DESMUNTANT EL MITE ANDALUSÍ. ANDALUSIA I LA IDENTITAT CASTELLANA.

El nacionalisme andalús de reivindicació “andalusina” sembla obeir més a causes psicològiques que a polítiques i històriques. Els seus defensors –afortunadament pocs- pretenen que tot els andalusos renuncien a la seva història i a la seva herència per adoptar la d'els qui van ser vençuts pels seus avantpassats castellans. Un cas únic a Europa. La història andalusa –la real- gens té a veure amb aquests miratges orientalitzants.

Andalusia cèltica i megalítica.

Va ser el cèlebre arqueòleg britànic de la Universitat de Cambridge, Colin Renfrew, qui aplicant el mètode de datació del carboni 14 va explicar el fenomen del megalitisme atlàntic i mediterrani des d'una perspectiva científica. Els primers constructors de megàlits haurien estat a la zona de les illes britàniques, i serien els autors del famós conjunt de Stonehenge. Des d'allí aquesta civilització va ser expandint-se cap al sud de la façana atlàntica europea, per endinsar-se en el Mediterrani
Precisament al megalitismes hem de remuntar una de les primera cultures conegudes en l'actual sòl andalús, l'anomenada cultura del Argar, els protagonistes del qual –que van arribar a formar estats centralitzats i ciutats ben organitzades– pertanyien a un substrat mediterrani comú a tota la Península Ibèrica. Gent molt similar als constructors delstalaiots de Menorca o dels nuraghe de Sardenya.

Segles més tard apareixen referències escrites a una mítica cultura en sòl andalús, Tartessos, el nom del qual trobem també en la Bíblia. El nom de Tartessos es pot traduir per “la terra” i és obligat assenyalar que en el gaèlic actual –la llengua cèltica d'Irlanda i Escòcia– “tir” significa precisament terra o país, de la mateixa manera que en el protocelta trobem el terme “têrsos” amb idèntic significat. No hi ha dubte que l'aristocràcia de Tartessos estava constituïda per pobles cèltics que s'havien assentat a la zona, arribats des de la Meseta, així ho prova el nom del seu mític rei, Argantonio.
Andalusia no va ser aliena a la presència de colònies orientals de fundació fenícia –amb l'especial importància de Cadis– i cartagineses. Però la influència d'aquestes s'ha exagerat, fins i tot en la toponímia. Termes com Malacca (Màlaga) o Sexi (Almuñécar) han estat recentment interpretats des d'arrels terminològiques indoeuropees pel catedràtic de Filologia de la Universitat de Salamanca, Francisco Villar.

Andalusia romana i vàndala

La Bètica va ser una de les províncies hispanes més romanitzades. I Hispània un dels territoris de l'Imperi romà de major empremta llatina. Entorn del canvi d'Era es calcula que el nombre d'itàlics o descendents d'itàlics assentats a Hispània era d'un milió de persones, aproximadament el 15% de la població total.

El llatí es va convertir en l'únic idioma, despareguent totes les llengües hispanoceltes anteriors. L'aportació de la Bètica a la cultura romana va ser de la major importància, la grandesa de Roma no hagués estat igual sense filòsofs com Sèneca o emperadors comTrajano i Adriano.

Testimoniatge de la presència romana ho tenim també en l'arquitectura. La típica casa andalusa amb pati interior és hereva directa de la casa romana que els pobladors itàlics van portar a la Bètica. En absolut es tracta d'una construcció àrab, els qui solament van adaptar aquesta construcció a la seva manera de vida: tancant finestres i orientant la vida cap a l'interior de l'habitatge al voltant del pati. Posteriorment, van anar els repobladors cristians els que van tornar a donar-li l'antiga disposició romana més orientada a l'exterior, és a dir a la vida a la ciutat d'homes i dones lliures.

L'arribada dels pobles germànics va acabar amb l'ordre romà per donar pas a l'Edat Mitjana. D'entre els germans que van arribar a Hispània, els vàndals –que donaran el nom a Andalusia– tenen una especial importància. Procedents de l'actual Dinamarca, al segle III d. C ja estan a Europa central des d'on travessen el llimis imperial. Malgrat la prohibició romana per construir naus amb funció bèl·lica, els vàndals van posar en peus un important imperi naval a la zona de la Bètica, ara ocupada per ells. Un vegada vençuts pels gods –els germans que van dominar el gruix de la península–, els vàndals van travessar amb les seves naus l'estret de Gibraltar para assentés en el nord d'Àfrica, on el regne vàndal va durar diversos segles.

Precisament van ser els habitants autòctons del nord d'Àfrica, els que –després de ser vençuts militarment pels vàndals– donen al lloc de procedència d'aquests –la península ibèrica. El nom de Yazira al-Andalus, és a dir “l'illa dels vàndals”. Nom que van seguir usant els invasors musulmans durant els segles de la seva presència a Espanya i fins i tot en l'actualitat. Val la pena remarcar que Al-Andalus significa precisament “terra de vàndals”, o el que és el mateix “terra de germans”. Curiosa etimologia.

Andalusia castellana i lleonesa

Com en la major part d'Espanya, serien els processos històrics que coneixem com a repoblació i reconquesta els que donaran lloc a la composició etnogràfica. Les dades de les expulsions i adjudicacions de terres són clars i objectius, d'ells ens parlen els Libros de Repartimento. L'expulsió de la població musulmana d'Andalusia va ser completa i està constatada. El territori erm va ser repoblat per una aclaparant majoria de petits propietaris lliures en un procés que el catedràtic d'Història medieval de Sevilla, Manuel González Jiménez, en la seva obra En torno a los orígenes de Andalucía, descriu com “el major procés de canvi de propietat de la terra en la història d'Andalusia”. El procés de repoblació de la zona del Guadalquivir és molt similar a la qual també van realitzar els castellà-lleonesos segles abans a la vall del Duero, sempre a força de petites propietats agrícoles adjudicades a famílies de guerrers-camperols. Un posterior procés d'enriquiment i d'acumulació de propietats donarà lloc al naixement d'una gran xacra per a la pagesia andalusa: el latifundi. Però és necessari assenyalar que en el moment de la reconquesta i repoblació d'Andalusia, aquesta s'organitza agrícolament com ún territori idèntic a la resta de Castella. 

Aquests mateixos Llibres del Repartiment, així com posteriors estudis jurídics i onomàstics, ens permeten conèixer amb detall els pobladors que van arribar a Andalusia després de la derrota i expulsió islàmica. Totes les dades coincideixen a assenyalar que entre el 90-95% procedia de la Meseta nord, sud o dels quals ja havien repoblat Extremadura –amb forta presència de lleonesos–. L'única zona que marca una diferència és la província d'Almeria, on el contingent de valencians, catalans i –sobretot– mallorquins va arribar fins al 15%, per aquest motiu l'escut d'Almeria llueixi les quatre barres.

Una tasca de recuperació i de conscienciació de la identitat andalusa, com a continuïtat de la castellana, és urgent i necessària. Especialment davant els temps presents i futurs, en els quals nostàlgies i reivindicacions sobre Al-Ándalus se senten ja en alguns minarets i en alguns palaus àrabs no tan llunyans.

Una bandera de mentida

En 1981 Andalusia es va convertir en autonomia històrica, ocasió que molts van aprofitar per inventar-se una nova història que contradigués la realitat andalusa com a fruit de la reconquesta i repoblació castellana. El moment més simbòlic d'aquesta tergiversació oficial va ser l'elecció de la bandera verdi-blanca. En lloc d'inspirar-se en els colors de Castella-Lleó que apareixen en l'escut de Fernando el Sant, conqueridor de Sevilla. I en els escuts de Còrdova, Granada, Almeria i Jaén, en aquest últim es llegeix la llegenda “muy noble i muy leal ciudad de Jaén guarda y defendimento de los Reynos de Castilla”, la junta d'Andalusia es va inclinar per una bandera similar a la d'Aràbia Saudí.

Amb aquesta desafortunada elecció als andalusos se'ls obliga a portar oficialment els colors dels enemics dels seus avantpassats castellans. L'ús del color blanc en els estendards andalusíes va ser generalitzat pels almohades en 1146, quan van desembarcar a Cadis amb la intenció de reunir a tots els musulmans d'Al-Ándalus. En 1195 el sultà Ben Yusuf va derrotar a Alfonso VIII de Castella, en la batalla de Alarcos, para commemorar aquesta victòria va fer onejar sobre la mesquita de Sevilla una bandera verda i blanca –la inspiradora de l'actual bandera andalusa. Simbolitzant la unida almohade (blanc) i la col·laboració de tots els musulmans andalusíes en la victòria sobre els castellans cristians (el verd color de l'Islam i dels Omeya)
Al segle XVII el duc de Medina Sidonia es rebel·la contra la Corona hispànica i intenta proclamar la independència andalusa amb el suport dels moriscs capitanejats per Tahir al Horr. Com a reconeixement a aquesta col·laboració morisca, el duc traïdor enarborava una bandera blanca i verd, el color de la fe islàmica de les seves compinxes sediciosos. Inspirada en aquests esdeveniments històrics i basats en una fantasia històrica oposada a la veritat, l'Assemblea de Roda va aprovar en 1918, l'actual disseny de la bandera verdi-blanca que en aquell moment representava una Andalusia que incloïa Murcia i Badajoz. El “autor” intel·lectual d'aquesta aberració de la vexilología, va ser el poeta i “pare de la pàtria andalusa”, Blas Infante, convertit al final de la seva vida a la religió musulmana, últim greuge als castellans que reconqueriren aquestes terres i als actuals andalusos, els seus descendents directes.

Enric Ravello

DESMONTANDO EL MITO ANDALUSÍ. ANDALUCÍA Y LA IDENTIDAD CASTELLANA.

El nacionalismo andaluz de reivindicación “andalusí” parece obedecer más a causas psicológicas que a políticas e histórica. Sus defensores –afortunadamente pocos- pretenden que todo los andaluces renuncien a su historia y a su herencia para adoptar la de quienes fueron vencidos por sus antepasados castellanos. Un caso único en Europa. La historia andaluza –la real- nada tiene que ver con esos espejismos orientalizantes

                      

Andalucía céltica y megalítica.

Fue el célebre arqueólogo británico de la Universidad de Cambridge, Colin Renfrew, quien aplicando el método de datación del carbono 14 explicó el fenómeno del megalitismo atlántico y mediterráneo desde una perspectiva científica. Los primeros constructores de megalitos habrían estado en la zona de las islas británicas, y serían los autores del famoso conjunto de Stonehenge. Desde allí esta civilización fue expandiéndose hacia el sur de la fachada atlántica europea, para adentrarse en el Mediterráneo

Precisamente al megalitismos debemos remontar una de las primera culturas conocidas en el actual suelo andaluz,  la llamada cultura de El Argar, cuyos protagonistas –que llegaron a formar estados centralizados y ciudades bien organizadas– pertenecían a un sustrato mediterráneo común a toda la Península Ibérica. Gente muy similar a los constructores de los talaiots de Menorca o de los nuraghe de Cerdeña.

Siglos más tarde aparecen referencias escritas a una mítica cultura en suelo andaluz, Tartessos, cuyo nombre encontramos también en la Biblia. El nombre de Tartessos se puede traducir por “la tierra” y es obligado señalar que en el gaélico actual –la lengua céltica de Irlanda y Escocia– “tir” significa precisamente tierra o país, del mismo modo que en el protocelta encontramos el ´termino “têrsos” con idéntico significado. No hay duda de que la aristocracia de Tartessos estaba constituida por pueblos célticos que se habían asentado en la zona, llegados desde la Meseta, así lo prueba el nombre de su mítico rey, Argantonio.

Andalucía no fue ajena a la presencia de colonias orientales de fundación fenicia –con la especial importancia de Cádiz– y cartaginesas. Pero la influencia de éstas se ha exagerado, incluso en la toponimia. Términos como Malaca (Málaga) o Sexi (Almuñécar) han sido recientemente interpretados desde raíces terminológicas indoeuropeas por el catedrático de Filología de la Universidad de Salamanca, Francisco Villar.

Andalucía romana y vándala.

La Bética fue una de las provincias hispanas más romanizadas. E Hispania uno de los territorios del Imperio romano de mayor impronta latina. En torno al cambio de Era se calcula que el número de itálicos o descendientes de itálicos asentados en Hispania era de un millón de personas, aproximadamente el 15% de la población total.

El latín se convirtió en el único idioma, despareciendo todas las lenguas hispanoceltas anteriores. El aporte de la Bética a la cultura romana fue de la mayor importancia, la grandeza de Roma no hubiera sido igual sin filósofos como Séneca o emperadores comoTrajano y Adriano.

Testimonio de la presencia romana lo tenemos también en la arquitectura. La típica casa andaluza con patio interior es heredera directa de la casa romana que los pobladores itálicos llevaron a la Bética. En absoluto se trata de una construcción árabe, quienes solo adaptaron esa construcción a su modo de vida: cerrando ventanas y orientando la vida hacia el interior de la vivienda alrededor del patio. Posteriormente, fueron los repobladores cristianos los que volvieron a darle la antigua disposición romana más orientada al exterior, es decir a la vida en la ciudad de hombres y mujeres libres.

La llegada de los pueblos germánicos terminó con el orden romano para dar paso a la Edad Media. De entre los germanos que llegaron a Hispania, los vándalos –que darán el nombre a Andalucía– tienen una especial importancia. Procedentes de la actual Dinamarca, en el siglo III d. C ya están en Europa central desde donde atraviesan el limes imperial. A  pesar de la prohibición romana para construir naves con función bélica, los vándalos pusieron en pie un importante imperio naval en la zona de la Bética, ahora ocupada por ellos. Un vez vencidos por los godos –los germanos que dominaron el grueso de la península–, los vándalos atravesaron con sus naves el estrecho de Gibraltar para asentase en el norte de África, donde el reino vándalo duró varios siglos.

Precisamente fueron los habitantes autóctonos del norte de África, los que –tras ser vencidos militarmente por los vándalos– dan al lugar de procedencia de éstos –la península ibérica. El nombre de Yazira al-Andalus, es decir “la isla de los vándalos”. Nombre que siguieron usando los invasores musulmanes durante los siglos de su presencia en España e incluso en la actualidad. Vale la pena remarcar que Al-Andalus significa precisamente “tierra de vándalos”, o lo que es lo mismo “tierra de germanos”. Curiosa etimología.

Andalucía castellana y leonesa.

Como en la mayor parte de España, serían los procesos históricos que conocemos como repoblación y reconquista los que darán lugar a la composición etnográfica. Los datos de las expulsiones y adjudicaciones de tierras son claros y objetivos, de ellos nos hablan losLibros de Repartimento. La expulsión de la población musulmana de Andalucía fue completa y está constatada. El territorio baldío fue repoblado por una abrumadora mayoría de pequeños propietarios libres en un proceso que el catedrático de Historia medieval de Sevilla, Manuel González Jiménez, en su obra Entorno a los orígenes de Andalucía,describe como “el mayor proceso de cambio de propiedad de la tierra en la historia de Andalucía”. El proceso de repoblación de la zona del Guadalquivir es muy similar a la que también realizaron los castellano-leoneses  siglos antes en el valle del Duero, siempre a base de pequeñas propiedades agrícolas adjudicadas a familias de guerreros-campesinos. Un posterior proceso de enriquecimiento y de acumulación de propiedades dará lugar al nacimiento de una gran lacra para el campesinado andaluz: el latifundio. Pero es necesario señalar que en el momento de la reconquista y repoblación de Andalucía, ésta se organiza agrícolamente como ún territorio idéntico al resto de Castilla.

Esos mismos Libros del Repartimiento, así como posteriores estudios jurídicos y onomásticos, nos permiten conocer con detalle los pobladores que llegaron a Andalucía después de la derrota y expulsión islámica. Todos los datos coinciden en señalar que entre el 90-95% procedía de la Meseta norte, sur o de los que ya habían repoblado Extremadura –con fuerte presencia de leoneses–. La única zona que marca una diferencia es la provincia de Almería, donde el contingente de valencianos, catalanes y –sobre todo– mallorquines llegó hasta el 15%, de ahí que el escudo almeriense luzca las cuatro barras.

Una tarea de recuperación y de concienciación de la identidad andaluza, como continuidad de la castellana, es urgente y necesaria. Especialmente ante los tiempos presentes y futuros, en los que nostalgias y reivindicaciones sobre Al-Ándalus se oyen ya en algunos minaretes y en algunos palacios árabes no tan lejanos.

Una bandera de mentira.

En 1981 Andalucía se convirtió en autonomía histórica, ocasión que muchos aprovecharon para inventarse una nueva historia que contradijera la realidad andaluza como fruto de la reconquista y repoblación castellana. El momento más simbólico de esta tergiversación oficial fue la elección de la bandera verdi-blanca. En lugar de inspirarse  en los colores de Castilla-León que aparecen en el escudo de Fernando el Santo, conquistador de Sevilla. Y en los escudos de Córdoba, Granada, Almería y Jaén, en este último se lee la leyenda “muy noble y muy leal ciudad de Jaén guarda y defendimento de los Reynos de Castilla”, la junta de Andalucía se inclinó por una bandera similar a la de Arabia Saudita.

Con esta desafortunada elección a los andaluces se les obliga a llevar oficialmente los colores de los enemigos de sus antepasados castellanos. El uso del color blanco en los estandartes andalusíes fue generalizado por los almohades en 1146, cuando desembarcaron en Cádiz con la intención de reunir a todos los musulmanes de Al-Ándalus. En 1195 el sultán Ben Yusuf derrotó a Alfonso VIII de Castilla, en la batalla de Alarcos, para conmemoras esa victoria hizo ondear sobre la mezquita de Sevilla una vadera verde y blanca –la inspiradora de la actual bandera andaluza. Simbolizando la unida almohade (blanco) y la colaboración de todos los musulmanes andalusíes en la victoria sobre los castellanos cristianos (el verde color del Islam y de los Omeya)

En el siglo XVII el duque de Medina Sidonia se rebela contra la Corona hispánica e intenta proclamar la independencia andaluza con el apoyo de los moriscos capitaneados por Tahir al Horr. Como reconocimiento a esta colaboración morisca, el duque traidor enarbolaba una bandera blanca y verde, el color de la fe islámica de sus compinches sediciosos. Inspirada en estos acontecimientos históricos y basados en una fantasía histórica opuesta a la verdad, la Asamblea de Roda aprobó en 1918, el actual diseño de la bandera verdi-blanca que en aquel momento representaba una Andalucía que incluía Murcia y Badajoz. El “autor” intelectual de esta aberración de la vexilología, fue el poeta y “padre de la patria andaluza”, Blas Infante, convertido al final de su vida a la religión musulmana, último agravio a los castellanos que reconquistaron esas tierras y a los actuales andaluces, sus descendientes directos.

Enric Ravello