XIPRE: QUAN TURQUIA EXPULSA I ESPOLIA ALS GRECS DE LA ILLA.

Al setembre de 2012 vaig tenir l'ocasió de visitar el Xipre ocupat pels turcs, l'autoproclamada i no reconeguda República Turca del Nord de Xipre (RTNC), llavors vaig escriure un article que ara recupero.

L'exemple històric més evident del secular enfrontament Grècia-Turquia o el que és el mateix Europa-Àsia.

Xipre deu el seu nom a la paraula llatina aes Cyprium (metall de Xipre) en referència al coure, metall de gran importància en l'Antiguitat i del que l'illa comptava amb nombrosos jaciments. Això, unit a la seva posició estratègica entre Europa Àsia i Àfrica, ha fet que des dels primers temps de la Història, Xipre haja segut un lloc de conflicte i conquestes entre les potències de la zona. Sent ocupada successivament per civilitzacions africanes (egipcis) asiàtiques (assiris) i europees (minoico-micènics i hel·lens) fins a passar a formar part de l'Imperi romà l'any 57 a. C. Allí van predicar Sant Pau i Sant Barnabeu i Xipre va ser el primer lloc del món governat per un cristià, encara formant part de l'Imperi romà. La romanització de Xipre, va suposar l'arribada d'administradors romans, però la majoria de població va seguir sent d'origen hel·lènic establerta allí des de temps de Micenas i reforçada després de la invasió de la illa per Alejandro el Gran en 331 a. C.

Després de la caiguda de Roma, l'illa va ser motiu de constants disputes entre Bizanci (Imperi romà d'Orient) i els àrabs. Sent conquistada pels croats al comandament de Ricard Cor de Lleó en 1192, qui es va arribar a coronar com a Rei de Xipre. En les disputes mediterrànies, va passar a formar part de la Sereníssima República de Venècia en 1489 fins que va caure definitivament en mans turques en 1570. Assenyalar que durant tots aquests segles la composició ètnica de la illa es va mantenir estable, parlant-se el grec en la totalitat del territori. L'arribada dels otomans va imposar una administració turca, grups de greco-xipriotes van començar a formar part de la mateixa, varis d'ells es van convertir a l'islam per no pagar els impostos que s'encarregaven de recaptar a la resta de la població, i es van familiaritzar amb l'ús de la llengua turca: aquest és l'origen dels primers turc-xipriotes, és a dir hel·lens convertits a l'islam, formant part de l'administració otomà i usant el turc també com a llengua familiar.

L'ocupació otomana va acabar en 1878 quan després del Congrés de Viena, Xipre va passar a ser un domini britànic, amb la categoria de colònia des de 1914. La població xipriota, anhelava no la independència de la illa sinó la anomenada enosis (unió a Grècia), aspiració majoritària encara avui entre la majoria greco-xipriota. A Xipre és impossible veure la bandera de la illa si no és acompanyada de la grega –fins i tot en edificis oficials- i molt freqüentment d'una groga amb àguila negra, que és la de l'antic Imperi bizantí. En els anys posteriors de la Segona Guerra Mundial, la enosis és liderada pel famós arquebisbe Makarios, que va ser deportat a les illes Seychelles pels britànics.

És en 1960 quan Regne Unit, Grècia i Turquia arriben a un acord que declara independent l'illa, però manté la possessió britànica de diverses bases militars. Una de les condicions que va posar Londres per a aquesta independència va ser prohibir constitucionalment la unió de Xipre amb Grècia. La constant britànica d'evitar la creació de grans Estats a Europa que poguessin convertir-se en potències locals. D'haver-se unit Xipre i Grècia en aquest moment, segurament s'hagués evitat la posterior invasió turca del nord de la illa.

Turquia ocupa el nord de Xipre. Neteja ètnica i espoli del patrimoni greco-xipriota

En 1974 hi va haver un cop pro-grec a Xipre recolzat per la “Dictadura dels coronels” des de Grècia la finalitat dels quals era incorporar Xipre a l'Estat hel·lè. Aquest fet va provocar la reacció turca, que va envair militarment el nord de la illa, proclamant unilateralment la República Turca del Nord de Xipre (el nord de la illa, proclamant unilateralment la República Turca del Nord de Xipre (el nord de la illa, proclamant unilateralment la República Turca del Nord de Xipre (RTNC), estat no reconegut per cap altre país, excepte la pròpia Turquia i la Conferència Islàmica. Gairebé 40 anys després, d'aquell cop i de la dictadura dels coronels només queda el record, no obstant això el nord de Xipre segueix ocupat militarment per Ankara i aquesta autoproclamada RTNC es manté darrere d'una frontera militar que l'exèrcit turc ha traçat per defensar-la.

El passat 29 de setembre vaig tenir l'oportunitat de visitar la zona al costat d'una delegació del Parlament europeu composta per membres del FPÖ, el VB i el FN. Visita que va servir per comprovar in situ la realitat de la illa, i de la neteja ètnica i espoli del patrimoni que es porta des de la zona turca. La visita va començar en la Fundació Makarios III –el nom de l'arquebisbe al que hem fet referència anteriorment- allí s'exhibeix una magnífica col·lecció d'icones que s'han aconseguit recuperar recentment. Tots ells provenen d'esglésies greco-ortodoxes que en 1974 van quedar en zona turca, les esglésies van ser abandones i els seus murals i icones bizantines esbocinades pels turcs per ser venuts per mercaders d'art en circuits il·legals; el govern greco-xipriota va poder descobrir aquest espoli i recuperar gran part d'aquests tresors iconogràfic que ara són exhibits en un museu a càrrec de l'esmentada fundació. La visita va continuar amb la recepció oficial per part del bisbe de Kernia (Karinia), la diòcesi del qual es troba de ple en zona turca on té prohibida l'entrada; ell –com la majoria de fidels de la seva diòcesi- viu a la zona grega després d'haver estat expulsats pels turcs de les seves llars i de les seves esglésies, exemple de fe i voluntat, no donen per perduda la seva terra i somien amb tornar allí quan Xipre estigui reunificat i pacificat.

Frec bizantí trencat pels turcs

Finalment en diversos cotxes particulars travessem la frontera militar que separa la zona d'ocupació turca de la resta de la illa. Allí vam poder comprovar com les esglésies i cementiris ortodoxos havien estat abandonats i profanats pels turcs. Vam veure també com entre la població local els antics turc-xipriotes són una minoria, el gruix de la mateixa la constitueixen turcs vinguts de l'interior de Anatòlia. Històricament els turcòfons eren poc més del 10% de la població distribuïda per tota l'illa, avui són el 18% tots concentrats en el nord, mentre que els grecs que històricament també poblaven aquesta parteix nord van ser expulsats en 1974. Avui la zona turca viu exclusivament de les subvencions mensuals que reben tots els seus habitants directament del govern turc, sense que tinguin la més mínima producció ni activitat econòmica. El Govern d'Ankara ha decidit colonitzar la zona amb la gent més pobra i endarrerida del seu país i per a això necessita subvencionar-los constantment; ni que dir ha d'una de les primeres víctimes d'aquest procés de neteja ètnica i colonització han estat els propis turc-xipriotes anteriors a 1974 avui concentrats en el nord i convertits en una minoria respecte als turc-anatòlics amb un nivell cultural i econòmic tremendament més baix que el seu.

Icono bizantí recuperat per les autoritats xipriotes de l'expoli turc

És necessari recordar que Xipre va entrar en la Unió Europea en 2004. Aquest mateix any es va produir un referèndum per a la possible reunificació de la illa en les condicions actuals per part de l'ONU, la resposta greco-xipriota va ser clara el 76% va votar en contra en considerar que el pla de l'ONU perpetuava el status quo de l'ocupació turca i degui avantatges increïbles a aquesta minoria en el futur i suposat govern “unificat” de la illa. Durant el referèndum i posteriorment, els greco-xipriotes han insistit que l'opció que ells segueixen recolzant és la enosis (unió amb Grècia). Per aquest motiu la part de Xipre que està integrada en la UE és la greco-xipriota, encara que com oficialment la UE no reconeix la RTNC, la part nord és territori comunitari que no està sota jurisdicció europea en romandre ocupat militarment per Turquia. És a dir que una la UE té part del seu territori sota ocupació militar turca, la qual cosa hauria de ser condició suficient per detenir qualsevol diàleg mutu fins que aquesta ocupació finalitzi. Això suposant que la UE tingués la voluntat política i diplomàtica real de defensar als pobles europeus, alguna cosa que els fets ens demostren permanentment que no és així.

Pope de Karinia a l'exili

Xipre i Grècia han segut des de sempre l'avantguarda de la civilització europea davant l'avanç oriental i musulmà. Avui ho segueixen sent, vam veure amb la valentia i la determinació que els greco-xipriotes lluiten dia a dia per recuperar un patrimoni i un territori que és seu. Dediquem aquest article a tots ells i en espacial a les autoritats civils i religioses que tan amablement ens van acompanyar durant la nostra visita. Ells ens van demanar que donéssim a conèixer la situació, aquest article és part de la promesa que els vam fer.

Enric Ravello Barber.