“La fundació
del País Valencià per Jaume I, en efecte no era només jurídica: era també, si
m'és tolerat l'adjectiu que trio amb totes les reserves, racial". Així
descriu el gran teòric dels Països Catalans Joan Fuster la fundació de l'antic
Regne de València després de la derrota dels musulmans, l'inici del seu procés
d'expulsió i el de repoblació d'aquestes terres per colons catalans, un procés
–també si se'm permeten les paraules- de "neteja ètnica". Seguint amb
Fuster, i per a deixar-ho més clar, si és que encara és possible, en la seva
obra de referència Nosaltres els valencians, ens diu referint-se a
l'ús del gentilici "valencià" per part dels catalans arribats al nou
Regne i els seus primers descendents: "els valencians, de fet, eren els
altres: els no-moros. I amb ells s'articula la nostra història, la nostra
societat, el poble que som".
El mateix
procés es va dur a terme a les illes balears, i al conjunt d'aquestes terres
conquistades i repoblades per catalans, i per tant unides per una realitat
ètnica, és al que anomenem Països Catalans. Aquesta gesta va suposar un
constant esforç demogràfic i bèl·lic per a assegurar el domini de les terres
conquistades, en una permanent tensió amb l'enemic islàmic, una tensió que va
ajudar a forjar el caràcter i la consciència de poble. Va ser també un procés
de llarga durada, detallat en la seva fase inicial pel catedràtic d'Història
medieval Enric Guinot en la seva obra Els Fundadors del Regne de València,
i que acabarà amb l'expulsió dels moriscos pels Reis de la casa d'Àustria el
1609; una expulsió a la qual Fuster es refereix en els següents termes:
"Mirades les coses sincerament, no hi ha cap dubte que, des del nostre
angle, l'expulsió (dels moriscos) fou una sort".
Els Països
catalans són la defensa de la idea de "nació- estirp"
Volksgemeinschaft, de la qual formen part també les generacions passades i
futures. La comunitat del poble unida per llaços de cultura d'història i de
continuïtat ètnica, com a element clau i definitori. Una comuna-consciència per
la qual els individus que pertanyen a ella se senten com l'expressió d'un
col·lectiu etno-nacional determinat i alhora únic, una manera de ser i estar
pròpia, basada en l'origen comú, una concreció identitària en un espai i un
temps i que es prolonga en l'esdevenir històric. Com deia Fuster una vegada
més: "no volem deixar de ser el poble que som, no volem cedir a la
dissolució ni a la indiferència".
ERB
Enric Ravello Barber.
0 commentaires