Wales en anglès, de la paraula anglosaxona wealas (estranger), els gal·lesos criden al seu país Cymru, que significa "país de camarades" en gal·lès. Gal·les (1) és el territori cèltic on més s'utilitza la llengua autòctona, per sobre d'Escòcia i Irlanda.
L'Equip gal·lès és també conegut com el "XV del Drac", en referència al drac que apareix en la bandera gal·lesa, un símbol de llarga tradició i de profundes referències. El drac com a símbol, no hi ha dubte que va ser introduït a Britània per les legions romanes, i aviat va passar a formar part del simbolisme autòcton cèltic. En l'època de les invasions anglosaxones –segles IV i V-, que obligarien als britans replegar-se cap a l'oest de Gran Bretanya, és a dir a Gal·les. El rei Uther Pendragón, va triar com a símbol de la seva dinastia el drac de color vermell i d'aquí el va heretar el seu fill el mític rei Artur, d'on passa a la bandera gal·lesa.
No obstant això, a diferència de la selecció de futbol que també fa servir el drac, la selecció de rugbi utilitza com a escut en la seva samarreta el símbol del Príncep de Gal·les, és dir-la Corona amb les plomes d'estruç i el lema en alemany "Ich Dien" (jo serveixo) com a commemoració d'una batalla guanyada per un príncep de Gal·les –anomenat el Príncep Negre- al capdavant de l'exèrcit anglès– Gal·les ja havia estat incorporada a Anglaterra a França. Molts gal·lesos no se senten identificats amb aquest símbol, que consideren massa anglès, i volen veure en ell –encara que no sigui real, per molts que algunes webs ho diguin- tres porros en commemoració d'una victòria dels gal·lesos sobre els saxons en el segle VI. Insistim, no sent això real –no hi ha més que fixar-se en l'escut- és cert que la federació gal·lesa ha fet un disseny en les banderes que reparteix per a animar a Gal·les en els partits internacions –com es pot veure en les retransmissions televisives- prou ambigua perquè totes dues interpretacions puguin tenir cabuda.
Si hi ha alguna cosa que caracteritza al rugbi gal·lès, és el sentiment amb què en cada partit, jugadors i públic canten el seu himne nacional, el "Hew Wlad Fy Nahadau" (La terra dels meus pares, o més exactament, El vell país dels meus pares), un himne ple d'emocions i de reivindicacions. Per als curiosos direm que la mateixa melodia i una lletra molt similar la trobem a la regió francesa de Bretanya –que va ser poblada per Gal·les a principi de l'edat mitjana- i a la regió anglesa de Cornualla, que guarda una gran semblança amb Gal·les.
A Gal·les també tenim testificat un joc anterior, l'anomenat cnapan, que pot considerar-se com un dels molts precedents del rugbi.
Igual que a Anglaterra i Escòcia, el rugbi a Gal·les va començar com un esport dels Col·legis elitistes a mitjan segle XIX. De fet, el rugbi a Gal·les a través del "St. David's College" de Lamperter, on es va fundar la primera Universitat britànica, després d'Oxford, Cambridge i les universitats escoceses. Va ser en 1850 quan el reverend Rowland Willims, qui havia practicat el rugbi a Cambridge, va introduir l'esport oval, en el currículum d'aquest prestigiós col·legi. Des de Lamperter, estenent-se des d'aquí a la resta de Col·legis gal·lesos,. Van ser els alumnes d'aquests centres els que van començar a fundar clubs de rugbi per tot el país.
No obstant això, la composició social de Gal·les, va fer que aviat aquesta situació canviés respecte a l'anglesa. La gal·lesa era una societat en la qual el cercle elitista era molt més restringit que a Anglaterra, i a més el país estava en plena ebullició industrial. Hi havia una important classe mitjana i una dinàmica classe treballadora, que molt aviat van incorporar el rugbi com a esport propi. Molt aviat el rugbi es va convertir en un esport interclassista a Gal·les, i en aquest sentit "nacional". Cada ciutat, poble i fins i tot cada barri fundava el seu propi equip i els treballadors emigrants gal·lesos –sobretot a Anglaterra- van fundar els seus propis clubs com a mostra de la seva "gal·lesitat". Per a donar una xifra, direm que en 1890 hi havia més de 220 equips ... Només a Cardiff. Geogràficament, la zona més on més va arrelar el rugbi va ser el sud del país, on se situa la seva capital Cardiff i la seva segona ciutat, Swansea, des d'aquí es va expandir al nord del país.
El fet de ser un esport popular, jugat per persones que necessitaven un treball laboral de 5 o 6 dies a la setmana, va motivar que la Federació Gal·lesa de Rugbi fes des del principi la "vista grossa" amb les ajudes econòmiques i laborals als treballadors-jugadors, va ser una manera intel·ligent d'evitar la ruptura del rugbi gal·lès com es va donar a Anglaterra, on el nord industrial va crear el "Rugbi Leage", és a dir el rugbi professional a XIII. La RFU es va comprometre a desenvolupar i gestionar el rugbi gal·lès, i així aconseguint-ho, entre 1899 i 1909 Anglaterra no pogués guanyar-li ni un sol partit.
El rugbi va ser un dels elements que va ajudar el moviment nacionalista gal·lès de finals del XIX i principis del XX, un nacionalisme que no era independentista, sinó que aspira al mateix reconeixement que Anglaterra en el si del Regne Unit. Ningú pot negar que el rugbi es va convertir no sols en l'esport nacional de Gal·les, sinó en el símbol de la força i la unitat del seu poble.
Igual que per a la resta de nacions britàniques, la Primera Guerra Mundial va tenir un fort impacte sobre el rugbi gal·lès. Quan aquesta va esclatar en 1914, un aficionat gal·lès va declarar "el joc per al qual ens hem preparat durant tants anys, ha començat", la qual cosa confirma la naturalesa inicial del rugbi com a entrenament per a crear una joventut capaç ... La RFU va fer una crida a allistar-se en els regiments britànics, apel·lant a les qualitats guerres i patriòtiques dels gal·lesos, i així va ser, els rugbiers gal·lesos –com de la resta de països- van participar massivament en els seus exèrcits, donant sempre exemple de valor. La Primera Guerra Mundial va causar moltes baixes entre els jugadors de rugbi. A Gal·les, durant la meitat dels anys vint, ja s'havia superat aquesta crisi, quan va venir una de pitjor, la crisi econòmica dels anys trenta que va colpejar durament a un país industrial i obrer com era Gal·les, durant aquesta dècada només van poder guanyar una vegada a Anglaterra. Molts clubs van haver de tancar, prop de 500.000 persones (sobre una població de 2.000.000) van haver d'emigrar, la "Rugbi League" anglesa es va emportar molts jugadors gal·lesos que necessiten un sou per a poder viure. Quan Gal·les semblava començar a sortir de la crisi, va esclatar la Segona Guerra Mundial (1939-1945) amb el consegüent impacte en el rugbi gal·lès.
Gal·les va guanyar els Grand Slams de 1950-1952 dirigits magistralment pel seu número 8, John Gwilliam, tota una referència en el camp de joc i fora d'ell per la seva cavallerositat.
En els anys cinquanta el rugbi gal·lès va canviar al ritme que el feia la seva societat, percentualment el nombre de miners i obrers que jugaven amb la selecció del drac va anar minvant a favor de professors i professions liberals. La societat gal·lesa anava cap a la postindustrialització.
La meitat de la dècada dels seixanta i la dècada dels setanta, assenyalen l'absolut domini de Gal·les en el rugbi de l'hemisferi nord, guanyant durant aquests anys 8 vegades el torneig en solitari i dos de forma compartida. Gal·les nodria als combinats tant dels "British Lyons" com dels "Barbarians", i va ser precisament un gal·lès, Gareth Edward, qui va aconseguir ser considerat el millor assagista de la història en el qualificat com el millor partit de rugbi fins avui, el "Barbarians"-Nova Zelanda de 1973. L'auge del professionalisme va provocar que entre 1975 i 1995 assistíssim a un cert declivi del rugbi gal·lès, que s'havia convertit encara més l'esport i l'orgull de tot un país, així recordem la famosa arenga que el capità Phil Bennet va donar en 1977 als seus jugadors abans de saltar a la gespa de l'Arms Park. "Mireu el que han fet aquests bastards a Gal·les. Han agafat el nostre carbó, la nostra aigua, el nostre acer. Compren les nostres cases i només viuen en elles un parell de setmanes a l'any. I que hem rebut a canvi? Res, res en absolut. Hem estat explotats, violats, controlats i castigats pels anglesos .... Senyors, contra ells jugueu aquesta tarda". A principis dels vuitanta, les figures que van permetre de tenir unes certes esperances, com Jonathan Davis, Scott Gibbs i John Deveraux, van acabar passant al rugbi a XIII.
L'arribada del professionalisme al rugbi i el nou Torneig de les VI Nacions han donat noves energies a l'esport oval gal·lès, que fa pocs anys va tornar a viure una "etapa daurada", guanyant-lo en 2012 i 2013 i tenint un destacat paper en el Mundial de 2011, on una justificada expulsió va impossibilitar a Gal·les guanyar al semifinal a França i arribar a la final que hom esperava: Nova Zelanda Gal·les.
Amb vint-i-vuit victòries, Gal·les té el segon millor palmarès del Torneig, només per darrere d'Anglaterra, que té una més. En 2019, 2021 els gal·lesos van atropellar en el VII Nacions vivint uns anys d'esplendor d'una generació de jugadors irrepetible amb el mític Alun wyn Jones al capdavant. Avui la selecció gal·lesa es troba en un profund moment de renovació, on els veterans ja no estan al seu nivell i els joves no acaben d'agafar el relleu, un típic canvi de cicle en el rugbi que Gal·lès està travessant amb dificultats i mals resultats. Estem segurs que aviat tornaran a ser la selecció del nivell històric i esportiu que els correspon.
(1) El terme País de Gal·les, és un gal·licisme innecessari.
0 commentaires