dijous, 2 d’agost de 2012

LA DONA EN LA HISTÒRIA D'EUROPA I LA SUBMISSIÓ DE LES PROGRES PSEUDOFEMINISTAS

Per al moviment neofeminista del 68 –el feminisme ho deixem per a les lluitadores pels drets de la dona a la fi del XIX i principis del XX– impregnat d'ideologia marxista i de autoproclamat “progressisme alliberat”, la relació home-dona era un enfrontament dialectic –propi de les ideologies de l'escissió de matriu marxista– entenent a la dona com a “classe social alienada”, en procés “emancipatori”.
Dins de l'ortodòxia marxista, les feministes van categoritzar un model mundial inicial com el moment de major opressió, al que anar superant en les successives fases que portassen a l'emancipació final (d'aquí el seu particular concepte de “progrés”). A aquest model ho van qualificar com “el model d'opressió patriarcal”.
Els esquemes liberals-marxistes de la història s'obstinen en presentar models únics i universals, no reconeixent la pluralitat i varietat de civilitzacions que han constituït la història mundial, terme aquest ja de per si mateix problemàtic. La veritat és que ja des de la primera Antiguitat, es constaten diferències abismals en la concepció i la consideració de la dona entre els pobles europeus i els de el Pròxim Orient.
La dona a Europa i a Pròxim Orient: dues concepcions oposades.
En tota l'Europa antiga veiem repetida l'alta valoració de la dona, dins d'una societat patrilineal (que no patriarcal). Al món hel·lènic, a Roma, i entre els celtes i germans, la dona està plenament integrada en les estructures soci-econòmiques, culturals i polítiques. Està “junt” al seu marit, però no “sota” el seu marit. Exerceix els seus drets mitjançant procediments de justícia. Té el seu lloc en els jocs on s'exalta el vigor i la salut, i en els altars on es rendeix culte diví. Fins i tot a Irlanda, les dones exerceixen destacades funcions religioses, i entre els gots i cimbres és normal veure-les com a soldats. Aquest paper de la dona apareix en les fonts i testimoniatges de la més antiga cultura europea. Andrómaca dóna consells militars a Héctor en la Iliada (VI, 490-93). Plató descriu a la dona com “més feble que l'home” però afirmant que té vocació per al compliment de les més altes funcions filosòfiques i guerreres (República V. 455-56). Entre els tràgics, especialment en Eurípides la psicologia femenina és tractada amb respecte i admiració. A Roma la dona sopa fora de casa quan vol, pot posseir terres i heretar. Catón el Vell, exemple de la virtut romana assenyala “l'home que pega a una dona, aixeca una mà impía sobre el que hi ha de més sagrat i de més sant al món”.
Entre els antics germans, és la dona la que era honrada” ens diu l'historiador Louis Bridel en el seu llibre, La femme et le droitEtude historique sud la condition de la femme. Entre ells, la filla major gaudeix de la lliure administració dels seus béns, encara casada pot, sense autorització de l'espòs, endeutar-se i contreure obligacions. A Grècia, el dia de les noces, la nova propietària de la casa rep un grapat de claus, símbol del seu poder i autoritat. Costum que també es documenta entre els celtes irlandesos i hispans i entre els germans, Tàcit, l'historiador romà que primer va escriure sobre aquests afirma “la família no existeix ni subsisteix més que gràcies a la dona”.
La situació de la dona en l'Europa antiga dista molt de la “submissió patriarcal” de la qual parlaven les neo-feministes, terme que, no obstant això, encaixa molt millor amb el que ens trobem en el Pròxim Orient islàmic i pre-islàmic. En Assíria, les dones havien de prostituir-se almenys una vegada en la seua vida. En la tradició israeliana es considera que tot pecat té el seu origen en la dona, mentre que per als àrabs preislámics la submissió a l'home i la seua inferioritat ontològica és constant. Tendència que s'agreujarà i codificarà en l'Alcorà on s'assenyala que la dona és impura i inferior a l'home, contemplat el repudi de la dona pel simple capritx del seu marit, autoritzat a colpejar a qualsevol d'elles “sospitosa” d'infidelitat (Alcorà IV, 34).
Aquesta diferència s'estendrà durant tota l'Edat Mitjana. Mentre que a Europa veiem a reines i heroïnes, la dona a Orient Mitjà continua en la marginació i exclusió de la vida social i política. Són centenars les reines i princeses que trobem en la història Europea medieval, cap en la d'Orienta Mitjà. En èpiques tan difícils i “heroiques” com la Reconquesta, existeixen nombrosos casos de dones europees guerreres, camperoles que van formar part de l'elit militar del seu poble. Bonnassie ofereix els exemples superbs de la comtessa Ermesendis, filla del comte Roger de Carcassona, i de Guidinilda (però igualment podríem recordar a una altra dones de la Casa de Barcelona com Almodis o Mahalta): «Així mateix és molt revelador de l'ambient de l'època, per exemple, la personalitat d'aquesta Guidinilda, que emprèn al capdavant de la seva “mesnada” (els seus tres fills i dues parelles d'amics) la reconquesta de Cervera, construeix una torre i en 1026 aconsegueix que li atribueixin –precisament la comtessa Ermesendis– el comandament de la nova castlanía». Dones que pertanyen als estrats de potents o maiores de goticitat  irrefutable.
En l'Edat Mitjana i sobretot en l'Edat Moderna, canvis soci-econòmics i ideològics ocorreguts a Europa, porten a la dona cap a posicions de replegament i a una posició de progressiva i creixent subordinació. Situació contra la qual les dones van lluitar valentament als segles XIX i principis de XX, i en fer-ho, reclamaven –sabent-ho o no– el aggiornamento de tornada als valors típics de les societats europees ineludiblement units al respecte i valoració per la condició femenina.
La incongruència del neofeminisme: de la crema de sostenidors i l'acceptació del burka.
D'aquest moviment de lluita femení, passem en els famosos anys 60-70 a l'aparició del moviment neo-feminista, amb dirigents tan grotesques com Kate Millett i afirmacions tan al·lucinants com aquesta “els estereotips sexuals estan desproveïts de tota fonamentació biològica”. Negant evidències com el fet que el dimorfisme sexual, és a dir, la diferenciació dels sexes es manifesta com a dada fonamental dels sistema vivents i més dels humans, sense que això suposi establir una qualificació d'aquestes diferenciacions, doncs com diu el filòsof alemany Keyserling “és tan ridícul parlar de la superioritat de l'home o de la dona com de la superioritat del pol elèctric positiu o el negatiu”.
La idea d'aquest moviment neo-feminista seria que, a part de les diferències sexuals (massa evidents per negar-les), tots els éssers humans serien més o menys bisexuals (?) i les diferències de conducta que constatem es deuen a “condicionaments artificials i educacionals” assumits i “impostos” des de la infància a través dels jocs, el vocabularis, la distribució de rols i la roba. I va ser una peça de roba, el sostenidor, el símbol triat per les neofeminista com a element de la seua submissió, així s'organitzaven cremes de sostenidors, que pretenien ser una escenificació del final de la submissió femenina al masclisme sexista i a la instrumentalització de la seua condició femenina.
 

Pocs anys després, el sostenidor ha deixat de ser un tema de debat, i avui a Europa, la peces femenines que més controvèrsia susciten, són precisament peces que no usen les europees sinó les immigrants arribades del Tercer Món, el vel i el burka. Una de les moltes conseqüències de la immigració de la qual és víctima Europa.
Si el sostenidor era considerat una “peça opresiva” el lògic hagués segut pensar que aquestes feministes (amb uns quants anys més) estiguessin en primera fila de les protestes contra els vels i els burkas. No ha segut així, la majoria de les vegades han callat, quan no han qualificat de “xenòfobs” als quals han demanat legislacions contres aquestes peces que atempten a la idea que els europeus tenim de la dignitat i la llibertat femenines.
Aquestes mateixes “cremasujetadors”, moltes d'elles avui dirigents de partits d'esquerra “civilitzada”, col·laboren políticament amb un islamisme que és clarament “masclista” i dista molt de ser “emancipador de la dona” com elles pretenien presentar-se fins a fa poques dècades. Va ser una d'elles, candidata socialista en una mitjana localitat francesa, la que va pactar amb la comunitat islàmica local amb tal d'obtenir els seus vots contra el candidat del Front National –que sense aquests vots s'hagués convertit en alcalde– el pacte tàcit que va acceptar l'emancipada ex-cremasujetadors amb els líders (masculins clar) de la comunitat islàmica local és que un dia a la setmana la piscina municipal anés d'ús exclusiu masculí i un altre dia d'ús exclusiu femení, alguna cosa a lo que s' oposava el candidat identitari i pel que va ser qualificat de “xenòfob” per la neofeminista i ara “islamosubmissa”. Un exemple més de la hipocresia del neo-feminisme universalista i multicultural.
Els identitaris som clars i rotunds en aquest sentit: la presència d'imans que expliquen com donar pallisses a les dones, els vels, les cares tapades i els burkas, atempten contra la dignitat i el valor que té la dona en el nostre sistema de valors. Per això són pràctiques que han de ser abolides a Europa de manera ferma i contundent; els que vulguin practicar-les tenen el seu lloc en la riba sud del Mediterrani, no entre nosaltres.

Enric Ravello


LA MUJER EN LA HISTORIA DE EUROPA Y LA SUMISIÓN DE LAS PROGRES PSEUDOFEMINISTAS



 Para el movimiento neofeminista del 68 –el feminismo lo dejamos para las luchadoras por los derechos de la mujer a finales del XIX y principios del XX–
  impregnado de ideología marxista y de autoproclamado “progresismo liberado”, la relación hombre-mujer era un enfrentamiento dialectico –propio de las ideologías de la escisión de matriz marxista– entendiendo a la mujer como “clase social alienada”, en proceso “emancipatorio”.
Dentro de la ortodoxia marxista, las feministas categorizaron un modelo mundial inicial como  el momento de mayor opresión, al que ir superando en las sucesivas fases que llevaran a la emancipación final (de ahí su particular concepto de “progreso”).   A ese modelo lo calificaron como “el modelo de opresión patriarcal”.
Los esquemas liberales-marxista de la historia se empeñan en presentar modelos únicos y universales,  no reconociendo la pluralidad y variedad de civilizaciones que han constituido la historia mundial, término éste ya de por sí problemático. Lo cierto es que ya desde la primera Antigüedad, se constatan diferencias abismales en la concepción y la consideración de la mujer entre los pueblos europeos y los del Próximo Oriente.
La mujer en Europa y en Próximo Oriente: dos concepciones opuestas
 En toda la Europa antigua vemos repetida la alta valoración de la mujer, dentro de una sociedad  patrilineal (que no patriarcal). En el mundo helénico, en Roma, y entre los celtas y germanos, la mujer está plenamente integrada en las  estructuras socio-económicas, culturales y políticas. Está “junto” a su marido, pero no “bajo” su marido. Ejerce sus derechos mediante procedimientos de justicia. Tiene su lugar en los juegos donde se exalta el vigor y la salud, y en los altares donde se rinde culto divino. Incluso en Irlanda, las mujeres ejercen destacadas funciones religiosas, y entre los godos y cimbrios es normal verlas como soldados. Este papel de la mujer aparece en las fuentes y testimonios de la más antigua cultura europea. Andrómaca da consejos militares a Héctor en la Iliada (VI, 490-93). Platóndescribe a la mujer como “más débil que el hombre” pero afirmando que tiene vocación para el cumplimiento de las más altas funciones filosóficas y guerreras (República V. 455-56). Entre los trágicos, especialmente en Eurípides la psicología femenina es tratada con respecto y admiración. En Roma la mujer cena fuera de casa cuando quiere, puede poseer tierras y heredar. Catón el Viejo, ejemplo de la virtud romana señala “el hombre que pega a una mujer, levanta una mano impía sobre lo que hay de más sagrado y de más santo en el mundo”.
Entre los antiguos germanos, es la mujer la que era honrada” nos dice el historiador Louis Bridel en su libro, Le femme et le droit. Etude historique sur la condition de la femme Entre ellos la hija mayor goza de la libre administración de sus bienes, aún casada puede, sin autorización del esposo, endeudarse y contraer obligaciones.  En Grecia, el día de la boda, la nueva dueña de la casa recibe un manojo de llaves, símbolo de su poder y autoridad. Costumbre que también se documenta entre los celtas irlandeses e hispanos y entre los germanos, Tácito, el historiador romano que primero escribió sobre éstos afirma “la familia no existe ni subsiste más que gracias a la mujer”.
La situación de la mujer en la Europa antigua dista mucho de la “sumisión patriarcal” de la que hablaban las neo-feministas, término que, sin embargo, encaja mucho mejor con lo que nos encontramos en el Próximo Oriente islámico y pre-islámico. En Asiria, las mujeres debían prostituirse al menos una vez en su vida. En la tradición israelita se considera que todo pecado tiene su origen en la mujer, mientras que para los árabes preislámicos la sumisión al hombre y su inferioridad ontológica es constante. Tendencia que se agravará y codificará en el Corán donde se señala que la mujer es impura e inferior al hombre, contemplado el repudio de la mujer por el simple capricho de su marido, autorizado a golpear a cualquier  de ellas “sospechosa” de infidelidad (Corán IV, 34).
Esta diferencia se extenderá durante toda la Edad Media. Mientras que en Europa vemos a reinas y heroínas, la mujer en Oriente Medio continúa en la marginación y exclusión de la vida social y política. Son cientos las reinas y princesas  que encontramos en la historia Europea medieval, ninguna en la de Orienta Medio. En épicas tan difíciles y “heroicas” como la Reconquista, existen numerosos casos de  mujeres europeas guerreras, campesinas que formaron parte de la élite militar de su pueblo. Bonnassie ofrece los ejemplos soberbios de la condesa Ermesendis, hija del conde Roger de Carcasona, y de Guidinilda (pero igualmente podríamos recordar a otra mujeres de  la Casa de Barcelona como Almodis o Mahalta): «Así mismo es muy revelador del ambiente de la época, por ejemplo, la personalidad de esta Guidinilda, que emprende a la cabeza de su “mesnada” (sus tres hijos y dos parejas de amigos) la reconquista de Cervera, construye una torre y en 1026 consigue que le atribuyan –precisamente la condesa Ermesendis– el mando de la nueva castellanía». Mujeres que pertenecen a los estratos de potentes o maiores de goticidad irrefutable.
En la Edad Media y sobre todo en la Edad Moderna, cambios socio-económicos e ideológicos ocurridos en Europa, llevan a la mujer hacia posiciones de repliegue y a una posición de progresiva y creciente subordinación. Situación contra la que las mujeres lucharon valientemente en los siglos XIX y principios de XX, y al hacerlo, reclamaban –sabiéndolo o no– el aggiornamento de vuelta a los valores típicos de las sociedades europeas ineludiblemente unidos al respeto y valoración por la condición femenina.
La incongruencia del neofeminismo: de la quema de sujetadores y la aceptación del burka
De ese movimiento de lucha femenino, pasamos en los famosos años 60-70 a la aparición del movimiento neo-feminista, con dirigentes tan grotescas como Kate Millett y afirmaciones tan alucinantes como ésta “los estereotipos sexuales están desprovistos de toda fundamentación biológica”. Negando evidencias como el hecho de que el dimorfismo sexual, es decir, la diferenciación de los sexos se manifiesta como dato fundamental de los sistema vivientes y más de los humanos, sin que ello suponga establecer una calificación de esas diferenciaciones, pues como dice el filósofo alemán Keyserling “es tan ridículo hablar de la superioridad del hombre o de la mujer como de la superioridad del polo eléctrico positivo o el negativo”.
La idea de este movimiento neo-feminista sería que, aparte de las diferencias sexuales (demasiado evidentes para negarlas), todos los seres humanos serían más o menos bisexuales (?) y las diferencias de conducta que constatamos se deben a “condicionamientos artificiales y educacionales” asumidos e “impuestos” desde la infancia a través de los juegos, el vocabularios, la distribución de roles y la ropa. Y fue una prenda de ropa, el sujetador, el símbolo elegido por las neofeminista como elemento de su sumisión, así se organizaban quemas de sujetadores, que pretendían ser una escenificación del final de la sumisión femenina al machismo sexista y a la instrumentalización de su condición femenina.
Pocos años después, el sujetador ha dejado de ser un tema de debate, y hoy en Europa, la prendas femeninas que más controversia suscitan, son precisamente prendas que no usan las europeas sino las inmigrantes llegadas del Tercer Mundo, el velo y el burka. Una de las muchas consecuencias de la inmigración de la que es víctima Europa.
Si el sujetador era considerado una “prenda opresiva” lo lógico hubiera sido pensar que esas feministas (con unos cuantos años más) estuvieran en primera fila de las protestas contra los velos y los burkas. No ha sido así, la mayoría de las veces han callado, cuando no han calificado de “xenófobos” a los que han pedido legislaciones contras esas prendas que atentan a la idea que los europeos tenemos de la dignidad y la libertad femeninas.
Esas mismas “quemasujetadores”, muchas de ellas hoy dirigentes de partidos de izquierda “civilizada”, colaboran políticamente con un islamismo que es claramente “machista” y dista mucho de ser “emancipador de la mujer” como ellas pretendían presentarse hasta hace pocas décadas. Fue una de ellas, candidata socialista en una mediana localidad francesa, la que pactó con la comunidad islámica local con tal de obtener sus votos contra el candidato del Front National –que sin esos votos se hubiera convertido en alcalde– el pacto tácito de que aceptó la emancipada ex quemasujetadores con los líderes (masculinos claro) de la comunidad islámica local es que un día a la semana la piscina municipal fuera de uso exclusivo masculino y otro día de uso exclusivo femenino, algo a lo se oponía el candidato identitario y por lo que fue calificado de “xenófobo” por la neofeminista y ahora “islamosumisa”. Un ejemplo más de la hipocresía del neo-feminismo universalista y multicultural.
Los identitarios somos claros y rotundos en este sentido: la presencia de imanes que explican cómo dar palizas a las mujeres, los velos, las caras tapadas y los burkas, atentan contra la dignidad y el valor que tiene la mujer en nuestro sistema de valores. Por eso son prácticas que deben ser abolidas en Europa de manera firme y contundente; los que quieran practicarlas tiene su lugar en el orilla sur del Mediterráneo, no entre nosotros.

Enric Ravello
Share this post
  • Share to Facebook
  • Share to Twitter
  • Share to Google+
  • Share to Stumble Upon
  • Share to Evernote
  • Share to Blogger
  • Share to Email
  • Share to Yahoo Messenger
  • More...

0 commentaires

Traductor / Translate

 
© Enric Ravello Barber
Designed by BlogThietKe Cooperated with Duy Pham
Released under Creative Commons 3.0 CC BY-NC 3.0
Posts RSSComments RSS
Back to top