"Rugbi footbal: the real game of the two countries", amb aquesta frase els escocesos defensen la seva paternitat en l'esport oval, posant-la al mateix nivell que l'anglesa. No els falten raons, els jocs derivats del "football" medieval, havien derivat en la zona del sud d'Escòcia, en un joc molt semblant als quals es practicaven a Anglaterra, i no és agosarat dir a l'hora de codificar el rugbi actual, les aportacions escoceses van ser gairebé tan importants, com les angleses. De fet, en 1810 a l'escola "Edinburgh High School es jugava un futbol tan semblant o més al rugbi que el que es jugava en els col·legis anglesos de l'època. En 1867, quatre anys abans que la RFU creés un llibre de reglament comú per als clubs anglesos de rugbi, els escocesos unificaven les seves, amb l'edició en 1868 de The Laws of Footbal as Played by the Principal Clubs of Scotland, i encara que no s'ha conservat cap exemplar, el primer partit internacional entre Escòcia i Anglaterra es va jugar segons aquestes regles; és curiós assenyalar que en aquest, els autors escocesos no fan servir el terme "half-backs" sinó "quarter-backs" d'on el va prendre el "football" americà.
El 27 de març de 1871, Escòcia va jugar per primera vegada contra Anglaterra a Edimburg, en aquesta data neix el rugbi internacional, precisament enfrontat als dos països que havien contribuït a la seva formació. Els jugadors i el públic escocès van entendre que en aquest partit havien de "defensar l'honor d'Escòcia" davant els anglesos que menyspreaven la seva aportació al rugbi, per això el van preparar a consciència, per contra, els anglesos van arribar un dia abans a Edimburg i es van dedicar a passejar i fer-se fotos, sense ni tan sols entrenar. Totes dues seleccions estaven compostes íntegrament per jugadors sortits dels Col·legis de les classes mitjana i mitjana-altes. El partit va suposar una espècie de pelegrinatge col·lectiu de tota l'alta societat escocesa a l'estadi de Murrayfiled per a veure als seus lluitar contra els anglesos. Escòcia va presentar una davantera més forta i pesada que l'anglesa, i el seu tres-quarts eren més hàbils que els dels seus veïns del Sud, després dels 100 minuts de partit (50 cada part) –fins a 1926 aquesta era la durada dels partits- Escòcia va acabar per davant en havent aconseguit un drop i un assaig, mentre els anglesos només un assaig.
Aquest partit palesava les contradiccions de les classes altes i mig-altes escoceses en la seva concepció de la relació entre Escòcia i Anglaterra durant l'època Victoriana, finals del segle XIX i principis del segle XX. D'una banda, els escocesos pensaven en una assimilació total, de fet, va haver-hi intents d'anomenar a Escòcia com "North Britain", però per un altre els sentiments de preservar la identitat nacional escocesa, no havien disminuït. S'unia la nostàlgia de les Highlands i els kilts amb el sentiment efectiu, no tant d'assimilació, però sí de ser considerats clarament tan partícips de la construcció de l'Imperi britànic com els anglesos, en una època en què aquest Imperi dominava el món. Assenyalem que va ser el Príncep Albert, el marit de la Reina Victòria, qui es va encarregar de promocionar tota la tradició escocesa –que havia estat apartada després de la derrota de la batalla de Culloden enfront dels anglesos en 1746- i va reivindicar que la corona britànica era tant anglesa com escocesa.
El següent partit entre Escòcia i Anglaterra es va jugar a Londres en 1872, quan Anglaterra va recuperar el seu honor guanyant per 3-0, tornant-se a enfrontar en 1873, aquesta vegada a Glasgow –tradicionalment la ciutat del futbol- acabant en empat i inaugurant-se una altra de les tradicions que van caracteritzar durant molt de temps els enfrontaments angle-escocesos: les borratxeres dels jugadors, quan un davanter anglès del qual no es conserva el nom va ser trobat borratxo conduint un carro de correus cap a l'estació de trens a primerenques hores de la matinada després el partit, els seus companys d'equip el van convèncer de tornar a l'hotel abans que arribés la policia. Igualment famoses són les celebracions d'Escòcia en les quals omplen la Calcuta Cup de whisky, causant més d'una vegada algun desperfecte .... Sembla que el professionalisme està matant també aquesta tradició.
No es pot parlar d'aquests enfrontaments angle-escocesos sense fer referència a la famosa "Calcutta Cup". En el Nadal de 1872. Es va jugar un equip a la ciutat índia de Calcuta –llavors colònia britànica- entre un equip d'anglesos i una altra de gal·lesos, irlandesos i escocesos, tots militars destacats en aquella ciutat, l'èxit d'aquest partit va portar al fet que en 1879 s'instituís la "Calcutta Cup", un trofeu que cada any guarda el vencedor del partit, ara sí que enfrontant anualment a l'equip anglès amb l'escocès.
En la dècada de 1890 es produeix a Escòcia el mateix fenomen que s'havia produït a Anglaterra i Gal·les, el rugbi deixa de ser exclusiu de les classes riques i comença a ser practicat per la "working-class"; en el cas escocès: Edimburg i els clubs de Glasgow serien el centre del rugbi clàssic mentre que els clubs de la zona fronterera amb Anglaterra van començar a imitar als clubs del nord d'Anglaterra, pròxims geogràficament i amb unes característiques socials semblants. Si alguna cosa els diferenciava, era que els clubs de la zona sud del país van començar a jugar el que es deia el "short game", és a dir amb equips formats per 7 o 9 jugadors. Aquest va ser l'origen de l'anomenat "rugbi seven", esport olímpic en els passats Jocs de Rio de Janeiro.
Oblidant l'escissió del "Seven" i els clubs de la zona fronterera, Escòcia es va convertir a finals del XIX i principis del XX, en el líder de la defensa dels valors del rugbi i de l'amateurisme, de forma més radical i ferma que la mateixa Anglaterra, homes com a H.H. Almond i James Aikman Smith, secretari de la "Scottish Rugbi Union" de 1890-1931 així ho van fer. Tanmateix van crear un estil de joc propi basat en la davantera i l'embranzida. Escòcia era la referència dels valors tradicionals del rugbi i els seus jugadors internacions havien de pagar-se fins a la samarreta amb la qual jugaven per a no donar la mínima concessió. Tant era així que Escòcia i la seva federació encara no han superat la professionalització del rugbi, d'aquí deriven molts dels problemes esportius que arrossega l'equip del card des de principis del segle XXI.
La "Scottihs Football Union" (SFU) es va convertir en la més gelosa guardiana del no-professionalisme fins el punt que va arribar a posar en situacions compromeses a la RFU. Per als escocesos, el fet que en la gira de 1905 els jugadors neozelandesos cobressin tres xílings per dia (!) durant la seva estada a les illes britàniques ... els convertia en professionals (!). Quan en 1908 van descobrir que també els Wallabies van rebre altres tres xílings al dia, els escocesos van rebutjar jugar amb ells, és més, ofesos perquè els anglesos sí que s'enfrontessin a neozelandesos i australians, van decidir no jugar contra Anglaterra en 1909 per "col·laboració amb el professionalisme". Només després de moltes negociacions es va aconseguir convèncer a Escòcia que jugués la "Calcutta Cup" d'aquest any, que van guanyar els escocesos 18-8. Després d'aquests incidents la SFU va determinar que no era possible combinar amateurisme i gires internacionals, amb el que la selecció escocesa no va participar en cap i va prohibir als seus jugadors fer-ho a títol individual. Quan la selecció d'Anglaterra-Gal·les va proposar a l'escocesa participar en una gira per Oceania, Irlanda tampoc va acceptar la invitació.
La SFU va encoratjar als seus membres a combatre en la Primera Guerra Mundial, amb tant entusiasme com qualsevol altra selecció britànica. Només en un mes es van enrolar 638 rugbiers escocesos en l'Exèrcit britànic, totes les competicions es van suspendre. James Huggan va ser el primer jugador de rugbi escocès a morir en el conflicte i el segon en termes generals. El primer va ser un francès anomenat Alfred Mayssonnié. Huggan era ala i havia aconseguit assajar contra Anglaterra a la Calcuta Cup de 1914, l'última anterior a la Primera Guerra Mundial. Dels 14 jugadors escocesos d'aquell partit, 11 van morir en el camp de batalla.
En el període entre guerres (1919-1939) Escòcia va guanyar 7 vegades el Torneig de les V nacions, i la rivalitat amb Anglaterra es va intensificar. La "Calcutta Cup" de 1922 va ser el primer partit en el qual els jugadors anglesos van utilitzar número en les seves samarretes. El rei Jordi V, que assistia regularment a Twickenham, va preguntar al secretari de la SFU, James Aikman, per què els seus homes no els portaven, la resposta va ser la típica d'un conservador a ultrança escocès, sempre poc inclinat a qualsevol canvi: "Senyor, els meus jugadors són homes, no remat". Escòcia faria servir els números en les seves samarretes fins a 1934, de fet els primers a fer-ho van ser els jugadors de Nova Zelanda en el seu tour de 1897 a Austràlia. I no va ser fins a 1966 que es va imposar el sistema de numeració del 15 cap endarrere –és a dir invers al sistema del futbol i de la "Rugbi Leage", que és de l'1 d'ara endavant-.
Després de la Segona Guerra Mundial, la SFU va seguir signatura en els seus criteris, de fet la Federació no tenia ni oficines, alguna cosa que es podria interpretar com a "professionalisme". No obstant això, en altres terrenys, des de 1960 Escòcia es va mostrar com la selecció més innovadora. Va ser la primera selecció britànica que va fer un tour a Sud-àfrica (ara ja "permesos") on van perdre per un digne 18-10 enfront dels amfitrions. És més, Escòcia va ser la primera a introduir la competició de Lliga entre els seus clubs.
Els anys 50 i 60 no van ser bons per al rugbi escocès. La causa principal podria estar relacionada amb el seu estricte amateurisme, que provocava que només alumnes de Col·legis per a gent molt acomodada es poguessin permetre no solament no cobrar, sinó gastar diners a jugar a l'esport oval. Va haver-hi una "crisi demogràfica" de jugadors de rugbi, per dir-ho així. En un món en el qual l'esport en general s'obria al professionalisme, un amateurisme tan estricte era d'alguna manera contraproduent. A la fi dels seixanta, tal com va succeir a Gal·les i Anglaterra, Escòcia es va reforçar amb jugadors graduats en educació física, una nova carrera en aquells dies. La SFU fins i tot va començar a donar importància a la figura de l'entrenador, contractant en 1971 a Bill Dickison com a seleccionador nacional, però imbuïda del seu esperit amateur, la SFU li va donar el nom de "conseller del capità" (entrenador era massa "professional") i per descomptat no li va pagar ni una lliura.
Els anys vuitanta van ser el començament d'un canvi polític i sociològic a Escòcia, que va tenir importants conseqüències en el seu rugbi. El sentiment nacionalista que des dels anys seixanta s'havia incrementat, esclata en la dècada dels vuitanta. L'SNP comença a conquistar un alt percentatge de vot fins a arribar a convertir-se en el partit majoritari. Fruit de tot això, 1990 es converteix l'any mític per al rugbi escocès, en l'últim partit del Torneig, va guanyar a Anglaterra en Murrayfield, amb els Tukalo, els germans Hastings Sole i aquesta tercera línia incansable composta per Derer Whiter, Finlay Clader i Johon Jeffrey, el "tauró blanc". Amb aquesta victòria, Escòcia es proclamava campiona de tot: "Calcutta Cup", Gran eslam, Triple Corona i Torneig de les V nacions, aquest va ser el seu últim Gran eslam, i va ser la primera vegada que sonava com a himne de reivindicació nacionalista, el "Flower of Scotland", que venia a substituir al "Scotland the Brave", el nou himne fa referències clares a la nació escocesa:
And be the Nation again
That stood against him (England!)
I esmenta directament les guerres d'independència contra l'Anglaterra de rei Eduard I, que han estat immortalitzades al cinema gràcies a la pel·lícula Bravehearth.
And stood against him,
Proud Edward's Army
And sent him homeward
Tae think again
"Flower of Scotland", és l'himne que acompanya des de 1990 a l'altre símbol que identifica a la selecció escocesa, i que –encara que alguns locutors ho diguin erròniament- no fa referències a aquestes guerres d'independència angle-escoceses, sinó a un altre esdeveniment històric quatre segles anterior en el temps. Durant les freqüents incursions vikingues en terra escocesa –que van acabar saldant-se amb assentaments escandinaus en tota Escòcia- l'exèrcit viking, després de diverses derrotes, va intentar atacar als escocesos a la nit, mentre aquests dormien, però per dur-ho a terme van haver de travessar un camp de cards que no tenien localitzat. Com avançaven descalços per a no fer soroll, els cards es van anar clavant als seus peus i els crits de dolor van despertar a l'exèrcit escocès que va tenir temps per a organitzar-se i rebutjar la invasió danesa. Mentre que la selecció de rugbi va triar el card, la de futbol va triar el lleó rampant vermell sobre fons groc, bandera que es veu també entre els aficionats al rugbi que animen a la seva selecció en Murrayfield; és l'escut real d'Escòcia, perquè la bandera és la coneguda creu de Sant Andreu, blanca sobre fons blau, usada en record de la batalla del rei picte-escot Angus II contra els angles en 832. Per a fer una breu referència històrica, direm que els primers habitants d'Escòcia eren el que les fonts llatines anomenaven caledonis i després pictes. Durant els segles III-V d-. C, Escòcia cau sota el domini dels escots, una tribu cèltica d'origen irlandès, d'aquí és el nom de Scot-land (terra dels escots) que van dominar als pictes, gent cèltica molt semblant a ells, imposant el seu idioma –que és el mateix que el gaèlic irlandès- i unificant el regne en una corona picte-escota, país al qual ells van dir "Alba", que és el nom actual en gaèlic. Recordem que algunes fonts llatines fins a una data tan tardana com el segle XVII criden a l'Escòcia, "Scozia Minor", sent "Scozia Maior", Irlanda, la terra d'origen dels escots. Durant el segle IV-V, Escòcia pateix també pel sud les invasions germàniques dels anglosaxons que es faran forts en el sud del país i sobretot a Edimburg, la ciutat anglosaxona d'Escòcia. Tots aquests pobles, més la important aportació vikinga en els segles VIII-XII, són els que han format als escocesos actuals.
Parlant de banderes i com a curiositat cal dir que fins fa pocs anys en el partit que enfrontava a Escòcia i Irlanda en Murrayfield, la bandera que posaven els escocesos per a representar a Irlanda era la bandera dels protestants de l'Ulster, creu vermella sobre fons blanc amb una estrella de sis puntes en el centre, dins de la qual apareix el palmell d'una mà. En representar a la selecció a tota l'illa, els escocesos, ignoren la tricolor de la República d'Irlanda i manifestaven així si solidaritat amb els protestants de l'Ulster, que precisament són d'origen escocès, els anomenats Ulster-Scotts. Després dels acords el Pau a Irlanda del Nord, aquesta polèmica qüestió ha quedat regularitzada, com assenyalarem en l'article corresponent a Irlanda.
En 1999 Escòcia guanyarà el seu últim Torneig de les V Nacions, que, des de l'edició següent, serà ja totalment el professionalitzat Torneig de les VI Nacions, en el qual Escòcia encara no ha acabat de trobar el seu lloc, com dèiem més amunt, i segons diversos comentaristes, perquè la ultraconservadora SFU encara no ha acabat de pair el "trauma" del professionalisme. No obstant això, en els últims quatre anys la selecció del card ha experimentat un significatiu progrés en el seu joc -guiada pel "druida" Finn Russel- que els fa entrar ja entre les seleccions aspirants al títol de les VI Nacions. Per completar aquest progrés cal assenyalar que en la present edició, Escòcia va guanyar a Anglaterra a Londres i continua conservant –van tres anys consecutius- la prestigiosa "Calcutta Cup".
A més, des de l'edició de 2018, el partit entre Escòcia i França tñe la seva pròpia copa, la "Auld Alliance", nom que fa referència a la històrica aliança d'escocesos i francesos contra Anglaterra durant les edats Mitjana i Moderna.
0 commentaires