Terra Insubre és una revista identitària llombarda que destaca per l'amplitud dels seus temes i per la profunditat i el rigor amb què són tractats, sempre dins de la més estricta línia ideològica. Editada a Varese (Llombardia) des de 1996 i està considerada "publicació de rellevància" pel Govern de Llombardia, un dels avantatges que el mateix estigui en mans de la LEGA.
El seu nombre 95-96 (doble) guarda l'estructura usual de la publicació.
A la primera part destaquem els articles "Il culte dei morti in terra orobica" dins de la secció Tradició, en el qual es fa una descripció dels cultes funeraris de la zona pròxima a Bèrgam, cultes d'antiga herència i es posen en relació amb la dels cultes mortuoris de l'antic món cèltic, de què aquesta regió va formar part. També en aquesta primera part tenim l'article "Squàsc, ilsignoredegli incubi" dins de la secció Folklore, un més de la temàtica centrada en els tradicionals petits éssers mitològics que poblen l'espai fantàstic de Llombardia; en aquest cas el Squàsc, un follet que apareix durant la nit gravant signes de mal auguri al pit dels camperols mentre dormen.
El Focus, és a dir el tema central de cada número, tracta en el present de l'impacte de l'arquitectura en el paisatge, dels articles que componen aquest dossier, destaca molt especialment el titulat "Sull'unità vaig donar Paesaggio i tradizione", del doctor en Física nuclear, RolfKosiek, en què analitza l'obra arquitectònica de Fritz Todt, el constructor de les autopistes a l'Alemanya dels anys 30, referint-se a ell com l'exemple paradigmàtic de l'harmonització entre el paisatge i l'equilibri ecològic i la construcció d'aquesta gran estructura de comunicació. El documentat article recull algunes frases del mateix Todt en què deixen clara la seva sensibilitat i la seva visió social i popular de l'arquitectura: "On sigui que l'enginyer construeix, intervé en l'essència de la natura, en el paisatge i en el sòl, en el context condicionat en el qual la vida i la cultura d'un poble prenen forma (...) el sòl constitueix la base de l'ésser humà, la vida i l'expressió de la cultura d'un poble, per això es requereix que l'enginyer posi la seva obra alservei de la cultura del seu poble ". "L'element més preciós d'una carretera és i serà el nostre paisatge, i si en els propers anys hem de construir a causa de les nostres necessitats econòmiques -estructures de comunicació, obres d'enginyeria hidràulica- tendim sempre present mantenir intacte el camp i el paisatge alemany, entès com el nostre més excels patrimoni ".
Gràcies a l'aportació de Todt les autopistes alemanyes van adoptar des del principi nombroses mesures exemplars en el sentit ecològic i paisatgístic que van ser ràpidament incorporades per altres països.
Lamentablement després de la Segona Guerra Mundial les innovacions de Todt es van deixar de costat i es va primar l'interès econòmic en la construcció de les autopistes alemanyes i europees en general, de totes maneres alguns dels seus conceptes van quedar per dècades implícits en la construcció d'autopistes.
De la tercera part de la revista -després de l'Focus- volem destacar l'article "L'epigrafía vaig àrea orobica tra celticità i Romanita" -secció Antropologia-, en què una bona anàlisi dels antropònims d'aquesta zona nord de la península itàlica durant la Romanitat, porta inequívocament a la conclusió -un dels temes forts d'aquesta revista en tots els seus números- que estem parlant d'una base de població cèltica, que es manté demogràficament amb molt poques variacions durant tot el cicle històric romà, encara que és fortament latinitzada en els lingüístic i en el cultural, "la societat gal-cisalpina va ser transformada per la romanització, però el testimoni epigràfic ens reflecteix que per molt temps la cultura gall-cisalpina va sobreviure i va conviure amb la romana". Per curiosos en el tema, assenyalar que l'article també recull la presència de seguidors de la religió de Mitra a la zona ja en època romana tardana.
A aquest li segueix un article a la secció d'Arqueologia titulat "Fara Olivana i Caravaggio: arimannie longobarde nella Bergamasca", on també es tracta un altre dels punts forts d'aquesta publicació, la presència arqueològica del poble llombard -originari de Escandinàvia- que és va instal·lar en aquesta zona després de la caiguda de Roma, a la qual li dóna el nom actual.
A la fi de la revista tenim un article històric "La battaglia di Maclodio, la fine dell'egemonia milanese sulla Padània", on ens parla d'una derrota de la poderosa família milanesa dels Visconti a l'any 1427 i de com la zona oriental, les actuals àrees de Bèrgam i Brescia, passen a control venecià, el que va provocar que encara avui en aquestes dues ciutats hi hagi un dialecte llombard aïllat de la resta. I un altre sobre heràldica, on fa un recorregut iconogràfic sobre la presència de la serp viscontea en els escuts de la regió bergamasca, ia la mateixa ciutat de Bèrgam, una ciutat on cada racó és ple d'art i d'història, i que bé mereix una pausada visita.
Com sempre el nombre es tanca amb una recepta de cuina la cuina local, en aquest cas el torn és per un dolç conegut cridat en llombard "Ur disnaa dóna cànoscta".
0 commentaires