dilluns, 7 de juliol del 2014

PER QUÈ NO S'HA POGUT FORMAR UN GRUP IDENTITARI A ESTRASBURG?


Aquest 24 juny acabava el termini per constituir grups parlamentaris a Estrasburg, i encara que sempre serà possible fer-ho al llarg de la legislatura, si es reuneixen els requisits necessaris, Marine Le Pen, ha comunicat que no ha pogut construir un grup presidit per ella, tal com era la seva intenció inicial. Les converses per formar començar la mateixa nit que es van saber els resultats, però la dinàmica de contactes i de canvis estratègics en la política d'aliances entre els nacionalistes europeus, venia de temps enrere. Personalment hem estat testimonis directes de totes, així que podem parlar amb ple rigor i informació.

Euroescèptics, nacionalistes i identitaris al Parlament europeu: no tot és el mateix.
Al febrer de 2013 el rotatiu britànic Times recollia aquestes paraules de Marine Le Pen: “Si em sentís més pròxima al BNP estaria en contacte amb el BNP, però això en contacte amb UKIP”. Aquestes declaracions s'entenia en l'estratègia de “moderació” del FN desenvolupada per la seva nova presidenta, en les mateixes es desmarcava del nacionalista British National Party (BNP) de Nick Griffin, per intentar apropar-se al euroescèptic UKIP de Nigel Farage. La qüestió tenia més importància: el BNP formava part del Grup parlamentari europeu, Identitat Tradició i Sobirania (ITS) del qual Marine Le Pen, al costat dels altres dos parlaments del FN en la legislatura anterior, Bruno Gollnisch i Jean Marie Le Pen: ambdós molt més propers a les posicions del BNP i totalment allunyats dels plantejaments del UKIP. Aquestes declaracions significaven que d'ara endavant ja no seria Bruno Gollnisch (que va competir amb Marina per succeir Jean Marie a la presidència del FN) qui marcada les aliances europees del FN sinó que ho farien Marine Le Pen i el seu conseller en aquestes qüestions, Ludovic de Danne.
Aquesta divergència provocarà certa tensió en el si del FN, fins al punt que Marine "imposar" la decisió que Jean Marie i Gollnisch abandonessin el partit europeu AEMN (Aliança Europea de Moviments Nacionals), en el qual s'agrupaven alguns dels partits que formar ITS (amb algun altre sense representació a Estrasburg) després que ITS es dissolgués per l'enfrontament entre Alessandra Mussolini i els romanesos del Partit de la Gran Romania.
També el 2013 es produeix un esdeveniment clau per a les aliances dels partits identitaris a Europa, en aquest cas en sentit contrari ("positiu" diríem nosaltres): el grup del Parlament europeu, Europe of Freedom and Democracy (EFD) expulsa del mateix al eurodiptuado de la Lega Nord, Mario Borghezio, per les seves declaracions contra el grup Bildelberg i contra la ministra italo-congolesa, Cécile Kyenge. EFD estava fonamentalment constuit per eurodiptaudos del UKIP i de la Lega Nord. El fet de l'expulsió Borghezio va coincidir, més o menys, amb la reestructuració a la Lega, després de l'arribada a la seva presidència de Matteo Salvini, passant a ser Borgehzio -una persona de sòlides conviccions ideològiques- el responsable de les aliances europees del partit padano. Borghezio sempre va apostar per la creació d'una gran força social, identitària i anti-liberal, per la qual cosa va allunyar a la LN de qualsevol euroescepticisme buit i es va apropar al Vlaams Belang flamenc i l'FPÖ austríac, i conseqüentment, l'FN francès. En aquest sentit, Marine Le Pen, va acceptar de seguida a la Lega com el seu aliat a l'Estat italià (a més de converses amb Giorgina Meloni de Fratelli d'Itàlia) i no al "euroescèptic" M5-Grillo.



Eufòria electoral.
La nit electoral el clima d'eufòria es va estendre per les seus dels cinc partits nacionalista europeus que clarament estaven per formar un grup presidit per Marine Le Pen: el FN aconseguia 25 diputats (és a dir només el FN complia amb el requisit del nombre d'actes per formar grup a Estrasburg), el FPÖ aconseguia 4 -doblant els que tenia-, la LN recollia un gran resultat i enviava 5 diputats al Parlament europeu, el VB aguataba l'envit de l'NV-A i mantenia un escó a l'Eurocambra i el PVV de Geert Wilders -tot i que vaig seguir en la seva dinàmica de retrocés- aconseguia 4 actes.
El matí següent l'eufòria va començar a transformar-se en inquietud, s'havien 25 diputats de 5 països, per tant calien diputats de dos països més per complir el requisit dels set exigits.

UKIP i SD contra els identitaris: males companyies.
La primera negativa, va ser, en realitat, la confirmació d'una mutació política anunciada i detectada fa temps: els Democràcia Sueca (SD), que aconseguien per primera vegada presència a Brussel·les amb 2 escons, es negaven a formar part del grup de Marine Le Pen per "extremista". Cal assenyalar que SD s'havia afiliat feia un parell d'anys, al partit europeus EAF (European Alliance for Freedom) presidit per l'eurodiputat del FPÖ, Franz Obermayr, amb Marine Le Pen, com a vicepresidenta, i l'objectiu fonamental era preparar la constitució d'aquest grup nacionalista i identitari a Estrasburg. SD nació com a partit nacionalista, però feia ja anys havia començat una "revisió" -si se'ns permet el terme "finiana" (1)-. Poques setmanes abans de les eleccions l'encarregat de relacions internacionals de SD, Kenneth Ekeroth, suec d'origen jueu, va provocar un desagradable incident en exigir la retirada del cap de llista del FPÖ austríac per a les europees, Andreas Mölzer, per unes declaracions suposadament "favorables "al període nacionalsocialista (calia tenir molta imaginació per interpretar així), Mölzer, que va ser la persona capaç de construir un grup identitari a Estrasburg -l'esmentat ITS- assoliment compartit amb Bruno Gollnisch, va rebre el suport del president del FPÖ, HC Strache i la resta del partit, però al cap de pocs dies, el mateix Mölzer, va dir que renunciava a encapçalar la llista del FPÖ -que va passar a estar-ho pel número dos Franz Obermayr- i abandonar la política europea: es complia així "el requisit indispensable "exigit per Ekertoh i SD per formar part del grup amb el FN, FPÖ o altres aliats. No obstant això els dies després de les eleccions SD va anunciar que es negada a negociar la seva participació en el mateix acusant-lo de "extremista", cosa que-sabem de per converses directes amb ells-va sorprendre molt negativament els eurodiputats del FN i del FPÖ.
Després de la renúncia de la SD, que venia després de les dels danesos del DK (Dansk Folkeparti) -encara que en aquest cas no es pot parlar de "sorpresa", perquè DK sempre s'ha negat a tenir relacions amb el FN -a això se sumava el previsible anunci de Nigel Farage, líder del UKIP de formar grup propi, ja que ja feia temps havia tancat qualsevol conversa i negociació amb Marine Le Pen. UKIP avançava en la incorporació de partits "euroescèptics" i li guanyava el terreny al grup de Marine, el que en gran mesura és lògic perquè tots aquests partits "euroescèptics liberals" disten molt de reconèixer-se en els plantejaments socials i identitaris de FN-FPÖ-VB-LN.
El pols entre els euroescèptics de UKIP i els identitaris de FN-FPÖ-LN-VB es mantenia tens amb cert avantatge de UKIP que va aconseguir arrabassar al partit lituà Ordre i Justícia, i al partit búlgar. VRMO (Organització Revolucionària Interior de Macedònia), FPÖ sempre havia mantingut relacions amb un altre partit nacionalista búlgar, Ataka, que en aquestes eleccions va perdre la seva representació a Estrasburg. Aquest pols es va mantenir fins que es va produir el "cop de gràcia", a UKIP només li faltava un país per tancar el seu grup, i va ser precisament una dissident del FN (una "moderada" amb què el partit volia donar "una altra imatge" ), Joëlle Bergeron Guerpillon, la qual traeix la formació gala, unint-se al grup de UKIP, d'aquesta forma el grup de UKIP comptava amb un eurodiputat d'una pies més (França) i complia els requisits necessaris per constituir grup propi.


Exclosos, Wilders i el punt final.
Durant aquest procés de negociació molts han estat -entre ells molt especialment Jean Marie Le Pen i Mario Borghezio- els que han criticat la precipitació de Marine és negar-se "en qualsevol cas" a formar grup amb els hongaresos de Jobbik (3 diputats)-que recordem formaven part d'ITS i AEMN- els grecs de Alba Daurada (3 diputats), ni amb, Udo Voigt, l'eurodiputat de l'alemany NPD (partit que després de més de 50 anys aconseguia entrar en un Parlament superior al dels länder alemanys). Només amb dos d'aquests partits ja hagués pogut formar grup propi, però-evidentment-les crítiques de Jean Marie Le Pen i Mario Borghezio anaven encara més enllà d'aquesta conjuntura.
Només pocs dies abans que acabar el termini per assolir els requisits necessari, es va obrir una possibilitat amb el partit polonès Congrés de la Nova Dreta (encara hagués faltat un país més, però s'estava més a prop d'assolir els 7), davant d'aquesta possibilitat marine i la resta d'aliats si van voler comptar amb l'aliat polonès, però en aquesta ocasió va ser Wilders, del PVV holandès qui va posar el veto a aquesta formació, suposadament per "anti-semita", dies després d'aquests fets i quan ja s'havia excedit el termini per a la formació del grup parlamentari, Wilders va deixar el seu acta d'eurodiputat, per dedicar-se a la política holandesa i va cedir el seu escó al també membre del seu partit, Hans Jansen, queda per veure si aquest segueix mantenint una relació de col·laboració amb FN -FPÖ o finalment acaba per inclinar-se cap UKIP, com ho han fet la resta de "euroescèptics" sense més referència ideològica.

No volem acabar aquest article sense anunciar que en aquests moments estan en curs més i noves negociacions, en cas de ser positives, informarem en un proper article.

Enric Ravello Barber
(1) En referència a Gianfranco Fini
Share this post
  • Share to Facebook
  • Share to Twitter
  • Share to Google+
  • Share to Stumble Upon
  • Share to Evernote
  • Share to Blogger
  • Share to Email
  • Share to Yahoo Messenger
  • More...

0 commentaires

Traductor / Translate

 
© Enric Ravello Barber
Designed by BlogThietKe Cooperated with Duy Pham
Released under Creative Commons 3.0 CC BY-NC 3.0
Posts RSSComments RSS
Back to top