A LA FRONTERA DE POLÒNIA.
Polònia està defensant la seva frontera, que és la frontera de la UE, d'una
onada de milers d'immigrants il·legals que pretenen assaltar-la per la força. Varsòvia
ha desplegat el seu exèrcit per a evitar l'entrada dels que pretenen
instal·lar-se en el nostre continent. Fem costat absolutament al govern i a
l'exèrcit polonès que ha d'actuar amb tota la força necessària per a parar i
revertir aquesta intolerable allau invasora.
No
hi ha cap consideració "humanitària" que serveixi com a pretext per a
oposar-se a la contundent actuació polonesa. Si els immigrants tenen fred i
passen necessitats, la solució és obrir ponts aeris idèntics als que s'han fet
servir per portar-llos a la frontera amb Polònia, però en direcció inversa per
a retornar-los a la seva casa.
Dit això, fem alguns comentaris sobre el rerefons de la situació.
L'ombra de
Washington en la crisi.
Després dels atemptats de l'11 de setembre, els anomenats "neo-cons" van imposar la seva estratègia en l'Administració dels EUA. En el seu irracional messianisme va portar als EUA de declarar una "guerra general al Mal", un "Mal" que ells s'atorgaven el dret de determinar quins països el componen.
En aquesta delirant dinàmica EUA envaeix l'Iraq –un país laic i de contenció a
l'islamisme- en 2003. Els EUA va prometre als kurds, sotmesos a l'Iraq, un
Estat propi si donaven suport a la seva invasió. Cal recordar que llavors
Polònia, governada per l'Aliança Democràtica de l'Esquerra, va donar suport a
la invasió estatunidenca de l'Iraq.
Els Estats Units no va complir amb la seva promesa als kurds i quan va retirar
a les seves tropes de l'Iraq, va deixar desprotegits als seus antics
col·laboradors, com ha fet recentment a l'Afganistan. La immensa majoria dels
refugiats que estan intentant assaltar la frontera de Polònia, són precisament
kurds.
Des del seu retorn a la política internacional, és a dir des de la caiguda del
Teló d'Acer, Polònia ha anat definint la seva posició geopolítica com una clara
aliança amb els EUA. Va ser el primer país en el qual es va desplegar l'escut
antimíssils contra Rússia. Més recentment Varsòvia va donar suport a la
"revolució taronja" i l'intent d'enderrocar a Lukaixenko, darrere del
qual estava la diplomàcia nord-americana. Les "revolucions de colors",
ideades per la intel·ligència EUA i sovint finançades per Soros, han tingut com
a objectiu principal eliminar el control de Moscou sobre l'espai exsoviètic que
encara controlava: els exemples de Geòrgia i Ucraïna són clars. El següent
intent era Bielorússia, encara que aquest cop els ha fallat.
Les
reaccions de Lukaixenko i el Kremlin.
Turquia, sempre disposada a crear inestabilitat a la UE i més especialment a
Alemanya, que és el destí final de tots aquests refugiats. Ha estat
noliejant vols, fonamentalment de kurds, a 1.500 € euros el bitllet i el
visat de sortida –no es tracta precisament de pobres-. Aquests visats amb
destinació a Bielorússia que eren generosament expedits per les seves
ambaixades. La complicitat de Minsk la crisi és inqüestionable. La venjança de
Lukaixenko contra Polònia, i eventualment contra Lituània i Letònia, països amb
els quals Bielorússia també té frontera i ànsies de venjança, és d'una enorme
malaptesa estratègica. Minsk va anunciar que com a respostes a les dures sancions
econòmiques europees per la violació de drets humans a Bielorússia, és a dir en
venjança per no haver aconseguit el triomf de la "revolució de
color", ompliria als països de la UE de "droga i immigrants".
Una reacció absurda i condemnable, típica d'un autòcrata nostàlgic de la Unió
Soviètica.
"Occident amb les seves guerres injustificades és el responsable del flux
de refugiats" va declarar Vladímir Putin per a referir-se a la situació
actual. No li falta raó al president rus, però amb tot i això el seguidisme de
la inacceptable postura de Minsk de fer xantatge a Europa amb onades de
refugiats il·legals, allunya a Putin del seu paper de gran estadista, genera
desconfiances a Europa occidental cap a la seva visió continent, i per
descomptat dificulta el seu projecte d'una "Europa unida de Lisboa a
Vladivostok", al qual es va referir recentment com el seu principal
objectiu geopolític. En definitiva, aquesta tensió entre
Polònia/UE-Bielorússia/Rússia suposa una victòria política i propagandista per
a les posicions atlantistes a l'Europa oriental i en l'espai Intermarium.
Indret clau on s'està jugant la guerra geopolítica de major transcendència per
al futur d'Europa.
Privada d'influència a Geòrgia i de "de facto" amb una Ucraïna aliada
de l'OTAN, Moscou no pot permetre's perdre Bielorússia, l'últim estat
exsoviètic europeu sota la seva òrbita. Bielorússia és un estat-tap típic que
fa servir una gran potència (Rússia) per a esmorteir els conflictes i tenir una
primera línia des de la qual actuar –diplomàticament i militarment- sense
involucrar el propi territori. En aquest cas és una arma de doble
tall, en ser Bielorússia l'últim estat-tap que li queda al Kremlin a Europa
també està obligat a seguir i donar suport a qualsevol aventura –per arriscada
i absurda que sigui- de Minsk.
L'escalada de tensió, el desplegament de l'exèrcit polonès a la frontera, amb
la mateixa resposta de les forces bielorusses, ha motivat que Rússia hagi
enviat ja a unitats d'elit de paracaigudistes i helicòpters amb armes nuclears
en suport a Minsk. No és en absolut una bona notícia per al conjunt dels
europeus.
És necessari veure l'evolució dels esdeveniments i observar qui assumeix el
lideratge de la solució i demostra ser un polític amb visió continental. En aquest
sentit Putin ha fet un primer pas proposant una reunió entre els governs
alemanys i bielorús.
La
impotent hipocresia de la UE
D'amenaçar amb la seva expulsió a lloar la seva labor com a garant de la
defensa de la UE i acceptar finançar un mur contra la immigració en el seu
territori. Així de volàtils i hipòcrites són els líders de la UE. Polònia és
ara un exemple. No obstant això Salvini, qui primer va advertir i va
actuar en coherència sobre el perill migratori, va ser políticament atacat i és
encara judicialment perseguit.
D'atacar a Trump per aixecar un Mur contra la immigració -que havia començat el
lloat Obama- els ridículs dirigents de la UE han passat a proposar el mateix,
construir un Mur idèntic. Decadent, inútil, prescindible, temorosa, nul·la, i
incapaç d'actuar en el món del segle XXI, es demostra novament l'absència de
qualsevol lideratge a l'Europa occidental.
En alguns llocs es poden llegir afirmacions del tipus "que la UE tingui mà
dura amb Bielorússia". La resposta ha de ser clara: la UE no té mà dura,
ni gas, ni capacitat nuclear per a respondre a Rússia. Sempre hem advocat per
la sinergia entre Europa i Rússia per a crear aquest bloc de Lisboa a
Vladivostok. Aquesta crisi demostra més que mai la seva necessitat.
Conceptualment, només assumint una lògica de civilització
europea, polonesos i bielorussos, els pobles europeus seran capaços
d'assegurar el seu futur i impedir qualsevol mena de manipulació que ens
fractura i ens afebleix.
0 commentaires