La
recent visita de Marine Le Pen a Viena amb motiu de la seva
participació en el ball anual de les Confraries d'Estudiants, ha
deslligat una histèrica campanya en els mitjans de desinformació i
manipulació de tota Europa –Espanya inclosa-. El famós i influent
“progre “ Bernard Henry-Levi s'ha atrevit a “anatemitzar” a
la candidata del FN, afirmant que la seva presència a Viena i la
reunió mantinguda amb dirigents del FPÖ, li “deixava sense
possibilitats de passar a la segona volta de les eleccions
presidencials franceses; ens preguntem què bola de cristall té
Henry-Levi o si, per contra, aquesta afirmació significa una
“alarma” perquè de nou (com ja va ocórrer quan el seu pare va
passar a la segona volta en 2002) s'activin tots els mecanismes
mediàtics, polítics, ideològics i propagandístics del
políticament correcte davant el que perceben clarament com una doble
amenaça: l'ascens electoral de Marine Le Pen i , molt especialment,
la possibilitat que entre el FPÖ i el FN es faci un pas important i
definitiu per establir una gran aliança identitària europea.
Als
“popes” de la superclasse dominant no els falta raó en els seus
temors. La situació econòmica, social i política és de complet
caos, la legitimitat i credibilitat dels partits tradicionals cau a
trossos, és hora d'alternatives serioses reals i radicals, i –sens
dubte- en tota Europa, aquesta alternativa està en els cada vegada
més potents partits identitaris. El seu nerviosisme és el senyal
inequívoc del nostre avanç.
En
aquesta circumstància històrica, en la qual és factible un profund
canvi de paradigma polític i en una reestructuració de l'equilibri
de forces en el nostre continent, els estats majors dels partits
identitaris han assumit plenament la necessitat d'actuar de forma
conjunta oferint a Europa i als pobles europeus una alternativa
contundent a la crisi, a la dictadura de l'alta finança
internacional, a la decadència política, i a la invasió migratòria
que estem sofrint.
Història
d'una convergència.
El
Parlament europeu sempre ha estat l'esperó idoni per coordinar
esforç i establir aliances concretes i objectives entre les forces
identitàries continentals. El primer intent data de 1979 quan
Giorgio Almirante, president de l'antic Movimento Sociale Italià
(MSI) va engegar la cridada Eurodestra. La idea va ser coordinar als
varis grups que podrien haver entrat en la càmera Europea en 1979 en
les primeres eleccions europees que es van celebrar aquest any:
l'experiment resultà fallit al no aconseguir-se cap diputat fora
d'Itàlia, d'aquesta manera, la Eurodestra es va quedar limitada als
quatre europarlamentaris del MSI, amb el que la Eurodestra va quedar
sense projecció europea, que era precisament el seu únic objectiu (
en la dècada dels 80-90 es usarà freqüentment el terme dreta per
referir-se al conjunt de forces identitàries europees, l'elecció
d'aquest terme ve motivada per la gran importància que té en el
conjunt europeu el MSI italià, que usa per definir-se el concepte
“destra”, difícilment equivalent al que aquí
s'entén per “dreta”; però pel qual no és possible
trobar una millor traducció).
Cinc
anys después a les eleccions de 1984, assistim a un punt d'inflexió
en el panorama identitari europeu, ja no seran només els
nacionalistes italians els que aconsegueixin representacions en la
Càmera d'Estrasburg. Aquest any el MSI aconsegueix 5 escons, però
el FN francès arriba a 10 i els grecs de EPEN treuen 1, tots ells
formen el Grup de Dreta Europea (GDE), al que durant aquesta mateixa
legislatura en 1897 s'uniria John Taylor del Partit Unionistes de
l'Ulster (UUP), el partit polític protestant i més votat a Irlanda
del Nord (UUP) mai tornaria a alinear-se amb els partits identitaris
europeus per fer-ho d'ara endavant amb conservadors i reformistes.
En
1989 la tendència anterior s'aguditza, l'èxit electoral es fa
extensiu a gran part dels països europeus i el conjunt de partits
identitaris, àdhuc agrupats en el GDE arriba als 21 diputats: 10 del
FN, 4 del MSI, 1 del Vlaams Blok (VB) i 6 alemanys dels Republicans
(REP). El contenciós intern va sorgir per la qüestió del Tirol del
Sud, zona annexionada a Itàlia després de la primera guerra mundial
amb població germà-parlant i reivindicada per Àustria. Aquest fet
enfronti a Gianfranco Fini en aquells dies capdavanter del MSI i a
Franz Schönhuber el president dels REP alemanys. En la disputa
interna entre MSI i els REP, Jean Marie Le Pen, líder del FN i per
tant del partit identitari amb major representació, es pronuncia a
favor de la postura alemanya. Això fa que el MSI abandoni l'aliança
identitària. Gianfranco Fini (dofí de Giorgio Almirante) que havia
estat el gran defensor de l'aliança del MSI amb el FN de Le Pen, pel
que va comptar amb l'oposició interna del corrent de Pino Rauti, qui
considerava al francès “racista”, abandona el GDE. Aquesta
sortida, dolorosa per a Fini en aquell moment, li vindrà molt bé
pocs anys després quan ell mateix iniciés la “llarga marxa cap al
centre-dreta”.
Després
de la sortida del MSI, el GDE segueix compost pels francesos del FN,
els flamencs del VB i els REP alemanys, en aquests moments el GDE fa
declaracions que causen un gran enrenou al parlament europeu, “la
qüestió alemanya hauria de resoldre's a les fronteres de 1937”,
“al sud del Tirol viu una població de llengua i cultura alemanya
que ha de conservar la seva identitat”. Però ara la següent
ruptura interna vindrà motivada per una escissió dins dels REP
alemanys amb un enfrontament entre dos dels seus eurodiputats Franz
Schönhuber i Harald Neubaruer (curiós assenyalar que el primer va
acabar en el NPD i el segon també està avui en l'òrbita del NPD).
Neubauer va deixar als REP per fundar una formació encara més
contundent en els seus plantejaments, la Lliga Alemanya del Poble i
la Família (DLVH) a la qual s'uniran 3 eurodiputats, deixant als REP
amb altres 3. Jean Marie Le Pen torna a prendre partit, i es posa del
costat de la DLVH. Si Jean Marie Le Pen va optar per alienar-se amb
la DLVH i el VB en lloc de fer-ho amb el MSI italià va ser sens
dubte per la influència que exercia sobre ell un dels fundadors del
Vlaams Blok, Karel Dillen, una de les poques persones a les quals Le
Pen considerava una autoritat ideològica i una referència personal.
Aquestes
ruptures i divisions, a més del fet que els REP desaparegueran de
l'escena política de l'antiga RFA, va provocar que en 1994 no hi
hagués grup parlamentari identitari a Estrasburg. En el seu lloc, i
seguint per l'estreta aliança entre el VB i el FN, es forma una
coordinadora anomenada EURONAT, que agrupa als eurodiputats d'ambdues
formacions, però que no arriba numèricament a formar un grup propi,
EURONAT inicia negociacions amb altres grups que no van més enllà
del nivell de contactes.
És
a mitjans dels 90 quan el panorama identitari europeu sofreix un
altre canvi amb la irrupció del FPÖ austríac (reconvertit de
liberal en social i identitari) com una força política d'imparable
ascens. A més en aquests anys el FN sofreix una escissió interna
protagonitzada per Bruno Megret que donarà lloc al naixement del
MNR. Haider i Le Pen es converteixen en les dues referències del
moviment identitari europeu, i entorn d'ells s'articulen models
diferents. A més en aquests anys assistim al relleu generacional en
el VB, a la irrupció de la Lega Nord i a l'aparició de l'anomenat
populisme escandinau.
Així
mentre EURONAT agrupava al FNy VB, Haider i els eurodiputats del FPÖ
(llavors més que ara per llei) forma una aliança anomenada NOVA
EUROPA amb el MNR francès , la LEGA NORD, el PPD danès i Justícia
i Vida d'Hongria, a la qual se sumen alguns representants alemanys
extraparlamentaris amb els quals Andreas Mölzer manté excel·lents
relacions.
No
obstant això a nivell europeu assistim a una espècia de impass. En
les eleccions de 1999, el FN perd la meitat dels seus eurodiputats
quedant-se en 5, mentre el MNR no aconsegueix cap acta. El panorama
identitari europeu ja té ara tres referències, amb una presència
similar en la càmera: el FN de Le Pen, el VB i el FPÖ de Haider,
entre els dos primers existeix sintonia i convergència, però Haider
no vol formar grup amb Le Pen, a pesar que aquesta és la postura
defensada pel cap del FPÖ a Estrasburg, Andreas Mölzer, qui obre
tot tipus de converses amb la formació gal·la.
D'aquest
impass se surt després de les eleccions de 2004, quan en 2007
Romania i Bulgària, recentment entrats al Parlament europeu,
celebren eleccions per a aquesta càmera als seus respectius països,
la qual cosa provoca l'arribada de diputats identitaris d'aquests
països, que fan possible numèricament la creació d'un gran grup
identitari. El FPÖ passa a ser presidit per HC Strache, qui
coincideix amb Mölzer en la conveniència de convergir amb el FN a
Estrasburg. Bruno Gollnisch, un gran coneixedor de la política
europea i internacional , i per aquell temps número dos del Front
National, i Andreas Mölzer agilitzen les negociacions que donaran
lloc al major grau d'unitat identitaria assolit fins al moment: la
creació del grup parlamentari ITS (Identitat, Tradició i Sobirania)
que agrupava al FN al VB, al FPÖ als italians d'AS i FT, als
Romanesos de Gran Romania i als búlgars d’ATAKA, més un trànsfuga
del UKIP que abandona la formació euroescéptica per unir-se als
identitaris. De qualsevol manera les relacions oficials de ITS al
Regne Unit el són amb el British National Party.
Per
la seva banda la Lega Nord no s'integra en aquest grup sinó que
passa a formar part d'un altre anomenat “Unió per l'Europa de les
Nacions”, grup creat pels italians de Alleanza Nazionale –després
de la transformació del MSI- i que agrupava també al PPD danès i
als irlandesos del Fianna Fail.
Lamentablement
ITS no tindrà una llarga vida com a grup parlamentari, i aviat va
passar a ser un grup tècnic (al no aconseguir el nombre exigit
d'eurodiputats per formar grup propi). El motiu, o millor dit la
“excusa” van ser unes declaracions de Alessandra Mussolini (AS)
sobre els gitanos romanesos, els diputats de Gran Romania van
interpretar “sospitosament” aquestes declaracions com un insult
als romanesos en general, alguna cosa que òbviament no era així; i
van usar aquesta polèmica per abandonar la disciplina de ITS.
Algunes opinions més que autoritzades assenyalen que “possiblement”
va haver-hi “pressions” nord-americanes per trencar ITS i llimar
qualsevol influència anti-OTAN a Romania, recordem que ITS té una
postura molt contrària a aquesta aliança militar. El propi Bruno
Gollnisch es va felicitar públicament del fracàs del Partit de la
Gran Romania en les legislatives romaneses immediatament posteriors a
la ruptura de ITS, assenyalant que l'electorat romanès havia
castigat la traïció i la baixa qualitat humana dels dirigents de la
Gran Romania. A bon entenedor…
De
ITS a una nova convergència.
Aquesta
és la situació amb la qual s'arriba a les eleccions europees de
2009, les últimes celebrades fins avui.
Els
resultats obtinguts en les mateixes, marquen el nou escenari de
referència en el qual s'hauran de moure els partits identitaris
europeus fins a les properes que se celebraran en 2014.
En
2009 el Front National encara no s'havia recuperat de la reculada
experimentada després de les presidencials i legislatives de 2007 i
en aquesta cita europea es va quedar en un 6.3% de vots el que li va
suposar les actuals tres actes del Parlament europeu de Jean Marie Le
Pen, Marine Le Pen i Bruno Gollnisch. El FPÖ va passar d'1 a 2
eurodiputats, així que a Andreas Mölzer es va unir Franz Obermayr,
el VB es va quedar amb els 2 eurodiputats que li van donar el seu 11%
de vots -l'any passat Franz Vanhecke va abandonar el partit per
motius personals i es va marxar del mateix encara que va mantenir la
seva acta d'eurodiputat (liberals)- quedant com a únic representant
dels identiaris flamencs el dinàmic Philip Claeys. Quant a Itàlia,
la Fiamma no va aconseguir revalidar l'acta, mentre que Alleanza
Nazionale es presentava dins del PDL; tot el contrari de la Lega Nord
que va obtenir 9 parlamentaris europeus, amb un 11% en el total del
país i percentatges entre el 25 i el 30% en algunes regions del nord
com Lombardía o el Véneto. Els nacionalistes hel·lens de LAOS
aconsegueixen el primer eurodiputat grec des que en 1984 ho
aconseguís el ja desaparegut EPEN. Per la seva banda revaliden actes
els romanesos de la Gran Romania (que des de la ruptura de ITS està
al marge de qualsevol conversa unitària), i els búlgars de ATAKA
-partit que lamentablement s'ha vist durament sacsejat per les
divisions i les escissions internes i que es troba en un difícil
moment polític- i l'obté el SNS eslovac.
Les
millors notícies van arribar des del Regne Unit i Hongria. EL
British National Party va aconseguir l'obtenció de 2 actes, alguna
cosa que va a estar a punt d'aconseguir cinc anys abans i que no va
ser possible per l'aparició –a so de bombo i platerets- dels
euroescéptics del UKIP. I la gran sorpresa va ser el jove partit
magiar JOBBIK que va aconseguir ni més ni menys que el 13% dels vots
i tres diputats, un d'ells, Kristina Morvai, una independent i
prestigiosa advocada inclosa en les llistes d'aquest partit.
Des
de la constitució del nou parlament varis han estat els intents de
reconstruir la unitat entre tots els diputats identitaris europeus,
una unitat com més àmplia i eficient millor. Una destacada
iniciativa és la que dirigeix el mateix Bruno Gollnisch, per la qual
el Front National està vinculat amb els diputats del BNP i de
JOBBIK. En el terreny de les relacions internacionals, Gollnisch
segueix sent la referència del partit nacionalista francès. Molts
són els que han intentat llançar falses informacions sobre la
“incomoditat” que suposaria per Marine Le Pen estar coalligada
amb grups tan radicals com el BNP, es tracta de simples falòrnies
escampades per una premsa obstinada a crear tensions internes en el
FN, on realment no n'hi ha.
De
la mateixa manera Gollnisch –com la resta de dirigents identitaris
europeus- sap que la coordinació ha de ser més àmplia i ha
d'aspirar a recompondre l'antic ITS, perquè cap coordinadora europea
identitària serà possible sense la participació del FPÖ. En
aquest sentit cal recordar la reunió de moviments identaris europeus
que va organitzar el propi Gollnisch en col·laboració amb
l'associació japonesa Issuikai en l'agost de 2010, i en la qual van
participar eurodiputats del FN, FPÖ, VB, JOBBIK així com importants
representants del BNP. La reunió a Japó, durant la qual Jean Marie
Le Pen va anunciar la seva retirada oficial de la presidència del
Front National va donar un bany dialèctic als periodistes de les
més importants agències de premsa del món que durant més d'una
hora li van fer tot tipus de preguntes- va significar un primer pas
en la coordinació de les forces identitàries europees i japoneses
en una ambient molt crític contra l'ordre mundial, la globalització
i l'imperialisme dels Estats Units.
Però
sens dubte la formació que més assoliments ha realitzat la creació
d'una xarxa europea, i la que està consolidant suports en tot el
continent, amb la mirada posada en la seva possible arribada al poder
a Àustria, és el FPÖ. FPÖ és avui l'avantguarda de la
construcció d'un Aliança identitària europea. En els últims anys
ha construït, signant pactes puntuals amb partits de tot el
continent, amb una àmplia perspectiva i una visió clarament europea
en tota la seva dimensió, el FPÖ no s'ha limitat a estrènyer
relacions amb partits identitaris de països pertanyents a la UE, és
de destacar la seva aliança amb el SNS serbi, que possiblement es
converteixi en el partit més votat a Sèrbia en les properes
legislatives, les campanyes del FPÖ al Parlament europeu a favor
dels serbis de Kosovo, i sobretot i molt especialment les relacions
institucionals, polítiques i culturals que el FPÖ està establint
amb la Rússia de Putin. En aquest sentit caldria esmentar l'Aliança
per la Llibertat d'Europa, que no passa de ser una coordinadora a
nivell de parlamentaris europeus, però que sens dubte és un pas
important dau pel FPÖ per a la convergència FPÖ-FN com a eix
entorn del com articular una puntual acció conjunta en l'hemicicle
d'Estrasburg. Aquesta aliança la va constituir l'eurodiputat del FPÖ
Obermayr, al costat de Kristina Morvai (independent de Jobbik) i
alguns diputats del UKIP, i a ella s'ha incorporat recentment Marine
Le Pen.
En
aquest context de convergència identitària cal assenyalar els varis
viatges fets per Filip Dewinter a Londres convidat pel BNP de Nick
Griffin. El viatge conjunt de l'eurodiputat de la Lega Nord, Mario
Borghezio i Marine Le Pen a la illa de Lampedusa per denunciar la
massiva arribada de refugiats nord-africans a Europa. La iniciativa
de denúncia del genocidi contra els grangers blancs de Sud-àfrica,
per part de l'eurodiputat del VB, el FPÖ i la Lega Nord, o la
constitució d'una coordinadora de “Dones contra la islamització”
per part del VB de la qual formaran part càrrecs electes del Front
National francès. O la presentació de la revista Polaris al
Parlament europeu en la qual compartim participació amb membres de
JOBBIK, Fiamma Tricolore (FT) i el mateix Borghezio de la Lega Nord
(LN).
Alemanya
l'assignatura pendent.
Per
la seva població, Alemanya és el país que major nombre
d'eurodiputats té assignats. Per la seva importància política i
econòmica, Alemanya és el principal país d'Europa. Per la seva
repercussió en la resta del Continent, la qual cosa succeeix a
Alemanya té un ràpid efecte contagiós en tota Mitteleuropa. Per
desgràcia, la presència alemanya en el conjunt identitari europeu
no està d'acord amb la dimensió en importància del país.
La
necessitat d'estructurar una força identitària a Alemanya, és un
dels objectius principals per als identitaris europeus, i molt
especialment –per motius obvis-pel FPÖ.
Des
de l'ocàs polític dels REP, cap altra força política alemanya ha
aconseguit apropar-se a la barrera del 5% que els permetria entrar.
El Front National sempre es va inclinar per mantenir relacions amb la
DVU, partit que l'any passat es va integrar en el NPD.
Pel
seu costat fa alguns anys va sorgir una iniciativa municipal a
Colònia, cridada Pro-Köln basada en un simple rebuig a la
islamització i amb poc contingut més. És una de les bases que ha
jugat el FPÖ per intentar articular una opció identitària a
Alemanya, han estat els “consells” del FPÖ els que han
rectificat determinades postures de Pro-Köln que feien a aquest
partit semblant al de l'holandès Greet Wilders –amb el qual ni el
FPÖ ni el FN volen la menor relació-. Pro-Köln va intentar donar
el salt amb la creació de la secció Pro-Berlin, amb una molt baix
resultat en les eleccions regionals berlineses. Per aquest any
s'anuncia una fusió entre els REP i PRO en una única formació
–anuncio que ve repetint-se ja des de fa diversos anys- però cap
de les dues formacions quanta amb estructura ni massa crítica per
poder aconseguir irrompre en l'escena política alemanya més enllà
d'alguns assoliments locals.
No
obstant això, la situació del NPD és molt més sòlida, sens dubte
estem parlant de l'únic partit que realment té possibilitats
d'aconseguir una mobilització popular i una presència institucional
real a Alemanya, i convertir-se en la gran formació identitària i
social d'Alemanya. Recordem que el NPD té representació en dues
länder alemanys, Mecklenburg -Pomerania i Sajonia, només li van
faltar unes desenes per tenir-la també en Turingia, länder de l'Est
del país on el discurs social i antiliberal del NPD troba un ampli
ressò. Dos fets recents fan pensar que el NPD va a entrar en una
nova fase d'expansió i consolidació en els proper anys. La primera
és l'arribada a la presidència de Holger Apfel (responsable de
l'èxit del partit en Sajonia), que ja ha manifestat una clara
voluntat d'entaular relacions amb el FPÖ austríac, havent-se
produït ja les primeres trobades i converses “informals”. La
segona el fet que els advocats del NPD hagin guanyat un recurs pel
qual es declara il·legal la barrera del 5% en les eleccions
europees i es passa a un sistema d'escrutini proporcional, això sens
dubte va a permetre al NPD aspirar amb enormes opcions a aconseguir
actes d'eurodiputats en 2104, la qual cosa també implicarà
necessàriament que el NPD pugui passar a ser un dels elements
importants en l'establiment de les aliances identarias europees.
2012-2022
la dècada de l'ascens identitari europeu.
Com
dèiem al principi de l'article, la histèria amb la qual ha
reaccionat els portaveus oficials davant l'acostament entre el FN i
el FPÖ, té la seva justificació, és lògic el seu nerviosisme, la
seva inquietud està més que justificada, no descartem que es
transformi en angoixa en el proper futur
La
crisi estructural de l'actual sistema econòmic polític i social, no
es va a solucionar amb els pegats proposats pels causants del caos
generalitzat. Pegats que, en lloc de solucions, només van a
aconseguir empitjorar una situació que avui ja és insostenible i
intolerable. La seva credibilitat està en dubte, les alternatives
creixen en suport i consens.
És
lògic pensar que en les properes dècades, es produeixin canvis
polítics que puguin canviar la relació de forces a favor de les
formacions identitàries. Marine Le Pen pot passar a la segona volta
en les presidencials francesa, el FPÖ és avui el primer partit en
intenció de vots a Àustria, la LEGA creix i creix, JOBBIK planteja
una dura oposició a Hongria amb efectes contagiosos a la zona de
l'Europa danubiana; a Suècia, i Dinamarca, els partits
anti-immigració creixen. En altres zones d'Europa com la pròpia
Catalunya, formacions identitàries irrompran al Parlament català i
espanyol en el cicle electoral de 2014-15. El Parlament europeu de
2014 tindrà un al·luvió de diputats identitaris, el FN depassarà
amb molt el 6,3% de 2009 i aconseguirà almenys duplicar la seva
representació, el FPÖ aconseguirà passar del 13% a més del 20 amb
el consegüent augment d'actes, BNP el VB i la LEGA podran aspirar a
millors resultats, una possible coalició entre LA DESTRA i FT també
podria aspirar a un altre escó a Itàlia, JOBBIK des d'Hongria i la
resta de països de l'est sens dubte aconseguiran una forta presència
al Parlament europeu. Amén de les actes que es puguin aconseguir a
Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Valonia, Espanya i Alemanya. La
dècada 2012-2022 va a ser sens dubte la del gran avanç polític
identitari a tot Europa, amb opcions de poder real i concret. És el
nostre desafiament i el nostre repte per als propers anys.
Enric
Ravello
***
CONSTRUYENDO
LA ALTERNATIVA IDENTITARIA EUROPEA
La
reciente visita de Marine Le Pen a Viena con motivo de su
participación en el baile anual de las Cofradías de Estudiantes, ha
desatado una histérica campaña en los medios de desinformación y
manipulación de toda Europa –España incluida-. El famoso e
influyente “progre “ Bernard Henry-Levi se ha atrevido a
“anatemizar” a la candidata del FN, afirmando que su presencia en
Viena y la reunión mantenida con dirigentes del FPÖ, le “dejaba
sin posibilidades de pasar a la segunda vuelta de las elecciones
presidenciales francesas”; nos preguntamos qué bola de cristal
tiene Henry-Levi o si, por el contrario, esta afirmación significa
una “alarma” para que de nuevo (como ya ocurrió cuando su padre
pasó a la segunda vuelta en 2002) se activen todos los mecanismos
mediáticos, políticos, ideológicos y propagandísticos de lo
políticamente correcto ante lo que perciben claramente como una
doble amenaza: el ascenso electoral de Marine Le Pen y , muy
especialmente, la posibilidad de que entre el FPÖ y el FN se dé un
paso importante y definitivo para establecer una gran alianza
identitaria europea.
A
los “popes” de la superclase dominante no les falta razón en sus
temores. La situación económica, social y política es de completo
caos, la legitimidad y credibilidad de los partidos tradicionales se
cae a pedazos, es hora de alternativas serias reales y radicales, y
–sin duda- en toda Europa, esta alternativa está en los cada vez
más potentes partidos identitarios. Su nerviosismo es la señal
inequívoca de nuestro avance.
En
esta circunstancia histórica, en la que es factible un profundo
cambio de paradigma político y una reestructuración del equilibrio
de fuerzas en nuestro continente, los estados mayores de los partidos
identitarios han asumido plenamente la necesidad de actuar de forma
conjunta ofreciendo a Europa y a los pueblos europeos una alternativa
contundente a la crisis, a la dictadura de la alta finanza
internacional, a la decadencia política, y a la invasión migratoria
que estamos sufriendo.
Historia
de una convergencia.
El
Parlamento europeo siempre ha sido el acicate idóneo para coordinar
esfuerzos y establecer alianzas concretas y objetivas entre las
fuerzas identitarias continentales. El primer intento data de 1979
cuando Giorgio Almirante, presidente del antiguo Movimento Sociale
Italiano (MSI) puso en marcha la llamada Eurodestra. La idea fue
coordinar a los varios grupos que podrían haber entrado en la cámara
Europea en 1979 en las primeras elecciones europeas que se celebraron
ese año: el experimento resultó fallido al no lograrse ningún
diputado fuera de Italia, de este modo, la Eurodestra se quedó
limitada a los cuatro europarlamentarios del MSI, con lo que la
Eurodestra quedó sin proyección europea, que era precisamente su
único objetivo ( en la década de los 80-90 su usará frecuentemente
el término derecha para referirse al conjunto de fuerzas
identitarias europeas, la elección de este término viene motivada
por la gran importancia que tiene en el conjunto europeo el MSI
italiano, que usa para definirse el concepto “destra”,
difícilmente equivalente a lo que aquí se entiende por “derecha”;
pero para el cual no es posible encontrar una mejor traducción).
Cinco
años después, en las elecciones de 1984, asistimos a un punto de
inflexión en el panorama identitario europeo, ya no serán sólo los
nacionalistas italianos los que logren representaciones en la Cámara
de Estrasburgo. Ese año el MSI logra 5 escaños, pero el FN francés
llega a 10 y los griegos de EPEN sacan 1, todos ellos forman el Grupo
de Derecha Europea (GDE), al que durante esa misma legislatura en
1897 se uniría John Taylor del Partido Unionistas del Ulster (UUP),
el partido político protestante y más votado en Irlanda del Norte
que nunca volvería a alinearse con los partidos identitarios
europeos para hacerlo en adelante con conservadores y reformistas.
En
1989 la tendencia anterior se agudiza, el éxito electoral se hace
extensivo a gran parte de los países europeos y el conjunto de
partidos identitarios, aun agrupados en el GDE llega a los 21
diputados: 10 del FN, 4 del MSI, 1 del Vlaams Blok (VB) y 6 alemanes
de los Republicanos (REP). El contencioso interno surgió por la
cuestión del Tirol del Sur, zona anexionada a Italia después de la
primera guerra mundial con población germano-parlante y reivindicada
por Austria. Este hecho enfrente a Gianfranco Fini por entonces líder
del MSI y a Franz Schönhuber el presidente de los REP alemanes. En
la disputa interna entre MSI y los REP, Jean Marie Le Pen, líder
del FN y por lo tanto del partido identitario con mayor
representación, se pronuncia a favor de la postura alemana. Esto
hace que el MSI abandone la alianza identitaria. Gianfranco Fini
(delfín de Giorgio Almirante) que había sido el gran defensor de la
alianza del MSI con el FN de Le Pen, para lo que contó con la
oposición interna de la corriente de Pino Rauti, quien consideraba
al francés “racista”, abandona el GDE. Esta salida, dolorosa
para Fini en aquel momento, le vendrá muy bien pocos años después
cuando él mismo iniciara la “larga marcha hacia el
centro-derecha”.
Después
de la salida del MSI, el GDE sigue compuesto por los franceses del
FN, los flamencos del VB y los REP alemanes, en esos momentos el GDE
hace declaraciones que causan un gran revuelo en el parlamento
europeo, “la cuestión alemana debería resolverse en las fronteras
de 1937”, “al sur del Tirol vive una población de lengua y
cultura alemana que debe conservar su identidad”. Pero ahora la
siguiente ruptura interna vendrá motivada por una escisión dentro
de los REP alemanes con un enfrentamiento entre dos de sus
eurodiputados, Franz Schönhuber y Harald Neubaruer (curioso señalar
que el primero terminó en el NPD y el segundo también está hoy en
la órbita del NPD). Neubauer dejó a los REP para fundar una
formación todavía más contundente en sus planteamientos, la Liga
Alemana del Pueblo y la Familia (DLVH) a la que se unirán 3
eurodiputados, dejando a los REP con otros 3. Jean Marie Le Pen
vuelva a tomar partido, y se pone del lado de la DLVH. Si Jean Marie
Le Pen optó por alinearse con la DLVH y el VB en lugar de hacerlo
con el MSI italiano fue sin duda por la influencia que ejercía sobre
él uno de los fundadores del Vlaams Blok, Karel Dillen, una de las
pocas personas a las que Le Pen consideraba una autoridad ideológica
y una referencia personal.
Estas
rupturas y divisiones, además del hecho de que los REP
desaparecieran de la escena política de la antigua RFA, provocó que
en 1994 no hubiera grupo parlamentario identitario en Estrasburgo. En
su lugar, y siguiendo con la estrecha alianza entre el VB y el FN, se
forma una coordinadora llamada EURONAT, que agrupa a los
eurodiputados de ambas formaciones, pero que no llega numéricamente
a formar un grupo propio, EURONAT inicia negociaciones con otros
grupos que no van más allá del nivel de contactos.
Es
a mediados de los 90 cuando el panorama identitario europeo sufre
otro cambio con la irrupción del FPÖ austriaco (reconvertido de
liberal en social e identitario) como una fuerza política de
imparable ascenso. Además en esos años el FN sufre una escisión
interna protagonizada por Bruno Megret que dará lugar al nacimiento
del Movimiento Nacional Republicano (MNR). Haider y Le Pen se
convierten en las dos referencias del movimiento identitario europeo,
y en torno a ellos se articulan modelos diferentes. Además en estos
años asistimos al relevo generacional en el VB, a la irrupción de
la Lega Nord y a la aparición del llamado populismo escandinavo.
Así
mientras EURONAT agrupaba al FN y VB, Haider y los eurodiputados del
FPÖ (entonces más que ahora por la ley electoral) forman una
alianza llamada NOVA EUROPA con el MNR francés , la LEGA NORD, el
PPD danés y Justicia y Vida de Hungría, a la que se suman algunos
representantes alemanes extraparlamentarios con los que Andreas
Mölzer mantiene excelentes relaciones.
Sin
embargo a nivel europeo asistimos a una especia de impass. En las
elecciones de 1999, el FN pierde la mitad de sus eurodiputados
quedándose en 5, mientras el MNR no logra ningún acta. El panorama
identitario europeo ya tiene ahora tres referencias, con una
presencia similar en la cámara: el FN de Le Pen, el VB y el FPÖ de
Haider, entre los dos primeros existe sintonía y convergencia, pero
Haider no quiere formar grupo con Le Pen, a pesar de que ésta es la
postura defendida por el jefe del FPÖ en Estrasburgo, Andreas
Mölzer, quien abre todo tipo de conversaciones con la formación
gala.
De
este impass se sale después de las elecciones de 2004, cuando en
2007 Rumania y Bulgaria, recientemente entrados en el Parlamento
europeo, celebran elecciones para esa cámara en sus respectivos
países, lo que provoca la llegada de diputados identitarios de esos
países, que hacen posible numéricamente la creación de un gran
grupo identitario. El FPÖ pasa a ser presidido por HC Strache,
quien coincide con Mölzer en la conveniencia de converger con el FN
en Estrasburgo. Bruno Gollnisch, un gran conocedor de la política
europea e internacional , y en aquel entonces número dos del Front
National, y Andreas Mölzer agilizan las negociaciones que darán
lugar al mayor grado de unidad identitario logrado hasta el momento:
la creación del grupo parlamentario ITS (Identidad, Tradición y
Soberanía) que agrupaba al FN, al VB, al FPÖ a los italianos de AS
y FT, a los Rumanos de Gran Rumanía y a los búlgaros de ATAKA, más
un tránsfuga del UKIP que abandona la formación euroescéptica para
unirse a los identitarios. De cualquier modo las relaciones oficiales
de ITS en Reino Unido lo son con el British National Party.
Por
su parte la Lega Nord no se integra en este grupo sino que pasa a
formar parte de otro llamado “Unión por la Europa de las
Naciones”, grupo creado por los italianos de Alleanza Nazionale
–después de la transformación del MSI- y que agrupaba también al
PPD danés y a los irlandeses del Fianna Fail.
Lamentablemente
ITS no tendrá una larga vida como grupo parlamentario, y pronto pasó
a ser un grupo técnico (al no alcanzar el número exigido de
eurodiputados para formar grupo propio). El motivo, o mejor dicho la
“excusa” fueron unas declaraciones de Alessandra Mussolini (AS)
sobre los gitanos rumanos, los diputados de Gran Rumanía
interpretaron “sospechosamente” estas declaraciones como un
insulto a los rumanos en general, algo que obviamente no era así; y
usaron esta polémica para abandonar la disciplina de ITS. Algunas
opiniones más que autorizadas señalan que “posiblemente” hubo
“presiones” norteamericanas para romper ITS y limar cualquier
influencia anti-OTAN en Rumania, recordemos que ITS tiene una postura
muy contraria a esta alianza militar. El propio Bruno Gollnisch se
felicitó públicamente del fracaso del Partido de la Gran Rumanía
en las legislativas rumanas inmediatamente posteriores a la ruptura
de ITS, señalado que el electorado rumano había castigado la
traición y la baja calidad humana de los dirigentes de la Gran
Rumanía. A buen entendedor…
De
ITS a una nueva convergencia.
Ésta
es la situación con la que se llega a las elecciones europeas de
2009, las últimas celebradas hasta la fecha.
Los
resultados obtenidos en las mismas, marcan el nuevo escenario de
referencia en el que se tendrán que mover los partidos identitarios
europeos hasta las próximas que se celebrarán en 2014.
En
2009 el Front National aún no se había recuperado del retroceso
experimentado tras las presidenciales y legislativas de 2007 y en
esta cita europea se quedó en un 6.3% de votos lo que le supuso las
actuales tres actas del Parlamento europeo de Jean Marie Le Pen,
Marine Le Pen y Bruno Gollnisch. El FPÖ pasó de 1 a 2
eurodiputados, así que a Andreas Mölzer se unió Franz Obermayr,
el VB se quedó con los 2 eurodiputados que le dieron su 11% de votos
-el año pasado Fanz Vanhecke abandonó el partido por motivos
personales y se marchó del mismo aunque mantuvo su acta de
eurodiputado (liberales)- quedando como único representante de los
identiarios flamencos el dinámico Philip Claeys. En cuanto a
Italia, la Fiamma no logró revalidar el acta, mientras que Alleanza
Nazionale se presentaba dentro del PDL; todo lo contrario de la Lega
Nord que obtuvo 9 parlamentarios europeos, con un 11% en el total del
país y porcentajes entre el 25 y el 30% en algunas regiones del
norte como Lombardía o el Véneto. Los nacionalistas helenos de
LAOS logran el primer eurodiputado griego desde que en 1984 lo
lograra el ya desaparecido EPEN. Por su parte revalidan actas los
rumanos de la Gran Rumanía (que desde la ruptura de ITS está al
margen de cualquier conversación unitaria), y los búlgaros de
ATAKA -partido que lamentablemente se ha visto duramente sacudido por
las divisiones y las escisiones internas y que se encuentra en un
difícil momento político- y la obtiene el SNS eslovaco.
Las
mejores noticias llegaron desde el Reino Unido y Hungría. EL British
National Party logró la obtención de 2 actas, algo que estuvo a
punto de lograr cinco años antes y que no fue posible por la
aparición –a bombo y platillo- de los euroescépticos del UKIP. Y
la gran sorpresa fue el joven partido magiar JOBBIK que consiguió ni
más ni menos que el 13% de los votos y tres dipuatados, uno de
ellos, Kristina Morvai, una independiente y prestigiosa abogada
incluida en las listas de dicho partido.
Desde
la constitución del nuevo parlamento varios han sido los intentos de
reconstruir la unidad entre todos los diputados identitarios
europeos, una unidad cuanto más amplia y eficiente mejor. Una
destacada iniciativa es la que dirige el mismo Bruno Gollnisch, por
la que el Front National está vinculado con los diputados del BNP y
de JOBBIK. En el terreno de las relaciones internacionales,
Gollnisch sigue siendo la referencia del partido nacionalista
francés. Muchos son los que han intentado lanzar falsas
informaciones sobre la “incomodidad” que supondría para Marine
Le Pen estar coaligada con grupos tan radicales como el BNP, se trata
de simples infundios esparcidos por una prensa empeñada en crear
tensiones internas en el FN, donde realmente no las hay.
Del
mismo modo Gollnisch –como el resto de dirigentes identitarios
europeos- sabe que la coordinación debe ser más amplia y debe
aspirar a recomponer el antiguo ITS, porque ninguna coordinadora
europea identitaria será posible sin la participación del FPÖ. En
este sentido hay que recordar la reunión de movimientos identarios
europeos que organizó el propio Gollnisch en colaboración con la
asociación japonesa Issuikai en el agosto de 2010, y en la que
participaron eurodiputados del FN, FPÖ, VB, JOBBIK así como
importantes representantes del BNP. La reunión en Japón, durante
la que Jean Marie Le Pen anunció su retirada oficial de la
presidencia del Front National y dio un bañó dialéctico a los
periodistas de las más importantes agencias de prensa del mundo que
durante más de una hora le hicieron todo tipo de preguntas-
significó un primer paso en la coordinación de las fuerzas
identitarias europeas y japonesas en una ambiente muy crítico contra
el orden mundial, la globalización y el imperialismo de los Estados
Unidos.
Pero
sin duda la formación que más logros ha realizado en la creación
de una red europea, y la que está consolidando apoyos en todo el
continente, con la mirada puesta en su posible llegada al poder en
Austria, es el FPÖ. FPÖ es hoy la vanguardia de la construcción de
un Alianza identitaria europea. En los últimos años ha construido,
firmando pactos puntuales con partidos de todo el continente, con una
amplia perspectiva y una visión claramente europea en toda su
dimensión, el FPÖ no se ha limitado a estrechar relaciones con
partidos identitarios de países pertenecientes a la UE, es de
destacar su alianza con el SNS serbio, que posiblemente se convierta
en el partido más votado en Serbia en las próximas legislativas,
las campañas del FPÖ en el Parlamento europeo a favor de los
serbios de Kosovo, y sobre todo y muy especialmente las relaciones
institucionales, políticas y culturales que el FPÖ está
estableciendo con la Rusia de Putin. En este sentido cabría
mencionar la Alianza por la Libertad de Europa, que no pasa de ser
una coordinadora a nivel de parlamentarios europeos, pero que sin
duda es un paso importante dado por el FPÖ para la convergencia
FPÖ-FN como eje entorno al cual articular una puntual acción
conjunta en el hemiciclo de Estrasburgo. Dicha alianza la constituyó
el eurodiputado del FPÖ Obermayr, junto a Kristina Morvai
(independiente de Jobbik) y algunos diputados del UKIP, y a ella
se ha incorporado recientemente Marine Le Pen.
En
este contexto de convergencia identitaria hay que señalar los varios
viajes hechos por Filip Dewinter a Londres invitado por el BNP de
Nick Griffin. El viaje conjunto del eurodiputado de la Lega Nord,
Mario Borghezio y Marine Le Pen a la isla de Lampedusa para denunciar
la masiva llegada de refugiados norteafricanos a Europa. La
iniciativa de denuncia del genocidio contra los granjeros blancos de
Sudáfrica, por parte del eurodiputados del VB, el FPÖ y la Lega
Nord, o la constitución de una coordinadora de “Mujeres contra la
islamización” por parte del VB de la que formarán parte cargos
electos del Front National francés. O la presentación de la revista
Polaris en el Parlamento europeo en la que compartimos participación
con miembros de JOBBIK, Fiamma Tricolore (FT) y el mismo Borghezio de
la Lega Nord (LN).
Alemania
la asignatura pendiente.
Por
su población, Alemania es el país que mayor número de
eurodiputados tiene asignados. Por su importancia política y
económica, Alemania es el principal país de Europa. Por su
repercusión en el resto del Continente, lo que sucede en Alemania
tiene un rápido efecto contagioso en toda Mitteleuropa. Por
desgracia, la presencia alemana en el conjunto identitario europeo no
está acorde con la dimensión en importancia del país.
La
necesidad de estructurar una fuerza identitaria en Alemania, es uno
de los objetivos principales para los identitarios europeos, y muy
especialmente –por motivos obvios-para el FPÖ.
Desde
el ocaso político de los REP, ninguna otra fuerza política alemana
ha logrado acercarse a la barrera del 5% que les permitiría entrar.
El Front National siempre se inclinó por mantener relaciones con la
DVU, partido que el año pasado se integró en el NPD.
Por
su lado hace algunos años surgió una iniciativa municipal el
Colonia, llamada Pro-Köln basada en un simple rechazo a la
islamización y con poco contenido más. Es una de las bazas que ha
jugado el FPÖ para intentar articular una opción identitaria en
Alemania, han sido los “consejos” del FPÖ los que han
rectificado determinadas posturas de Pro-Köln que hacían a este
partido semejante al del holandés Greet Wilders –con el que ni el
FPÖ ni el FN quieren la menor relación-. Pro-Köln intentó dar el
salto con la creación de la sección Pro-Berlin, con un muy bajo
resultado en las elecciones regionales berlinesas. Para este año se
anuncia una fusión entre los REP y PRO en una única formación
–anuncio que viene repitiéndose ya desde hace varios años- pero
ninguna de las dos formaciones cuanta con estructura ni masa crítica
para poder lograr irrumpir en la escena política alemana más allá
de algunos logros locales.
Sin
embargo, la situación del NPD es mucho más sólida, sin duda
estamos hablando del único partido que realmente tiene posibilidades
de logran una movilización popular y una presencia institucional
real en Alemania, y convertirse en la gran formación identitaria y
social de Alemania. Recordemos que el NPD tiene representación en
dos länder alemanes, Mecklemburgo Pomerania y Sajonia, sólo le
faltaron unas décimas para tenerla también en Turingia, länder del
Este del país donde el discurso social y antiliberal del NPD
encuentra un amplio eco. Dos hechos recientes hacen pensar que el NPD
va a entrar en una nueva fase de expansión y consolidación en los
próximo años. La primera es la llegada a la presidencia de Holger
Apfel (responsable del éxito del partido en Sajonia), que ya ha
manifestado una clara voluntad de entablar relaciones con el FPÖ
austriaco, habiéndose producido ya los primeros encuentros y
conversaciones “informales”. La segunda el hecho de que los
abogados del NPD hayan ganado un recurso por el cual se declara
ilegal la barrera del 5% en las elecciones europeas y se pasa a un
sistema de escrutinio proporcional, esto sin duda va a permitir al
NPD aspirar con enormes opciones a lograr actas de eurodiputados en
2104, lo que también implicará necesariamente que el NPD pueda
pasar a ser uno de los elementos importantes en el establecimiento de
las alianzas identarias europeas.
2012-2022
la década del ascenso identitario europeo.
Como
decíamos al principio del artículo, la histeria con la que ha
reaccionado los voceros oficiales ante el acercamiento entre el FN y
el FPÖ, tiene su justificación, es lógico su nerviosismo, su
inquietud está más que justificada, no descartamos que se
transforme en angustia en el próximo futuro.
La
crisis estructural del actual sistema económico política y social,
no se va a solventar con los parches propuestos por los causantes del
caos generalizado. Parches que, en lugar de soluciones, sólo van a
conseguir empeorar una situación que hoy ya es insostenible e
intolerable. Su credibilidad está en entredicho, las alternativas
crecen en apoyo y consenso.
Es
lógico pensar que en las próximas décadas, se produzcan cambios
políticos que puedan cambiar la relación de fuerzas a favor de las
formaciones identitarias. Marine Le Pen puede pasar a la segunda
vuelta en las presidenciales francesas, el FPÖ es hoy el primer
partido en intención de votos en Austria, la LEGA crece y crece,
JOBBIK plantea una dura oposición en Hungría con efectos
contagiosos en la zona de la Europa danubiana; en Suecia, y
Dinamarca, los partidos anti-inmigración crecen. En otras zonas de
Europa como la propia Cataluña, formaciones identitarias irrumpirán
en el Parlamento catalán y español en el ciclo electoral de
2014-15. El Parlamento europeo de 2014 tendrá un aluvión de
diputados identitarios, el FN rebasará con mucho el 6,3% de 2009 y
logrará al menos duplicar su representación, el FPÖ logrará pasar
del 13% a más del 20 con el consiguiente aumento de actas, BNP el VB
y la LEGA podrán aspirar a mejores resultados, una posible coalición
entre la DESTRA y FT también podría aspirar a otro escaño en
Italia, JOBBIK desde Hungría y le resto de países del este sin duda
lograrán una fuerte presencia en el Parlamento europeo. Amén de las
actas que se puedan lograr en Dinamarca, Finlandia, Suecia, Valonia,
España y Alemania. La década 2012-2022 va a ser sin duda la del
gran avance político identitario en toda Europa, con opciones de
poder real y concreto. Es nuestro desafío y nuestro reto para los
próximos años.
Enric
Ravello
0 commentaires