La revista identitària llombarda "Terra Insubre" arriba al centenar de números. Un exemple de constància, rigorositat i qualitat en el conjunt de publicacions europees del nostre espai polític-cultural. En aquest número 100, les seccions d'arqueologia i història antiga tracten dos temes: El de la cultura dels palafits, una de les més antigues europees que es desenvolupa a la regió alpina. L'article "Il karnyx di Sanzeno, tra archeologia i musica" se'ns parla del projecte interdisciplinari que ha consistit en la reconstrucció d'un karnix, el famós instrument musical-sacra celta, a partir d'unes restes arqueològiques trobades fa més de mig segle a Vall de Non. Els celtes en deien "la trompeta de guerra", instrument que feien sonar els druides i el so del qual estava relacionat amb la dimensió màgica i esotèrica. "Terra Insubre" va participar en l'organització de l'un concert a Buisto Arsizio en què, després de dos mil anys de silenci, el karnix -reconstruït- va tornar a sonar. En aquest enllaç podeu sentir el so d'aquest sagrat instrument dels nostres avantpassats celtes (minut 19) https://www.youtube.com/watch?v=cdOvqACOcmM
El Focus d'aquest número està dedicat a Gianfranco Miglio. Jurista i polític llombard, que va presidir durant 30 anys la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Catòlica de Milà. Teòric de la Padània i del federalisme, Miglio va saltar a la política sent elegit senador com a independent en la llista de la "Lega Nord", llavors dirigida per Umberto Bossi, partit en què se'l coneixia com a "Prufesùr" (professor en llombard).
Alesandro Vitale fa un recorregut pels orígens i l'experiència política de Miglio, explicant les raons de les eleccions ideològiques i la praxi concreta. Vitale, inicia el seu article amb una frase de Miglio durament cítrica amb Itàlia en la qual s'apel·la a transformar el país o a sortir-ne. Miglio sempre va destacar la vocació "mittleeuropea" de Llombardia en contradicció amb la vocació mediterrània d'Itàlia. Stefano Bruno Galli, professor d'Història de les Doctrines i Institucions Polítiques de la Universitat de Milà, aprofundeix la seva concepció federalista. Als anys 50, Miglio ja escrivia a Il Cisalpino que el projecte d'estat italià unitari desenvolupat pels Savoia i la Maçoneria havia fracassat, "mai no es va aconseguir una ànima unificada", afirmava Miglio; els diferents dialectes, costums, tradicions i projeccions geopolítics ho haurien impedit. Miglio assenyala l'Estat centralista i centralitzador com un producte de la modernitat que ja havia acabat la fase històrica. En la seva faceta de politòleg, Miglio també va assenyalar els límits de la representativitat a les democràcies liberals. Per al pensador llombard, un Estat modern està condicionat perversament pels seus propis mecanismes de funcionament polític, sent víctima de classes poderoses alienes als polítics electes i que exerceixen una influència determinant sobre aquests, de manera que la representativitat dels polítics democràticament elegits estaria seriosament limitada i tergiversat. Un principi que Miglio crida a recuperar: la idea de la política com la persecució del bé comú o si es prefereix el terme de "l'interès general". Miglio critica fortament el "regionalisme constitucional" de la Constitució italiana de 1948 i assenyala que aquest regionalisme és una simple màscara del centralisme, en funció administrativa i burocràtica, d'essència precisament antifederalista. Galli tanca el seu article aprofundint en la idea de Llombardia de Miglio com a regió clau en l'economia continental i amb forta vocació "mittleuropea".
Guiseppe Reguzzoni titula la seva aportació "Gianfranco Miglio i Carl Schmitt: un diàleg i un punt de partida". Miglio recupera els fonaments del pensament schmittià des del 1972 amb la publicació d'un important escrit titulat "Le categorie del político", obra que segons Norberto Bobbio, "va desestabilitzar l'esquerra italiana". Si bé a l'article s'assenyalen els punts comuns i les divergències entre les teoritzacions del gran jurista alemany i el politòleg llombard, Regozzoni enquadra tots dos en el mateix corrent del pensament polític que tindria els seus precedents a Maquiavel i Hobbes. Per la seva banda, Miglio és clar en la seva valoració "Schmitt- juntament amb Weber, Tönnies, Mosca i Pareto representa la tradició europea de la ciència política". Continua un article de Roberto Stefanazzi Bossi sobre el "Decàleg d'Assago", és a dir el projecte federalista de Migio per a Itàlia, que el polític llombard proposa dividir en tres Repúbliques: la Padana (nord) Etruria (centre i sud) i diverses regions autònomes: Aosta, Sardenya, Sicília, Tirol del Sud i Friuli. "El federalisme s'imposarà, encara que la "Lega" desaparegués, per la mateixa força de les coses", va dir Miglio el 1994.
El Focus acaba amb un article d'Annibale Salsa sobre la traïció federalista a les regions alpines. A la part cultural de la revista ens trobem amb: "Infern portiano, scommessa amb la malizie della modernità", una proposta de relectura de Dante 700 anys després de la mort del genial poeta toscà. La secció de folklore, dedicada a les entitats i als petits éssers èlfics de l'espai padà. En aquest número ens trobem amb els: Leprecans, els pooka, el follet Róss i alguns més. Com sempre aquests serers vénen relacionats amb els seus equivalents a tot l'espai cèltic europeu. Pel que fa als pooka, llegim "Les similituds evidents ens porten a afirmar que segurament ens trobem davant d'un profund i antic substrat comú celtic (...) Similituds podem trobar amb una altra entitat maligna, els Kelpie, difosos sobretot a Escòcia i Irlanda (...) però la semblança més sorprèn ve d'Astúries, al nord d'Espanya, on trobem una entitat idèntica, el Diañu Burlón".
A "Celti i/o Romani? Una lettura identitària delle Teste di Gallo riminse" es fa una anàlisi de la població local durant els primers temps d'ocupació romana d'aquesta zona alpina, arribant a la conclusió que es tracta de poblacions cèltiques romanitzades en els aspectes materials.
"Il Ticino com il Mississipi" ens recorda el còmic d'una aventura de l'Ànec Donald a Llombardia editada per la casa Disney a Itàlia el 1947 amb el títol de "Paperino i il terrore del Fiume". I a
"L´araldica civica di Varese la città giardino" es fa un recorregut per la història, la simbologia i l'heràldica d'aquesta preciosa ciutat llombarda des de 1347, quan gaudia d'un estatut municipal propi dins del Ducat de Milà fins a l'actualitat.
Acaba el centè número de "Terra Insubre" amb un article de Maurizio Pasquero on es fa referència a la publicació d'una sèrie d'entrevistes al genial Ezra Pound després de tornar a Itàlia el 1958.
Tanca la
contraportada l'habitual secció de cuina "Ur disnaa da cà nostra" amb
la història i la recepta d'un dels plats llombards més coneguts, "Cutuleta
à ra Milanèes" (collet a la milanesa) que –afegim- és l'origen de la
famosa "milanesa", el plat més típic de la cuina familiar argentina.
Enhorabona a la redacció i a tot l'equip de
Terra Insubre per
aquests 100 números. Esperem amb interès els 100 propers.
0 commentaires