ARGENTINA: ORIENTACIONS SOBRE ELS CANDIDATS PRESIDENCIABLES

Després del fracàs del referèndum constitucional a Xile, l'elecció de l'esquerra a Colòmbia i l'estreta victòria de Lula al Brasil, Sud-amèrica tindrà una altra important cita electoral en el 2023.

Argentina, escollirà el seu president al novembre, en aquests moments no se sap quins seran els candidats de cadascuna de les principals formacions polítiques. De celebrar-se les previstes eleccions PASO (1) en el mes vinent de maig, molt possiblement quedarà definida aquesta qüestió. A continuació, detallem quines són les tendències de cadascun d'aquests blocs i la seva respectiva orientació internacional. Entre parèntesis incloem la seva intenció de vot mitjana segons les diferents enquestes.

 

"Frente de la izquierda y los trabajadores", (5-6%). El partit va aconseguir uns bons resultats en les eleccions PAS de 2021, especialment a la província de Jujuy, que té frontera amb Bolívia i una de les més pobres del país. Sigui com sigui el seu candidat a les presidencials de 2023, no té cap possibilitat de passar a la segona ronda, la seva aspiració és superar l'1,5% que marca la llei argentina per al reemborsament, quelcom que en aquests moments sembla que assoliran sense problema.

El FIyT ja ha iniciat el procés intern per a designar quin serà el seu candidat per a ocupar la Presidència del país. La seva designació dependrà del poder intern i els equilibris polítics dins de la coalició formada per quatre partits: el Partit dels Treballadors Socialistes, el Partit Obrer, Esquerra Socialista i el Moviment Socialista dels Treballadors; tots ells d'ideologia trotskista.

 

"Frente de todos" (30-34%). És la coalició formada pel Partit Justicialista -l'històric partit Peronista, actualment d'orientació esquerrana- i el Front Renovador del ministre d'Economia, Sergio Massa, de tendència peronista i centrista. Actualment les tres figures de referència d'aquest Front són:

Alberto Fernández, l'actual president de la República, sempre va ser considerat un instrument de Cristina Kirchner (d'ara endavant Kristina), i quan ha intentat implementar una línia política pròpia ha estat menystingut i desautoritzat per la mateixa Kristina, que des de la vicepresidència és qui realment dicta la política governamental. Molt difícilment podrà ser el candidat per a la reelecció.

 

 

La seva situació judicial fa que Kristina tampoc tingui gairebé possibilitats de presentar-se com a candidata presidencial. Cal unir el fet que possiblement el candidat oficialista sortirà derrotat, amb el que diversos analistes pensen que Kritsina no vol assumir aquesta derrota, i sí que continuar manejant el control del Partit i esperar la seva oportunitat per a 2027, quan calcula tenir arreglada la seva situació legal.

Pel que fa a la seva línia política i internacional, podríem dir que fins i tot dins de la seva mala gestió, almenys fins a 2008-09, Kristina va mantenir una línia que es podria denominar "d'esquerra nacional", aquest any la destitució de Moreno com a ministre d'Economia i l'ascens política d'Alex Kicillof va marcar un canvi profund que li va fer virar d'una certa "esquerra nacional" al "globalisme internacionalista" adoptant com a referències ideològiques i estratègiques tots els punts de l'Agenda 2030: LGTBI, matrimoni homosexual, destrucció moral de la societat, "crisi climàtica", etc.

En l'àmbit internacional Kristina, potser com un reflex gairebé inconscient del peronisme real, es manté una postura de distància i fins i tot enfrontament amb els Estats Units i els seus aliats: les freqüents reunions de Fernández amb Putin i Xi Jinping tenen aquest sentit. Kristina es va enfrontar durament amb Israel per la responsabilitat de l'atemptat contra el local de l'AMIA (societat jueva) a Buenos Aires, atemptat del qual Israel responsabilitza a l'Iran, i aformació que Kristina nega, mentre adverteix sobre el paper del MOSSAD a l'Argentina. Kristina va eliminar dels serveis secrets argentins a tots els agents que considerava pròxims a la Intel·ligència israeliana, va obrir un enfrontament personal molt dur amb Netanyahu, anunciant que la seva visita a Espanya aniria a la tomba d'Isabel la Catòlica, acte que finalment no va realitzar. Recentment en aquesta mateixa línia política, Kristina va prohibir la compareixença per videoconferència de Zelensky en el Parlament argentí. Una posició internacional clara. A Sud-amèrica, el seu govern ha saludat les victòries de Boric a Xile de Lula i continua mantenint bones relacions amb Veneçuela, encara que menys intenses que durant el mandat d'Hugo Chávez.

 

Sergio Massa, actual ministre d'Economia i home fort del Govern. El seu suport polític ve d'un grup mediàtic conegut com el "Grup Amèrica", abans Grup "Vila Manzano". També està molt lligat a la fundació dels exiliats cubans en EEEE, Mark Canosa. A través d'aquests grups manté excel·lents relacions als EUA, especialment amb el Partit Demòcrata, podem afirmar que és el candidat a la Casa Rosada amb millors relacions amb Joe Biden.

Si el seu nomenament al juliol, com a"superministre" va disparar la seva popularitat i el seu nom va sonar ja com candidat oficiós, en aquests darreres mesos la seva popularitat ha baixat. La seva fortalesa política dependrà de la gestió que faci en els pròxims mesos de la complicada situació econòmica argentina. És el més "centrista" dels candidats que manegen actualment el "Frente de Todos".

 

"Juntos por Cambio", (38-42%). La coalició opositora de centredreta. El seu principal component és el partit PRO ("Propuesta Republicana") fundat per l'expresident Macri. Inclou a l'històric partit de centreesquerra "Unión Cívica Radical", del qual n'era membre el primer president després de la dictadura militar, Raúl Alfonsín, i l'un partit peronista de centredreta anomenat "Peronismo Republicano"

Són tres les principals figures d'aquesta coalició i els tres compten amb possibilitats per a ser el candidat presidencial.

Maurici Macri, les seves vinculacions internacionals es troben marcades per la contradicció. Els seus interessos econòmics personals i familiars estan lligats a la indústria automobilística xinesa. Els polítics miren als Estats Units. Si en un primer moment Macri va fer costat obertament a Hilary Clinton com a candidata a la Casa Blanca, després de la victòria de Trump va iniciar un acostament a aquest que mai va ser tan estret com pretenia el president argentí. Recentment, ha rebut a "Buenos Aires" al president del PP espanyol, Feijóo, assenyalant la comuna visió en política internacional.

 

Patricia Bullrich. Pertany a dues famílies històriques poderoses i riques de l'Argentina. La família Bullrich, empresari d'origen alemany establerts a l'Argentina a principis del segle XIX i la familiar Pueyrredón, històrica família argentina d'origen hispà-francès. Un cognom que veiem als carrers de les principals ciutats del país de la Plata.

Crescuda en un ambient familiar de la més alta societat, va sentir molt aviat la inquietud política. De jove Patricia Bullrich va ser membre del grup guerriller dissident peronista i esquerrà "Montoneros", en aquesta mateixa organització va estar en el grup capitanejat pel seu cunyat Rodolfo Gallimberti, un dels fundadors d'aquesta organització, el qual, amb els anys, va acabar sent empresari internacional i agent de la CIA.

La seva activitat en "Montoneros" la va portar a la presó i a l'exili. Una vegada recobrada la llibertat va tornar a la política derivant cap a posicions cada vegada més de centre. Va arribar a ser ministra en el Govern de Fernando de la Rúa, per a finalment defensar un ultraliberalisme dretà, que és la seva posició actual

Internacionalment Patricia Burllich representa la connexió amb el Parit Republicà dels EUA i molt especialment amb Israel, sobretot a través del seu actual marit jueu-argentí Guillermo Yanco, qui diuen ha impulsat amb força el seu ràpid ascens polític.

 Internacionalment Patricia Burllich representa la connexió amb el Parit Republicà dels EUA i molt especialment amb Israel, sobretot a través del seu actual marit jueu-argentí Guillermo Yanco, qui diuen ha impulsat amb força el seu ràpidic ascens polític.

Rodríguez Larreta. Va iniciar la seva carrera política en el "Partido Justicialista" (peronista) del qual es va apartar per discrepància amb la direcció dels Kirchner. En 2005 va ser un dels fundadors de PRO al costat de Macri. Si dèiem que Massa era el candidat més "centrista" de l'oficialisme, de Rodríguez Larrreta podem dir que és el candidat menys "neoliberal" de l'oposició.

En contra seva juguen les denúncies per corrupció i a favor seu la seva bona gestió com a alcalde (intendent és la paraula que es fa servir a l'Argentina) de Buenos Aires. Sota el seu mandat la capital portenya ha recuperat gran part de la seguretat perduda en anys anteriors i ha guanyat en neteja i en cura dels edificis públics de manera innegable.

Rodríguez Larreta vol presentar-se com un polític "ampli", cosa que significa acceptar la ideologia dominant i buscar una relació estable amb els EUA, se sap que, fa anys va pagar per fer-se una foto amb Bill Clinton per a impulsar la seva imatge política.

 

Els analistes diuen que és avui és el candidat de l'oposició amb més opcions, però en la política argentina fer previsions per al mitjà termini és sempre una aventura.

 

"La Llibertad avanza" (18-20%). Més que pròpiament un partit, és la plataforma electoral d'un nou personatge sorgit en la policia argentina Javier Milei. Antic membre del "World Economic Fòrum", Milei ve definit com a "dreta llibertària", mentre que ell mateix li agrada qualificar-se com "anarcocapitalista" i "liberal llibertari". Incorporant al seu discurs una forta càrrega antiesquerrana i anti-"progressista". Milei és un home-espectacle amb forta estirada mediàtica, però manca per complet d'una estructura de partit polític fet pel qual el seu creixement estarà compromès en aquest sentit

Milei agrada de declaracions provocatives com la de legalitzar un mercat d'òrgans humans, però el que li està servint per a créixer ràpidament és la seva crítica mordaç i radical al conjunt de polítics argentins, que qualifica d'ineptes i corruptes. Jugant la carta del cansament, Milei creix i ho fa especialment en l'anomenat Con Urbà de Buenos Aires, precisament la zona que Kristina considera el seu feu electoral. Aquest avanç del Milei en el Con Urbà és un dels factors que pot desplaçar del poder al kirchnerisme. Curiosament, la població d'aquest Con Urbà és la que rep més ajuda social i la que més empitjoraria d'implementar-se les mides ultraliberals de Milei, la qual cosa demostra que el cansament polític cap a la classe argentina és de tal grandària que s'està per sobre del mateix interès.

A Milei se li entén com un vot protesta, sense cap opció d'arribar al poder. Molt possiblement és així, però en les últimes enquestes arribava al 20% i estaria en condicions de passar a una segona volta, un clar indicatiu de la profunda crisi de credibilitat de la classe política argentina.

Internacionalment, Milei va buscar una aliança amb Bolsonaro i amb el xilè Katz, que no es va concretar en res, entre altres coses per la inexistència d'un partit política real entorn de Milei, que de moment s'afirma en el seu paper de mediàtic show-man , sense interès per anar "més enllà". Ara fa poc va participar en l'acte organitzat per VOX a Madrid on va dir frases com: ""La justícia social és violenta i injusta" i va convidar a lluitar contra "el zurderío" (l'expressió que s'utilitza a l'Argentina per anomenar despectivament l'esquerra).