La desindustrialització, és a dir, el trasllat de la producció des d'Europa a països afro-asiàtics, significa la transferència de riqueses dels països europeus cap a altres. Conseqüència automàtica d'aquesta transferència de riqueses és l'empobriment d'Europa. Perquè aquest empobriment -que és la prova del fracàs de la globalització- no afecti el nivell de vida dels ciutadans, l'estat recorre constantment a l'augment del deute públic, amb el qual es paguen els serveis socials i la despesa pública. És a dir: deslocalització, desindustrialització, caiguda de la producció i per tant caiguda d'ingressos i incapacitat de fer front a les despeses públiques. Aquesta incapacitat es "soluciona" amb l'augment del deute, i llavors, s'han de destinar partides econòmiques desviades de les despeses socials per fer front al pagament de l'interès del deute que arriba a ser impagable. La conseqüència és que els països europeus esdevenen esclaus de la banca internacional. Si Europa vol minimitzar el col·lapse econòmic que s'acosta, només té una opció: recuperar la seva producció, revertir la deslocalització i protegir la producció amb polítiques aranzelàries, sortint del cicle sense sortida de la globalització mundialista que només beneficia la banca internacional.
Així doncs, el gran problema d'Europa -i el món actual- és l'esclavitud i
la servitud del deute. Els polítics del sistema no ho denuncien, perquè els
seus partits, els seus governs i molts cops ells mateixos, estan en deute amb
la banca.
Aquest és el mecanisme que cal trencar per ser realment lliures.
0 commentaires