En
2010 l'ús o la prohibició del burka es va convertir en un tema de
debat en tota Europa. Amb la perspectiva del temps volem reflexionar
sobre el que va ocórrer llavors, assenyalant manipulacions
demagògiques i interessos electoralistes, amb ànim de prevenir-los
en un proper futur.
L'origen
d'una peça.
En
principi el burka no té res a veure amb l'islam, i sí molt amb la
sorra, la sorra del desert és clar. El burka era una peça per
defensar-se de les tempestes sorrenques tan freqüents en aquestes
llunyanes latituds.
Durant
segles les de sorra no eren les úniques tempestes habituals que
assolaven el desert aràbic, també les havia de facinerosos. Les
diferents tribus s'assaltaven respectivament quan anaven d'un lloc a
un altre en caravanes, en aquests assalts el robatori de dones en
edat fèrtil era un preuat botí. Per això el burka, una peça d'ús
tant masculí com a femení, dificultava la identificació de les
dones joves, sobretot quan es tractava d'una razzia ràpida en la
qual no hi havia molt temps de maniobra.
La
funció d'ocultar la bellesa femenina va ser el que va introduir el
burka a Afganistan, on la peça no era excessivament coneguda fins a
principis del segle passat. Va ser en aquests anys quan el rei
Habibullah va imposar el seu ús a les dones del seu ampli harem:
perquè la seva bellesa no despertés l'enveja i el desig dels homes
propers al rei. Per extensió les dones més acomodades del país van
adoptar el seu ús per diferenciar-se del poble pla, marcant així
una antipàtica distància. El burka es va convertir en una peça
classista i d'exclusió social
L'Alcorà
no estableix en cap lloc l'ús del burka, ni tan sols d'altres vels
menys complexos, en ell només es parla de “vestir-se i
comportar-se de forma humil en públic”. Però aquesta regla ha
sofert les més variades interpretacions. Els sectors més radicals
de l'Islam, especialment els de inspiració wahabita, han vist en
aquesta peça que oculta per complet el rostre i el cos de la dona la
manera més adequada de “vestir-se humilment en públic”. Així
el burka va ser adoptat a diversos països àrabs. Els talibans, un
moviment d'inspiració wahabita i de creació
americà-saudita-pakistanès, van convertir en obligatori l'ús
d'aquesta peça en un país que no és àrab, però sí musulmà,
Afganistan.
En
teoria la guerra que Estats Units va desencadenar contra els seus
antics amics talibans, tenia com a objectiu eradicar l'ús del burka,
instaurar la democràcia i retornar la llibertat a Afganistan. Cap
d'aquests objectius s'ha complert, i el burka segueix caracteritzant
a la dona en un Afganistan titella de la Casa Blanca.
Europa
legisla sobre el burka: poc, tard i malament
El
tema no tindria més importància per a nosaltres si no fos perquè,
com a efecte del procés de colonització demogràfica per part de
milions d'immigrants islàmics que sofreix Europa, el burka ha
arribat als nostres carrers i ciutats.
Estèticament
el burka impressiona a l'europeu, per a nosaltres resulta
inconcebible que una dona haja de tapar-se públicament, ja siga per
qüestions religioses, ja siga per qüestions de pur masclisme
retrògrad. De totes les “peces” usades amb aquests objectius,
sens dubte el burka és –per la seua contundència tèxtil– la
que ha suscitat reaccions més airades en la nostra societat. El
“debat” va quedar obert i els governs liberals i
social-demòcrates es van veure obligats a legislar sobre aquest
tema, encara que fos tard, poc i malament.
Mentre
que Alemanya només ha prohibit el seu ús públic en alguns lander
–generalment governats pels democristians– encara no existeix cap
llei federal que impedeixca el seu ús en tot el territori germànic.
El debat a Regne Unit sobre la legalitat o no de l'ús del burka,
segueix obert i encara que el diputat conservador Philip Holloboe va
proposar la seua il·legalització en 2010, de moment el seu ús
segueix sent legal. També en el nord d'Europa, els Països Baixos
s'enfronten a un conflicte per aquest mateix tema: el dretà Geert
Wilders defensa la seua prohibició total en tot el territori
neerlandès, encara que de moment el seu ús segueix sent legal
excepte en el transport públic i a les escoles del país.
Bèlgica
va ser el primer país europeu que ha fet el pas definitiu per
prohibir l'ús del burka en 2010. La proposta va partir d'un diputat
liberal i va ser aprovada per unanimitat –socialistes inclosos–
en la cambra baixa belga i està a l'espera de ser sancionat en el
Senat, encara que el text aprovat no fa esment exprés a cap peça
sinó que “veta que les persones es presenten en espais públics
amb la cara dissimulada o tapada, en part o enterament, de tal forma
que no es puga identificar”: un ús asèpticament exquisit de les
paraules.
França
va seguir aquest camí i a l'abril de 2011 va prohibir l'ús del
burka o millor dit presentar-se en espais públics amb la cara tapada
“en part o completa”. El que també es va prohibir puntualment al
país gal va ser la versió islamo-xic del burka: el burkini, peça
dissenyada per una australiana d'origen libanès en la qual
s'unifiquen el burka amb el bikini i pretén ser la solució per a
les dones islàmiques que volen gaudir de platges i piscines. Carole,
una musulmana resident a França, va ser expulsada d'una piscina
pública per banyar-se amb el burkini. Els responsables de la piscina
pública van deixar ben clar que se li negava l'accés “no per
motius religiosos o polítics, sinó simplement per higiene”
Cal
assenyalar que tota aquesta legislació restrictiva amb el burka, no
passa de ser una simple reacció cosmètica, legislada per la mateixa
classe política que ha permès l'entrada de milions d'immigrants
musulmans a Europa. La presència del burka als nostres carrers és
només una conseqüència lògica del primer. Com sempre, la nostra
classe política acomplexada i etnomasoquista ignora el problema
real: la inversió demogràfica a Europa occidental. S'acontenta amb
actuar sobre una de les seues manifestacions més pintoresques, amb
l'únic objectiu de “callar veus” i demostrar que “alguna cosa
s'està fent”.
A
Catalunya, Lleida va ser la primera ciutat catalana a prohibir l'ús
públic del burka, amb els vots del PSC, CiU el PPC. ERC que defensa
un rocambolesc “islam català” () va considerar la mesura
d'oportunista però al seu torn va demanar la regularització
d'aquest tema a Catalunya i a la resta d'Europa.
El
PPC va presentar una moció similar a Barcelona, però açí va
trobar l'oposició del PSC, ICV, ERC i l'abstenció de CiU. Una
mostra del desconcert que regna en aquest tema, en el qual es votava
molt més pensant en l'oportunisme polític que en el problema de
fons.
Tot
es limita al burka? Es prohibeix el burka i alhora es donen terrens
públics per construir mesquites? Es prohibeix el burka però se
segueix admetent locutoris i comerços hallal? En definitiva, es
tracta d'oposar-se realment a la islamització o prestar-se a la
demagògia fàcil com fa la resta? Prohibir el burka i finançar la
invasió a través de la fundació “Nous Catalans” (sic)?
Prohibir el burka i demanar l'arribada de nens immigrants per
substituir als nens catalans com fa Angel Colom? No és seriós.
Enric
Ravello
EL
BURKA Y EL DEBATE SOBRE LA ISLAMIZACIÓN
En
2010 el uso o la prohibición del burka se convirtió en un tema de
debate en toda Europa. Con la perspectiva del tiempo queremos
reflexionar sobre lo que ocurrió entonces, señalando manipulaciones
demagógicas e intereses electoralistas, con ánimo de prevenirlos en
un próximo futuro
El
origen de una prenda.
En
principio el burka no tiene nada que ver con el islam, y sí mucho
con la arena, la arena del desierto claro está. El burka era una
prenda para defenderse de las tormentas arenosas tan frecuentes en
esas lejanas latitudes.
Durante
siglos las de arena no eran las únicas tormentas habituales que
asolaban el desierto arábigo, también las había de forajidos. Las
distintas tribus se asaltaban respectivamente cuando iban de un lugar
a otro en caravanas, en estos asaltos el robo de mujeres en edad
fértil era un preciado botín. Por eso el burka, una prenda de uso
tanto masculino como femenino, dificultaba la identificación de las
mujeres jóvenes, sobre todo cuando se trataba de una razzia rápida
en la que no había mucho tiempo de maniobra.
La
función de ocultar la belleza femenina fue lo que introdujo el burka
en Afganistán, donde la prenda no era excesivamente conocida hasta
principios del siglo pasado. Fue en esos años cuando el rey
Habibullah impuso su uso a las mujeres de su amplio harén: para que
su belleza no despertara la envidia y el deseo de los hombres
cercanos al rey. Por extensión las mujeres más acomodadas del país
adoptaron su uso para diferenciarse del pueblo llano, marcando así
una antipática distancia. El burka se convirtió en una prenda
clasista y de exclusión social
El
Corán no establece en ningún lugar el uso del burka, ni siquiera de
otros velos menos complejos, en él sólo se habla de “vestirse y
comportarse de forma humilde en público”. Pero esta regla ha
sufrido las más variadas interpretaciones. Los sectores más
radicales del Islam, especialmente los de inspiración wahabita, han
visto en esta prenda que oculta por completo el rostro y el cuerpo de
la mujer la manera más adecuada de “vestirse humildemente en
público”. Así el burka fue adoptado en varios países árabes.
Los talibanes, un movimiento de inspiración wahabita y de creación
americano-saudí-paquistaní, convirtieron en obligatorio el uso de
esta prenda en un país que no es árabe, pero sí musulmán,
Afganistán.
En
teoría la guerra que Estados Unidos desencadenó contra sus antiguos
amigos talibanes, tenía como objetivo erradicar el uso del burka,
instaurar la democracia y devolver la libertad a Afganistán. Ninguno
de esos objetivos se ha cumplido, y el burka sigue caracterizando a
la mujer en un Afganistán títere de la Casa Blanca.
Europa
legisla sobre el burka: poco, tarde y mal
El
tema no tendría más importancia para nosotros si no fuera porque,
como efecto del proceso de colonización demográfica por parte de
millones de inmigrantes islámicos que sufre Europa, el burka ha
llegado a nuestras calles y ciudades.
Estéticamente
el burka impresiona al europeo, para nosotros resulta inconcebible
que una mujer tenga que taparse públicamente, ya sea por cuestiones
religiosas, ya sea por cuestiones de puro machismo retrógrado. De
todas las “prendas” usadas con estos objetivos, sin duda el burka
es –por su contundencia textil– la que ha suscitado reacciones
más airadas en nuestra sociedad. El “debate” quedó abierto y
los gobiernos liberales y social-demócratas se vieron obligados a
legislar al respecto, aunque fuera tarde, poco y mal.
Mientras
que Alemania sólo ha prohibido su uso público en algunos lander
–generalmente gobernados por los democristianos– aún no existe
ninguna ley federal que impida su uso en todo el territorio germano.
El debate en Reino Unido sobre la legalidad o no del uso del burka,
sigue abierto y aunque el diputado conservador Philip Holloboe
propuso su ilegalización en 2010, de momento su uso sigue siendo
legal. También en el norte de Europa, los Países Bajos se enfrentan
a un conflicto por este mismo tema: el derechista Geert Wilders
defiende su prohibición total en todo el territorio neerlandés,
aunque de momento su uso sigue siendo legal excepto en el transporte
público y en las escuelas del país.
Bélgica
fue el primer país europeo que ha dado el paso definitivo para
prohibir el uso del burka en 2010. La propuesta partió de un
diputado liberal y fue aprobada por unanimidad –socialistas
incluidos– en la cámara baja belga y está a la espera de ser
sancionado en el Senado, aunque el texto aprobado no hace mención
expresa a ninguna prenda sino que “veta que las personas se
presenten en espacios públicos con la cara disimulada o tapada, en
parte o enteramente, de tal forma que no se pueda identificar”: un
uso asépticamente exquisito de las palabras.
Francia
siguió este camino y en abril de 2011 prohibió el uso del burka o
mejor dicho presentarse en espacios públicos con la cara tapada “en
parte o completa”. Lo que también se prohibió puntualmente en
el país galo fue la versión islamo-chic del burka: el burkini,
prenda diseñada por una australiana de origen libanés en la que se
unifican el burka con el bikini y pretende ser la solución para las
mujeres islámicas que quieren disfrutar de playas y piscinas.
Carole, una musulmana residente en Francia, fue expulsada de una
piscina pública por bañarse con el burkini. Los responsables de la
piscina pública dejaron bien claro que se le negaba el acceso “no
por motivos religiosos o políticos, sino simplemente por higiene”
Hay
que señalar que toda esta legislación restrictiva con el burka, no
pasa de ser una simple reacción cosmética, legislada por la misma
clase política que ha permitido la entrada de millones de
inmigrantes musulmanes en Europa. La presencia del burka en nuestras
calles es sólo una consecuencia lógica de lo primero. Como siempre,
nuestra clase política acomplejada y etnomasoquista ignora el
problema real: la inversión demográfica en Europa occidental. Se
contenta con actuar sobre una de sus manifestaciones más
pintorescas, con el único objetivo de “callar voces” y demostrar
que “algo se está haciendo”.
En
Cataluña, Lleida fue la primera ciudad catalana en prohibir el uso
público del burka, con los votos del PSC, CiU el PPC. ERC que
defiende un rocambolesco “islam catalán” (¿) consideró la
medida de oportunista pero a su vez pidió la regularización de este
tema en Cataluña y en el resto de Europa.
El
PPC presentó una moción similar en Barcelona, pero ahí encontró
la oposición del PSC, ICV, ERC y la abstención de CiU. Una muestra
del desconcierto que reina en este tema, en el que se votaba mucho
más pensando en el oportunismo político que en el problema de
fondo.
¿Todo
se limita al burka? ¿Se prohíbe el burka y a la vez se dan terrenos
públicos para construir mezquitas? ¿Se prohíbe el burka pero se
sigue admitiendo locutorios y comercios hallal? En definitiva, ¿se
trata de oponerse realmente a la islamización o prestarse a la
demagogia fácil como hace el resto? ¿Prohibir el burka y financiar
la invasión a través de la fundación “Nous Catalans” (sic)?
¿Prohibir el burka y pedir la llegada de niños inmigrantes para
sustituir a los niños catalanes como hace Angel Colom? No es serio.
Enric
Ravello
0 commentaires