigración, empobrecimiento, deslocalización, desindustrialización) e instaure políticas radicalmente  sociales e identitairas.

Enric Ravello