Aquest 24
juny acabava el termini per constituir grups parlamentaris a
Estrasburg, i encara que sempre serà possible fer-ho al llarg de la
legislatura, si es reuneixen els requisits necessaris, Marine Le
Pen, ha comunicat que no ha pogut construir un grup presidit per
ella, tal com era la seva intenció inicial. Les converses per formar
començar la mateixa nit que es van saber els resultats, però la
dinàmica de contactes i de canvis estratègics en la política
d'aliances entre els nacionalistes europeus, venia de temps enrere.
Personalment hem estat testimonis directes de totes, així que podem
parlar amb ple rigor i informació.
Euroescèptics,
nacionalistes i identitaris al Parlament europeu: no tot és el
mateix.
Al febrer de
2013 el rotatiu britànic Times recollia aquestes paraules de
Marine Le Pen: “Si em sentís més pròxima al BNP estaria
en contacte amb el BNP, però això en contacte amb UKIP”. Aquestes
declaracions s'entenia en l'estratègia de “moderació” del FN
desenvolupada per la seva nova presidenta, en les mateixes es
desmarcava del nacionalista British National Party (BNP) de Nick
Griffin, per intentar apropar-se al euroescèptic UKIP de Nigel
Farage. La qüestió tenia més importància: el BNP formava part
del Grup parlamentari europeu, Identitat Tradició i Sobirania (ITS)
del qual Marine Le Pen, al costat dels altres dos
parlaments del FN en la legislatura anterior, Bruno Gollnisch
i Jean Marie Le Pen: ambdós molt més propers a les posicions
del BNP i totalment allunyats dels plantejaments del UKIP. Aquestes
declaracions significaven que d'ara endavant ja no seria Bruno
Gollnisch (que va competir amb Marina per succeir Jean Marie a la
presidència del FN) qui marcada les aliances europees del FN sinó
que ho farien Marine Le Pen i el seu conseller en aquestes
qüestions, Ludovic de Danne.
Aquesta
divergència provocarà certa tensió en el si del FN, fins al punt
que Marine "imposar" la decisió que Jean Marie
i Gollnisch abandonessin el partit europeu AEMN (Aliança
Europea de Moviments Nacionals), en el qual s'agrupaven alguns dels
partits que formar ITS (amb algun altre sense representació a
Estrasburg) després que ITS es dissolgués per l'enfrontament entre
Alessandra Mussolini i els romanesos del Partit de la Gran
Romania.
També el
2013 es produeix un esdeveniment clau per a les aliances dels partits
identitaris a Europa, en aquest cas en sentit contrari ("positiu"
diríem nosaltres): el grup del Parlament europeu, Europe of Freedom
and Democracy (EFD) expulsa del mateix al eurodiptuado de la Lega
Nord, Mario Borghezio, per les seves declaracions contra el
grup Bildelberg i contra la ministra italo-congolesa, Cécile
Kyenge. EFD estava fonamentalment constuit per eurodiptaudos del
UKIP i de la Lega Nord. El fet de l'expulsió Borghezio va
coincidir, més o menys, amb la reestructuració a la Lega, després
de l'arribada a la seva presidència de Matteo Salvini,
passant a ser Borgehzio -una persona de sòlides conviccions
ideològiques- el responsable de les aliances europees del partit
padano. Borghezio sempre va apostar per la creació d'una gran
força social, identitària i anti-liberal, per la qual cosa va
allunyar a la LN de qualsevol euroescepticisme buit i es va apropar
al Vlaams Belang flamenc i l'FPÖ austríac, i conseqüentment, l'FN
francès. En aquest sentit, Marine Le Pen, va acceptar de seguida a
la Lega com el seu aliat a l'Estat italià (a més de converses amb
Giorgina Meloni de Fratelli d'Itàlia) i no al "euroescèptic"
M5-Grillo.
Eufòria
electoral.
La nit
electoral el clima d'eufòria es va estendre per les seus dels cinc
partits nacionalista europeus que clarament estaven per formar un
grup presidit per Marine Le Pen: el FN aconseguia 25 diputats (és a
dir només el FN complia amb el requisit del nombre d'actes per
formar grup a Estrasburg), el FPÖ aconseguia 4 -doblant els que
tenia-, la LN recollia un gran resultat i enviava 5 diputats al
Parlament europeu, el VB aguataba l'envit de l'NV-A i mantenia un
escó a l'Eurocambra i el PVV de Geert Wilders -tot i que vaig
seguir en la seva dinàmica de retrocés- aconseguia 4 actes.
El matí
següent l'eufòria va començar a transformar-se en inquietud,
s'havien 25 diputats de 5 països, per tant calien diputats de dos
països més per complir el requisit dels set exigits.
UKIP
i SD contra els identitaris: males companyies.
La primera
negativa, va ser, en realitat, la confirmació d'una mutació
política anunciada i detectada fa temps: els Democràcia Sueca (SD),
que aconseguien per primera vegada presència a Brussel·les amb 2
escons, es negaven a formar part del grup de Marine Le Pen per
"extremista". Cal assenyalar que SD s'havia afiliat feia un
parell d'anys, al partit europeus EAF (European Alliance for Freedom)
presidit per l'eurodiputat del FPÖ, Franz Obermayr, amb
Marine Le Pen, com a vicepresidenta, i l'objectiu fonamental
era preparar la constitució d'aquest grup nacionalista i identitari
a Estrasburg. SD nació com a partit nacionalista, però feia ja anys
havia començat una "revisió" -si se'ns permet el terme
"finiana" (1)-. Poques setmanes abans de les eleccions
l'encarregat de relacions internacionals de SD, Kenneth Ekeroth,
suec d'origen jueu, va provocar un desagradable incident en exigir la
retirada del cap de llista del FPÖ austríac per a les europees,
Andreas Mölzer, per unes declaracions suposadament
"favorables "al període nacionalsocialista (calia tenir
molta imaginació per interpretar així), Mölzer, que va ser
la persona capaç de construir un grup identitari a Estrasburg
-l'esmentat ITS- assoliment compartit amb Bruno Gollnisch, va
rebre el suport del president del FPÖ, HC Strache i la resta
del partit, però al cap de pocs dies, el mateix Mölzer, va
dir que renunciava a encapçalar la llista del FPÖ -que va passar a
estar-ho pel número dos Franz Obermayr- i abandonar la
política europea: es complia així "el requisit indispensable
"exigit per Ekertoh i SD per formar part del grup amb el
FN, FPÖ o altres aliats. No obstant això els dies després de les
eleccions SD va anunciar que es negada a negociar la seva
participació en el mateix acusant-lo de "extremista", cosa
que-sabem de per converses directes amb ells-va sorprendre molt
negativament els eurodiputats del FN i del FPÖ.
Després de
la renúncia de la SD, que venia després de les dels danesos del DK
(Dansk Folkeparti) -encara que en aquest cas no es pot parlar de
"sorpresa", perquè DK sempre s'ha negat a tenir relacions
amb el FN -a això se sumava el previsible anunci de Nigel Farage,
líder del UKIP de formar grup propi, ja que ja feia temps havia
tancat qualsevol conversa i negociació amb Marine Le Pen.
UKIP avançava en la incorporació de partits "euroescèptics"
i li guanyava el terreny al grup de Marine, el que en gran mesura és
lògic perquè tots aquests partits "euroescèptics liberals"
disten molt de reconèixer-se en els plantejaments socials i
identitaris de FN-FPÖ-VB-LN.
El pols
entre els euroescèptics de UKIP i els identitaris de FN-FPÖ-LN-VB
es mantenia tens amb cert avantatge de UKIP que va aconseguir
arrabassar al partit lituà Ordre i Justícia, i al partit búlgar.
VRMO (Organització Revolucionària Interior de Macedònia), FPÖ
sempre havia mantingut relacions amb un altre partit nacionalista
búlgar, Ataka, que en aquestes eleccions va perdre la seva
representació a Estrasburg. Aquest pols es va mantenir fins que es
va produir el "cop de gràcia", a UKIP només li faltava un
país per tancar el seu grup, i va ser precisament una dissident del
FN (una "moderada" amb què el partit volia donar "una
altra imatge" ), Joëlle Bergeron Guerpillon, la qual
traeix la formació gala, unint-se al grup de UKIP, d'aquesta forma
el grup de UKIP comptava amb un eurodiputat d'una pies més (França)
i complia els requisits necessaris per constituir grup propi.
Exclosos,
Wilders i el punt final.
Durant
aquest procés de negociació molts han estat -entre ells molt
especialment Jean Marie Le Pen i Mario Borghezio- els que han
criticat la precipitació de Marine és negar-se "en qualsevol
cas" a formar grup amb els hongaresos de Jobbik (3 diputats)-que
recordem formaven part d'ITS i AEMN- els grecs de Alba Daurada (3
diputats), ni amb, Udo Voigt, l'eurodiputat de l'alemany NPD
(partit que després de més de 50 anys aconseguia entrar en un
Parlament superior al dels länder alemanys). Només amb dos
d'aquests partits ja hagués pogut formar grup propi,
però-evidentment-les crítiques de Jean Marie Le Pen i Mario
Borghezio anaven encara més enllà d'aquesta conjuntura.
Només pocs
dies abans que acabar el termini per assolir els requisits necessari,
es va obrir una possibilitat amb el partit polonès Congrés de la
Nova Dreta (encara hagués faltat un país més, però s'estava més
a prop d'assolir els 7), davant d'aquesta possibilitat marine i la
resta d'aliats si van voler comptar amb l'aliat polonès, però en
aquesta ocasió va ser Wilders, del PVV holandès qui va posar
el veto a aquesta formació, suposadament per "anti-semita",
dies després d'aquests fets i quan ja s'havia excedit el termini per
a la formació del grup parlamentari, Wilders va deixar el seu
acta d'eurodiputat, per dedicar-se a la política holandesa i va
cedir el seu escó al també membre del seu partit, Hans Jansen,
queda per veure si aquest segueix mantenint una relació de
col·laboració amb FN -FPÖ o finalment acaba per inclinar-se cap
UKIP, com ho han fet la resta de "euroescèptics" sense més
referència ideològica.
No volem
acabar aquest article sense anunciar que en aquests moments estan en
curs més i noves negociacions, en cas de ser positives, informarem
en un proper article.
Enric
Ravello Barber
(1) En
referència a Gianfranco Fini
0 commentaires