Els anys
passen i les generacions van deixant el seu lloc als que
venen darrere; és llei
de vida. La meva generació és la dels que va començar a militar a principis
dels vuitanta. Vam viure els últims moments dels “anys més durs” i vam tenir la
sort de formar-nos durant el moment intel·lectual més brillant del pensament
nacionalista i identitari de la segona postguerra europea.
Nosaltres i
tots els nacionalistes europeus posteriors al 45 hem estat, som i serem gràcies
a dis "factors":
El MSI i les
organitzacions “extraparlamentàries italianes” que foren capaces de mantenir la
flama -mai més ben dit- en la nit més fosca, i ho van fer “a qualsevol preu”.
I Jean Marie
Le Pen, que ens va demostrar que aquesta flama no era només memòria, sinó que
també ho era victòria. Ell ens va ensenyar que es podia tornar a guanyar,
aquesta és la seva gran contribució, aquest és el gran deute que tenim amb ell.
És altament
simbòlic que Jean Marie Le Pen demanés a Giorgo Almirante poder utilitzar la
"fiamma misina" adaptada als colors de França.
Jo vaig
tenir l'honor de conèixer-lo personalment durant un acte a Tòquio organitzat
pel llavors número dos del Front National, Bruno Gollnish, un altre home
admirable en tots els sentits. Vaig tenir amb ell una conversa personal i vam
parlar també durant sopars i dinars on demostrava presència, educació,
curiositat, respecte i sobretot en una roda de premsa on va ser palesa la seva
veritable dimensió política. Durant dues hores periodistes de les principals
cadenes del món van sotmetre a Jean Marie Le Pen a una incessant bateria de
preguntes sobre totes qüestions possibles; van ser literalment triturats per un
Le Pen que va demostrar una gran capacitat dialèctica, però -sobretot- una
solidesa intel·lectual i argumental sobre els més variats temes que era
realment sorprenent fins a l'impactant. Una lliçó magistral que mai podré
oblidar: de la política a la història, de la geopolítica a la literatura, de
l'art, de l'actualitat, tota pregunta rebuscada era contestada sense dubtes, de
manera sòlida, precisa i coherent. Els periodistes que pretenien acorralar al
gran Tribú van acabar per ajupir els seus caps i rendir-se davant la seva
manifesta inferioritat. L'endemà, Le Pen encapçalà a Kyoto una comitiva per a
rendir honors als japonesos morts durant la SGM: brillantor intel·lectual i
valentia personal i política. Aquest va ser el gran Jean Marie Le Pen.
També recordo
el sopar d'aquella nit, en un meravellós restaurant tradicional japonès,
convidats per un cantant d'òpera admirador de Yukio Mishima. Després de l'àpat
recordo que un reduïdíssim cor de quatre persones, encapçalat pel mateix Jean
Marie, va acabar cantant el famós “Clavelitos”.
Hi ha qui
assenyala punts de desacord amb Le Pen o posicions concretes que no comparteix,
per descomptat, n'hi ha, tots les tenim, però Le Pen va ser –conscientment o
no- l'encarnació de la Tradició europea -si és el cas amb fort accent francès
i… bretó-, això és el que li situa en un pla superior. Le Pen era
l'Europa viva que estava en lluita, precisament per això, l'establishment
francès, europeu i mundial va tractar d'arraconar-lo i desprestigiar-ho. Mai ho van aconseguir.
Recordo que
abans de les eleccions presidencials franceses de 2002 vaig mantenir una
conversa amb el famós diplomàtic i escriptor xilè Miguel Serrano. Ell, veient
aquesta faceta metahistòrica de Le Pen, em va escriure una carta després de
saber-se els resultats de la primera volta, deia això:
“Estem molt contents amb els resultats obtinguts en les
eleccions per Le Pen. Ens imaginem que vostès també i moltes Felicitacions!
Tremenda és la lluita que li espera en les pròximes setmanes. Estarem donant-li
suport”.
Com diu Filip Dewinter, Jean Marie Le Pen va ser el
nostre padrí, de tots els que -en diferents formes i amb diversos matisos-
encara lluitem per la identitat dels europeus. Ara ens toca seguir en aquesta lluita. Aquesta
tremenda lluita és el nostre deure diari.
Serem dignes.
0 commentaires