JOSÉ MANUEL INFIESTA: IN MEMORIAM.
Camarada de CEDADE, enamorat de la bellesa, sensible, cordial, pròxim, sempre dispost a ajudar als amics, defensor del veritable art, elegant, culte. Si haig de definir amb una paraula a José María Infiesta, seria: exquisit.
Brillant arquitecte, l'alt sentit estètic de les seves construccions poden veure's en el seu magnífic llibre: "Una arquitectura entre dos segles", del quela en va obsequiar un exemplar en una de les nostres trobades de fa anys.
José Manuel Infiesta, amb aquest esperit d'home renaixentista que sempre va tenir, va obrir a Barcelona el Museu Europeu d'Art Modern (MEMA). Un dels seus objectius sempre va ser la promoció de nous artistes figuratius, avui ignorats i apartats per la pressió de "l'art degenerat" oficial. Vam visitar-lo diverses vegades amb polítics europeus que venien a Barcelona. José Manuel sempre els guiava les visites i ens explicava amb entusiasme les obres i exposicions del seu museu. En aquestes visites sempre coincidia que l'interès principal se centrava en les escultures d'Arno Breker i en el quadre de Martí Teixidor "Dresden", una esquinçadora pintura sobre el criminal bombarder aliat a aquesta ciutat alemanya, com a al·legoria del patiment i la divisió d'Alemanya i d'Europa. Recordo en concret una visita amb Filip Dewinter, en la qual José Manuel ens va convidar a escoltar un concert de música clàssica que se celebrava en una sala del seu museu i vam acabar amb un brindant amb un excel·lent cava català. Així era ell, sempre exquisit. Posteriorment Dewinter i Infiesta van compartir una llarga conversa sobre art japonès. Però per a mi Infiesta sempre estarà lligat a un record, que avui precisament se'm fa més present. José Manuel va obrir una editorial "Nou Art Thor", on va publicar llibres de lectura imprescindible. En aquest mateix segell va publicar un escrit per ell "Contes Reals. Ofici de Setmana Santa", que vaig llegir una Setmana Santa, farà més o menys trenta-cinc anys. En un d'aquests contes relata la mort ,en un accident de muntanya, del seu gran amic i camarada Bartomeu Puiggrós, i diu:
"No era momento de lloros, mi corazón sentía una profunda pena y en cambio –o quizás incluso animada por el dolor- mi sensibilidad estaba despierta y sentía profundamente, plenamente, con una intensidad extraña, que en cierta forma tenía algo que ver con un extraño gozo de ser, gozo de vivir y gozo también de morir. Miraba el rostro del amigo que había querido más que a muchos de mis propios familiares, ya seco y frío, y esa visión me hacía sentir el mundo entero, muerte incluida como mío (...) La misma muerte que se llevaba a mi primer amigo en su mejor edad no era algo lejano y remoto, no era ni mucho menos un enemigo exterior con el que habíamos luchado y que nos había vencido, ni era un ser odioso que nos humillase: la era nosotros mismos".
Unes línies més a baix apareixia la frase que més em va impactar:
"Sentía su alma, sentía su sensibilidad, le sentía a él mismo, allí en su presencia, como si estuviera vivo. Por unos instantes, le envidié el que él conociera lo que había después, y le eché en cara el que no quisiera decírmelo".
Aquesta reflexió reapareix en el meu pensament amb regularitat des que la vaig llegir fa ja tants anys. Ara José Manuel ja coneix el que hi ha després, ni queden secrets sense compartir amb el seu amic Bartomeu. Mentrestant nosaltres, continuem esperant a aquest altre costat de la mort, esperant el moment de revelar aquest gran secret.
Fins llavors, bon viatge José Manuel.
Amb afecte i agraïment.
0 commentaires