Un dels components de la geopolítica és l'anàlisi del context geohistòric cultural d'un territori determinat per proposar una orientació de les relacions exteriors.
Prenent Catalunya per un territori historic-polític determinat, independentment de la seva articulació com a subjecte internacional, hi ha constants històriques que assenyalen clarament els eixos sobre els quals una acció exterior de Catalunya hauria d'estar orientada.
Eix carolingi.
Catalunya com a nació històrica neix en el si de la Marca Hispànica carolíngia i està lligada des d'en aquest inici històric a l'Imperi de Carlemany. Carlemany, el gran rei dels francs, nomenat pel Papa com a emperador –deixem a banda la legitimitat de la continuïtat- "romanorum" és el creador del primer gran Imperi europeu occidental postromà que incloïa França, Alemanya, zones d'Itàlia i els Països Baixos amb capital a Aquisgrà -situada a la frontera francoalemanya- que simbolitza el paper central de l'imperi carolingi, del qual França i Alemanya -així com Catalunya- són emanacions posteriors.
"Eix carolingi"• ha quedat com l'expressió de la sinergia francoalemanya, vital per a la constricció d'Europa, on Catalunya ha nascut i al qual pertany plenament i de forma central. L'articulació d'un eix carolingi ampli (Alacant) -Barcelona-París-Berlín, situaria Catalunya a l'eix central i en la línia de poder més important d'Europa.
Eix Sud-Mittleuropa.
La guerra de Successió per la corona de la Monarquia Hispànica, va situar Catalunya al bàndol dels Habsburg, és a dir al bàndol imperial i de la Mitteleuropa davant del bàndol borbònic recolzat per Castella en lògica anti-Habsburgs. Aquest fet històric sintonitza el paper de connexió amb Àustria i la situació geogràfica "al nord de l'Europa del sud". Aquest mateix paper de transició geogràfica i vinculació a l'espai mitteleuropeu el constatem a Llombardia o al Vènet.
Un eix de l'Europa "del nord del sud" vinculat a l'Europa central on s'articularien: (Alacant) Barcelona-Milà-Venècia-Viena.
Eix catalanooccità.
La desfeta de Muret va impedir la natural expansió de la Corona d'Aragó per Occitània. Una expansió no només basada en qüestions politicodinàstiques sinó de continuïtat lingüística i cultural constatada i objectiva.
Aquesta vinculació, proximitat i amistat entre Catalunya i Occitània s'han mantingut al passar dels segles.
Sense entrar a determinar si el català i l'occità són exactament la mateixa llengua o "només" llengües germanes, aquesta similitud lingüística-cultural formaria un eix des de Bordeus a Torí, passant per Saragossa i Barcelona i donaria a Catalunya un lideratge en el seu sub-eix alpí-mediterrani: (Alacant)-Barcelona-Marsella- Mònaco.
Escrivim aquestes primeres línies sobre aquesta qüestió per assenyalar el paper determinant que Catalunya podria tenir en la configuració d'una Europa potència, construcció clau per al segle XXI. La idea de la Catalunya "víctima", "terra de tots", "dona violada", "país nou" o "república multicultural" la deixem per a la menyspreable classe política que encara avui –i esperem que per poc temps- s'entesta a destruir el passat, el present i la seva potencialitat de la nostra mil·lenària nació.
0 commentaires