En el seu número 109 Terra Insubre renova la seva imatge i el seu disseny gràfic de manera notable i mantenint la sempre altíssima qualitat dels seus articles.
Comença el número amb tres articles sobre arqueologia.
El primer dedicat a la mostra organitzada en la localitat llombarda de Perego amb el títol “Alle radici del territori. La necropoli dell´età del Bronzo di Canegrate a 70 anni dallo scavo”. En el mateix es fa una exposició gràfica dels resultats de les excavacions en les necròpolis d'aquesta àrea llombarda. Els resultats són clars: les restes materials i humans ens parlen d'una cultura cèltica amb llaços, connexions i similituds amb el món cèltic centreeuropeu i nord-atlàntic, reprenent l'explicació de l'arqueòleg català sobre la naturalesa i expansió de l'anomenada cultura dels Camps d'urnes ("Urnenfelderkultur").
El següent article ens parla de l'enigmàtic "Sacré Mormont" de Lausana, i de l'exposició allí celebrada. La mostra és un estudi sobre l'antiguitat de la zona, que estava ocupada pel poble cèltic dels helvecis (que son l'origen del nom de la Confederació Helvètica –Suïssa), poble nomenat per Juli Cèsar. El lloc excavat és un santuari celta-helvètic, però que marca algunes característiques pròpies diferenciades del tòpic veí santuari cèltic de "La Tère".
La secció arqueològica es tanca amb un article titulat “Il Castello Suadri di Bianzano” que analitza, des d'un punt de vista arqueoastronòmic. Una nova aportació de l'arqueologia de la qual la revista Terra Insubre té excel·lents coneixedors. L'estudi porta a conclusions clares: el castell va ser construït entre 1224 i 1243 i per la seva geometria i orientació va ser construït i ocupat per templers i gibelins.
La part antropològica està composta de dos articles, en el primer “Ballando amb la nord. Il lat fosc del Carnevale”. Mirko Trabucchi ens parla de les danses tradicionals –avui perdudes- de la Llombardia durant aquests temps, relacionades amb el cicle agrícola i la presència de la mort, en concret ens parla de dos balls: "el Bal do mòrt" i "el Mòrt de Carneàl" (Ball de la Mort i Mort de Carnval en llengua llombarda), que en definitiva mostren una determinant característica comuna: són la representació atàvica de la “röda che la gira”, és a dir, del cicle de les estacions tan important per al món agrícola.
Gabriele Perono dedica un més que interessant article a un dels més importants i determinants alquimistes de la història europea. Francesco Giusepp Borri, nascut a Milà en 1630 i fascinat des de jove, tant en la cerca de nous fàrmacs com en el secret laboratori alquímic del seu pare. Alguna cosa que va conjugar fins al final dels seus dies, potenciat per la seva “visió de la verge” en 1654 després de la qual es va sentir amb el poder i també l'obligació de curar. Borri va crear un grup entorn d'una figura al qual va anomenar Angel Custodio i que estava lligat amb el “quietisme”, la qual cosa li va valer ser condemnat per la Inquisició i va haver d'iniciar el seu periple per Europa. Va trobar la protecció de Ferdinando Carlo, comte del Tirol. En la cort del comte va realitzar exhibicions com alquimista, inclosa l'obtenció de l'or. Posteriorment, va instal·lar-se a Frankfurt, Dresden Nuremberg i Amsterdam, sempre sota la protecció de reis i nobles. A Frankfurt es va reunir per segona vegada amb la reina Cristina de Suècia, coneguda pel seu interès i coneixement de l'alquímia, amb la qual va compartir coneixement i experiències d'aquest Saber. En 1692 torna a Roma per a tractar al seu fill d'una malaltia misteriosa i és fet presoner per la Inquisició i empresonat al castell de Sant'Angelo. L'elecció del papa Innocenci XII, més tolerant amb aquesta pràctica i la seva fama d'excel·lent metge, van fer que Borri fos alliberat i continués amb les seves activitats fonamentalment mèdiques. Aquest savi alquimista europeu va morir a Roma el 13 d'agost de 1695 i, segons diversos testimonis, va ser enterrat secretament a l'església romana de Santa María in Transportina.
El FOCUS del present número està dedicat al tema “Arqueologia, territori, identitat”, en el sentit etimològic del primer terme que –com ens recorda Giuseppe Reguzzoni- significa el coneixement dels orígens. El FOCUS inclou un article de Cristiano Brandolino, que ens explica com va néixer la seva passió per aquesta ciència.
Gilberto Oneto proposa la idea que el patrimoni arqueològic italià deixi de ser gestionat pel govern central perquè passi a ser-ho per governs i institucions regionals.
Stefano Galli i Monoca Baruzzo, ens parlen de Casteleseprio, fortalesa de referència del territori insubre i es tanca amb un article de Stefanos Spagocci, en el qual ens parla de la gestió del patrimoni arqueològic britànic com un exemple a imitar en la resta d'Europa.
La part dedicada a les tradicions comença amb un primer article titulat “Il répit, un´antica tradizione al Santuariuo del Boden di Ornovasso” que ens parla d'un ritu local que es feia als nens nounats per a evitar que entressin en els “llimbs” si morien abans de ser batejats. Efectivament, aquest ritu té les seves arrels en ritus precristians d'origen cèltic i germànic destinats a protegir els nens nounats.
En el següent article Andrea Rognoni ens parla de com va ser construir, reformat i decorat segons criteris artístics i tradicionals la Sacra Muntanya de Dom anomenada “Il Calvario”.
A continuació dos articles dedicats a l'escriptor anglès J.R.R. Tolkien. El primer sobre la seva obra i vida a Roma i altres llocs d'Itàlia. Mostra que va tenir els habituals atacs dels “demòcrates tolerants”, com és sabut l'autor va ser referent dels nacionalistes del MSI en els anys 70-80, la qual cosa “va aprofitar” The Times per a dir que amb aquesta mostra “Giorgia Meloni intenta controlar la cultura” i The Guardian a firma que “L'extrema dreta italiana comprometi a la Terra Mitjana en obrir Giorgia Meloni una mostra sobre Tolkien”; la baixesa de sempre. En aquest article Maurizio Pasquero fa un repàs per la vida de Tolkien des del seu naixement a Sud-àfrica, fins a l'educació i fe catòlica que va rebre de la seva mare i a la qual Tolkien sempre va ser fidel. Pasquero ens recorda que Tolkien no va ser només inspirador per a la joventut neofeixista sinó que també ho va ser per als hippies i fins i tot de l'actual papa Francesc. Jo soc dels quals personalment pensa que Tolkien ha estat sobrevalorat pels ambients i joves –o ja no tant- identitari, ens recorden en aquest article que l'autor anglès va declinar una proposta del Govern nacionalsocialista alemany i la seva obra no va ser publicada a Alemanya fins a 1957, de la mateixa manera s'assenyala que Tolkien sempre va manifestar el seu rebuig a l'apartheid sud-africà i que el món que ens proposa és en certa manera multicultural perquè la Companyia de l'Anell està composta per hòbbits, elfs, humans, nans. Com sintetitza l'autor, Tolkien no es va implicar ideològicament i va definir la seva obra com “fonamentalment religiosa”.
En “Gli Anelli del Potere. Tolkien geneticamente modificato” Mirko Trabucchi es refereix a l'aberrant adaptació que Amazon ha fet de l'obra tolkiana en una sèrie realitzada amb els criteris del “cancell cultura” “políticament correcte” i “ideologia LGTBI” que tots, per desgràcia, coneixem.
“Rosso Ístria” és una pel·lícula sobre un tema que fins fa poc era tabú: l'assassinat massiu d'istrians i friülans per part dels criminals partisans comunistes de Tito al final de la Segona Guerra Mundial, Mirko Trabucchi assenyala que és un film necessari de veure per als interessats a conèixer aquest dolorós episodi de la història.
“Bandiera di libertà” és un excel·lent article vexil·lològic de Giancarlo Minella on fa un repàs a tots els símbols i banderes dels pobles de l'àmbit padà-alpí. Des del Sol dels Alps, símbol de la Padània, fins a la presència antiga d'animals totèmics celta-germànics com el senglar, i els dracs, fins a la Creu de Sant Jordi, que legitima l'arrel religiosa del poder polític en la bandera històrica de Llombardia.
El número es tanca amb l'habitual recepta de cuina, aquesta vegada dedicada a la “Seupa à la vapelenentse”.
0 commentaires