No cal repetir les xifres de morts i ferits, la brutalitat
dels atemptants succeïts a París el passat dissabte, és -per desgràcia- de
sobres coneguda. La seva càrrega simbòlica i el seu impacte sociològic també.
Sorprèn una mica més la sorpresa generalitzada, davant la nefasta conseqüència
d'una situació que s'ha consentit, propiciat i encoratjat durant les últimes
dècades per part del govern francès i de diversos governs d'Europa occidental.
Per aquest motiu, si convé una reflexió sobre el que ha passat.
El context geopolític
L'arribada de Barack
Obama a la casa Blanca -recordem Premi Nobel de la Pau- va ser rebuda pel
món "progre" com l'inici d'una etapa de pau mundial i de relacions
internacionals basades en el "diàleg i la comprensió", hi va haver
qui va definir la seva arribada com a un
"esdeveniment còsmic": una altra prova d'infantilisme. Obama ha
seguit la mateixa política que les administracions anteriors, i ha continuat
creant monstres a l'Orient Mitjà.
Obama va ser qui va declarar la "croada" contra el
legítim i laic règim sirià d'Al-Assad,
armant i organitzant a l'anomenada "oposició islàmica", aquesta
mateixa que va armar i va recolzar el president francès, François Hollande, amb el suport tàctic de Mariano Rajoy. Sí, efectivament Hollande va armar i va donar suport
als islamistes de Síria.
L'actuació militar de la Rússia de Vladimir Putin donant
suport precisament al règim d'Al-Assad, és la que està permetent que Síria no
caigui completament en mans dels islamistes "moderats" i "no
moderats". Ha estat només després dels atemptats de París, quan França ha
canviat de posició a Síria i bombardeja als enemics del que abans pretenia
enderrocar donant suport als islamistes. La manca de criteri, l’obediència camina cap als Estats Units i la
insensatesa total, són les característiques que defineixen la política
d'Hollande a l'Orient Mitjà.
La banlieue i
l'islamisme creixent
Hollande no només ha estat maldestre a l'exterior, ha estat
temerari i absurd a l'interior. Ara ens parla de seguiment, de control
policial, cap als islamistes
radicalitzats "francesos" (és a dir de passaport francès), si cap a
aquests mateixos que fins fa molt poc deixava viatjar a Síria a combatre amb el
ISIS, mentre ell bombardejava a Assad , va deixar a centenars de "joves
francesos (?)", viatjar a l'Orient Mitjà, ingressar en organitzacions
armades islamsites ... i després tornar a França. Què esperava Hollande? La
irresponsabilitat es paga cara.
Hollande ha seguit la política suïcida dels seus
predecessors, obrint les portes de França a milions d'immigrants, als quals
s'ha regalat no només la nacionalitat sinó subvencions i suports de tota mena,
darrere de la "integració". Una altra mostra d’infantilisme, i d'actuar segons les
fantasies multiculturals i no de cara a
la realitat. Avui els suburbis de les grans ciutats franceses, són un
nucli de marginalitat i violència, el brou de cultiu per a aquesta tercera
generació d'immigrants, que mai s'ha integrat ni s'integrarà i que s'identifica
de forma massiva amb l'islamisme radical i l'odi a tot el que representi la
idea de França i d'Europa. Com a colofó d'aquest disbarat, Hollande ha obert
les portes als "pseudo-refugiats" de la guerra Síria, que no han fet
més que reforçar i fer encara més perillosa aquesta realitat. L'estupidesa
"ad nauseam".
La bomba demogràfica
Si a mitjans dels 80 Jean
Marie Le Pen hagués dit que el 2015 París seria una ciutat presa del
terrorisme islàmics, amb barris plens d'integristes on regeix la xaria i la
policia no s'atreveix a entrar (zone non-droite), els " savis mitjans
progressistes "li haguessin titllat d'irracional, intolerant, racista,
etc., etc. Avui ningú sembla veure el següent pas, però és obvi. Els musulmans
creixen demogràficament a França, a més són ciutadans amb passaport i plens
drets polítics, és a dir també el dret de constituir partits i presentar-se a
eleccions, és totalment lògic pensar que en 20 o 30 anys un partit musulmà
francès tingui un suport electoral important, i condicioni les lleis i les
regles del joc del país veí, les conseqüències de tot això no cal
assenyalar-les perquè tots sabem quines serien. Els mitjans ho amaguen i
l'opinió pública no vol veure-ho, però no perquè no sigui racional, sinó perquè
els fa por tan sols pensar-ho. La por, com sempre, paralitza qualsevol tipus de
reacció.
La teoria de la
conspiració
Sempre que hi ha un atemptat d'aquestes característiques,
sorgeixen una sèrie de comentaris i de situacions que són difícilment
explicables, però que no es contemplen en la versió oficial.
El fet que els propietaris jueus de la sala Bataclan la
venguessin fa dos mesos, i que la població jueva de París estigués avisada,
sumant al fet que Benjamin Netanyahu,
el primer ministre d'Israel, declarés que França "patiria atemptats"
al canviar de posició sobre Palestina és un d'ells.
Un segon és el fet que Hollande hagi sortit reforçat, quan
ell el seu govern hagin passat per les quotes més baixes de popularitat just
abans de les eleccions regionals que tindran lloc en pocs dies.
El fet que després dels atemptats reforci el control dels ciutadans -que
dòcilment accedeixen a la retallada de les seves llibertats- augmentarà el poder dels aparells del poder,
tal com es va fer després de l'11S.
I finalment cal assenyalar
que l'atemptat doblegarà voluntats, cara a la pròxima cimera climàtica que
tindrà lloc ... precisament a París al desembre i en determinades instàncies
volen imposar condicions que portin de facto a una mena de "govern
mundial" per controlar el " canvi climàtic mundial ".
Ja sabem que el terrorisme internacional no tot és el que
sembla, els fils de les provocacions i les manipulacions són sempre difícils de
rastrejar.
Europa en guerra ...
però, ¿quina guerra?
És cert Europa està en guerra, està en guerra contra el
jihadisme, està en guerra contra el fanatisme islamista que s'ha instal·lat en
el nostre continent i que amenaça amb acabar amb la nostra seguretat i la
nostra manera de vida. Però no només està en guerra contra això, està en guerra
contra l'intent d'immersió demogràfica contra la població autòctona, està en
guerra contra la manipulació que el porta a participar en conflicte que res
tenen a veure contra els nostres interessos, està en guerra contra la traïció i
la insensatesa que suposa obrir les portes dels nostres països a una marea de
milions d'immigrants. Per això aquesta guerra no la poden dirigir la classe
política culpable de tot això, els Hollande, Rajoy, Merkel o Mas, perquè
ells són els grans culpables de la dramàtica situació en què ens trobem. I ja
se sap a la guerra, com en política, la primera condició és saber identificar
l'enemic.
Enric Ravello Barber
0 commentaires