Per a
nosaltres, els nacionalistes la independència és l'instrument per construir un
Estat català que sigui el subjecte polític que defensi la nostra llengua, la
nostra demografia i que ens projecti col.lectivament com a poble en la
història.
Per als processistes
(ERC, JXC, CUP, ANC, etc) la independència és un instrument per a crear una
República multicultural, obrir les portes a la immigració massiva, donar suport
la nostra substitució demogràfica, destruir i falsificar la nostra memòria i la
nostra història, i fins i tot (CUP) crear una república mundialista-comunista
d'inspiració trotskista.
Objectius
polítics divergents contraposats i irreconciliables.
Per tant els
procesistas (ERC, JxC, CUP, ANC etc) i els nacionalistes som enemics absoluts.
I cal actuar en consenqüencia.
Repeteixo
fins a no poder més: primera acció de la política establir la dialèctica amic /
enemic; sembla fàcil, però no ho és.
MATAR AL PARE I EL PENSAMENT CIRCULAR.
Vull assenyalar que no sóc "freuidià",
m'interessa molt més la psicoanàlisi del seu deixeble rebel, C.G. Jung, però
sens dubte la figura freudiana de "matar el pare" és una realitat
psicològica. En definitiva, vol dir alguna cosa així com el moment en què les
persones madurem i deixem als pares apartats; si no es fa, és impossible
desenvolupar la pròpia personalitat individual. Com a tal procés és dolorós i
costa assumir-ho, però és la prova de maduresa; si pel dolor que causa no
s'està en condicions de fer-ho, la persona queda permanentment en un estat
infantil, dependent i alienat.
Una fugida a aquest sofriment és intentar escapar
ignorant la realitat. Una reacció típica és que quan la pròpia anàlisi de la
situació portaria a "matar el pare" no se segueix el raonament de
forma coherent i s'intenta buscar una "esperança" en forma d'excusa
per a no fer-ho. A això ho podem anomenar pensament circular.
És evident que en aquest post el "pare" són els
partits i institucions catalans tradicionals (JxC, PDeCAT, ERC, CUP, Òmnium,
etc.), partidaris tots de la destrucció de la nostra cultura, la nostra
societat i la nostra identitat, i auto-proclamats "independentistes (¿)
-no nacionalistes", per resumir, podríem anomenar-los "processistes"
El subjecte
som nosaltres, els nacionalistes catalans que ens oposem a la seva República
multi-cultural i advoquem per un Estat català, la defensa de la nostra
identitat i l'oposició absoluta a la immigració massiva. Ens direm
"nacionalistes", per coherència i per no haver d'altres que ho
siguin.
I aquí hi ha el nucli de la patologia: els nacionalistes
es neguen a assumir la veritat, a entendre que han d'emprendre un camí diferent
i oposat als "processistes" i que per a existir políticament han de
"matar el pare". No poden seguir en posicions infantils que hem
definit com a "pensament circular", no poden seguir negant les
accions ni les declaracions dels processistes, no -fracàs rere fracàs- parlar
de "aquest cop, sí" i "ara torna a haver-hi una oportunitat
"(una oportunitat de què?), han de ser valents d'una vegada, substituir el
pensament circular, pel pensament i l'acció directa i fer definitivament el que
han de fer: convertir-se en subjecte polític.
Si el
nacionalisme català està disposat a això o no, si no ho està qualsevol treball
polític en aquest sentit serà inútil.
Nosaltres ja
ho hem fet, algú més s'atreveix?
0 commentaires