“Hem
de desenvolupar el que va iniciar el sultà Suleimán amb el lloc de
Viena l'any 1683 i produir habitants amb els nostres home i les
nostres sanes dones”. Són les declaracions del milionari alemany
(?) d'origen turc, Vural Örger,
recollies en el rotatiu madrileny El
País (19/06/2004I). Les
declaracions de Örger són una demostració de la vigència en
l'imaginari col·lectiu turc de la seva voluntat d'expansió i de
conquesta d'Europa. També són un símptoma de quan patèticament
feble i masoquista s'han tornat les nostres societats i les nostres
democràcies, en permetre que aquest personatge fos cap de llista al
Parlament europeu pel SDP, el partit social-demòcrata alemany
(re-?)
Anatolia abans de l'arribada dels turcs
Anatolia abans de l'arribada dels turcs
La península anatólica no sempre ha estat ocupada pels turcs. De fet aquests van ser els últims invasors d'aquest apèndix d'Àsia que –capritxos de la geografia– sembla apuntar agressivament contra Europa.
Des del Tercer Mil·lenni abans de nostra Era, diversos pobles, molts d'ells d'origen europeu es van instal·lar en l'actual Turquia. Luvitas, frigis, gálatas, tracios, grecs, llatins i molt especialment hitites van donar forma a la Anatolia de l'Antiguitat. Ja en època clàssica tota les costa occidental truca va ser poblada des de temps molt primerencs per hel·lens.
Contràriament al que vulgarment es diu, la guerra de Troia no va ser una guerra entre Orient i Occident, sinó una guerra civil entre pobles hel·lènics, en la qual la ciutat de Troia –en la Turquia occidental– era tan hel·lena com les ciutats de les quals venien Aquil·les, Ulisses, Ajax i la resta d'herois de la Iliada.
Si bé és cert que la gran massa de població anatólica pertanyia els substrats hurritas i mesopotàmics, vinculats a les civilitzacions del Mig Orient asiàtic.
Alejandro Magne i Roma van ser les últimes invasions europees de Anatolia que va ser fortament europeïtzada en aquells segles.
En 1071 els selyúcides –una tribu turca– derroten als bizantins i els turcs confirmen el seu domini sobre la part oriental de Anatolia. Després d'aquesta victòria, onades de turcs s'instal·len en el centre i occident de la península anatólica i en 1176 tornen a derrotar als bizantins en Mirokefalon, la qual cosa elimina per sempre qualsevol possibilitat de l'Imperi romà d'Orient (nom real del que coneixem com Bizanci) i per tant d'Europa de recuperar mai el control de Anatolia. Amb l'arribada dels selyúcides, els turcs esborren totes les petjades europees i es converteix Turquia en el país asiàtic que coneixem des de fa més de mil anys. L'eliminació d'aquestes petjades europees anirà acompanyada d'exterminis i expulsions massives de població de les quals parlarem en un altre capítol d'aquesta sèrie.
Els assalts de pobles turc-mongols contra Europa s'havien convertit en una constant des de cinc segles abans. La invasió d'Àtila i les seves hunos en 451 va ser un dels precedents més coneguts.
Els turcs apareixen en la Història com una amalgama de tribus de llengua uralo-altaica, assentada en un primer moment a Altai i la zona propera a Sibèria i Mongòlia i compartint trets comuns amb els pobles mongols. L'adjectiu “turc” està documentat per primera vegada entorn de l'any 1300 a. C en uns arxius històrics xinesos, designant a un poble fort i agressiu; més tard en àrab l'adjectiu “turc” serà equivalent a “brutal” “groller” “primari”.
Al segle seguent l'Imperi turc comprèn gran part de Sibèria i ja en 934 comencen les seves incursions contra Bizancio amb el doble objectiu d'ocupar Anatolia i els Balcans mentre també s'expandeixen pel centre-sud d'Àsia.
Després de la seva conversió a l'Islam, aquests selyúcides dels quals hem parlat –nom en honor al seu primer cap Seluk– adopten la forma més radical del sunisme i es autoproclamen “bojos d'Al·là”, encomanant-se la sagrada tasca de conquistar nous territoris per a la fe musulmana i unificar sota el seu comandament a tots els pobles islàmics. Seran aquests turcs selyúcides els que derrotaran a Bizancio en 1071 com hem assenyalat més amunt.
Després d'aquesta data els turcs lluiten contra els cristians en les successives Croades i estenen el seu domini pel món àrab, conquistant Egipte. És el segle XIV quan una nova dinastia turca, els otomans –en honor al seu primer capOsman– es fa amb el poder, per aquest motiu des de llavors es conegut també com a Imperi otomà, nom que va durar fins a 1922. Sota els otomans els turcs prossegueixen el seu avanç pel Mediterrani i hostiguen contínuament a un Imperi bizantí cada vegada més afeblit. Osman llança als turcs a la conquesta dels Balcans per on s'expandeixen amb gran rapidesa malgrat la resistència bizantina i hongaresa. En 1354, després de la presa de Gallipoli, Orkhan, successor de Osman es proclama “Sultà dels conqueridors i Combatent de la fe”.
En 1453 els turcs conquisten la capital d'Imperi romà d'Orient, Constantinoble, fundada per l'emperador romà Constantí sobre l'antiga ciutat grega de Bizancio, passarà a cridar-se Istanbul, l'església ortodoxa de Santa Sofia és “reconvertida” en mesquita i la població de la ciutat serà “turquitzada”, eufemisme per dir que milers d'europeus van ser assassinats i substituïts per turcs.
Resistència i reconquesta
L'avanç turc-islàmic seguirà avançant pel cor d'Europa sense que ningú sembla poder detenir-ho. L'estendard de la Mitja Lluna assetja diverses vegades Viena, capital dels Habsburg. La seva caiguda seria fatal per a Europa. En 1683, una coalició dels millors exèrcits europeus sota el comandament del rei polonès Jan Sobieski evita la catàstrofe i allibera per sempre a Viena de l'aguaito otomà. La victòria europea tindrà una gran repercussió moral. Les cancelleries europees, des de Viena a Moscou passant per Varsòvia, prenen la determinació de finalitzar amb la presència turca en els Balcans i recuperar aquests territoris per a la civilització occidental.
Abans de Viena els europeus han aconseguit una altra victòria clau i de transcendent importància enfront del Turc. Aquesta vegada per mar. En 1571 la flota de la Santa Lliga, capitanejada per Espanya, derrota a l'armada turca en Lepanto. Els europeus sota comandament de l'espanyol Juan d'Àustria i d'Andrea Doria destrueixen a la flota de Alí Pacha en una batalla de sense igual importància històrica.
Amb aquesta victòria naval, la flota europea aconsegueix donar un cop important –però no definitiu– al suport logístic que donava Turquia a la tracta d'esclaus cristians per part dels pirates berberiscos. Centenars de milers de nens cristians segrestats als pobles i ciutats del nostre Mediterrani van ser venuts com a esclaus per a amos musulmans, alhora que les seves mares i germanes van ser tractades com a mercaderia sexual i confinades com a tals per als seus nou duels islàmics. Un episodi de la història sobre el qual el “políticament correcte” prefereix ignorar i sobre el qual recomanem l'obra de l'historiador nord-americà Robert C. Davis, Esclaus cristians, amos musulmans. Esclavitud blanca en el Mediterrani. Un d'aquests esclaus va ser un talMiguel de Cervantes, que només gràcies a un suculent rescat va poder tornar a Espanya i escriure el seu immortalQuijote. Convé retallar que altres còmplices necessaris en aquest tràfic d'esclaus van ser els moriscs, expulsat definitivament d'Espanya en 1609 per Felipe III.
La reconquesta de l'espai balcànic-danubià serà una llarga empresa bèl·lica i diplomàtica en les quals els europeus hauran d'enfrontar-se al poderós exèrcit turc i a les seves terribles forces d'elit: els jenízaros. Aquests jenízaros eren reclutats de la forma més cruel. Els turcs assaltaven llogarets cristians sota control de l'Imperi otomà –generalment sèrbies–, assassinaven als homes, violaven i segrestaven a les dones i als nens els hi portaven per convertir-los a l'islam i donar-los la instrucció militar més dura i despietada; després aquests nens convertits en fers soldats eren usats com la elite otomana en els seus enfrontaments amb els exèrcits europeus i per aixafar les rebel·lions de cristians a l'interior del territori otomà. En 1686 es recupera Budapest. En 1699 Rússia s'uneix a la resta de les grans potències europees de la zona en el comú objectiu d'expulsar als otomans del sòl europeu. Així en 1736 els russos alliberen Crimea, en 1737 els austríacs fan el propi amb Valaquia i Moldàvia i en 1789 el sultà ha d'abandonar Bucarest i Belgrad.
El segle XIX coneix en tota Europa l'anomenada “primavera dels pobles”, en els Balcans, serbis, romanesos i búlgars s'emancipen del Turc esgrimint el principi d'autodeterminació. Però el cas que sens dubte més mobilitzarà a tota l'opinió pública europea, serà la rebel·lió grega i la seva lluita per la independència, a la qual va cantar Victor Hugo i en la qual va participar Lord Byron, personificació del romanticisme nacionalista.
Turquia és derrotada successivament per una coalició de Sèrbia, Bulgària i Grècia amb suport rus i austríac. En 1912 se signa la pau de Londres per la qual Turquia només tindrà a Europa Istanbul i la seva regió (Tracia), una inconcebible concessió a una Turquia derrotada, fruit del temor de Londres al fet que Istanbul passés a mans gregues i búlgars –tradicionals aliats de Rússia- i per tant Moscou tingués un poder estratègic sobre l'estret de Dardanelos.
Aquell incompresible error, fruit com sempre d'enfrontaments entre Estats europeus incapaços de veure en aquell moment el transcendent que era la seva decisió per al futur geopolític del nostre continent, és l'única excusa que té avui el govern d'Ankara per demanar que Turquia entre a formar part de la Unió Europea.
Enric Ravello
NO A LA ENTRADA DE TURQUÍA EN LA UE (II) TURQUÍA Y EUROPA CRÓNICA DE UN ENFRENTAMIENTO SECULAR
“Tenemos
que desarrollar lo que inició el sultán Suleimáncon
el sitio de Viena en el año 1683 y producir habitantes con nuestros
hombre y nuestras sanas mujeres”. Son las declaraciones del
millonario alemán (?) de origen turco, Vural
Örger,
recogías en el rotativo madrileño El
País(19/06/2004I).
Las declaraciones de Örger son
una demostración de
la vigencia en el imaginario colectivo turco de su voluntad de
expansión y de conquista de Europa. También son un síntoma de cuán
patéticamente débil y masoquista se han vuelto nuestras sociedades
y nuestras democracias, al permitir que ese personaje fuese cabeza de
lista al Parlamento europeo por el SDP, el partido social-demócrata
alemán (re-?)
Anatolia
antes de la llegada de los turcos
La
península anatólica no siempre ha estado ocupada por los turcos. De
hecho éstos fueron los últimos invasores de este apéndice de Asia
que –caprichos de la geografía– parece apuntar agresivamente
contra Europa.
Desde
el Tercer Milenio antes de nuestra Era, diversos pueblos, muchos de
ellos de origen europeo se instalaron en la actual Turquía. Luvitas,
frigios, gálatas, tracios, griegos, latinos y muy especialmente
hititas dieron forma a la Anatolia de la Antigüedad. Ya en época
clásica toda las costa occidental truca fue poblada desde tiempos
muy tempranos por helenos.
Contrariamente
a lo que vulgarmente se dice, la guerra de Troya no fue una guerra
entre Oriente y Occidente, sino una guerra civil entre pueblos
helénicos, en la que la ciudad de Troya –en la Turquía
occidental– era tan helena como las ciudades de las que venían
Aquiles, Ulises, Ajax y el resto de héroes de la Iliada.
Si
bien es cierto que la
gran masa de población anatólica pertenecía los sustratos hurritas
y mesopotámicos, vinculados a las civilizaciones del Medio Oriente
asiático.
Alejandro
Magno y Roma fueron las últimas invasiones europeas de Anatolia que
fue fuertemente europeizada en aquellos siglos.
En
1071 los selyúcidas –una tribu turca– derrotan a los bizantinos
y los turcos confirman su dominio sobre la parte oriental de
Anatolia. Después de esa victoria, oleadas de turcos se instalan en
el centro y occidente de la península anatólica y
en 1176 vuelvan a derrotar a los bizantinos en Mirokefalon, lo que
elimina para siempre cualquier posibilidad del Imperio romano de
Oriente (nombre real de lo que conocemos como Bizancio) y por ende de
Europa de recuperar nunca el control de Anatolia. Con la llegada de
los selyúcidas, los turcos borran
todas las huellas europeas y se convierte Turquía en el país
asiático que conocemos desde hace más de mil años. La eliminación
de esas huellas europeas irá acompañada de exterminios y
expulsiones masivas de población de las que hablaremos en otro
capítulo de esta serie.
Los
asaltos de pueblos turco-mongoles contra Europa se habían convertido
en una constante desde cinco siglos antes. La invasión de Atila y
sus hunos en 451 fue uno de los precedentes más conocidos.
Los
turcos aparecen en la Historia como una amalgama de tribus de lengua
uralo-altaica, asentada en un primer momento en Altai y la zona
cercana a Siberia y Mongolia y compartiendo rasgos comunes con los
pueblos mongoles. El adjetivo “turco” está documentado por
primer vez entorno al año 1300 a. C en unos archivos históricos
chinos, designando a un pueblo fuerte y agresivo; más tarde en árabe
el adjetivo “turco” será equivalente a “brutal” “grosero”
“primario”.
En
el siglo VI el Imperio turco comprende gran parte de Siberia y ya
en 934
comienzan sus incursiones contra Bizancio con el doble objetivo de
ocupar Anatolia y los Balcanes mientras también se expanden por el
centro-sur de Asia.
Después
de su conversión al Islam, esos selyúcidas de los que hemos hablado
–nombre en honor a su primer jefeSeluk–
adoptan la forma más radical del sunismo y se autoproclaman “locos
de Alá”, encomendándose la sagrada tarea de conquistar nuevos
territorios para la fe musulmana y unificar bajo su mando a todos los
pueblos islámicos. Serán estos turcos selyúcidas los que
derrotarán a Bizancio en 1071 como hemos señalado más arriba.
Después
de esa fecha los turcos luchan contra los cristianos en las sucesivas
Cruzadas y extienden su dominio por el mundo árabe, conquistando
Egipto. Es el siglo XIV cuando una nueva dinastía turca, los
otomanos –en honor a
su primer jefe Osman–
se hace con el poder, de ahí que desde entonces se conozca también
como Imperio otomano, nombre que duró hasta 1922. Bajo los otomanos
los turcos prosiguen su avance por el Mediterráneo y hostigan
continuamente a un Imperio bizantino cada vez más
debilitado. Osman lanza
a los turcos a la conquista de los Balcanes por donde se expanden con
gran rapidez a pesar de la resistencia bizantina y húngara. En 1354,
tras la toma de Gallipoli, Orkhan,
sucesor de Osman se
proclama “Sultán de los conquistadores y Combatiente de la fe”.
En
1453 los turcos conquistan la capital de Imperio romano de Oriente,
Constantinopla, fundada
por el emperador romano Constantino sobre la
antigua ciudad griega de Bizancio, pasará a llamarse Estambul, la
iglesia ortodoxa de Santa Sofía es “reconvertida” en mezquita y
la población de la ciudad será “turquizada”, eufemismo para
decir que miles de europeos fueron asesinados y sustituidos por
turcos.
Resistencia
y reconquista
El
avance turco-islámico seguirá avanzando por el corazón de Europa
sin que nadie parezca poder detenerlo. El estandarte de la Media Luna
asedia varias veces Viena, capital de los Habsburgo. Su caída sería
fatal para Europa. En 1683, una coalición de los mejores ejércitos
europeos al mando del rey polaco Jan
Sobieski evita
la catástrofe y libera para siempre a Viena del acecho otomano. La
victoria europea tendrá una gran repercusión moral. Las
cancillerías europeas, desde Viena a Moscú pasando por Varsovia,
toman la determinación de finalizar con la presencia turca en los
Balcanes y recuperar esos territorios para la civilización
occidental.
Antes
de la Viena los europeos han logrado otra victoria clave y de
transcendente importancia frente al Turco. Esta vez por mar. En 1571
la flota de la Santa Liga, capitaneada por España, derrota a la
armada turca en Lepanto. Los europeos al mando del español Juan
de Austria y
de Andrea
Doriadestruyen
a la flota de Alí
Pacha en
una batalla de sin par importancia histórica.
Con
esa victoria naval, la flota europea logra dar un golpe importante
–pero no definitivo– al apoyo logístico que daba Turquía a la
trata de esclavos cristianos por parte de los piratas berberiscos.
Cientos de miles de niños cristianos secuestrados en los pueblos y
ciudades de nuestro Mediterráneo fueron vendidos como esclavos para
amos musulmanes, a la vez que sus madres y hermanas fueron tratadas
como mercancía sexual y confinadas como tales para sus nuevo duelos
islámicos. Un episodio de la historia sobre el que lo “políticamente
correcto” prefiere ignorar y sobre el que recomendamos la obra del
historiador norteamericano Robert C. Davis, Esclavos
cristianos, amos musulmanes. Esclavitud blanca en el
Mediterráneo. Uno
de esos esclavos fue un tal Miguel
de Cervantes,
que sólo gracias a un suculento rescate pudo volver a España y
escribir su inmortal Quijote.
Conviene recortar que otros cómplices necesarios en este tráfico de
esclavos fueron los moriscos, expulsado definitivamente de España en
1609 porFelipe
III.
La
reconquista del espacio balcánico-danubiano será una larga empresa
bélica y diplomática en las que los europeos tendrán que
enfrentarse al poderoso ejército turco y a sus terribles fuerzas de
élite: los jenízaros. Estos jenízaros eran reclutados de la forma
más cruel. Los turcos asaltaban aldeas cristianas bajo control del
Imperio otomano –generalmente serbias–, asesinaban a los hombres,
violaban y secuestraban a las mujeres y a los niños se los llevaban
para convertirlos al islam y darles la instrucción militar más dura
y despiadada; después esos niños convertidos en fieros soldados
eran usados como la elite otomana en sus enfrentamientos con los
ejércitos europeos y para aplastar las rebeliones de cristianos en
el interior del territorio otomano. En 1686 se recupera Budapest. En
1699 Rusia se une al resto de las grandes potencias europeas de la
zona en el común objetivo de expulsar a los otomanos del suelo
europeo. Así en 1736 los rusos liberan Crimea, en 1737 los
austriacos hacen lo propio con Valaquia y Moldavia y en 1789 el
sultán debe abandonar Bucarest y Belgrado.
El
siglo XIX conoce en toda Europa la llamada “primavera de los
pueblos”, en los Balcanes, serbios, rumanos y búlgaros se
emancipan del Turco esgrimiendo el principio de autodeterminación.
Pero el caso que sin duda más movilizará a toda la opinión pública
europea, será la rebelión griega y su lucha por la independencia, a
la que cantó Victor
Hugo y
en la que participó Lord
Byron,
personificación del romanticismo nacionalista.
Turquía
es derrotada sucesivamente por una coalición de Serbia, Bulgaria y
Grecia con apoyo ruso y austriaco. En 1912 se firma la paz de Londres
por la cual Turquía sólo tendrá en Europa Estambul y su región
(Tracia), una inconcebible concesión a una Turquía derrotada, fruto
del temor de Londres a que Estambul pasase a manos griegas y búlgaros
–tradicionales aliados de Rusia- y por lo tanto Moscú tuviera un
poder estratégico sobre el estrecho de Dardanelos.
Aquel
incompresible error, fruto como siempre de enfrentamientos entre
Estados europeos incapaces de ver en aquel momento lo trascendente
que era su decisión para el futuro geopolítico de nuestro
continente, es la única excusa que tiene hoy el gobierno de Ankara
para pedir que Turquía entre a formar parte de la Unión Europea.
Enric
Ravello
0 commentaires