XÀBIA UN POBLE DEL NOSTRE MEDITERRANI.

Sabent-se protegits per Júpiter, els romans es van instal·lar en dos assentaments a ambdues vessants de la muntanya Montgó, el nom de la qual deriva del que li van donar els nostres avantpassats llatins Mont Iovis (la Muntanya de Júpiter). En la nord, un dedicat a Diana, deessa de la caça i de la naturalesa, el seu nom és encara recognoscible en la localitat que avui està establida sobre aquell assentament, Denia. En la vessant sud es van fundar una sèrie de “viles” dedicades a l'explotació agrícola, a les salazons i a l'elaboració de la salsa romana més coneguda –el garum-, en l'actual terme de Xàbia.

Dels nostres antecessors romans que van viure en aquesta zona del Mare Nostrum, ens han arribat diversos deixants funeraris, una d'elles pertany a un tal Quintus Cornelius Clemens, i en quasi totes les que s'han trobat estan gravades els típics “comiats” romans: que la terra et siga lleu o sic transit (estem de pas).

Els romans no van ser els primers habitants de la Marina Alta valenciana. En aquesta zona són freqüents les coves paleolítiques amb funció d'hàbitat i fins i tot en la propera Benidoleig amb la funció d'espais dedicats a rituals iniciàtics datats fa més de 35.000 anys. En èpoques més recents, la cultura ibèrica va tenir el seu moment d'esplendor, com pot comprovar-se visitant el Tresor Ibèric de Xàbia, en el Museu municipal

La Reconquesta: un nou començament

En 1244 els musulmans de Denia es rendeixen a Jaume I i a Pere Eiximent Carrot, qui va dirigir la Reconquesta de la comarca de la Marina. Després de la victòria militar, l'expulsió dels musulmans i la primera arribada dels nous colons cristians, Jaume I va visitar Xàbia per a veure els fruits de la seua victòria. 

Jaume II va consolidar la conquesta d'aquesta zona enfront de les intentones dels musulmans granadins. A principis del segle XIV la situació està ja estabilitzada. Xàbia, com les localitats veïnes, serà repoblada ex novo, la població musulmana és expulsada, només uns pocs abracen fictíciament el cristianisme, seran els moriscs que generaran permanents problemes de convivència fins a la seua definitiva expulsió.

La repoblació de la Marina segueix les mateixes pautes que en la resta del recentment fundant Regne de València. El professor d'Història medieval de la Universitat de València,Enric Guinot en el seu llibre Els fundadors del Regne de València ens indica que un 10-15% dels repobladors de la Marina eren aragonesos, mentre que un 70-80% venien de Catalunya.

Moriscs, pirates i esclavistes

El segle XV marca l'explosió demogràfica de la Xàbia sorgida de la reconquesta i la repoblació, però també és durant aquests anys quan els xabians s'enfronten a un nou i gran perill: les razzias dels pirates musulmans i berberiscs, que es faran més intenses amb l'expansió turca pel Mediterrani oriental i central. 

Les incursions de pirates islàmics tenien com a objectiu no solament el pillatge i el robatori, també el segrest de xiquets i dones que seran venuts com a esclaus en els països musulmans, una pràctica que atterroritzà a tot el Mediterrani europeu i sobre la qual els historiadors de el “políticament correcte” tracten de passar de puntetes, però que va suposar un drama per a centenars de milers d'europeus robats per sempre de les seues terres i de les seues famílies.

En 1513 comencen les obres de agrandament de la Seu (església principal) de Xàbia, l'arquitecte de la qual, Domingo de Urteaga, planifica un edifici religiós que, al seu torn, puga fer funcions de fortalesa i refugi per a la població civil durant les freqüents incursions de berberiscs. Les obres suposaven l'ampliació d'una primera església en la qual es va prohibir l’entrada a sant Vicente Ferrer, per predicar en valencià i no en llatí, la llengua sagrada de llavors.

El perill exterior que suposaven els assalts dels pirates musulmans es conjugava amb la inestabilitat interior deguda a la presència morisca. La majoria dels moriscs eren acusats de seguir professant la fe islàmica en privat, però no és açò el que preocupava als habitants de Xàbia, sinó la seua complicitat amb els pirates berberiscs i amb el Turc. Sens dubte la “qüestió morisca” és el principal problema al que en aquells anys es va enfrontar Xàbia, el Regne de València i el conjunt de la Monarquia hispànica. No tardarà a resoldre's.

El monarca espanyol Felipe III d'Àustria es casarà a València amb Margarida d'Àustria-Estiria, al poc temps la família real visita Xàbia, els xabians acullen de grat a la nova parella real però li exposen obertament la seua inquietud per la presència morisca. Açò no farà més que augmentar encara més la preocupació de Felipe III per aquesta qüestió, qui en 1609 decideix l'expulsió de tots els moriscs de tots els regnes hispànics. Es xifra en 30.000-40.000 el total de moriscs que van abandonar el Regne de València pels ports de Xàbia i Dénia. Aquesta sàvia mesura de Felipe III donarà segles de tranquil·litat social i prosperitat econòmica a Xàbia i a tota la comarca de la Marina.

La resistència contra el “francès” i l'arribada de la Modernitat.

Des de principis del segle XVIII, el port de Xàbia anirà creixent en importància, arribant a ser un punt clau en l'exportació a tothom del producte més preuat de la zona en aqueixa època: el vi moscatell. 
Aquest auge econòmic i demogràfic farà de Xàbia un enclavament de certa importància en l'època de les invasions napoleòniques. Les tropes del Gran Cors envaeixen la ciutat, on encara roman el record popular d'aquell episodi. La resistència xabiana va ser decidida i valenta però res va poder fer per a frenar l'avanç de la Grand Armée. No obstant açò, la resistència no va cessar amb la capitulació de la ciutat i es van formar milícies populars que no van parar de fustigar a l'exèrcit francés. Josep Catalá va ser l'heroi local que les va encapçalar. Els historiadors actuals coincideixen a assenyalar que va ser l'acció d'aquesta milícia popular la que va fer possible que els anglesos reconqueriren la ciutat i expulsaren a les tropes gal·les. 

Durant la resta del segle XIX la localitat alacantina s'enfrontarà als reptes i desafiaments propis del procés de modernització. El còlera farà la seua aparició en 1854 sent el doctorAntoni Bolufer qui es va encarregar de frenar-ho. En 1873 es derrocaren les muralles de la ciutat, en un gest simbòlic que pretenia acabar amb el pretès “obscurantisme de l'època medieval”. Va ser llavors quan es va construir la “Nova Xabia”, amb els gustos de la burgesia enriquida.

El turisme europeu

Durant dècades gens semblava alterar l'afable vida d'aquesta bella localitat alacantina, tan sols uns pocs estiuejants vinguts de València i de Madrid i algun altre turista francés que s'acostava fins a Xàbia en el seu Peugeot o el seu Citroën “tauró”, que se sumaven al paisatge local durant els mesos de estiu.

Tot va canviar de la nit al dia quan a mitjan anys 60, un tal Migeod va anunciar en el rotatiu britànic Sunday Times, la venda d'una casa a Xàbia cridada “Vila del Sol”. Aqueix periòdic es llegia no solament en el Regne Unit, sinó també en les antany colònies britàniques; molts anglosaxons que vivien a Sierra Leone, Kenya o Rodhesia i que començaven a veure les seues vida amenaçades per l'acció de les “guerrilles negres d'alliberament”, van decidir abandonar definitivament les seues residències colonials i traslladar-se a Xàbia. Va ser l'inici del turisme britànic, que es convertirà en massiu a la fi dels 60 i que encara avui és el més nombrós en la localitat.

Als britànics es van unir els alemanys, que van descobrir Xàbia a principis dels 70. Després van venir holandesos, flamencs, valons i escandinaus, als quals ara se sumen russos i europeus de l'est.

En els anys 80-90 el turisme estacional va ser donant pas a la residència permanent. Com en molts altres llocs de les nostres costes, els europeus que havien vingut de joves com a turistes, s'anaven fent majors i molts d'ells van decidir convertir Xàbia en el seu habitatge permanent. Cal assenyalar que a Xàbia moren cada any més anglesos, alemanys i holandesos que espanyols, el percentatge d'ancians d'aquesta nacionalitat és major que el local. Aquestes comunitats europees s'han integrat perfectament en la vida quotidiana xabiana, l'harmonia i la convivència amb la població local és completa i l'estima i la compressió mútua.

La immigració una nova invasió?

Diferent és el cas d'un altre tipus de “visitants” que van començar a arribar des de l'any 2000.

Alacant és una província màrtir quant a les xifres i l'impacte de la immigració. Sense arribar a les xifres escandaloses de la zona sud de la província, Xàbia i la Marina Alta també estan patint greument el devessall migratori i les seues conseqüències socials i d'ordre públic.

Segles després de la Reconquesta i la repoblació, els carrers d'aquesta vila costanera han tornat a veure la presència de comerços “halal” on se sacrifica als animals segons el ritu halal, dones tapades amb vels. Els amerindis desplacen dels llocs de treball hostalers a la població local, sempre per culpa dels empresaris del sector que prefereixen explotar a a aquests que pagar salaris dignes als nostres, i la típica olor dels restaurants de menjar xinés va desplaçant als tradicionals establiments familiars de paella i pescaets.

Mentrestant el Montgó observa els nous canvis i –estem segurs-es posa de costat dels descendents que aquells romans que van fundar les primeres finques de Xàbia en la ja pròxima lluita per la seua terra i per la seua identitat.

Enric Ravello