Sant Esteve, 26 de desembre, Catalunya viu el seu segon gran dia de la plena
celebració nadalenca. Aquí, la nit del 24 té
una importància menor que en
altres zones europees pròximes, els grans dies són el 25 i el 26 de desembre.
En les taules de les llars catalanes hi ha canelons i pollastre farcit, torrons
com a dolç final del menjar familiar.
L'origen de la festivitat de Sant Esteve el trobem en una època tan primerenca com el segle IX, quan els comtats catalans eren part de l'Imperi carolingi i estaven inclosos en la diòcesi de Narbona. En el concepte de família en aquests territoris de la Catalunya vella estava imbuït del principi de clan, o de família extensa. Per als visigots i francs, els pobles germànics assentats Catalunya i Occitània, l'individu era part de la “sippe”, la idea de família extensa pròpia dels germànics. Com per a tota l'Europa cristiana, el 25 de desembre, Nadal, era la data més religiosa més important de l'anys i per a celebrar-la es reunia tot el clan familiar al voltant del foc –simbolisme tradicional europeu d'aquestes celebracions- Els viatges i desplaçaments per a aquesta celebració eren llargs, unit al fet que estem en l'època amb la nit de l'anys més llarga i fosca, era necessari utilitzar el dia posterior a Nadal, el 26, per a retornar als respectius llocs habituals. D'aquesta manera, el dia de sant Esteban, es va convertir primer en un dia no laboral, i després en un dia festiu.
Les festivitat de sant Esteve, es va expandir de la Catalunya a la Catalunya
Nova, i posteriorment amb la repoblació per part de famílies guerrer-pagesa
catalanes a la resta de la nostra área etno-cultural. Al Regne de València va
ser coneguda com a segon dia de Nadal –festiu fins als anys 90- i a les Illes
Balears “la festa mitjana”, que va deixar de ser festivitat oficial fa més
temps.
Sant Esteve és un altre dels elements que recorda l'origen polític de Catalunya
com a part de l'Imperi de Carlemany, del qual posteriorment naixerien França
(França occidental) i Alemanya (França oriental). És lamentable veure que gent
que pretendre ser nacionalista, encara sent conscient d'això, pretengui una
orientació atlantista i anti-europea, negant així l'essència mateixa de
Catalunya.
Catalunya neix com la continuïtat –en el cultural i el polític- d'aquest
eix carolingi projectat cap al Sud i cap al Mediterrani. El nostre potencial
geopolític seria determinant per a vincular al Mediterrani occidental europeu
amb l'eix francoalemany com un pilar sòlid per a la construcció d'Europa. L'eix
transversal París-Berlín té també una potencia sud nord com a eix
Barcelona-París-Berlín, i encara més complet –en el sentit que hem parlant més
amunt- com a eix Alacant-Barcelona-París-Berlín. Llombardia té un passat i un potencial geopolític molt
similar, una cooperación catalano-llombarda podria reforçar les dinàmiques
d'integració continentals. Catalunya no és ruptura sinó és unió i cohesió
europea.
Lamentablement la classe política catalana, la més inepta d'Europa occidental, traïdora a la nostra història, a la nostra identitat i al nostre potencial, composta per mediocres i eunucs mentals, mai podrà liderar aquest potencial. No tinc cap mena de dubte –perquè així ho he viscut- que si Catalunya sabés articular aquest discurs, la nostra veu seria sentida i considerada com una cosa positiva i crucial per a la construcció d'un futur de potència, cohesió i estabilitat per a l'Europa del segle XXI.
0 commentaires