Sánchez que gestiona el PSOE de manera personal i
patrimonial va ser un dels fracassats en la nit electoral, la seva intenció a
l'hora de repetir els comicis era atreure vot "útil" de PODEMOS, per
facilitar la seva investidura, l'únic que ha aconseguit és empitjorar la
situació del seu partit i ficar-se en un laberint del qual en pot sortir tocat
personalment, o fins i tot no sortir-ne. Això ho diem perquè després d'una
campanya vacil·lant pel que fa a les aliances i en la qual va renegar setanta
vegades de PODEM, ara no ha trigat més de 48 hores en signar un acord de govern
amb la formació morada, celebrat amb una abraçada excessiva. El motiu d'aquesta
urgència? Que el PP havia anunciat la possibilitat d'un acord amb el PSOE però
exigia com a primera condició el cap de Sánchez en safata, així que abans que a
l'interior del seu propi partit poguessin començar a sorgir els dubtes, va
tancar qualsevol possibilitat amb un anunci precipitat, inesperat i gesticulat.
En aquesta ocasió la passiva campanya del PP li ha donat
els seus fruits, passiva perquè avui el PP només té una opció "seure a la
porta de casa per veure passar el cadàver del seu enemic mort", com diu el
refrany xinès, i ho ha de fer de forma passiva perquè atacar els seus enemics
li pot perjudicar electoralment. El 10N va veure el cadàver d'un d'ells: Cs,
encara que també va veure com l'altre -VOX- es feia més fort. És evident que
l'objectiu del PP és arribar al govern d'Espanya, i per això té dos enemics: Cs
i VOX. El genial invent de l'estrateg Aznar de crear tres partits de dretes per
aglutinar vot de centre a l'extrema dreta i després formar coalicions amb la
suma dels tres, ha estat un gran fracàs perquè per la llei electoral espanyola
augmentar el nombre de candidatures per a un mateix nombre d'altres, és
simplement suïcidar-se parlamentàriament, per tant el PP està condemnat a
esperar passivament que canviï aquesta situació, o -en el millor dels casos-
fer de comparsa secundària en algun govern de Gran coalició. Trist panorama.
VOX és un dels triomfadors de la repetició dels comicis,
un partit que fa servir eslògans sense plantejar els temes amb realisme i
coherència, ha aconseguit el que buscava, que aquests eslògans (que no
realitats) hagin mobilitzat un públic que volia més una política més dura que
una posició política sòlida. Són eslògans perquè, entre música de Manolo
Escobar, himnes de la Legió i el famós "A por ellos!", el que diuen
és absolutament irreal i irrealitzable, ningú va a acabar amb l'estat de les
autonomies que és el seu tema principal; mentre que en el segon, la immigració,
són ambigus: il·legal no, però legal si; musulmana no, però hispanoamericana
sí, i incoherents, no es pot pretendre solucionar el problema de la immigració
quan es defensa l'ultraliberalisme econòmic en l'àmbit local i mundial, que és
precisament la causa primera de la immigració. Un ultraliberalisme que els fa
defensar aberracions contra la sanitat pública i el sistema de pensions.
Empat fora de casa, podria ser un bon terme per al
resultat de PODEMOS, baixa en vots més del que pensaven, però Sánchez va al seu
rescat, i Iglesias podria -i ho poso molt en condicional- passar a ser
vicepresident del Govern en lloc de líder d'un partit a la baixa. Durant la
campanya PODEMOS va fer alguna crida sensata a defensar el sector públic i la
sobirania econòmica però també es tracta d'eslògans buits, ja que és impossible
defensar el sector de prestacions públiques sent còmplice del seu principal
agent destructor: la immigració massiva, i no es pot defensar la sobirania
econòmica sent corretges de transmissió del mundialisme de Soros, en aquest
sentit dir que aquest tipus de propostes sí que són defensades coherentment per
Matteo Salvini i per Marine Le Pen, qui és molt clara a l'hora de vincular
Estat social i sobirania econòmica amb l'antimundialització i l'anti-immigració
Cs, en comptes de passiva la seva campanya ha estat de
fugida, no havent sabut definir el seu paper de "centre" i supeditant
permanentment a la dreta, l'opció taronja deixa de tenir sentit propi i queda
reduïda a la marginalitat. Es parla que la seva "refundació" tindrà
com a teló de fons una confluència al PP, o això, o el ridícul permanent. No hi
ha gaires opcions més.
A Catalunya la primera dada és que no puja l'abstenció,
nosaltres mateixos i molts catalans nacionalistes l'havien demanat com a forma
de deslegitimació i de rebuig als partits processistes, la conclusió, no per
molesta ha de ser menys clara: no hi ha independentisme nacionalista fora del processisme,
PDECat, ERC i CUP devoraran al seu partidista interès tot el que sigui procés i
efectes col·laterals, cal buscar una altra via política, aquesta està tancada.
Pel que fa als resultats ERC, el gran beneficiari de la
situació, aconsegueix el primer lloc, però amb un PSC que se li acosta molt i
amb una majoria de vots constitucionalistes, les coses com són, sempre com són.
ERC cerca amb la seva victòria ser la clau per a la investidura de Sánchez, i
semblava haver-ho aconseguit, fins que va arribar el vot per correu que li
treia un escó al PNB i li atorgava al PP, i el que és més important, feia que
l'abstenció d'ERC no fos prou i es faci necessària també la de Bildu. ERC deixa
de ser determinant per a convertir-se en coprotagonista, i si ERC estava disposada
a vendre no molt car el seu suport (clar a canvi de desallotjar el JXC de la
Generalitat) ara haurà de pensar-s'ho dues vegades, perquè la seva decisió no
serà determinant, Bidlu pot fer inútil l'estratègia d'ERC.
En les setmanes vinents veurem com es desenvolupa la
situació i si finalment hi ha pacte o si tots els partits mantenen el que s'ha
dit fins ara, amb el que seria impossible formar govern.
0 commentaires