"Di
Ducati, Repubbliche e Regni" és el títol de l'editorial en el qual
s'anuncia el tema del dossier central. Una presentació sobre les realitats
polítiques de la península Itàlica abans de la unificació estatal. L'editorial
adverteix sobre la tendència a entendre la història d'aquestes realitats
polítiques com a etapes prèvies cap a una fi predeterminada, la Itàlia
unificada. Res més lluny per a la compressió de la naturalesa i el
desenvolupament històric d'aquests importants ens polítics que van jugar papers
decisius en l'equilibri europeu durant segles.
El primer
article "La ballate tradicional norvegesi, prezioso patrimoni
dell'umanità", està signat per Roberto Girreto, llicenciat en Llengües
Escandinaves, i expert en folklore nòrdic, especialment noruec. En
aquestes línies ens classifica els principals relats noruecs explicant-nos el
seu interessant contingut històric i simbòlic, fent algunes comparacions amb
les narracions islandeses.
A
continuació tenim tres articles sobre història i heràldica llombarda. En el
primer "Alle origini della dinastia viscontea" de Alessandro Calvi,
ens narra l'ascens d'aquesta família d'origen longobard –el poble germànic que
va donar nom a Llombardia- i el seu enfrontament amb la família dominant
anterior, els Della Torre, el seu caràcter gibelí i el seu paper com a caps
d'un dels estats més importants de la Mittleuropa medieval: el Ducat de Milà.
"Cronologia visconteo-sforzesca" és una continuació de l'article
anterior repassant les famílies que van governar el ducat de Milà fins a la
seva incorporació a la Monarquia Hispànica, també ens parla de la construcció
de l'impressionant "Duomo" milanès com un projecte de la llavors
naixent burgesia ambrosina. "L'evoluzione araldida del Biscione" ens
detalla que la revista i la seva homònima associació cultural –de rellevant
influència a Llombardia- han fet un gran esforç de recuperació dels símbols
llombards, i han proposat sempre com a bandera llombarda el quadrant amb la
"serps biscontea" i l'àguila del sacre-imperi romanogermànic –Milà
n'era part del mateix- contra l'actual bandera de la "rosa camuna"
sense base històrica ni identitària. Els articles sobre temàtica pròpiament
llombarda acaben amb "Analisi archeoastroniminca del complesso della
Certosa di Pavia", l'arqueoastronomia, una branca de l'arqueologia que
cada cop s'utilitza més, estudia l'orientació dels edificis i la seva relació
amb les disposicions astronòmiques.
FOCUS
Dedicat als
estats de la península Itàlica abans de la unificació. Un tema que ha estat
permanentment amagat per la historiografia posterior a 1860, que ignora la seva
existència davant el gran públic, o els tracta amb apriorisme desqualificant
quan aborda el seu estudi. Segons la historiografia centralista tot l'anterior
a la unificació va ser "negatiu" i el posterior a aquesta,
modernització i avanç.
"Milano prima dell'Unitá: una lunga stagione
felice", ressalta el govern de Maria Teresa d'Àustria, després de la
incorporació del ducat milanès a la seva corona. Una reina que residia a Viena,
però que considera Milà com la perla dels seus territoris. El ducat de Milà era
una realitat política i econòmica clau a l'Europa central del segle XIX i
gaudia d'un alt nivell de vida, durant el regnat de Maria Teresa es va
construir el famós Teatre "la Scala". Després d'un breu espai de temps de domini napoleònic,
en 1815 es va formar el Regne Llombard-Vènet, amb capital a Milà que seguia
sota sobirania austríaca, fins a la seva incorporació a la Itàlia unificada en
1861. El record de la seva pertinença a Àustria és present en la realitat
cultural i artística de Llombardia.
"Venezia
e la Terraferma", ens relata com després de diversos intents, va ser la
República de Venècia qui va unificar l'interior Vènet. Un procès que en
principi Pàdua tenia més opcions de dur a terme. La República de Venècia sempre va mirar a la mar per a
expandir-se. Com ens diu Alberto Costantini, Venècia va conquistar la
Terraferma en els segles XIV-XV gràcies a les riqueses que obtenia en la seva
expansió marítima, per a posteriorment lluitar contra el Turc al Mediterrani
gràcies als recursos que li proporcionava el seu hinterland. Una República de
Venècia en la qual, convé recordar-ho, el vènet era l'idioma oficial, però es
van arribar a parlar onze llengües diferents.
"Il
Monferrato e Genova" són els estats que ocupaven en golf de Ligúria. El
primer Monferrato (talasocrátic) i el segon Gènova (amb elements de potència
terrestre) van col·laborar i es van complementar en passar de l'edat mitjana i
Moderna. Monferrato, primer un marquesat i després en ducat, és una realitat
polític-històrica poc coneguda avui, però important en el seu temps. Va
participar en les croades i la seva dinastia dirigent estava composta per
nobles d'origen bizantí que van enriquir culturalment el territori. El seu cos
militar més famós va ser el de ballesters, conegut per la seva destresa en tot
el Mediterrani.
Tanca el
FOCUS l'article "Il Ducato de Modena nell´Ottocento", un ducat de
llarga existència històrica, fundant per la dinastia Este, descendent de la
noblesa germànic-longobarda instal·lada en la península Itàlica en el segle IX.
L'article analitza l'esdevenir posterior a la restauració post-napoleònica, en
la figura de Francesc IV d'Àustria-Aquest, la dinastia fundacional. Mòdena,
ducat sota sobirania de l'Imperi Austríac, es va convertir en un baluard del
legitimisme antiliberal. En aquest sentit, s'esmenta la revista "La Voce
della Veritá" que va ser una referència ideològica antiliberal i
tradicionalista a l'Europa del moment i que va arribar a dedicar article al
general carlista Zumalacàrregui. A la mort de Francesc IV, li succeeix el
seu fill Francesc V qui proposa una confederació italiana, d'inspiració
tradicional i catòlica sota sobirania de l'Imperi Austríac. La seva proposta és
combatuda per la casa Savoia, el comte Cavour i els liberals-carbonaris que
aconsegueixen el control del Ducat per mitjà de victòries militars i falsos
referèndums. Ferran V s'exilia a Venècia amb el gruix de les seves tropes, però
l'ofensiva contra els savoians fracassa i Mòdena queda inclosa en la nova
Itàlia unificada sota la casa Savoia.
Després del FOCUS, ens trobem amb una entrevista a
l'escriptora irlandesa Áine Ní Ghlinn, la primera que ha guanyat el premi
"Laureate nanÓg" de literatura infantil concedit per l'Estat
irlandès, amb un llibre escrit en gaèlic. En l'entrevista l'autora ens parla de la seva decisió de
promocionar la llengua autòctona irlandesa entre les joves generacions i la
seva obstinació a escriure exclusivament en gaèlic encara que –com ens diu-
"això signifiqui tenir menys públic i guanyar menys diners".
La part
final de la revista està dedicada a articles sobre folklore i antropologia
llombarda, des de les històries dels gnoms locals que es remunten a la
religiositat cèltica pre-romana, passant per la defensa de l'arquitectura
tradicional fins a la creació d'una societat gastronòmica en defensa del
"ris cagnun cul persic" una recepta que podem remuntar fins a la
Llombardia de 1288.
0 commentaires