EL CORONAVIRUS COM ADVERTÈNCIA.

El 1933 el filòsof alemany Oswald Spengler va publicar el llibre "Anys Decisius", que en certa manera continuava la seva anterior obra "La Decadència d'Occident". En "Anys Decisius" Spengler, analitza l'època entre les dues Guerra Mundials assenyalant que les potències europees eren progressivament desplaçades del centre de poder mundial convertint-se en potències de segon ordre.

La crisi del coronavirus marcarà l'inici d'una nova etapa polític-històrica que, sens dubte serà determinant per Europa, si té elits polítiques consciències i articulades, per poder canviar la tendència a la marginalitat que ja va apuntar Spengler fa gairebé noranta anys, i vol tornar a ser una de les potències en el nou món multipolar.

Davant els anys decisius que ens esperen Europa ha de reflexionar sobre les mancances i els problemes que el coronavirus ha posat en evidència ... encara més.
El coronavirus ha de servir d'advertència.
Europa ha de tancar les seves fronteres a la immigració i iniciar polítiques de repatriació immediata d'immigrants il·legals, delinqüents i en atur de llarga durada.

Renacionalitzar la producció, potenciar el comerç i el consum de proximitat. No es pot tancar la producció pròpia i deixar-la tot en mans de països estrangers, que a més són potències mundials i enfront dels quals no es té cap poder polític o militar de resposta.

Europa ha d'evitar les deslocalitzacions industrials implementant polítiques fiscals que les facin inviables. Denunciar dels tractats de Lliure comerç i implementar polítiques aranzelàries.

Europa ha de reprendre la seva producció tèxtil i deixar d'importar roba del Tercer Món, en moltes ocasions fabricades en semiesclavitud.

Europa ha de ser social i tenir un sector públic sòlid que li permeti fer front a qualsevol eventualitat sanitària i social. Apostar per la creació d'un gran espai polític, comercial i militar europeu com a única alternativa possible per a la Globalització. Per herència, cultura, geopolítica i lògica econòmica, el nostre espai es diu Europa, i ha d'estar necessàriament en estreta col·laboració amb Rússia.
A la re-nacionalització, per la de-globalització,

D'alguna manera la globalització és el nom que es dóna al domini planetari per part dels EUA i la Xina -encara que en realitat sigui una mica més important i de dimensió més financera que geogràfica.

Les dinàmiques econòmiques i geopolítiques assenyalen que per enfrontar-se a aquesta globalització els estat-nació europeus són absolutament insuficients (des d'Alemanya a una hipotètica Catalunya independent) només l'articulació de grans espais continentals podran traduir-se en una alternativa de la globalització i en la construcció d'una potència efectiva en el món multipolar.

Segon les enquestes, el coronavirus provoca un creixent rebuig a la globalització entre la població europea.
Aquesta crisi està desembocant en la fallida de la confiança en la idea del "món únic sense fronteres" -meta última de la globalització- i en la superclasse dirigent mundialista.
Aquesta crisi ha de provocar l'enfortiment estratègic de les formacions dissidents i una articulació de forces antagòniques amb el NOM entorn de idees i estructures polítiques nacionalistes i identitàries, que defensen el paradigma antitètic a la fracassada globalització.

La mentalitat servil i acomplexada dels tecnòcrates de Brussel·les, ajudant a un país hostil a Europa i amb mínima incidència del coronavirus, és un dels elements que mina la confiança dels europeus en la UE. Però el problema no és la UE, és la seva classe dirigent, que -per cert- actua de la mateixa manera nefasta en cada un dels estats que la componen.

Neil Melvin, director d'Estudis Internacionals de Seguretat del britànic Royal United Service, assenyala en un article ...
https://www.elconfidencial.com/mundo/europa/2020-04-12/entrevista-neil-melvin-coronavirus-geopolitica_2543415/
La falta de lideratge mundial que està provocant la crisi del coronavirus, en la qual els EUA donen signes clars de decadència, la Xina és incapaç de prendre el relleu en el lideratge mundial i genera desconfiances de tota mena i Rússia assumeix un paper de segon ordre.

Melvin afirma que les potències regionals no deixen de ser més que això, regionals: Iran, Turquia i l'Índia difícilment podran redimensionar en alguna cosa més gran. També assenyala la crisi a la qual s'enfronta la UE, anunciant un debilitament d'aquesta. Això últim –comentem nosaltres- és una de les tendències possibles a la UE, però també el paradigma general, manifesta una opció que Europa pren un paper rellevant en un món de feble multipolaritat, és en aquest context on es donen les circumstàncies per a crear Europa potència, però per a això cal, no només que els països de la UE s'articulin polítiques comunes, sinó que es creï un poder europeu que miri per la defensa dels interessos globals europeus, que no és pas el mateix que la suma dels interessos particulars -i normalment contradictoris- de cada un dels països europeus.

Pel que fa al futur del Regne Unit, i la seva relació amb la UE, es nota que l'autor és britànic, i tot i això dubte sobre l'immediat futur del seu país. El primer escull, veure si afronta les negociacions sobre el Brexit amb la seguretat rupturista que tenien abans de la crisi.

Així i tot és necessari assenyalar que la lluita per l'existència com a entitat política real en el món multipolar portarà a plantejar reformes més profundes que avui estan desaparegudes del qualsevol debat polític però que són igualment necessàries.

Fem una senzilla comparació il·lustrativa:
Xina té 1.400 milions d'habitants, un president al seu front, Xi Jinping, que ho és a perpetuïtat, una elit dura i ideologitzada que organitza el país política militar i econòmicament per ser la gran potència mundial i que pensa en el llarg termini amb l'objectiu d'aconseguir la supremacia mundial de l'ètnia Han. Amb un control de la producció i de l'economia en clau geopolítica i una població ètnicament homogènia.

Europa té 450 milions d'habitants, dividida en països que són incapaços en posar-se d'acord ni tan sols per gestionar la crisi més grossa a la qual s'enfronta després de la SGM. "Líders" amb l'horitzó temporal de les eleccions dels quatre anys vinents. Absència d'una classe política estable. Deslocalització i portes obertes a la immigració de població al·lògena.

És evident quin serà el resultat geopolític. La Història no té pietat per als febles.

Aquestes són les nostres propostes i solucions per al segle XXI perquè els anys decisius ja són aquí.