dilluns, 8 d’octubre del 2012

XIPRE: QUAN TURQUIA EXPULSA I ESPOLIA ALS GRECS DE LA ILLA.

Xipre deu el seu nom a la paraula llatina aes Cyprium (metall de Xipre) en referència al coure, metall de gran importància en l'Antiguitat i del que l'illa comptava amb nombrosos jaciments. Això, unit a la seva posició estratègica entre Europa Àsia i Àfrica, ha fet que des dels primers temps de la Història, Xipre haja segut un lloc de conflicte i conquestes entre les potències de la zona. Sent ocupada successivament per civilitzacions africanes (egipcis) asiàtiques (assiris) i europees (minoico-micènics i hel·lens) fins a passar a formar part de l'Imperi romà l'any 57 a. C. Allí van predicar Sant Pau i Sant Barnabeu i Xipre va ser el primer lloc del món governat per un cristià, encara formant part de l'Imperi romà. La romanització de Xipre, va suposar l'arribada d'administradors romans, però la majoria de població va seguir sent d'origen hel·lènic establerta allí des de temps de Micenas i reforçada després de la invasió de la illa per Alejandro el Gran en 331 a. C.
Després de la caiguda de Roma, l'illa va ser motiu de constants disputes entre Bizancio (Imperi romà d'Orient) i els àrabs. Sent conquistada pels croats al comandament de Ricard Cor de Lleó en 1192, qui es va arribar a coronar com a Rei de Xipre. En les disputes mediterrànies, va passar a formar part de la Sereníssima República de Venècia en 1489 fins que va caure definitivament en mans turques en 1570. Assenyalar que durant tots aquests segles la composició ètnica de la illa es va mantenir estable, parlant-se el grec en la totalitat del territori. L'arribada dels otomans va imposar una administració turca, grups de greco-xipriotes van començar a formar part de la mateixa, varis d'ells es van convertir a l'islam per no pagar els impostos que s'encarregaven de recaptar a la resta de la població, i es van familiaritzar amb l'ús de la llengua turca: aquest és l'origen dels primers turc-xipriotes, és a dir hel·lens convertits a l'islam, formant part de l'administració otomà i usant el turc també com a llengua familiar.
L'ocupació otomana va acabar en 1878 quan després del Congrés de Viena, Xipre va passar a ser un domini britànic, amb la categoria de colònia des de 1914. La població xipriota, anhelava no la independència de la illa sinó la anomenada enosis (unió a Grècia), aspiració majoritària encara avui entre la majoria greco-xipriota. A Xipre és impossible veure la bandera de la illa si no és acompanyada de la grega –fins i tot en edificis oficials- i molt freqüentment d'una groga amb àguila negra, que és la de l'antic Imperi bizantí. En els anys posteriors de la Segona Guerra Mundial, la enosis és liderada pel famós arquebisbe Makarios, que seria deportat a les illes Seychelles pels britànics.
És en 1960 quan Regne Unit, Grècia i Turquia arriben a un acord que declara independent l'illa, però manté la possessió britànica de diverses bases militars. Una de les condicions que va posar Londres per a aquesta independència va ser prohibir constitucionalment la unió de Xipre amb Grècia. La constant britànica d'evitar la creació de grans Estats a Europa que pugueren convertir-se en potències locals. D'haver-se unit Xipre i Grècia en aquest moment, segurament s'hagués evitat la posterior invasió turca del nord de la illa.
Turquia ocupa el nord de Xipre. Neteja ètnica i espoli del patrimoni greco-xipriota
En 1974 hi ha un cop pro-grec a Xipre recolzat per la “Dictadura dels coronels” des de Grècia la finalitat dels quals era incorporar Xipre a l'Estat hel·lè. Aquest fet va provocar la reacció turca, que va envair militarment el nord de la illa, proclamant unilateralment la República Turca del Nord de Xipre ( el nord de la illa, proclamant unilateralment la República Turca del Nord de Xipre ( el nord de la illa, proclamant unilateralment la República Turca del Nord de Xipre (RTNC), estat no reconegut per cap altre país, excepte la pròpia Turquia i la Conferència Islàmica. Gairebé 40 anys després, d'aquell cop i de la dictadura dels coronels només queda el record, no obstant això el nord de Xipre segueix ocupat militarment per Ankara i aquesta autoproclamada RTNC es manté darrere d'una frontera militar que l'exèrcit turc ha traçat per defensar-la. 


  
El passat 29 de setembre vaig tenir l'oportunitat de visitar la zona al costat d'una delegació del Parlament europeu composta per membres del FPÖ, el VB i el Front National. Visita que va servir per comprovar in situ la realitat de la illa, i de la neteja ètnica i espoli del patrimoni que es porta des de la zona turca. La visita va començar en la Fundació Makarios III –el nom de l'arquebisbe al que hem fet referència anteriorment- allí s'exhibeix una magnífica col·lecció d'icones que s'han aconseguit recuperar recentment. Tots ells provenen d'esglésies greco-ortodoxes que en 1974 van quedar en zona turca, les esglésies van ser abandones i els seus murals i icones bizantines esbocinades pels turcs per ser venuts per mercaders d'art en circuits il·legals; el govern greco-xipriota va poder descobrir aquest espoli i recuperar gran part d'aquests tresors iconogràfic que ara són exhibits en un museu a càrrec de l'esmentada fundació. La visita continuo amb la recepció oficial per part del bisbe de Kernia (Karinia), la diòcesi del qual es troba de ple en zona turca on té prohibida l'entrada; ell –com la majoria de fidels de la seva diòcesi- viu a la zona grega després d'haver estat expulsats pels turcs de les seves llars i de les seves esglésies, exemple de fe i voluntat, no donen per perduda la seva terra i somien amb tornar allí quan Xipre estigui reunificat i pacificat.

Frec bizantí trencat pels turcs

Finalment en diversos cotxes particulars travessem la frontera militar que separa la zona d'ocupació turca de la resta de la illa. Allí vam poder comprovar com les esglésies i cementiris ortodoxos havien estat abandonats i profanats pels turcs. Vam veure també com entre la població local els antics turc-xipriotes són una minoria, el gruix de la mateixa la constitueixen turcs vinguts de l'interior de Anatolia. Històricament els turcófons eren poc més del 10% de la població distribuïda per tota l'illa, avui són el 18% tots concentrats en el nord, mentre que els grecs que històricament també poblaven aquesta parteix nord van ser expulsats en 1974. Avui la zona turca viu exclusivament de les subvencions mensuals que reben tots els seus habitants directament del govern turc, sense que tingan la més mínima producció ni activitat econòmica. El Govern d'Ankara ha decidit colonitzar la zona amb la gent més pobra i endarrerida del seu país i per a això necessita subvencionar-los constantment; ni que dir ha d'una de les primeres víctimes d'aquest procés de neteja ètnica i colonització han estat els propis turc-xipriotes anteriors a 1974 avui concentrats en el nord i convertits en una minoria respecte als turc-anatolios amb un nivell cultural i econòmic tremendament més baix que el seu.


Icono bizantí recuperat per les autoritats xipriotes de l'expoli turc
És necessari recordar que Xipre va entrar en la Unió Europea en 2004. Aquest mateix any es va produir un referèndum per a la possible reunificació de la illa en les condicions actuals per part de l'ONU, la resposta greco-xipriota va ser clara el 76% va votar en contra en considerar que el pla de l'ONU perpetuava el status quo de l'ocupació turca i degui avantatges increïbles a aquesta minoria en el futur i suposat govern “unificat” de la illa. Durant el referèndum i posteriorment, els greco-xipriotes han insistit que l'opció que ells segueixen recolzant és la enosis (unió amb Grècia). Per aquest motiu la part de Xipre que està integrada en la UE és la greco-xipriota, encara que com oficialment la UE no reconeix la RTNC, la part nord és territori comunitari que no està sota jurisdicció europea en romandre ocupat militarment per Turquia. És a dir que una la UE té part del seu territori sota ocupació militar turca, la qual cosa hauria de ser condició suficient per detenir qualsevol diàleg mutu fins que aquesta ocupació finalitze. Això suposant que la UE tinga la voluntat política i diplomàtica real de defensar als pobles europeus, alguna cosa que els fets ens demostren permanentment que no és així. 

Pope de Karinia a l'exili
Xipre i Grècia han segut des de sempre l'avantguarda de la civilització europea davant l'avanç oriental i musulmà. Avui ho segueixen sent, vam veure amb la valentia i la determinació que els greco-xipriotes lluiten dia a dia per recuperar un patrimoni i un territori que és seu. Dediquem aquest article a tots ells i en espacial a les autoritats civils i religioses que tan amablement ens van acompanyar durant la nostra visita. Ells ens van demanar que donéssem a conèixer la situació, aquest article és part de la promesa que els vam fer.
 
Enric Ravello


CHIPRE: CUANDO TURQUÍA EXPULSA Y EXPOLIA A LOS GRIEGOS DE LA ISLA.




Chipre debe su nombre a la palabra latina
 aes Cyprium (metal de Chipre) en referencia al cobre, metal de gran importancia en la Antigüedad y del que la isla contaba con numerosos yacimientos. Esto, unido a su posición estratégica entre Europa Asia y África, ha hecho que desde los primeros tiempos de la Historia, Chipre haya sido un lugar de conflicto y conquistas entre las potencias de la zona. Siendo ocupada sucesivamente por civilizaciones africanas (egipcios) asiáticas (asirios) y europeas (minoico-micénicos y helenos) hasta pasar a formar parte del Imperio romano en el año 57 a. C. Allí predicaron San Pablo y San Barnabé y Chipre fue el primer lugar del mundo gobernado por un cristiano, aún formando parte del Imperio romano. La romanización de Chipre, supuso le llegada de administradores romanos, pero la mayoría de población siguió siendo de origen helénico establecida allí desde tiempos de Micenas y reforzada tras la invasión de la isla por Alejandro Magno en 331 a. C.
Tras la caída de Roma, la isla fue motivo de constantes disputas entre Bizancio (Imperio romano de Oriente) y los árabes. Siendo conquistada por los cruzados al mando de Ricardo Corazón de León en 1192, quien se llegó a coronar como Rey de Chipre. En las disputas mediterráneas, pasó a formar parte de la Serenísima República de Venecia en 1489 hasta que cayó definitivamente en manos tucas en 1570. Señalar que durante todos estos siglos la composición étnica de la isla se mantuvo estable, hablándose el griego en la totalidad del territorio. La llegada de los otomanos impuso una administración turca, grupos de greco-chipriotas empezaron a formar parte de la misma, varios de ellos se convirtieron al islam para no pagar los impuestos que se encargaban de recaudar al resto de la población, y se familiarizaron con el uso de la lengua turca: éste es el origen de los primeros turco-chipriotas, es decir helenos convertidos al islam, formando parte de la administración otomano y usando el turco también como lengua familiar.
La ocupación otomana terminó en 1878 cuando tras el Congreso de Viena, Chipre pasó a ser un dominio británico, con la categoría de colonia desde 1914. La población chipriota, anhelaba no la independencia de la isla sino la llamada enosis (unión a Grecia), aspiración mayoritaria aún hoy entre la mayoría greco-chipriota En Chipre es imposible ver la bandera de la isla si no es acompaña de la griega –incluso en edificios oficiales- y muy frecuentemente de una amarilla con águila negra, que es la del antiguo Imperio bizantino.  En los años posteriores de la Segunda Guerra Mundial, la enosis es liderada por el famoso arzobispo Makarios, que sería deportado a  las islas Seychelles por los británicos.
Es en 1960 cuando Reino Unido, Grecia y Turquía llegan a un acuerdo que declara independiente la isla, pero mantiene la posesión británica de varias bases militares. Una de las condiciones que puso Londres para esta independencia fue prohibir constitucionalmente la unión de Chipre con Grecia. La constante británica de evitar la creación e grandes Estados en Europa que puedan convertirse en potencias locales. De haberse unido Chipre y Grecia en ese momento, seguramente se hubiera evitado la posterior invasión turca del norte de la isla.
Turquía ocupa el norte de Chipre. Limpieza étnica y expolio del patrimonio greco-chipriota
En 1974 hay un golpe pro-griego en Chipre apoyado por la “Dictadura de los coroneles” desde Grecia cuya finalidad era incorporar Chipre al Estado heleno. Este hecho provocó la reacción turca, que invadió militar m ente el norte de la isla, proclamando unilateralmente la República Turca del Norte de Chipre (RTNC), estado no reconocido por ningún otro país, excepto la propia Turquía y la Conferencia Islámica. Casi 40 años después, del aquel golpe y de la dictadura de los coroneles sólo queda el recuerdo, sin embargo el norte de Chipre sigue ocupado militarmente por Ankara y esa autoproclamada RTNC se mantiene detrás de una frontera militar que el ejército turco ha trazado para defenderla.
El pasado 29 de septiembre tuve la oportunidad de visitar la zona junto a una delegación del Parlamento europeo compuesta por miembros del FPÖ, el VB y el Front National. Visita que sirvió para comprobar in situ la realidad de la isla, y de la limpieza étnica y expolio del patrimonio que se lleva desde la zona turca. La vista empezó en la Fundación Makarios III –el nombre del arzobispo al que hemos hecho referencia anteriormente- allí se exhibe una magnífica colección de iconos que se han logrado recuperar recientemente. Todos ellos provienen de iglesias greco-ortodoxas que en 1974 quedaron en zona turca, las iglesias fueron abandonas y sus murales e iconos bizantinos despedazados por los turcos para ser vendidos por mercaderes de arte en circuitos ilegales; el gobierno greco-chipriota pudo descubrir este expolio y recuperar gran parte de estos tesoros iconográfico que ahora son exhibidos en un museo a cargo de la mencionada fundación. La vista continúo con la recepción oficial por parte del obispo de Kernia (Karinia), cuya diócesis esta de pleno en zona turca donde tiene prohibida la entrada; él –como la mayoría de fieles de su diócesis- vive en la zona griega tras haber sido expulsados por los turcos de sus hogares y de sus iglesias, ejemplo de fe y voluntad, no dan por perdida su tierra y sueñan con volver allí cuando Chipre esté reunificado y pacificado.

Fresco bizantino roto por los turcos
Finalmente en varios coches particulares atravesamos la frontera militar que separa la zona de ocupación turca del resto de la isla. Allí pudimos comprobar cómo las iglesias y cementerios ortodoxos habían sido abandonados y profanados por los turcos. Vimos también como entre la población local los antiguos turco-chipriotas son una minoría, el grueso de la misma la constituyen turcos venidos del interior de Anatolia. Históricamente los turcófonos eran poco más del 10% de la población distribuida por toda la isla, hoy son el 18% todos concentrados en el norte, mientras que los griegos que históricamente también poblaban esa parte norte fueron expulsados en 1974.  Hoy la zona turca vive exclusivamente de las subvenciones mensuales que reciben todos sus habitantes directamente del gobierno turco, sin que tengan la más mínima producción ni actividad económica. El Gobierno de Ankara ha decidido colonizar la zona con la gente más pobre y atrasada de su país y para ello necesita subvencionarlos constantemente; ni que decir tiene que una de las primeras víctimas de este proceso de limpieza étnica y colonización han sido los propios turco-chipriotas anteriores a 1974 hoy concentrados en el norte y convertidos en una minoría respecto a los turco-anatolios con un nivel cultural y económico tremendamente más bajo que el suyo.

Icono ortodoxo recuperado por las autoridades chipriotas del expolio turco
Es necesario recordar que Chipre entró en la Unión Europea en 2004. Ese mismo año se produjo un referéndum para la posible reunificación de la isla en las condiciones actuales por parte de la ONU, la respuesta greco-chipriota fue clara el 76% votó en contra al considerar que el plan de la ONU perpetuaba el status quo de la ocupación turca y deba ventajas increíbles a esa minoría en el futuro y supuesto gobierno “unificado” de la isla. Durante el referéndum y posteriormente, los greco-chipriotas han insistido en que la opción que ellos siguen apoyando es la enosis (unión con Grecia). Por este motivo la parte de Chipre que está integrada en la UE es la greco-chipriota, aunque como oficialmente la UE no reconoce la RTNC, la parta norte es territorio comunitario que no está bajo jurisdicción europea al permanecer ocupado militarmente por Turquía. Es decir que una la UE tiene parte de su territorio bajo ocupación militar turca, lo que debería ser condición suficiente para detener cualquier diálogo mutuo hasta que dicha ocupación finalice. Esto suponiendo que la UE tenga la voluntad política y diplomática real de defender a los pueblos europeos, algo que los hechos nos demuestran permanentemente que no es así.

    
Pope de Karinia en el exilio

Chipre y Grecia han sido desde siempre la vanguardia de la civilización europea ante el avance oriental y musulmán. Hoy lo siguen siendo, vimos con la valentía y la determinación que los greco-chipriotas luchan día a día por recuperar un patrimonio y un territorio que es suyo. Dedicamos este artículo a todos ellos y en espacial a las autoridades civiles y religiosas que tan amablemente nos acompañaron durante nuestra visita. Ellos nos pidieron que diéramos a conocer la situación, este artículo es parte de la promesa que les hicimos.

Enric Ravello
Share this post
  • Share to Facebook
  • Share to Twitter
  • Share to Google+
  • Share to Stumble Upon
  • Share to Evernote
  • Share to Blogger
  • Share to Email
  • Share to Yahoo Messenger
  • More...

0 commentaires

Traductor / Translate

 
© Enric Ravello Barber
Designed by BlogThietKe Cooperated with Duy Pham
Released under Creative Commons 3.0 CC BY-NC 3.0
Posts RSSComments RSS
Back to top