Hi ha situacions
que són altament simbòliques. La
cerimònia de presa de possessió de Joe Biden com 46° president dels Estats
Units va estar envoltada d'unes mesures de seguretat sense precedents, per
primera vegada en la història es van desplegar ni més ni menys que gairebé
30.000 agents per garantir la seguretat. El símptoma és clar i evident: el país
està dividit en dues meitats cada vegada més distanciades i amb sectors interns
cada vegada més radicalitzats.
No diguem que aquest desplegament de seguretat és només a causa de l’assalt al Capitoli per part de seguidors de Trump, el motiu és quelcom molt més profund. Estats Units fa mesos que està sumit en una violència permanent, física i dialèctica. Recordem els greus episodis de violència protagonitzats pels BLM i els "Antifa", que van provocar diversos morts, també cal recordar la frase d'Hilary Clinton qualificant de "brossa blanca" als votants de Trump o dient que "els Estats Units han condemnat a Trump" menyspreant d'una manera impresentable als 75 milions d'americans que li van votar, és a dir gairebé el 47% de la població, o cosa equivalent, la meitat de país. També frases com la de periodista John Carlin que va escriure a La Vanguardia "la derrota de Trump és un alleujament per a la totalitat el món pensant", segons l'afirmació, Carlin està dient que la meitat de la població dels EUA no són "pensants". Pel que fa a casa nostra, quan TV3 va dir que el canvi de president era transcendental perquè "el Tio Joe (com es coneix col·loquialment a Biden) serà HUMÀ"!!, ... Com si Trump no fos humà. Tot això unit als indicis (jo no puc dir si certeses, però indicis, sí) de frau electoral i l'assassinat increïble i injustificat de la patriota Ashli Babbit, ha creat un clima de tensió política màxim, que molt em temo anirà a més durant el mandat de Biden.
Seguint amb el simbolisme, hem de recordar que la persona escollida per cantar l'himne dels EUA en aquesta cerimònia, va ser una cantant coneguda com a Lady Gaga, exemple on n'hi hagi de vulgaritat, mal gust i decadència, un altre senyal per entreveure el que ens espera durant el mandat de Biden.
Les primeres paraules de Biden el dia de la seva presa de possessió van ser "hem d'acabar amb aquesta guerra incivil", el que significa el seu reconeixement a la fractura interna dels Estats Units, circumstància que no crec que ell pot solucionar i menys en un context polític nou per aquests quatre anys en què no hi haurà contrapesos polítics ni institucionals al partit demòcrata per primera vegada en 70 anys. Una situació anomenada la "trifecta", és a dir la presidència de govern, la majoria de Congrés (Cambra de Representants) i la majoria al Senat. Això es tradueix en el fet Biden-Kamala podran imposar sense resistències el seu programa polític, i ja hem vist el que pensen de la meitat de país on governaran. És un perill que farà que les fractures internes augmentin. Una situació institucional que tindrà conseqüències negatives.
Un país dividit
-La fractura política.
Els resultats de les eleccions presidencials dels Estats Units van donar un 51% de vots al guanyador, Joe Biden, i un 47,2% a Donald Trump, el candidat "derrotat". Trump va aconseguir més de 72 milions de vots, és a dir, supera en nivell de suport a la quasi totalitat dels anteriors presidents electes. La diferència de vots assenyala una divisió per la meitat d'un país, precisament entre un partit demòcrata, que mai havia estat tant a l'esquerra i un partit republicà que mai havia estat tant a la dreta. Al contrari de l'afirmació de Hillary Clinton, els americans estan molt lluny "d'enterrar" al trumpisme.
--Fractura interna al Partit Demòcrata.
El president Biden i la vicepresidenta de Harris, representen cadascun a les dues sensibilitats internes que cohabiten en el partit demòcrata. El primer, un home de l'equip d'Obama, l'ala més moderada i centrista, una mena de socialdemocràcia en termes europeus. Harris representa a l'ala d'esquerres del partit que va tenir com a candidat a la nominació al senador Sanders i a la qual ara s'han unit les anomenades SQUAD, dones congressistes de l'ala esquerra del partit, liderades per la congressista porto-riquenya Alexandra Ocasio-Cortez i d'on forma part també Ilhan Omar, la primera congressista musulmana dels EUA. Puntualitzem que Kamala Harris, que en el cas de la mort de Biden seria presidenta, és de pare jamaicà i la seva mare és originària de l'Índia. Kamala es va formar en l'ambient polític al qual pertanyia la seva mare, els grups negres radicals dels anys 60-70: "Panteres negres" i el "Black Power", és a dir organitzacions polítiques violentes i supremacistes negres.
El mateix dia de l'assalt al Capitoli, el partit demòcrata va obtenir una victòria clau assolint els dos senadors per l'Estat de Geòrgia, quan totes les enquestes prèvies preveien que un fos per a ells i un altre per als republicans. Aquests dos candidats demòcrates electes també representen a cadascuna d'aquestes dues faccions internes. El cap de llista, l'afro-americà Raphael Warnock, representa l'ala esquerra, l'agenda Milenian i és obertament propalestí. El número 2, el metge jueu-americà Jon Ossoff, és el representant del sector centrista; afegir que el poderós lobby jueu -inclòs de moment George Soros- del partit demòcrata dóna suport a aquest sector centre-esquerrà liderat per Biden, i està representat d'una forma cridanera en la composició de la nova Administració nord-americana. Biden intentarà per tots els mitjans conjugar amb equilibris les dues sensibilitats internes, possiblement ho aconseguirà, el centreesquerra sempre ha estat més "disciplinat" en aquestes qüestions internes, encara que per fer-ho hagi de fer nomenaments com el recent d'Anita Dunn, que va ser destituïda com assessora de comunicació de la Casa Blanca pel mateix Obama en fer-se públiques les seves declaracions sobre el dictador criminal comunista, Mao Tse Tung a qui Dunn descriu com "un dels seus filòsofs favorits", i que ara torna a formar part de la nova administració de Biden. Un tercer factor semi-intern al qual Biden haurà de fer front és el dels BLM i els "antifa", creats al servei de la causa demòcrata, però que ara comencen a titllar a Biden de "moderat" i reclamar "venjança" contra els republicans; l'endemà la seva presa de possessió, militants d'aquests grups van assaltar la seu del partit demòcrata a Seattle, pot ser una advertència.
En aquest context polític intern les opcions són diverses:
---Que l'aparell tradicional del partit republicà torni a aconseguir el control d'aquest, llavors la pregunta és: Trump i els seus acceptaran ser relegats a la irrellevància?, i una altra encara més important, els votants que han donat suport a Trump, ho faran a un partit republicà centrista i moderat?
---Si les dues respostes a les preguntes anteriors són no- que és el més lògic- llavors Trump fundaria un tercer partit i la pregunta immediata seria, els cada vegada més "radicalitzats" votants blancs de centre i sud de país reconeixerien a Trump com a líder? Perquè ja són moltes les milícies patriòtiques que l'acusen de "feble i traïdor". El mateix trumpisme té contradiccions internes, assenyalem per exemple que la seva filla Ivanka, casada amb Jerad Kushner, vol ser hereva política del seu pare i de ser-ho dubto moltíssim que ella sigui acceptada com a referent pels que han donat suport fins ara al seu pare.
---Podríem trobar-nos llavors davant el cas d'un tercer partit, que fins i tot podria no estar dominat per Trump ni pel trumpisme, i que seria una realitat políticament interessant a la qual caldria donar-li molta atenció en aquest bloc, si s'arribés a produir. Hi ha analistes que assenyalen que aquest partit, per qüestions de la demografia dels EUA i per la creixent distància entre l'Administració central i els estats de centre-sud, ja no aspirarien a ser el motor d'una renovació nacional, el "Make America Great Again", sinò que anirien posicionant-se en la idea d'una possible escissió dels estats on són majoria demogràfica i política.
-La fractura etno-geogràfica.
Només cal mirar al mapa dels resultats electorals de les eleccions presidencials, n'hi ha prou per veure fins a quin punt el país està partit per dos. Trump guanya en tots els estats de centre, mentre que Biden ho fan en els estats de les costes, tant la pacífica com l'atlàntica. Si analitzem els resultats de determinats estats d'aquestes dues zones, veiem que en els que guanya Trump, ho fa amb enorme diferència (p. ex. a Oklahoma i Wyoming), mentre que als que guanya Biden també ho fa amb enorme avantatge (p. ex. Califòrnia i Nova York). Precisament els estats amb resultats qüestionats (Nevada, Michigan, Pennsilvània, Geòrgia) estan en "zones de transició".
La geopolítica assenyala que hi ha dues realitats en contradicció permanent: una realitat marítima, de mentalitat comercial d'ideologia política liberal-mercantilista, és l'anomenat poder talassocràtic i una altra interior-continental tradicional, de treball abans comercial, proteccionista i de mentalitat conservadora. Si bé la geopolítica no és una ciència exacta i menys quan pretén ser determinista, si és una ciència auxiliar que ajuda a analitzar la realitat i en aquest cas efectivament ho fa. Però la fractura no és només geopolítica sinó també etno-política: les costes són sobretot societats multiracials i multiculturals, on l'elit WASP és principalment d'origen anglès i holandès, amb important presència de blancs irlandesos i italians, i -com dic- en un context fortament multiracial. Per altra banda els estats de l'interior són en la seva immensa de majoria blanca (amb minories negre només sud), i aquesta població blanca és en primer lloc d'origen alemany, en segon lloc irlandès del nord (els anomenats Scotch-Irish) i en tercer lloc (al nord) descendents de colons escandinaus.
La tendència a la separació de Califòrnia, que d'haver guanyat Trump s'hauria aguditzat, i la incipient de Texas, s'unirà a aquesta situació de progressiva ruptura de l'interior blanc.
Molts ja van assenyalar que els EUA anirien cap a aquesta situació interna fa moltes dècades, i d'arribar-hi això seria la constatació que el melting-pot no funciona ni tan sols en el país que el va adoptar com la seva manera de construir-se.
1.Imposició de la ideologia mundialista en tots els seus aspectes: el recent nomenament de Rachel Levine, un transsexual com a ministre de Sanitat posa de manifest la implicació de l'Administració Biden en l'anomenada "ideologia de gènere" i que no és res més que la destrucció de tot el que sigui normalitat en els àmbits de la sexualitat i família. La flamant proposta del Partit Demòcrata a la Cambra de Representants per prohibir l'ús de substantius gener-específic com: father / mother, són / daughter brother / sister, uncle / aunt, és un penós senyal que s'albira.
2. Portes
obertes a la immigració: Biden ja ha promès un canvi en
la política d'immigració, això significa facilitar l'entrada a milions de nous
immigrants. Aquests mateixos dies hem vist columnes interminables de
centre-americans que es dirigeixen cap als Estats Units. Tots sabem el que
significa aquesta nova immigració i l'impacte
social i econòmic que tindrà als
EUA, on novament la gran perdedora serà la classe treballadora blanca, aquells
que Hilary anomena "brossa blanca", que mai rep les ajudes i
subsidis, aquests van a les "minores racials" ... pel fet de ser-ho.
Per la seva banda Kamala Harris ha anunciat un pla per legalitzar 11 milions
d'immigrants il·legals abans de 2028. Per les eleccions de 2028 el factor
determinant seran aquests immigrants il·legals regularitzats pels demòcrates
que òbviament els votaran massivament, mentre que els blancs hauran minvat
encara més demogràficament. La conseqüència de tot això és clara guanyar en
2024 –mitjançant la demonització de l'oposició- i haver creat el 2028 una
situació demogràfica i políticament irreversible pels blancs i en general per a
qualsevol opció patriòtica gràcies a l'augment numèric dels immigrants
legalitzats i amb dret a vot. És la demografia aplicada a la política.
3. Economia: Trump ha reactivat l'economia dels EUA i ha fet baixar l'atur, és una cosa que no discuteixen ni els seus majors enemics. La gestió de Trump es va basar en una política aranzelària que va evitar l'entrada de productes xinesos de baixos preus i les deslocalitzacions empresarials especialment cap a Mèxic. Biden, com enemic declarat dels aranzels (als quals considera "nacionalisme") acabarà amb aquestes polítiques, l'atur i la desindustrialització tornaran als EUA. Sumat a això, Biden ja ha anunciat un estímul fiscal d'1,9 trilions americans de dòlars. La borsa ha reaccionat amb cert escepticisme, perquè podria suposar una ràpida inflació de país. Com deia el premi Nobel d'economia Krugman, l'endeutament encara és possible, però sempre que s'inverteixi aquests diners en projectes rendibles econòmicament, com infraestructures o energies renovables. El problema, la sospita, és que Biden gasti una part important d'aquests diners a cobrir el deute dels Estats sota control demòcrata i en subvencions a minories racials i a institucions de propaganda del políticament correcte, el que endinsaria als EUA en un greu caos.
Aquestes són les claus a què s'enfronta la nova Administració
nord-americana, augurem uns anys difícils, intensos, i recollint el terme de Spengler,
decisius. En un proper article analitzarem la realitat internacional i el seu impacte en la política mundial que
tindrà l'arribada de Joe Biden a la Casa Blanca.
0 commentaires