ELS GRECS A LA CATALUNYA ANTIGA.

Catalunya és l'única zona de la península ibèrica que pot parlar amb propietat d'haver tingut colonització grega, amb presència humana i ciutats establertes i regides segons lleis hel·lèniques.

Com demostra la historiografia actual i especialment el professor Fernández Nieto, la referència a la presència grega anterior al segle V, es deu a escriptors d'època hel·lenístic-romana que atribueixen als grecs, presències i rutes comercials pròpies de la colonització fenicio-púnica. És cert que hi va haver arribada de material comercial grec anterior, però sempre en el context del comerç fenici-peninsular, eren els fenicis els que venien ceràmiques gregues; així doncs, fins a la fundació d'Empúries i Roses, no hi ha presència grega a la península.

La resta de les anomenades "colònies gregues" a la península ibèrica no són tals, sinó factories fenícies o iber-púnica a què les fonts gregues considerats, gairebé sempre en èpoques tardanes i de forma errònia, de fundació samia o focea és a dir helena - quan en realitat eren ports coneguts i freqüentats pels grecs a mesura que van augmentar les seves relacions comercials amb l'àrea fenici-púnica. Els noms d'aquestes poblacions eren coneguts pels indígenes i pels fenicis, i com a tals van ser objectes d'adaptacions del nom per part dels grecs. També és possible que el nom grec aparegués en algun tipus de document o inscripció i que es mantingués, a més, en el llenguatge dels navegants i comerciants grecs instal·lats en aquests ports. L'error de considerar-los colònies gregues s'explica perquè els comerciants púnics en aquests ports van ser ràpidament substituïts per comerciants grecs després del desembarcament romà a la Península. D'entre aquestes "no-colònies" gregues podem citar:

Abdera (Adra-Almeria), Akra Leuke (Alacant), Alonis (Santa Pola-Alacant), Hemeroskopeion (Dènia-Alacant), Kallipolos (nord de l'Ebre), Kypsela (Nord de Catalunya), Labedontia (Sud de Tarragona), Mainake (entre Màlaga i Granada), Molybdana (Villaricos), Salauris (desconeguda).

La colonització grega i la Mediterrània occidental

La colonització grega respon a una convergència d'interessos col·lectius i desitjos personals d'ascens, millorant la posició econòmica i polític-social individual i col·lectiva. L'anomenada "colonització" grega és la conseqüència dels primers contactes realitzats des de l'època minoica, i sobretot micènica, per tota la Mediterrània. La recuperació de les fonts de riqueses existents a tota la Mediterrània que ja havia alimentat el comerç micènic, i el record mai es va perdre, era el principal objectiu d'aquest moviment colonitzador que es va iniciar al segle VIII a.C.

Els colons grecs es van establir un cop s'havien produït els primers contactes per aventurers exploradors que els precedien, establint sempre en bones terres des del punt de vista agrícola i estratègic.

Tradicionalment s'ha considerat que hi va haver una colonització amb fins predominantment agraris, amb l'objectiu de solucionar problemes d'excés de població en les metròpolis, i posteriorment una segona etapa de tipus comercial. Actualment això es posa en qüestió ja que les excavacions arqueològiques, delaten la presència no només de comerciants sinó d'una forta aristocràcia guerrera.

L'expansió focea: Marsella, Roses i Empúries.

La colonització grega a la Mediterrània occidental, tindrà com a protagonista una ciutat grega situada a les costes d'Àsia Menor, Focea. Són grecs foceus els que coneixen aquesta zona de la Mediterrània, els que comencen a comerciar amb la població indígena i els que funden la gran colònia grega en aquesta zona: Massalia (l'actual Marsella), on malgrat l'oposició etrusca i alguns conflictes amb la població ligur autòctona, es funda aquesta colònia grega entorn de l'any 600 a. C.

El seu emplaçament oferia nombrosos avantatges, amb àmplies terres per als conreus típicament mediterranis, i una sortida a la incipient ruta comercial del Roine, a més d'una situació marítima privilegiada. Tot això va motivar el seu ràpid progrés, mantenint una àmplia xarxa comercial, cap al 580 a. C. ja tenim proves de la seva expansió comercial, i en aquests anys es va convertir en la ciutat comercial més important de l'oest de la península itàlica, fins a època romana.

L'expansió del seu poder queda demostrada, en la fundació d'una sèrie d'assentaments de grecs masalioes al Sud de França i nord-oest de la Península ibèrica, en la majoria dels casos, no autònoms sinó dependents de Massalia, com Anticopols i Nicaia en terra gala i Rodes i Empúries al territori català.

Emporion (actual Empúries). Entorn a 575 a. C es va produir el primer assentament grec a una illeta propera al continent, en l'actualitat aquesta illa està unida al continent i és on se situa el poble de Sant Martí d'Empúries, aquí es va fundar el que s'anomena la Paleopolis -ciutat antiga-, és a dir la ciutat antiga amb el seu port natural, que en segle VI a. C., s'estén ja a la part continent on es funda la Neàpolis-ciutat nova-. L'existència del port al nord i de la costa a l'est va ser la raó per protegir la ciutat tan sols per la part sud i oest amb una muralla que no era exageradament sòlida, el que parla de la manca de conflicte amb la població nativa adjacent.

Així emmarcada Empúries, fa possible un traçat força regular, amb un pla tipus hipodàmic on els carrers es creuen perpendicularment. Les construccions de la ciutat segueixen la tònica general de les diferents colònies gregues del mateix tipus. Els edificis públics, places temples i habitatges van ser remodelats contínuament, conservant poc dels primers, a la Paleopolis fonamentalment restes dels santuari d'Artemis Efesia. A la Neopolis tenim restes dels temples dedicats a Asclepi, déu de la medicina, a la deessa Higea i al propi Zeús.

A la fi del segle III a. C es va engrandir la Stoa i edificis annexos, Empúries mai va ser una ciutat monumental però sempre va conservar la seva naturalesa d'important centre comercial.

Rhode (l'actual Roses). Va ser descoberta fa relativament pocs anys, i les cronologies de datació fan pensar que va ser fundada al voltant dels segles IV i III a.C., és una ciutat encara pendent d'excavar.

Empúries i Roses entrar en crisi sobre l'any 240 a. C., moment en què es detecta la fi de les encunyacions de dracmes en ambdues ciutats. Va ser en el context de les Guerres Púnica i de la presència d'Aníbal a Hispània. Precisament va ser la Segona Guerra Púnica la que va provocar que en 218 a. C, els romans desembarquessin a la península ibèrica, i ho fessin precisament a Empúries, per defensar aquesta ciutat aliada seva de la pressió cartaginesa. Així va ser en aquesta colònia grega on es va iniciar la romanització d'Hispània.

Enric Ravello Barber.