Després d'uns anys de mala salut, Vladimir Avdeiev moria de COVID el passat 5 de desembre a Moscou. Vaig conèixer Avdeiev en el I Congrés del Món Blanc (2006), un esdeveniment organitzat pel filòsof identitari rus Pavel Tulaev, una autèntica fita metapolítica en la defensa de la nostra identitat i la nostra civilització i un primer pas en la col·laboració entre els pensadors identitaris d'Europa, Rússia i l'Amèrica europea. Tots dos vam pronunciar les nostres respectives ponències, com així ho van fer la resta de participants, en un entorn realment estimulant des del punt de vista intel·lectual.
Després del tancament de les conferències d'aquell I Congrés del Món Blanc vam anar a la Casa de Música Eslava per escoltar un concert de música clàssica en honor dels participants a càrrec de l'Orquestra de l'Acadèmia Nacional Russa dirigida pel mestre Anatoly Poletayev. Entre altres peces, Grieg, Glinka, Txaikovski i Rakhmàninov. L'endemà una visita a la Galeria Tretyakov on vam poder gaudir de la visió d'obres mestres de l'art rus, concloent amb el Museu de Konstantin Vasiliev, un destacat pintor de l'època soviètica de temàtica històrica i mitològica.
Dues vegades més vaig tornar a coincidir amb Vladimir Avdeiev en els successius congressos organitzats per Pavel Tulaev a la capital russa (2007-2009), vaig tenir l'honor que ell m'ensenyés i expliqués el Moscou històric, monumental i ortodox. Divertit i afable, combinava aquests trets amb una profunda rigorositat científica i una dedicació absoluta a la seva passió: l'antropologia humana de la qual era una figura de referència mundial. S'entusiasmà amb la idea de crear una estructura metapolítica amb entre tots els participants en aquells congressos, recordo les nostres llargues converses sobre el tema amb Guillaume Faye, David Duke, el brillant intel·lectual finlandès Kai Murros i el mateix Pavel Tulaev. Durant anys vam continuar tenint una permanent relació per correu-electrònic centrada en qüestions antropològiques, històriques i metapolítiques.
Dies després, el 14
de desembre, el veterà militant identitari britànic Eddy O'Sullivan també
travessava la mort per dirigir-se al lloc on els lluitadors descansen
eternament. Pocs dies després de superar la COVID, no va poder fer el mateix
amb un maleït càncer recentment detectat. Eddy era el típic militant sindical fins que va veure que l'esquerra no defensava els treballadors britànics sinó als immigrants, va ser llavors quan va ingressar alb BNP de John Tyndall als any 90, on es va a forjar en els anys més durs del nacionalisme britànic, i com li vam conèixer: valent,
meravellosament fanàtic, entregat, lleial fins al final i més enllà.
Com a cap local del BNP, allà pel 2012 va organitzar, al costat de l'editor Manuel Quesada, una conferència meva a Manchester. Una ocasió que vaig aprofitar per conèixer la situació de la immigració a la tercera ciutat anglesa, realment dramàtica amb grans parts de la ciutat absolutament islamitzada. Recordo que vam passar per les portes d'alguns col·legis a l'hora de sortida dels nens, l'aclaparadora majoria de les mares portaven vel o burca. En aquell moment el BNP era la garantia d'un nacionalisme identitari ferm, havia aconseguit el 6,5% i dos eurodiputats al Parlament Europeu. Va ser amb un d'ells, Nick Griffin, amb qui em vaig reunir per intermediació d'Eddy, l'endemà de la meva conferència, a la preciosa ciutat de Chester. Allí, me'n recordo que vam parlar sobre les incursions anglosaxones detectades ja en els segles I-II dC, és a dir segles abans de la invasió massiva, i també de les diverses formes d'articular a les forces identitàries de tot Europa. Dos anys després Eddy, va aprofitar els seus curts dies de vacances a Benidorm per fer propaganda del BNP entre la població britànica de la localitat, jo em vaig desplaçar fins allà per ajudar-lo en aquesta tasca, per a ell no hi havia ni vacances, ni dies, ni hores: tot era lliurement a la causa.
El 2017 aprofitant un viatge personal a Manchester -mai hi ha viatge personal sense activitat política- vam tornar a veure'ns. Ell em va organitzar una entrevista per a una ràdio nacionalista britànica en la qual vaig explicar la situació política i migratòria a Catalunya. Crec haver estat la primera persona que va parlar de Catalunya en mitjans nacionalistes britànics. En acabar vam anar a sopar junts, naturalment amb cervesa anglesa (ale) i "fish and chips" en la versió més tradicional. Vam retirar-nos aviat perquè Eddy matinava l'endemà per seguir tirant endavant la seva petita empresa de transport, en el camí encara vam tenir temps de riure'ns d'una ridícula propaganda "antiracista" que havien posat en una parada d'autobús. Així era ell, pura passió, pura força, i sobre tot honor i dignitat. Dos amics, un rus i un altre anglès, que se'n van i ens deixen el seu record el seu testimoni i el seu somni -que també és el meu- per fer la creació i coordinació d'una elit identitària europea.
Eddy sempre s'enfrontava a les dificultats amb la frase "Never Surrender", ell -on estigui- no ho farà, nosaltres tampoc i seguirem formant a les generacions que continuïn en aquesta lluita sagrada i eterna per la nostra la vida i l'existència de la civilització europea. Que ningú pensi mai en la nostra rendició.
0 commentaires