Padrig Montauzier titula la seva editorial "Nova Aurora" i fa una crida a "rebutjar tot sistema de pensament que ens intenten imposar els fanàtics ideològics nascuts de la filosofia de les Llums l'objectiu de les quals és l'homogeneïtzació dels pobles i, per tant, la destrucció de totes les comunitats", assenyalant la necessitat de combatre per la identitat bretona per a no ser còmplice de la seva desaparició.
El següent article és una entrevista a Mark Dakeford, el primer ministre gal·lès, en la qual se li pregunta sobre l'ascens del sentiment independentista al seu país. Drakeford, un polític del Partit Laborista, rebutja la idea d'independència, bàsicament per motius pragmàtics, però sí que demana una àmplia autogestió gal·lesa dins del Regne Unit. Un comentari que marca la diferència entre el Partit Laborista a Gal·lès –partidari d'una gran descentralització- i el Partit Laborista a Escòcia –molt més centralista-.
En la mateixa línia està l'article de Mael Le Cosquer "Un segle després de la partició d'Irlanda, una esperança de reunificació". La victòria electoral del Sinn Féin a Irlanda del Nord obre la possibilitat de realitzar el referèndum pactat en els acords de Pau i pel punt de reunificar políticament l'illa d'Irlanda. L'article proposa algunes línies de solució a la problemàtica dels irlandesos del nord de religió protestant en aquest possible futur estat unificat irlandès.
"Els grecs oblidats" és un repàs històric a la presència de pobles grecs a les ciutats d'Odessa, Mariúpol i Sebastòpol. Una presència que es remunta al segle VI aC quan els hel·lens es van instal·lar en les costes de la mar Negra. Aquests grecs van tenir un paper destacat en la fundació i primer poblament d'Odessa i de Mariúpol. La comunitat grega sempre ha estat protegida per l'imperi rus i avui els grecs de la Mar Negra són obertament favorables a Rússia en l'actual conflicte bèl·lic.
"El nou opi del poble" és un article de pensament en el qual Marcello Veneziani analitza en punt de fusió entre la ideologia progressista i el capitalisme globalitzador. Veneziani assenyala el fets de Maig del 68 com el moment en què una esquerra postmarxista i un capitalisme liberal i mundialista prenen consciència de participar d'un mateix model de "progrés" i visió de la Història. No ha de sorprendre perquè ambdues són filles de les Ideologies de les Llums. El lema de l'esquerra "emancipació, alliberament i progrés" encaixava perfectament amb el "desarrelament igualitari" que el turbo-capitalisme liberal necessita per a imposar un mercat únic mundial. Tots dos tenen el mateix objectiu: l'individu universal desproveït d'identitat col·lectiva i d'identitat personal i sexual (ideologia de gènere). Veneziani ens recorda una frase del mateix Marx en la qual qualificava de positiva l'acció del capitalisme perquè amb la seva acció "es dissolen totes les relacions socials estables i fixes, amb el seu seguici de concepcions i idees tradicionals i venerables". És precisament aquí on resideix la fusió de l'esquerranisme i el liberalisme –insisteix Veneziani"- en la dissolució dels llaços naturals, religiosos i comunitaris. L'única forma real de ser lliures és oposar-se a aquesta dissolució.
"Suècia destruïda pel malson social-demòcrata" és un article d'Enric Ravello en el qual descriu el procés històric que des dels anys setanta ha transmutat a Suècia d'un paradís escandinau a un caos multiracial amb símptomes clars d'un pròxim enfrontament civil ètnic.
Un recorregut per la complicada història de Bretanya entre els segles XIV i XVIII, és el contingut de l'article de Fulup Perc'hirin "Història de Bretanya. Un punt de vista polític (2a part)". Un repàs que –com diu l'autor- és imprescindible per a prendre consciència de la identitat bretona, de la seva lluita secular i dels constants i permanents intents d'una França centralitzadora, monàrquica primer i republicana després, que ha intentat anul·lar Bretanya. Aquesta cancel·lació és un pas gravíssim cap a la pèrdua de consciència en un món, el d'avui, en el qual els bretons i la resta d'identitats europees estem en una greu situació motivada per la immigració massiva.
Fabrice Coupechouz ens explica el seu recent pelegrinatge al santuari de Saint-Anne d'Auray, "un pelegrinatge que s'inscriu en el context de molts altres pelegrinatges tradicionals catòlics a Bretanya, pelegrinatges que tens una dimensió física, psicològica i espiritual".
Els "culdeos" és el tema del següent article. Es
tracta de comunitats ascètiques i monàstiques que van viure als països cèltics
a finals i després de la caiguda de l'imperi romà. L'article ens parla de l'arribada de constructors
d'orígens llunyans a Britània en el 43 aC com a part dels contingents romans.
Ells serien els encarregats de construir els dos murs de defensa contra els
pictes en l'actual frontera angle-escocesa. Aquests constructors s'unirien
ràpidament als celtes i d'aquí naixerien totes les construccions cèltiques,
aquests "culdeos" celtitzats van substituir als "collegia"
de constructors romans en tota la zona celto-nord-atlàntida.
Després de la caiguda de l'imperi romà, va haver-hi una fugida de persones que escapen de la decadència moral i espiritual, -aquí es refereix concretament a persones de Britània i Gàl·lia- que es van instal·lar a Irlanda, on en l'alta edat mitjana assistim a una eclosió cultural cèltica amb un suau vernís cristià. Entre ells trobaríem a un número important de "culdeos".
La pràctica totalitat de "culdeos" descendien de druides i bards. Van contribuir decisivament a la construcció de monestirs i ciutats a Bretanya, Irlanda, Gal·les, Escòcia i la llavors encara cèltica Anglaterra. Les seves robes blanques eren herència druídica, realitzaven rituals d'iniciació en els quals els iniciats vestien pells d'animals, durant el ritu moria "l'home vell" i naixia "l'home nou", sempre en un context espiritual cèltic. Per a ser iniciat, el centre iniciàtic més rellevant era Tara (Irlanda) calia demostrar un ofici –en el sentit tradicional del terme- en cas contrari, la iniciació era negada. Aquests ritus van ser el punt que va transmetre la iniciació cèltica de l'Antiguitat a la iniciació cavalleresca de l'edat mitjana.
En "Sant Esteve, Catalunya i l'eix carolingi" Enric Ravello ens demostra com la celebració del dia de Sant Esteve a Catalunya té la seva explicació profunda en la vinculació d'aquesta nacionalitat europea al món carolingi.
Fulup Perc'hirin continua amb la temàtica del número anterior en la continuació de "Literatures escrites i orals en les civilitzacions cèltiques" prenent com a fil conductor l'obra "Le Mabinogi" de Pwyll Princes de Dyved i el seu profund simbolisme, ens porta a la conclusió que els contes codificats del segle XIV d'ara endavant, són l'herència de relats orals ancestrals del remot passat europeu. L'autor fa un paral·lelisme entre els temes que trobem en la literatura cèltica amb la germànica i l'ari-hindú.
"L'estàtua de Lluís XIV, descoberta" és una denúncia a l'exposició en el museu de Belles arts de Rennes (Bretanya) d'una estàtua de Lluís XIV, l'anomenat "rei sol". Exposició que es fa setmanes després que el mateix museu organitzés una altra sobre el món cèltic, que va tenir un gran èxit de públic.
L'estàtua de Lluís XIV, bandejada de Rennes en el segle XVIII, tornava a la ciutat bretona, encara que ara anés en manera de rèplica. Lluís XIV, un rei fortament centralitzador, va actuar durament contra qualsevol manifestació d'autogovern bretó, per la qual cosa la presència d'aquesta estàtua és qualificada de "menyspreu" cap a la memòria i el passat de Bretanya.
El número tanca, com és habitual, amb un bonic article sobre el patrimoni artístic bretó. En aquest cas la protagonista és la capella de "Sainte-Barbeen Faouët" (Morbihan), lloc de devoció cèltic precristià amb el nom de Roc'h ar marc'h bran, "la roca del cavall corb". La construcció de l'actual església, data entre 1489 i 1512, a la qual es va afegir un accés renaixentista en 1700.
0 commentaires