dilluns, 10 d’agost de 2020

LA DONA EN LA HISTÒRIA D'EUROPA I LA SUBMISSIÓ DE LES PROGRES PSEUDOFEMINISTES.

 

Per al moviment neofeminista del 68 –el feminisme ho deixem per a les lluitadores pels dret

s de la dona a la fi del XIX i principis del XX– impregnat d'ideologia marxista i de autoproclamat “progressisme alliberat”, la relació home-dona era un enfrontament dialectic –pro

pi de les ideologies

de l'escissió de matriu marxista– entenent a la dona com a “classe social alienada”, en procés “emancipatori”.

Dins de l'ortodòxia marxista, les feministes van categoritzar un model mundial inicial com el moment d

e major opressió, al que anar superant en les successives fases que portassen a l'emancipació final (d'aquí el seu particular concepte de “progrés”). A aquest model ho van qualificar com “el model d'opressió patriarcal”.

Els esquemes liberals-marxistes de la història s'obstinen en presentar models únics i universals, no reconeixent la pluralitat i varietat de civilitzacions que han constituït la història mundial, terme

aquest ja de per si mateix problemàtic. La veritat és que ja des de la primera Antiguitat, es constaten diferències abismals en la concepció i la consideració de la dona entre els pobles europeus i els de el Pròxim Orient.

La dona a Europa i a Pròxim Orient: dues concepcions oposades.

En tota l'Europa antiga veiem repetida l'alta valoració de la dona, dins d'una societat patrilineal (que no patriarcal). Al món hel·lènic, a Roma, i entre els celtes i germans, la dona està plenament integrada en les estructures soci-econòmiques, culturals i polítiques. Està “junt” al seu marit, però no “sota” el seu marit. Exerceix els seus drets mitjançant procediments de justícia. Té el seu lloc en els jocs on s'exalta el vigor i la salut, i en els altars on es rendeix culte

diví. Fins i tot a Irlanda, les dones exerceixen destacades funcions religioses, i entre els gots i cimbres és normal veure-les com a soldats. Aquest paper de la dona apareix en les fonts i testimoniatges de la més antiga cultura europea. Andrómaca dóna consells militars a Héctor en la Iliada (VI, 490-93). Plató descriu a la dona com “més feble que l'home” però afirmant que té vocació per al compliment de les més altes funcions filosòfiques i guerreres (República V. 455-56). Entre els tràgics, especialment en Eurípides la psicologia femenina és tractada amb respecte i admiració. A Roma la dona sopa fora de casa quan vol, pot posseir terres i heretar. Catón el Vell, exemple de la virtut romana assenyala “l'home que pega a una dona, aixeca una mà impía sobre el que hi ha de més sagrat i de més sant al món”.

Entre els antics germans, és la dona la que era honrada” ens diu l'historiador Louis Bridel en el seu llibre, La femme et le droitEtude historique sud la condition de la femme. Entre ells, la filla major gaudeix de la lliure admini

stració dels seus béns, encara casada pot, sense autorització de l'espòs, endeutar-se i contreure obligacions. A Grècia, el dia de les noces, la nova propietària de la casa rep un grapat de claus, símbol del seu poder i autoritat. Costum que també es documenta entre els celtes irlandesos i hispans i entre els germans, Tàcit, l'historiador romà que primer va escriure sobre aquests afirma “la família no existeix ni subsisteix més que gràcies a la dona”.

La situació de la dona en l'Europa antiga dista molt de la “submissió patriarcal” de la qual parlaven les neo-feministes, terme que, no obstant això, encaixa molt millor amb el que ens trobem en el Pròxim Orient islàmic i pre-islàmic. En Assíria, les dones havien de prostituir-se almenys una vegada en la seua vida. En la tradició israeliana es considera que tot pecat té el seu origen en la dona, mentre que per als àrabs preislámics la submissió a l'home i la seua inferioritat ontològica és constant. Tendència que s'agreujarà i codificarà en l'Alcorà on s'assenyala que la dona és impura i inferior a l'home, contemplat el repudi de la dona pel simple capritx del seu marit, autoritzat a colpejar a qualsevol d'elles “sospitosa” d'infidelitat (Alcorà IV, 34).

Aquesta diferència s'estendrà durant tota l'Edat Mitjana. Mentre que a Europa veiem a reines i heroïnes, la dona a Orient Mitjà continua en la marginació i exclusió de la vida social i política. Són centenars les reines i princeses que trobem en la història Europea medieval, cap en la d'Orienta Mitjà. En èpiques tan difícils i “heroiques” com la Reconquesta, existeixen nombrosos casos de dones europees guerreres, camperoles que van formar part de l'elit militar del seu poble. Bonnassie ofereix els exemples superbs de la comtessa Ermesendis, filla del

comte Roger de Carcassona, i de Guidinilda (però igualment podríem recordar a una altra dones de la Casa de Barcelona com Almodis o Mahalta): «Així mateix és molt revelador de l'ambient de l'època, per exemple, la personalitat d'aquesta Guidinilda, que emprèn al capdavant de la seva “mesnada” (els seus tres fills i dues parelles d'amics) la reconquesta de Cervera, construeix una torre i en 1026 aconsegueix que li atribueixin –precisament la comtessa Ermesendis– el comandament de la nova castlanía». Dones que pertanyen als estrats de potents o maiores de goticitat  irr

efutabl

e.

En l'Edat Mitjana i sobretot en l'Edat Moderna, canvis soci-econòmics i ideològics ocorreguts a Europa, porten a la dona cap a posicions de replegament i a una posició de progressiva i creixent subordinació. Situació contra la qual les dones van lluitar valentament als segles XIX i principis de XX, i en fer-ho, reclamaven –sabent-ho o no– el aggiornamento de tornada als valors típics de les societats europees ineludiblement units al respecte i valoració per la condició femenina.

La incongruència del neofeminisme: de la crema de sostenidors i l'acceptació del burka.

D'aquest moviment de lluita femení, passem en els famosos anys 60-70 a l'aparició del moviment neo-feminista, amb dirigents tan grotesques com Kate Millett i afirmacions tan al·luc

inants com aquesta “els estereotips sexuals estan desproveïts de tota fonamentació biològica”. Negant evidències com el fet que el dimorfisme sexual, és a dir, la diferenciació dels sexes es manifesta com a dada fonamental dels sistema vivents i més dels humans, sense que això suposi establir una qualificació d'aquestes diferenciacions, doncs com diu el filòsof alemany Keyserling “és tan ridícul parlar de la superioritat de l'home o de la dona com de la superioritat del pol elèctric positiu o el negatiu”.
La idea d'aquest moviment neo-feminista seria que, a part de les diferències sexuals (massa evidents per negar-les), tots els éssers humans serien més o menys bisexuals (?) i les diferències de conducta que constatem es deuen a “condicionaments artificials i educacionals” assumits i “impostos” des de la infància a través dels jocs, el vocabularis, la distribució de rols i la roba. I va ser una peça de roba, el sostenidor, el símbol triat per les neofeminista com a element de la seua submissió, així s'organitzaven cremes de sostenidors, que pretenien ser una escenificació del final de la submissió femenina al masclisme sexista i a la instrumentalització de la seua condició femenina.
 


Pocs anys després, el sostenidor ha deixat de ser un tema de debat, i avui a Europa, la peces femenines que més controvèrsia susciten, són precisament peces que no usen les europees sinó les immigrants arribades del Tercer Món, el vel i el burka. Una de les moltes conseqüènci

es de la immigració de la qual és víctima Europa.

Si el sostenidor era considerat una “peça opresiva” el lògic hagués segut pensar que aquestes feministes (amb uns quants anys més) estiguessin en primera fila de les protestes contra els vels i els burkas. No ha segut així, la majoria de les vegades han callat, quan no han qualificat de “xenòfobs” als quals han demanat legislacions contres aquestes peces que atempten a la idea que els europeus tenim de la dignitat i la llibertat femenines.

Aquestes mateixes “cremasujetadors”, moltes d'elles avui dirigents de partits d'esquerra “civilitzada”, col·laboren políticament amb un islamisme que és clarament “masclista” i dista molt de ser “emancipador de la dona” com elles pretenien presentar-se fins a fa poques dècades. Va s

er una d'elles, candidata socialista en una mitjana localitat francesa, la que va pactar amb la comunitat islàmica local amb tal d'obtenir els seus vots contra el candidat del Front National –que sense aquests vots s'hagués convertit en alcalde– el pacte tàcit que va acceptar l'emancipada ex-cremasujetadors amb els líders (masculins clar) de la comunitat islàmica local és que un dia a la setmana la piscina municipal anés d'ús exclusiu masculí i un altre dia

d'ús exclusiu femení, alguna cosa a lo que s' oposava el candidat identitari i pel que va ser qualificat de “xenòfob” per la neofeminista i ara “islamosubmissa”. Un exemple més de la hipocresia del neo-feminisme universalista i multicultural.

Els identitaris som

clars i rotunds en aquest sentit: la presència d'imans que expliquen com donar pallisses a les dones, els vels, les cares tapades i els burkas, atempten contra la dignitat i el valor que té la dona en el nostre sistema de valors. Per això són pràctiques que han de ser abolides a Europa de manera ferma i contundent; els que vulguin practicar-les tenen el seu lloc en la riba sud del Mediterrani, no entre nosaltres.


Enric Ravello

 

Share this post
  • Share to Facebook
  • Share to Twitter
  • Share to Google+
  • Share to Stumble Upon
  • Share to Evernote
  • Share to Blogger
  • Share to Email
  • Share to Yahoo Messenger
  • More...

0 commentaires

Traductor / Translate

 
© Enric Ravello Barber
Designed by BlogThietKe Cooperated with Duy Pham
Released under Creative Commons 3.0 CC BY-NC 3.0
Posts RSSComments RSS
Back to top