El mite dels Argonautes és un dels més antics i simbòlics de la mitologia grega. Jàson i els seus companys s'embarquen a l'Argos i surten a la recerca del Vellocino d'Or, és l'arquetip del viatge com a experiència iniciàtica i cerca de la Saviesa.
Un d'aquests argonautes, anomenat Cali, va arribar a les costes atlàntiques de la península ibèrica i es va instal·lar allí. La lectura geogràfica d'aquesta llegenda, ens estaria parlant que l'assentament ja era conegut pels grecs. Va ser en temps romans quan es va desplaçar a una zona amb millors condicions per a poder construir un port segur.
Durant les invasions germàniques l'assentament va caure en mans dels sueus, un poble germànic que es va instal·lar a Galícia i el nord de Portugal. En 417 va ser envaït pels alans, un poble caucàsic de llengua indoeuropea –els actuals ossetes- que va entrar en la península federat amb els vàndals. Hemerico I, rei sueu de Galícia, va fortificar un castell per a defensar aquest port, al qual va anomenar Cale Castrum Novum (mantenint el nom de l'argonauta), mentre que en la base del pujol i a la vora del riu se situava Portus Cale (també amb el nom de l'argonauta) d'on deriva el seu nom actual Porto (O Porto, “el port” en portuguès). En 456 va ser conquesta pel rei visigot Teodoric II, monarca del poble germànic que domini pràcticament tota la península ibèrica.
Portus Cale va ser envaït pels musulmans. Reconquerit en 868 per Alfons I d'Astúries, va ser repoblada per l'últim rei asturià Alfons III el Magne. En 1096 el rei Alfons VI de Lleó va casar a la seva filla Teresa amb Enric de Borgonya i els va lliurar el “Comtat Portucalense”, amb capital a Porto. En 1138 el fill d'aquests, Alfonso Enríquez va vèncer a musulmans d'una banda i lleonesos per un altre i va independitzar el comtat donant naixement al Regne de Portugal (la contracció de Portucalense, és a dir el nom actual del país encara porta el de l'argonauta Cale), que va ser reconegut com a tal en 1143 pel Regne de Lleó.
En el segle XII s'aixequi la catedral de Porto, inicialment en estil gòtic. Porto compta també amb una gran quantitat de belles esglésies, entre la qual podríem destacar la de San Francisco i la Capella de les Ànimes. Crida l'atenció que moltes d'elles van ser recobertes exteriorment per taulells de ceràmica en el segle XIX, obres pagades per portuguesos que tornaven a les seves ciutats després de fer fortuna al Brasil.
En 1387 Joan I de Portugal es va casar amb Felipa de Lancaster, neta d'Enric VIII d'Anglaterra, en virtut d'aquest matrimoni es va signar el Tractat de Windsor, una aliança militar entre Anglaterra i Portugal, des de llavors Portugal és un país molt influït per Anglaterra, influència que en el cultural es nota encara avui, és cridaner el bon nivell d'anglès que tenen els portuguesos. En 1394 va néixer a Porto Henrique “el Navegant” fill de Joan I, i, com a tal, conegut com “L'infant”, la seva casa –a la vora del Duero- és visita obligada. Amb ell s'inicia, la gran expansió marítima i comercial de Portugal, una gran gesta europea, en la qual es diu que van ser usats els coneixements geogràfics i de navegació dels templers, instal·lats a Portugal, després de la dissolució de l'Orde del Temple
En aquesta expansió marítima, Portugal conquisto Ceuta, per a tallar els constants atacs de pirates barbarescos a les seves costes. Els habitants de Porto són coneguts des de llavors com els “tripeiros” perquè ells van ser els constructors dels vaixells i la tripulació que va fer possible aquesta conquesta. Una gran imatge feta de ceràmica recorda aquesta gesta en l'estació de trens de la ciutat, decorada amb altres escenes de la història portuguesa i amb referències a rius Duero i Miño.
D'aquesta grandiosa època de Portugal queden records com els escuts que adornen les cases senyorials, la del propi “Infant” i les de la Rua de les Flors, una de les més boniques de la ciutat.
Entre 1580 i 1640 Portugal passa a ser part de la Corona Hispànica. És durant aquesta etapa quan Porto experimenti un gran creixement.
Durant el segle XVII Porto va tenir un altre gran impuls, omplint-se d'edificis neoclàssic i barrocs que encara avui donen un aspecte monumental i artístic a la ciutat. El motor econòmic d'aquesta transformació va ser el comerç de vi, en el qual van tenir un paper molt destacat els anglesos (tornem a l'aliança Portugal-Anglaterra). Avui la majoria dels cellers del seu famós vi estan situades a la ciutat que enfrontes Porto, a l'altre costat del Duero, Vila Nova de Gaia. Lisboa –l'eterna rival de Porto- va ser la ciutat metròpoli dels extensos territoris dominat per Portugal, paper del qual Porto va ser marginada.
En 1820 es dona a Porto un aixecament militar que acaba amb la Monarquia absoluta que passaria a ser constitucional fins a 1910 es proclama la República, en aquests anys la ciutat viu una nova expansió urbana. És en 1842 quan es comença construir el Palau de la Borsa, signe de la forta activitat econòmica de la ciutat, avui operatiu i també important referència arquitectònica i turística. És aquesta època Porto adquireix l'aire britànic que tenen molts edificis, per la influència dels anglesos assentats en la mateixa i dedicats al comerç vinícola.
El govern de Salazar millorarà la ciutat, és d'aquesta època el famós pont de Arrábida, vital per al Porto actual.
La importància que Porto està adquirint per al turisme europeu, fonamentalment britànic i francès, ha tingut un positiu impacte a la ciutat. Llocs com el marcat de Bolhao, es pot gaudir de l'arquitectura, i els productes locals. Gastronòmicament el bacallà i les sardines són els plats estrella, però Porto té un molt propi la “francesinha”, la versió local del Croque Monsieur francès feta per un emigrant portuguès.
Sent Portugal un país on el dia nacional -10 de Juny- està dedicat a un escriptor, Camoes, és visita obligada –amb cua inclosa- la famosa llibreria Lello i Irmao, de construcció neogòtica i que ha estat referent per a les pel·lícules d'Harry Poter.
Estimar e Europa és conèixer-la. Porto ofereix un compendi d'història, identitat i cultura de l'extrem occidental europeu, fonamental pari entendre el nostre passat i per a conscienciar-se en la lluita pel nostre futur.
0 commentaires