Vint-i-cinc segles després de les Termòpiles, els grecs
estan tornant a lluitar per impedir una nova invasió d'Àsia a Europa. Llavors
l'enemic era l'Imperi persa, que si bé estava governat per una casta d'origen
indo-europeu era el primer Imperi multiracial de l'època, una amalgama de
pobles de l'Àsia menor i central s'unien sota el comandament de Xerxes I.
Tres-cents herois espartans van morir en el pas de les Termòpiles, aconseguint
que l'exèrcit persa perdés el temps vital que va permetre a la marina atenesa
organitzar-se i guanyar la batalla de Salamina, rebutjant a l'enemic asiàtic de
sòl hel·lè i europeu.
Els turcs apareixeran posteriorment en la història a les
estepes uràliques-siberianes, si bé actualment podem afirmar que el seu origen
en la història data al voltant de l'any 400. Són originaris del nord d'Àsia i
pocs anys després ja dominen tot el nord de la Xina. Des d'allí emprenen una
progressiva conquesta de tota l'Àsia central, l’espai que ocupen quan es
converteixen a la nova fe de Mahoma. És aleshores quan ataquen i ocupen la
península d'Anatòlia (actual Turquia) i entren, per primer cop, en conflicte
fronterer amb una potència europea: l'Imperi bizantí. Els turcs controlen ara
des de les ribes del Mediterrani fins als confins de la Xina, un territori de
gran profunditat estratègica.
Els turcs salten a Europa i en 1453 conquereixen la
capital de l'Imperi bizantí, Constantinoble, amb tot el que simbòlicament i
estratègicament (el control de la Mediterrània oriental) suposa aquesta derrota
bizantina i europea enfront de l'invasor oriental.
Com assenyala el geopolític Robert Steuckers, un destacat
expert en l'estudi del conflicte secular turc-europeu, els turcs, hereus de la
branca de pobles Hun-Turc, saben que el control d'Europa està en funció del
domini del Danubi, per la qual cosa després de la presa de Constantinoble
iniciaran una reeixida conquesta dels Balcans, sotmetent per segles als eslaus
del sud, albanesos, búlgars i grecs sota el seu jou islàmic. Posteriorment
arribaran a les portes de Viena, on seran rebutjats en 1520, 1532 i
definitivament en 1683 per un gran exèrcit de coalició europea.
L'expansió i ocupació dels Balcans pels turcs durant
tants segles, va impedir a Europa accedir a la famosa "Ruta de la
Seda", la ruta més gran del comerç mundial de l'època i encara avui pels
hidrocarburs, aquesta circumstància va tenir dues respostes de la part europea,
una marítima i una de terrestre.
Europa buscarà rutes alternatives per a arribar a Orient,
això va suposar l'origen de l'expansió marítima portuguesa i neerlandesa que
els portarà fins a l'oceà Índic i a l'intent de Castella de trobar un camí
marítim cap a l'Índia, que va acabar en el descobriment d'Amèrica.
L'intent de la "Porta Sublim" per controlar la
Mediterrània, amb les fortes resistències europees de Malta i Xipre, portà a
les potències marítimes mediterrànies d'Europa a un conflicte permanent amb xocs
permanents amb les marines genoveses, venecianes i catalanes. La victòria a
Lepant l'any 1571, també protagonitzada per una gran coalició europea, és la
culminació d'aquest enfrontament permanent entre europeus i turcs en la
Mediterrània oriental.
Per terra, amb la victòria europea a Viena, s'inicia un
llarg procés de reconquesta dels Balcans protagonitzat per austríacs i
hongaresos que alliberarà a tots els pobles europeus sotmesos al Sultà otomà.
Només la falta d'entesa entre altres dues potències europees que es van unir
posteriorment a la "Reconquesta" balcànica: Regne Unit (que no sempre
actua en clau europea) i Rússia, van impedir la culminació del procés i la
reconquesta de Constantinoble -a la qual els russos volien donar novament dignitat
imperial, presentant-se el tsar rus com l'hereu històric de l'Emperador
Bizantí- i és per això que encara avui aquesta ciutat europea, al costat d'una
part de la Tràcia, continua pertanyent a Turquia amb el nom d'Istanbul, i és
precisament aquesta ocupació d'una minsa part de terra europea el que permet al
govern d'Ankara de tenir un argument per a pretendre ingressar a la UE.
Durant la Primera Guerra Mundial el Regne Unit va donar
suport a la revolta dels pobles àrabs contra l'Imperi turc, el paper de l'agent
britànic Lawrence d'Aràbia, immortalitzat cinematogràficament per Peter
O'Toole, és de tots conegut.
Uns anys abans, en 1909, el sultà Abul Hamid II havia
estat deposat i el poder va passar a les mans del nacionalista laic, Kemal
Ataturk al capdavant dels anomenats "Joves Turcs". Després de la fi
de la Primera Guerra Mundial l'Imperi otomà va ser dissolt i Turquia va quedar
reduïda a la península d'Anatòlia i Istanbul. Va ser en aquests anys,
1915-1923, quan es va dur a terme el genocidi armeni en la zona oriental, amb
més d'un milió i mig de morts. Per altra banda, a la zona occidental, els turcs
van iniciar un procés de "neteja ètnica" contra els grecs, amb
l'expulsió de centenars de milers de famílies de la zona d'Istanbul i de
l'Egeu, on vivien des de temps de la Grècia clàssica. Entre els grecs expulsats
estava la família sencera d'un nen molt petit anomenat Aristòtil Onassis.
Des de l'arribada al poder d'Ataturk, i sent neutral
durant la segona Guerra Mundial, Turquia s'allunya de l'islamisme i
"s'occidentalitza". L'alfabet àrab és substituït pel llatí i s'adopta
el "mite hitita", com a ideologia nacional. Els hitites eren un poble
indoeuropeu que van dominar Anatòlia entre els segles XVII-XII aC. És durant
aquest procés quan Turquia vol convertir-se en una "democràcia
occidental" amb l'objectiu final d'ingressar en la Unió Europea.
Tot canvia del 2003 ençà amb l'arribada al poder
d'Erdogan, representant dels fins aleshores marginalitzats i perseguits
islamistes. Amb Erdogan arriba també un nou ministre d'Exteriors, Ahmet
Davutoglu, ideòleg del "neo-otomanisme", doctrina que vol abandonar
el "quietisme" en política internacional per intentar reconstruir una
àrea de domini sobre els antics territoris de l'Imperi otomà. Al neo-otomanisme
s'uneix el panturanisme –oposat al mite hitita- la reivindicació de les arrels
turc-mongols i la consideració com a turcs de tots els habitants de les
repúbliques turcòfones exsoviètiques de l'Àsia Central. És en aquest context
actual en el qual Turquia -amb un creixent suport britànic i la postura ambigua
dels Estats Units- s'enfronta pel control regional a Síria –sostinguda per
Rússia- i és també en aquest context en el qual Turquia fa servir els refugiats
de la guerra a Síria, provocada per ells mateixos, per pressionar contra
Europa, una pressió no solament política sinó també demogràfica. Les rutes
d'arribada i penetració de refugiats –repetim, una important arma demogràfica-
recorden la via de penetració que va portar als otomans a dominar per segles
els Balcans i quedar-se a les portes de Viena, encara que aquesta vegada hi ha
un matís, la ruta arriba a Berlín, la mar Bàltica i els Països Baixos. Recordem
que precisament als Països Baixos és a on el partit turc-islamista finançat per
Erdogan i anomenat DENK va entrar en 2017 en el Parlament amb un 2,1% de vots
de turcs residents i "nacionalitzats" neerlandesos.
No és una "crisi de refugiats" és la nova
invasió turca d'Europa sustentada amb l'arma més decisiva del segle XXI: la
demografia. Europa ha de reaccionar i parar-la immediatament perquè un cop més
el que està en joc és la nostra civilització.
Enric Ravello Barber.
0 commentaires