En
la dinàmica dels Cops d'estat donats als països del sud d'Europa
(Monti, Papademos, De Guindos), l'alta finança ha elevat un grau més
la seva estratègia de control, i ha passat de la instauració de
governs titelles a l'ocupació total i oberta dels països. El primer
cas ha segut el grec, i molt ens temem que és només l'avantsala del
que està per venir.
Yanis
Varoufakis, economista de la Universitat d'Atenes i famós polemista
grec, va qualificar l'acord al que es va arribar en 2010 per procedir
el primer rescat del deute grec com un nou Tractat de Versalles per
les draconianes condicions que s'imposaven a Grècia. La signatura
d'aquest segon, és la capitulació total i sense condicions del
Govern grec davant la Troica composta per la Comissió Europea, el
FMI i el BCE.
15000
funcionaris.
L'acord
signat en la matinada del 21 de febrer pel Senat hel·lè, significa
de facte la supressió de la poca quota de sobirania que li quedava a
l'Estat grec, la intervenció del govern hel·lè i el seu tutelatge
per part els comissaris polítics que designe la troica.
Les
humiliants condicions suposen que una delegació permanent de la
troica supervisarà l'acció del (ex) govern grec, i que els bancs
privats també estaran encarregats d'aprovar o denegar les decisions
que prenga el govern residual d'Atenes. A canvi, Grècia rebrà una
quantitat de diners en quotes fragmentades d'aquí fins al 2014, que
es dipositaran en un compte bloquejat a la qual només es podrà
accedir sempre que la troica done el seu vistiplau sobre el
compliment del programa d'ajustos que condiciona al préstec. El
tutelatge pretén arribar fins a 2020, quan està previst que Grècia
arribe a un nivell d'endeutament “sostenible”. La troica afegeix
que tota aquesta ajuda podrà congelar-se i retirés en el moment en
què es determine que Grècia no desenvolupa els programes d'ajustos
imposats o que la situació es deteriora més del previst.
Les
condicions que justifiquen el préstec són demoledores per a la
societat grega: un veritable “paquet de sang i llàgrimes” –com
alguns ja ho han qualificat- que inclou l’acomiat de 15.000
funcionaris, la reducció en un 20% del salari mínim, l'eliminació
del sistema sanitari i la renúncia implícita a qualsevol tipus
d'inversió pública. Unes reformes que, entre els seus efectes
col·laterals immediats, provocaran un augment vertiginós de l'atur
i per tant una agudització de l'espiral d'empobriment econòmic i
precarietat social.
És
a dir que Grècia, a part del perdre la seua sobirania, accepta la
submissió econòmica, la condemna eterna a la misèria i l'eutanàsia
forçada del seu sistema social, una Grècia en la qual ja es donen
casos de pensionistes morts per causa del fred a les seues pròpies
cases, de nens desnutrits i abandonats i d'hospitals incapaços
d'atendre a un nombre creixents de malalts. No deixa de ser cridaner
que en aquestes circumstàncies s'haja admès i encomiat a Grècia al
fet que augmenteix el seu pressupost militar en un 18,2%, és l'única
partida de la despesa que augmenta, lògicament per conveniència de
la indústria armamentística americana. És de justícia assenyalar
que part del deute que ha acumulat Grècia aquests anys ha estat
motivada per la seua enorme despesa militar, un dels més alts de la
UE proporcionalment, i és que Grècia és frontera amb Turquia, i la
UE ha segut un dels impulsors d'aquest despeses militar doncs vol
assegurar la seua frontera amb la sempre inquietant Turquia. Per
descomptat aquesta circumstància no s'ha tingut en compte a l'hora
de valorar la magnitud del deute hel·lè.
La
banca privada guanya la partida.
Un
dels punts més sinistres és la participació de la banca privada en
el “rescat” del deute grec. En primer lloc cal recordar que la
idea de “salvar a Grècia” és un eufemisme tragicómic, la banca
privada i la fiança internacional, no tenen la menor intenció de
“salvar a Grècia” sinó de prestar-li els diners al govern grec
perquè aquest puga pagar el deute que té… amb la finança
internacional; és a dir amb el préstec condicionat a Grècia la
banca internacional només pretén assegurés el cobrament del que ja
va prestar anteriorment. Una kafkiana situació en la qual el
prestador i creditor són la mateixa figura. Doncs bé, el total de
quitació del deute que assumeixen els creditors privats (bancs, fons
d'inversió, i altres instruments de la finança internacional) és
ni més ni menys que el 75% del total. A més serà aquesta finança
internacional (a través dels seus múltiples tentacles) la principal
beneficiada de les privatitzacions del sector públic que s'han
imposat al (ex) govern d'Atenes. Una jugada perfecta en la qual els
especuladors internacionals guanyen tot i els grecs perden tot el que
els especuladors internacionals guanyen.
Mentre
el BCE segueix sense complir amb la seua teòrica funció que és la
de prestar als països de la UE amb dificultats financeres (en aquest
segon rescat no posa un sol cèntim, tan sols es limita a renunciar
als potencials beneficis de la compra del deute hel·lè realitzat al
maig de l'any passat). Objectivament la inhibició del BCE a prestar
diners afavoreix objectivament els interessos de la banca privada
internacional per intervenir lliurement en aquesta crisi
(privatitzacions) i treure el major benefici econòmic de la mateixa.
Com la Comissió Europea, el BCE és un instrument pseudo-europeu la
finalitat real del qual és contribuir a la globalització i a la
desestructuració de l'economia europea, especialment dels països
del sud, que són –de moment– el flanc feble d'Europa.
Amb
tot això no volem exculpar en absolut a la degenerada classe
política grega que amb la seua catastròfica gestió de les últimes
dècades ha provocat la fallida de l'Estat hel·lè. Governat
alternativament per conservadors i socialista sense la menor visió
d'Estat ni de comunitat nacional, amb una mentalitat de clan i
enfrontats entre ells en una dialèctica amic-enemic, que han
aprofitat en les seues respectives etapes de govern per enriquir-se
sempre més que el “enemic”, tot això amanit amb una absoluta
irresponsabilitat i insensatesa en la gestió de la “cosa pública”.
Són aquests mateixos socialistes i conservadors els que han votat a
favor d'aquest “pla d'ajust”, presentat davant l'opinió pública
amb un oropel de mentides i fal·làcies per l'actual (ex) Primer
Ministre, Papademos. L'oposició nacionalista de LAOS –que fa breus
setmanes va abandonar el govern de coalició per considerar
“*humiliant” el que estava negociant el Govern grec- i la
comunista s'han oposat a la ignominiosa acceptació de les condicions
imposades per la Troica financera.
Enfront
de l'alta fiança per la nostra sobirania política i econòmica.
La
finança internacional ha avançat posicions en la seua estratègia
de domino mundial. No hem d'oblidar que entre els actors d'aquesta
tragèdia que gens enveja als de Sófocles, també hi ha
contradiccions; de fons està l'atac de la finança nord-americana a
l'euro, mentre que Alemanya i Merkel han apostat pel seu manteniment
i la no sortida de Grècia de la zona euro. Però aquesta qüestió
no està encara tancada, pot ser que els interessos nord-americans
s'imposin i Grècia acaba per abandonar l'euro, obrint la porta de
sortida a altres estats del Sud com Espanya,
Itàlia i Portugal i per tant a la desaparició de la divisa europea
en benefici del dòlar que faria omnímode el seu domini com a moneda
mundial.
Això
ens convida a una reflexió que creiem necessària i encara no
assumida pels europeus que aposten per una via política emancipada
dels interessos financers internacionals i del control dels Estats
Units. És cert que la situació de Grècia ha suposat un nou atac al
concepte d'Estat sobirà, és cert que la finança internacional
atacarà als Estats per arrabassar-los la seva sobirania política i
econòmica, i des d'aquest punt de vista l'Estat és un rival de la
fiança. Però també és cert que avui l'Estat típic del segle XX
és incapaç de resistir el poder dels diners i d'enfrontar-se a la
finança internacional amb la menor possibilitat d'èxit (i això
igual val per a Grècia, per a França o per a Alemanya) per aquest
motiu és necessari plantejar una resposta a escala europea, només
una Europa que actuï com un únic bloc, com un sol actor en l'escena
política i econòmica podrà canviar la relació de forces i canviar
l'escenari polític que ha preparat la finança internacional en
benefici de tots i cadascun dels europeus, que no ens anem a
conformar amb la ruïna, la misèria i el control que ens volen
imposar els agents d'això que s'ha cridat la Globalització.
Enric
Ravello
GRECIA
ES OCUPADA POR LA FINANZA INTERNACIONAL.
En
la dinámica de los Golpes de Estado dados en los países del sur de
Europa (Monti, Papademos, De Guindos), la alta finanza ha elevado un
grado más su estrategia de control, y ha pasado de la instauración
de gobiernos títeres a la ocupación total y abierta de los países.
El primer caso ha sido el griego, y mucho nos tememos que es sólo la
antesala de lo que está por venir.
Yanis
Varoufakis, economista de La Universidad de Atenas y famosos
polemista griego, calificó el acuerdo al que se llegó en 2010 para
proceder el primer rescate de la deuda griega como un nuevo Tratado
de Versalles por las draconianas condiciones que se imponían a
Grecia. La firma de este segundo, es la capitulación total y sin
condiciones del Gobierno griego ante la Troika compuesta por la
Comisión Europea, el FMI y el BCE.
15.000
funcionarios.
El
acuerdo firmado en la madrugada del 21 de febrero por el Senado
heleno, significa de facto la supresión de la poca cuota de
soberanía que le quedaba al Estado griego, la intervención del
gobierno heleno y su tutelaje por parte los comisarios políticos
que designe la troika.
Las
humillantes condiciones suponen que una delegación permanente de la
troika supervisará la acción del (ex) gobierno griego, y que los
bancos privados también estarán encargados de aprobar o denegar las
decisiones que tome el gobierno residual de Atenas. A cambio,
Grecia recibirá una cantidad de dinero en cuotas fragmentadas de
aquí hasta el 2014, que se depositarán en una cuenta bloqueada a la
que sólo se podrá acceder siempre que la troika dé su visto bueno
sobre el cumplimiento del programa de ajustes que condiciona al
préstamo. El tutelaje pretende llegar hasta 2020, cuando está
previsto que Grecia llegue a un nivel de endeudamiento
“sostenible”. La troika añade que toda esta ayuda podrá
congelarse y retirase en el momento en que se determine que Grecia no
desarrolla los programas de ajustes impuestos o que la situación se
deteriora más de lo previsto.
Las
condiciones que justifican el préstamo son demoledoras para la
sociedad griega: un verdadero “paquete de sangre y lágrimas”
–como algunos ya lo han calificado- que incluye despedida de 15.000
funcionarios, la reducción en un 20% del salario mínimo, la
aniquilación del sistema sanitario y la renuncia implícita a
cualquier tipo de inversión pública. Unas reformas que, entre sus
efectos colaterales inmediatos, provocarán un aumento vertiginoso
del paro y por consiguiente una agudización de la espiral de
empobrecimiento económico y precariedad social.
Es
decir que Grecia, a parte del perder su soberanía, acepta la
sumisión económica, la condena eterna a la miseria y la eutanasia
forzada de su sistema social, una Grecia en la que ya se dan casos
de pensionistas muertos por causa del frío en sus propias casa, de
niños desnutridos y abandonados y de hospitales incapaces de atender
a un número crecientes de enfermos. No deja de ser llamativo que en
estas circunstancias se haya admitido y encomiado a Grecia a que
aumente su presupuesto militar en un 18,2%, es la única partida del
gasto que aumenta, lógicamente por conveniencia de la industria
armamentística americana. Es de justicia señalar que parte de la
deuda que ha acumulado Grecia estos años ha sido motivada por su
enorme gasto militar, uno de los más altos de la UE
proporcionalmente, y es que Grecia es frontera con Turquía, y la UE
ha sido uno de los impulsores de este gastos militar pues quiere
asegurar su frontera con la siempre inquietante Turquía. Por
supuesto esta circunstancia no se ha tenido en cuenta a la hora de
valorar la magnitud de la deuda helena.
La
banca privada gana la partida.
Uno
de los puntos más siniestro es la participación de la banca privada
en el “rescate” de la deuda griega. En primer lugar hay que
recordar que la idea de “salvar a Grecia” es un eufemismo
tragicómico, la banca privada y la fianza internacional, no tienen
la menor intención de “salvar a Grecia” sino de prestarle el
dinero al gobierno griego para que éste pueda pagar la deuda que
tiene… con la finanza internacional; es decir con el préstamo
condicionado a Grecia la banca internacional sólo pretende asegurase
el cobro de lo que ya prestó anteriormente. Una kafkiana situación
en la que el prestamista y acreedor son la misma figura. Pues bien,
el total de quita de la deuda que asumen los acreedores privados
(bancos, fondos de inversión, y demás instrumentos de la finanza
internacional) es ni más ni menos que el 75% del total. Además
será esta finanza internacional (a través de sus múltiples
tentáculos) la principal beneficiada de las privatizaciones del
sector público que se han impuesto al (ex) gobierno de Atenas. Una
jugada perfecta en la que los especuladores internacionales ganan
todo y los griegos pierden todo lo que los especuladores
internacionales ganan.
Mientras
el BCE sigue sin cumplir con su teórica función que es la de
prestar a los países de la UE con dificultades financieras (en este
segundo rescate no pone un solo céntimo, tan sólo se limita a
renunciar a los potenciales beneficios de la compra de la deuda
helena realizada en mayo del año pasado). Objetivamente la
inhibición del BCE a prestar dinero favorece objetivamente los
intereses de la banca privada internacional para intervenir
libremente en esta crisis (privatizaciones) y sacar el mayor
beneficio económico de la misma. Como la Comisión Europea, el BCE
es un instrumento pseudo-europeo cuya finalidad real es contribuir a
la globalización y a la desestructuración de la economía europea,
especialmente de los países del sur, que son –de momento– el
flanco débil de Europa.
Con
todo esto no queremos exculpar en absoluto a la degenerada clase
política griega que con su catastrófica gestión de las últimas
décadas ha provocado la quiebra del Estado heleno. Gobernado
alternativamente por conservadores y socialista sin la menor visión
de Estado ni de comunidad nacional, con una mentalidad de clan y
enfrentados entre ellos en una dialéctica amigo-enemigo, que han
aprovechado en sus respectivas etapas de gobierno para enriquecerse
siempre más que el “enemigo”, todo ello aderezado con una
absoluta irresponsabilidad e insensatez en la gestión de la “cosa
pública”. Son esos mismos socialistas y conservadores los que han
votado a favor de este “plan de ajuste”, presentado ante la
opinión pública con un oropel de mentiras y falacias por el actual
(ex) Primer Ministro, Papademos. La oposición nacionalista de LAOS
–que hace breves semanas abandonó el gobierno de coalición por
considerar “humillante” lo que estaba negociando el Gobierno
griego- y la comunista se han opuesto a la ignominiosa aceptación de
las condiciones impuestas por la Troika financiera.
Frente
a la alta fianza por nuestra soberanía política y económica.
La
finanza internacional ha avanzado posiciones en su estrategia de
domino mundial. No debemos olvidar que entre los actores de esta
tragedia que nada envidia a los de Sófocles, también hay
contradicciones; de fondo está el ataque de la finanza
norteamericana al euro, mientras que Alemania y Merkel han apostado
por su mantenimiento y la no salida de Grecia de la zona euro. Pero
esta cuestión no está todavía cerrada, puede que los intereses
norteamericanos se impongan y Grecia termina por abandonar el euro,
abriendo la puerta de salida a otros Estados del Sur y por lo tanto a
la desaparición de la divisa europea en beneficio del dólar que
haría omnímodo su dominio como moneda mundial.
Esto
nos invita a una reflexión que creemos necesaria y aún no asumida
por los europeos que apuestan por una vía política emancipada de
los intereses financieros internacionales y del control de los
Estados Unidos. Es cierto que la situación de Grecia ha supuesto un
nuevo ataque al concepto de Estado soberano, es cierto que la finanza
internacional atacará a los Estados para arrebatarles su soberanía
política y económica, y desde ese punto de vista el Estado es un
rival de la fianza. Pero también es cierto que hoy el Estado típico
del siglo XX es incapaz de resistir el poder del dinero y de
enfrentarse a la finanza internacional con la menor posibilidad de
éxito (y esto igual vale para Grecia que para Francia o para
Alemania) por ese motivo es necesario plantear una respuesta a escala
europea, sólo una Europa que actúe como un único bloque, como un
solo actor en la escena política y económica podrá cambiar la
relación de fuerzas y cambiar el escenario político que ha
preparado la finanza internacional en beneficio de todos y cada uno
de los europeos, que no nos vamos a conformar con la ruina, la
miseria y el control que nos quieren imponer los agentes de eso que
se ha llamado la Globalización.
Enric
Ravello.
0 commentaires