En
els anys 70-80 i fins a principis dels 90, quan el continuo desgast
dels grans partits oficials italians podia fer perillar l'hegemonia
d'una classe policia inepta i decadent, el Partit Radical italià de
Marco Panella i la seva posterior versió bufonesca amb Cicciolina al
capdavant, van complir un rol molt clar: recollir el vot del
descontentament, per reforçar el sistema polític vigent. La seva
oposició no era més que aparent, i si ben el discurs que
desenvolupaven es basava en una aparent protesta davant la situació
ad hoc, la seva actuació objectiva era reforçar-la amb pactes
puntuals que en definitiva, apuntalaven el permanent equilibri de
poder entre la DC-PSI d'una banda i el PCI per l'altre. És la vella
tàctica de la vàlvula d'escapa creada per ser controlada i
neutralitzada. Al mateix temps, el Partit Radical, quintaesencia de
la ideologia mundialista, completava la seva permofance, proposant
sempre les lleis més “avançades” (?) en matèria d'avortament,
drets homosexuals, liberalització de drogues o immigració.
Avui
aquest mateix paper és el que realitza el UPyD de Rosa Díez, l'ex
política del PSOE amb el qual va pactar amb tot el que es podia
pactar- i que ara pretén presentar com a alternativa a una mica del
que ella mateixa i el seu partit formen part. L'operació de UPyD va
tenir el necessari suport de mitjans de comunicació “correctes”,
especialment per part del diari El Mundo que va veure en aquest
partit una opció d'incidir en l'escena política espanyola dins dels
paràmetres del convencional i tolerable. La irrupció de UPyD en el
panorama electoral espanyol –limitada però real- tranquil·litza
als estats majors del PP i el PSOE que veuen així controlat el vot
“rebel”. UPyD mai se sortirà dels marges de el “políticament
correcte” i els podria servir com a “tap” davant la futura
irrupció de formacions que sí suposarien una amenaça real per a la
seva terminal partitocracia.
Des
del punt de vista ideològic, UPyD és l'antítesi absoluta dels
principis identitaris, assentant la seva ideologia en els principis
universalistes, cosmopolites, i de ciutadania administrativa
inspirats en els principis del jacobinisme francès del segle XVIII.
Durant aquest any hagin estat en primera línies dels actes
commemoratius de la “Pepa”, la Constitució de 1812 que va
suposar l'estocada definitiva a l'Espanya foral basada en el respecte
integrador de les diferents realitats que la componen. Des d'aquests
paràmetres ideològics és lògic que les seves propostes se centrin
obsessivament a perseguir tot el que soni a identitari, d'assenyalar
amb el dit a les especificitats catalanes i basques (o a qualsevol
altres que es posi per mitjà) i de reduir el concepte de “ser
espanyol” a posseir un simple DNI en regla independentment de
l'origen i la cultura del posseïdor d'aquest document.
A
Catalunya hi ha una versió pròpia d'aquest partit, és el partit de
de els Ciutadans (Cs) que encara que no hagi arribat a cap sinergia
estratègica amb UPyD respon als mateixos principis i exerceix la
mateixa funció política. Uns Ciutadans que es troben en la fase
descendent del seu cicle polític, i que no són només un partit
anticatalanistas, sinó que són un partit anticatalà. Sempre
disposat a parlar contra Catalunya i contra el català, però que mai
ha estat capaç de pronunciar ni una sola paraula –encara que fos
castellà– contra la desindustrialització, contra la immigració o
contra la construcció de mesquites en el nostre sòl.
En
èpoques de crisis i de necessàries alternatives a una situació
política a la deriven, és necessari assenyalar la veritable
naturalesa d'aquestes formacions i insistir que l'única i veritable
oposició són les formacions idenitaries i socials.
Enric
Ravello
UPyD
Y C'S: LA ALTERNATIVA CONTROLADA
En
los años 70-80 y hasta principios de los 90, cuando el continuo
desgaste de los grandes partidos oficiales italianos podía hacer
peligrar la hegemonía de una clase política inepta y decadente, el
Partido Radical italiano de Marco Panella y su posterior versión
bufonesca con Cicciolina a la cabeza, cumplieron un rol muy claro:
recoger el voto del descontento, para reforzar el sistema político
vigente. Su oposición no era más que aparente, y si bien el
discurso que desarrollaban se basaba en una aparente protesta ante la
situación ad hoc, su actuación objetiva era reforzarla con pactos
puntuales que en definitiva, apuntalaban el permanente equilibrio de
poder entre la DC-PSI por un lado y el PCI por el otro. Es la vieja
táctica de la válvula de escape creada para ser controlada y
neutralizada. Al mismo tiempo, el Partido Radical, quintaesencia de
la ideología mundialista, completaba su permofance, proponiendo
siempre las leyes más “avanzadas” (?) en materia de aborto,
derechos homosexuales, liberalización de drogas blandas o
inmigración.
Hoy
ese mismo papel es el que realiza el UPyD de Rosa Díez, la ex
política del PSOE con el que pactó con todo lo que se podía
pactar- y que ahora pretende presentar como alternativa a algo de lo
que ella misma y su partido forman parte. La operación de UPyD tuvo
el necesario apoyo de medios de comunicación “correctos”,
especialmente por parte del diario El Mundo que vio en este partido
una opción de incidir en la escena política española dentro de los
parámetros de lo convencional y tolerable. La irrupción de UPyD en
el panorama electoral español –limitada pero real- tranquiliza a
los estados mayores del PP y el PSOE que ven así controlado el voto
“rebelde”. UPyD nunca se saldrá de los márgenes de lo
“políticamente correcto” y les podría servir como “tapón”
ante la futura irrupción de formaciones que sí supondrían una
amenaza real para su terminal partitocracia.
Desde
el punto de vista ideológico, UPyD es la antítesis absoluta de los
principios identitarios, asentando su ideología en los principios
universalistas, cosmopolitas, y de ciudadanía administrativa
inspirados en los principios del jacobinismo francés del siglo
XVIII. Durante este año hayan estado en primera líneas de los
actos conmemorativos de la “Pepa”, la Constitución de 1812 que
supuso la estocada definitiva a la España foral basada en el respeto
integrador de las diferentes realidades que la componen. Desde estos
parámetros ideológicos es lógico que sus propuestas se centren
obsesivamente en perseguir todo lo que suene a identitario, de
señalar con el dedo a las especificidades catalanas y vascas (o a
cualquier otras que se ponga por medio) y de reducir el concepto de
“ser español” a poseer un simple DNI en regla independientemente
del origen y la cultura del poseedor de dicho documento.
En
Cataluña hay una versión propia de este partido, es el partido de
los Ciudadanos (Cs) que aunque no haya llegado a ninguna sinergia
estratégica con UPyD responde a los mismos principios y ejerce la
misma función política. Unos Ciudadanos que se no son sólo un
partido anticatalanista, sino que son un partido anticatalán.
Siempre dispuesto a hablar contra Cataluña y contra el catalán,
pero que jamás ha sido capaz de pronunciar ni una sola palabra
–aunque fuera castellano– contra la desindustrialización, contra
la inmigración o contra la construcción de mezquitas en nuestro
suelo.
En
épocas de crisis y de necesarias alternativas a una situación
política a la deriva, es necesario señalar la verdadera naturaleza
de estas formaciones e insistir en que la única y verdadera
oposición son las formaciones idenitarias y sociales.
Enric
Ravello.
0 commentaires