“Origen, permanència en la singularitat, protecció en el futur, aquestes són les preocupacions de tota comunitat ètnica” afirma Padrig Montauzier en l'Editorial d'aquest número. Realitats que han de mantenir el poble bretó, unides al coneixement de la seva història i llengua, si vol afirmar-se com a poble. En definitiva, el “dret a la diferència” dels pobles amenaçats pel centralisme i el mundialisme.
Els primers articles d'aquest número estan dedicats a les lluites identitàries de diferents pobles d'Europa. Les manifestacions contra centres de “menors immigrants” a Sopuerta (Euskal Herria). Les noves convergències i realitats polítiques nacionalistes a Còrsega: “Defensar la terra, la llengua i el poble” és la consigna de "Chjama Patriotta", un grup que recull aquesta mateixa reivindicació ja present en el grup polític-militar FNLC en 1987. La defensa de la neutralitat de Suïssa, avui en crisi de credibilitat pels intents d'incorporar al país helvètic a l'OTAN i l'exposició dels punts forts del programa del Vlaams Belang resumits en un titular “Els flamencs som un poble”.
Blywenn Karrour ens parla de com va ser l'evolució de l'agricultura a Bretanya, activitat important en època cèltica, que patir modificacions en temps romans, perquè els armoricans -els celtes d'època preromana i romana- van mantenir els seus usos agrícoles durant la romanització. Quan l'agricultura va tenir canvis va ser durant l'època feudal, es van construir nous camins i va produir canvis en l'estructura de la propietat. La pagessia manté les claus de l'agricultura en les seves formes tradicionals adaptades als canvis dels temps, alguna cosa que s'està intentant conservar en aquests temps de canvis profunds.
En “Du dogmatisme climatique à l´effonrement énergétique” se'ns parla de com els prejudicis ideològics dels autoqualificats com a «verds» són en realitat la causa de l'encariment de l'energia en tota Europa.
Juri Vujic –un franc-croat- afirma que perquè Europa torna a trobar la seva pròpia ànima el primer que ha de fer és abandonar el discurs etnomasoquista, l'autor constata que l'est d'Europa està encara menys contaminat d'aquesta ideologia que l'Occident liberal.
Gwyn Davies ens parla de la història de Gal·les “una nació que es nega a morir”. Una Gal·les que es va mantenir independent fins al segle XIII, però que té una curiositat històrica, va ser l'arribada d'una dinastia gal·lesa al tron anglès –els Tudor- la que va començar amb el procés d'assimilació gal·lès, en traslladar-se la major part de les famílies nobles a Londres com a part de la Cort i l'entramat de poder d'una Anglaterra de la qual Gal·les ja formava part. Encara així la llengua gal·lesa continuarà sent la del 80% de la població fins a mitjan segle XIX i encara avui ho és del mes del 20% dels gal·lesos. Finalitza l'article amb referències als moviments polítics, culturals i militants que han defensat l'autonomia i la independència gal·lesa.
Raça i Història és el llibre del famós antropòleg Claude Lévi-Strauus, obra que malgrat el seu prestigi intel·lectual, és apartada i amagada pel políticament correcte. Goulc'hen Danio ens recorda algunes de les afirmacions de Lévi-Strauss com l'afirmació que va fer durant la seva intervenció en la UNESCO sobre la necessitat que per a protegir les particularitats i les identitats d'una cultura és necessari tancar-se a les cultures estrangeres; així com la seva defensa de les fronteres, com a element polític, per mantenir les realitats culturals.
L'Aliança Sobiranista Bretona aporta un article sobre un dels personatges bretons més coneguts: l'explorador Jacques Cartier, nascut a Sant-Maloùs poc després que el Ducat de Bretanya perdés la seva independència política. Al servei del rei francès Francesc I, Cartier va encapçalar tres expedicions en un primer moment per a descobrir una “ruta nord” cap a la Xina i el Japó, el seu viatge va dur-se a terme poc després de la volta al món de Magallanes i Elcano que havien descobert aquest “pas” pel Sud. Òbviament, sense arribar a descobrir aquest inexistent “pas nord”, les expedicions de Cartier van donar lloc al Canadà francès i va obrir la via a explorar l'interior del país.
El següent article està dedicat a Alain Fergent i els ducs Conan, sobirans de Bretanya durant el segle XII.
En la part cultural “Le théâtre populaire breton”, es destaca la figura de l'abat Le Bayron qui va començar amb representacions corals i es va convertir en l'impuls del teatre popular bretó, sempre de contingut catòlic i identitari, abans de la PGM. Durant el conflicte bèl·lic el teatre bretó va caure en l'oblit, però després de les dues guerres mundials va ressorgir, sent en 1964 quan es va crear la primera companyia professional de teatre en llengua bretona "Strollad Ar Vro Bagan". Continua aquesta secció amb un article dedicat al cérvol, aquest gran mamífer que arriba als 300 kg i que sempre ha estat símbol del renaixement i la vida després de la mort –lligat a la seva renovació anual de cornamenta- i simbolisme del poder associat a la cavalleria. Apareix tant com portant el Sol com a destacats cavallers. La secció cultural es tanca amb la recomanació d'un llibre “La tradició celtique” –filla de la Tradició indoeuropea- de Yvan Guehennec en el qual se'ns parla des de l'antic món druídic i els particulars cristians dels pobles cèltics, britànics i gaèlics, tot aportant en una rica documentació històrica.
El número tanca amb l'habitual recepta culinària, dedicada al cranc, un crustaci molt freqüent en les costes bretones i amb un comentari sobre les gàrgoles a les esglésies de Bretanya, una terra en la qual les representacions artístiques entrellacen el visible i l'invisible, amb l'extraordinari i el fantàstic des de la nit dels temps.
0 commentaires