El número 110 de Terra Insubre manté l'estructura tradicional de la revista: un primer bloc de temàtica variada, fonamentalment centrada en la història antiga i medieval, un Focus, i una part final amb temes més centrats en l'edat moderna i la cultura llombarda.
El primer bloc comença amb un article de caràcter antropomòrfic sobre la importància de la naturalesa i el paisatge i la seva influència en la psicologia humana. “Els elements de la naturalesa es converteixen en instruments a la mà de l'home i amb aquests instruments ell afirma el seu poder sobre la naturalesa per a poder transformar-la, així els espais naturals es converteixen en espais humans”. Continua un article sobre la recent exposició del British Museum “Legion life in the Roman army” dedicada a l'exèrcit de Roma des de l'inici de l'imperi amb August fins al 238 dC, en l'època coneguda com a “anarquia militar”, data que coincideix amb la mort del primer emperador peregrinus (no romà) Maximí "el Traci", un home sorgit de les legions i al qual les fonts li donen 2,40 m d'alçada.
En “Le divinità pagane e cristiane delle streghe”, següent article de la revista, l'antropòloga Valentina Marcia estudia tres divinitats paganes que després de la cristianització seran relacionades amb la bruixeria. Diana (de l'indoeuropeu vaig donar- “llum del dia”), va evolucionar fins a ser la deessa del bosc i de la nit i d'aquí la seva posterior relació amb la bruixeria segons el cristianisme. Pa (del grec pa- pasturar), va ser un déu la representació iconogràfica del qual va passar a ser un element essencial de la imatge cristiana del diable i finalment Cernunnos, el déu cèltic identificat amb els cérvols per la seva cornamenta que indica força i autoritat va ser identificat amb els grans déus del paganisme europeu anteriors a la figura del déu cristià.
Aquesta secció es tanca amb un article arqueològic sobre el material que indica l'arribada dels longobards -d'origen escandinau i provinents de Pannònia- a Itàlia a través dels passos alpins, amb restes i tombes on es combinen els motius pagà-escandinaus, els cristians i els purament romans, senyal del procés inicial de sinergia entre l'aristocràcia germànica i la població italo-romana.
FOCUS.
“Des de la imatge de l'Arbre de la Vida, present en el Gènesi i reprès per la mística (la Creu com a Arbre) i per la poesia (Dante, Eliot i tants altres) fins al Yggdrasil, la figura de l'Arbre és clarament arquetípica. Present en la psicologia analítica de Carl G. Jung”, així és com Giuseppe Reguzzoni comença el Focus de la revista dedicat a l'Arbre.
En el primer article Giancarlo Fantini, ens explica de com en la seva infància i la dels seus antecessors -habitants del medi rural llombard- ha influït l'arbre des del quotidià fins al simbòlic i les seves posteriors experiències amb universitaris centreeuropeus estudiant l'arbre en el context botànic.
En una línia similar Gianluca Borrini, ens parla dels beneficis per a la salut mental i l'equilibri psíquic el contacte amb la naturalesa, però molt concretament amb els arbres. Teràpia prescrita com a tractament mèdic en països com Suècia.
Massimo Nobili, un estudiós de les runes i el xamanisme escandinau, per al coneixement del qual va viure diversos anys a Suècia, ens parla precisament del simbolisme de l'Arbre en la cosmogonia germànic-escandinava, amb especial esment al Irminsul saxó destruït per la intolerància cristiana.
Giuseppe Regunzzoni (1098-1179) dedica unes molt interessants pàgines a Hildegarda la Gran, poetessa, música, filòsofa, i farmacòloga alemanya, qui -com era d'esperar, va ser acusada de bruixa- i a la qual només la intervenció del Papa Eugeni III va salvar de la foguera.
Roberto Bossi porta un tema molt local, la localitat de Magnaga, "walser" llengua germànica local en el nord d'Itàlia anomenada z´Makanà- la tradició local es remet a un arbre llegendari de 1200 que seria l'antecessor de l'arbre que actualment està en la plaça central de la localitat, fent un recorregut pel simbolisme cèltic-germànic de la ciutat i dels seus símbols.
Tanca el FOCUS un article de Mirko Trabucchi, fent exegesi del famós jurament de la Llega Llombarda (1167) contra l'emperador Frederic I Hohenstaufen per a defensar l'autonomia de les ciutats llombardes enfront de l'autoritat central imperial. La llegenda situa el jurament a l'església de Pòntida, però en realitat no tenim certesa del lloc concret, a causa de la situació política de l'època. Degué ser algun lloc amagat al qual no tinguessin accés les tropes imperials ni els seus amics, l'autor hipotetitza que podria haver estat als peus d'un arbre -concretament d'una alzina- en la rodalia de Pòntida, unint la simbologia de l'arbre amb la idea de la defensa de la mateixa terra.
La tercera part de la revista té article de temàtica variada.
En el primer article “DNA Etrusc e Cisalpino: nouvi studi, nuove intepretazioni”, Stegano Spagocci es mou en el terreny de la hipòtesi, concloent que els etruscos podrien ser un poble d'ADN “indoeuropeu” -basant-se en anàlisi des del neolític a l'actualitat- encara que el seu idioma sigui una llengua no indoeuropea. Un debat que queda obert i ho estarà per molt de temps.
El següent article és la primera part d'una sèrie d'Alberto Costantini dedicada a l'estudi de l'enfrontament entre la República serena de Venècia i l'Imperi otomà, a través de les seves representacions pictòriques, en aquest cas especialment centrat en el famós quadre "Battaglia di Lepant del Duomo de Motagnana", a partir del qual analitza el material bèl·lic, l'estructura dels vaixells, i fins i tot les actituds dels combatents. Simbòlic és la data que la nau en la qual estava el comandant turc Mehmet Alí Paixà tenia una gran vela verda en la qual estava escrit el nom d'Al·là en caràcters d'or, 28.900 vegades. Com ens recorda Costantini: “la victòria de Lepant per part de la Lliga Santa va acabar amb l'antic somni de domini marítim turc i va acabar amb el mite de la seva imbatibilitat”.
En clau local tenim els articles de Robert Bossi sobre la presència heràldica del símbol de la serp en el Palau Sforcesco milanès i el que Marco Macconi dedica a un ofici tradicional a Llombardia: el dels assecadors de castanyes.
“Ambra, i sole pietrificato. Bàltic, Itàlia, Insubria” és un més que interessant article de Gabriele Peroni sobre aquest material -l'ambre- al qual els grecs consideraven “substància del Sol” i al qual van anomenar eletron (brillant, lluminós) d'on deriva la nostra paraula electricitat. A Grècia estava lligat a Apol·lo i Hiperbòria, i en la seva zona d'origen -el Bàltic- hi ha diverses llegendes sobre la seva naturalesa, que remeten al Sol o a llàgrimes de deesses que habiten en la mar. Amb caràcter protector, l'ambre ha estat sens dubte un dels elements més màgics i cobejats de les societats europees antigues.
Es tanca el número amb tres capítols de temàtica boja, el primer “Longobardi” sobre un nou film documental dedicat a aquest poble; el segon, sobre el Karnyx, a l'exemplar d'aquest antic instrument musical cèltic trobat en Sanzeno i -com sempre- una recepta de cuina local “Knödel / Canederli allo speck in brodo” per a posar punt final.
0 commentaires