PER QUÈ EL PP NO SOLUCIONARÀ LA CRISI?

El diagnòstic d'incapacitat pot fer-se extensiu al PSOE, al PNB a CiU i a totes els anomenats “partits convencionals”. La crisi no és conjuntural sinó estructural, la solució no passa per parxear el desastre actual, sinó apostar per un canvi de paradigma econòmic. La crisi no casual, és la conseqüència d'un procés que es va iniciar fa uns 35 anys a Espanya i alguns més en la resta d'Europa, perquè diguem-ho clarament, tota Europa està endeutada i no solament els “pobres del sud”.

La classe política: culpable

Després de la Segona Guerra Mundial i conclòs el Pla Marshall de reconstrucció d'Europa amb capital nord-americà, els europeus comencen a aconseguir estàndards de vida cada vegada més confortables. La producció no donava per a mantenir aqueix constant augment del nivell de vida, no obstant açò la casta política inicia una vertiginosa carrera cap a cap lloc i la falta de producció –i per tant de capital generat pel treball– se suplia demanant aqueixos diners a les entitats financeres; és a dir endeutant-se.


Al mateix temps la democràcia formal es transforma en simple partitocracia. Els partits polítics deixen de ser eines al servei de l'Estat, per a convertir-se en organitzacions abstretes, ja no actuen en clau nacional, sinó en el propi interès. Molt arrere queda aquella “lleial oposició” d'època victoriana, en la qual el terme “lleial” significava precisament que tota l'actuació de l'oposició –qualsevol que fóra el partit tory o whig que l'ocupara- actuava lleialment cap a l'Estat britànic i ajudava al Govern en les tasques d'adreça dels interessos nacionals. El global per sobre del particular, gens semblat a l'actual.

En aquest canvi de naturalesa els partits deixen de pensar en el mitjà i llarg termini –interesses de l'Estat– per a fer-ho en el curt termini, un termini tan curt com els quatre anys de legislatura, aqueixos quatre anys que tenen per a ser reelegits i perpetuar-se en el poder per interès propi. En aqueix periòdic han de "generar" riquesa i benestar per a aconseguir mantenir el seu cabal de vots. En aqueixos quatre anys de gestió necessiten intentar complir les promeses que han fet durant la campanya, i per a fer-ho sempre queda el record fàcil a curt termini –però nefast en el llarg- de demanar diners prestats. Aquest ha sigut el mecanisme que ha generat el deute actual. Els polítics han anat endeutant-se perquè no els importava el llarg termini sinó el rendiment del capital prestat de forma immediata per a sostenir el seu poder polític.

El deute no ha sigut només pública, també ha afectat al sector privat. De nou el mecanisme, els bancs deguen accés fàcil al crèdit, s'oferien crèdits. Les autoritats polítiques miraven cap a un altre costat quan la seua responsabilitat hauria sigut intervenir en aquesta situació i prohibir la irresponsable concessió de crèdits generalitzats, però ja se sap que per al pensament “liberal” el Govern mai ha d'intervenir en el terreny econòmic, perquè el mercat es “autorregula” per una “mà invisible” que tendeix a corregir els desequilibris interns. El resultat ho tenim a la vista, aqueixa mà no és invisible sinó inexistent, i els desequilibris interns no es corregeixen sinó que esclaten de forma angoixant.

Afegir que aquesta situació que s'ha donat en tota Europa occidental, cal afegir dos elements específicament espanyols que han contribuït encara més a arribar a la situació actual, i –el que és pitjor– a limitar les nostres possibilitats de recuperació. La nefasta negociació d'ingrés a la UE per part del PSOE, que va consistir a desmantellar tot el nostre teixit industrial, i la suïcida política del PP de basar un fictici creixement econòmic en l'especulació financera i del sector de la construcció, disbarat per al qual –tot cal recodar-lo– el PP va obrir les portes a milions d'immigrants que es van usar com a obra de mà barata en la construcció i com a element de pressió per a rebaixar els salaris i els drets socials dels treballadors autòctons.

La classe financera: usurers i depredadors.

Aquesta situació, inestable i absurda, es va mantenir durant dècades. La finança donava tot tipus de facilitats perquè el crèdit fluïra i el deute augmentara, tot era una ficció que semblava funcionar fins que va arribar el xoc amb la realitat. I la realitat és ni més ni menys que la finança diu que ja no presta més i que ara demana que se li retorne tot el deute que s'ha generat durant aquestes dècades. Ningú va poder preveure que açò arribaria algun dia?

La finança que havia subvencionat aqueix creixement fictici facilitant el crèdit, demana ara la seua “lliura de carn”. I en arribar aqueix moment, el moment actual en què ens trobem, aqueixa finança està usant tot el deute acumulat per a donar un "colp d'estat a escala europea" i exigir la submissió total del poder polític, buidar a l'Estat de prestacions socials que exigeixen també ells per a gestionar-les de forma privada de manera que deixen de ser un dret social per a ser també parteix del negoci de la finança internacional.


Per a açò la finança, ha usat totes les seues eines, fins i tot l'estafa i la mentida. Coneguda és l'actuació de la banca nord-americana Lehman & Brothers en l'elaboració d'informes falsos sobre la situació econòmica a Grècia, amb l'objectiu de desestabilitzar el país i propiciar un canvi de govern submís als dictats de la finança internacional. Cal dir que el que anara president de Lehman & Brothers per a Espanya i Portugal, Luis de Guindos, ha sigut nomenat per Rajoy Ministre d'Economia. La conclusió és funesta, el PP ha optat per sotmetre's als interessos de la banca que estan en contradicció insalvable amb els interessos de la nostra comunitat popular.

Siguem clars, mentre les institucions que pretendren traure'ns de la crisi siguen institucions submisses a la banca, estem en una situació sense eixida.
Les agències de ratting: associacions per a delinquir.

En parlar de la crisi no podem obviar el nefast paper d'unes societats anònimes de les quals fins fa poc ningú havia sentit parlar i avui poden canviar governs i decidir la destinació d'Estats teòricament sobirans. Ens referim a les agències de ratting.


Les agències de ratting en definitiva no són més que uns petits despatxos situats generalment a Nova York, i formades per uns quatre o cinc brókers, el telèfon, un e-mail i la corresponent secretària. La seua funció és la de “qualificar” el deute dels països i també d'altres entitats bancàries i financeres, l'objectiu és captar “paquets d'inversors” que en prendre com a referències les seues qualificacions inverteixen on les agències “aconsellen”. És a dir si avui qualifiquen el deute de determinat país de forma positiva i matí negatiu, mentre amb altres països fan la mateixa operació però al revés, la qual cosa aconsegueixen és que hi haja un flux d'inversions d'un costat a un altre, flux que ells gestionen i pel qual obtenen el corresponent i desmesurat benefici econòmic. Una acció especulativa d'aquest tipus suposa guanys de milions de dòlars en un dia per a una agència de ratting.

Si açò és de per si mateix nefast, l'assumpte empitjora en tenir aquestes qualificacions sobre els diferents deutes nacionals una implicació política. És a dir s'ha arribat al summe absurd que la fiabilitat o no d'un Estat depèn de la “nota” que li done un despatx privat de brókeres novaiorquesos. Un autèntic disbarat. D'aquesta forma, les agències de ratting s'han convertit en l'instrument de pressió política del poder dels diners i dels mercats. La seua actuació en els casos grecs i italians ha sigut la de simples colpistes, avui ja no hi ha colps d'estat militars, són colps d'estat financers, Grècia i Itàlia han sigut dos exemples clars del que diem, perquè, qui ha triat als respectius caps de governs, les urnes o les agències de ratting? A Espanya ha passat alguna cosa molt similar, la “nota” que donaven les agències de ratting a Espanya era molt baixa en les setmanes prèvies a les eleccions generals, Rajoy va entendre perfectament el missatge dels mercats: o poses a un dels nostres en el Ministeri d'economia o fem que els mercats t'enfonsen. I el resultat serà el que tots sabem, De Guindos es dedicarà a l'espoli de l'estat en benefici dels mercats.

 
Una primera mesura política necessària i urgent, seria declarar a les agències de ratting com a associacions per a delinquir i decretar la prohibició absoluta de les seues activitats a Europa. Són simples especuladors que cerquen beneficis privats a causa de pèrdues públiques i per tant la seua activitat ha de ser posada fora de la llei.
La solució: trenquem la servitud de l'interès i del deute.

Abans de res cal dir ben clar que eliminar la seguretat social, acabar amb l'educació pública, privatitzar les pensions i fulminar l'Estat social com a pagament al deute amb els mercats, no és solucionar la crisi. És senzillament la ruïna per a aquesta i les successives generacions. Açò no és eixir de la crisi, és arruïnar-nos i hipotecar el futur de la nostra societat.

Per a eixir de la crisi en primer lloc cal fer un diagnòstic del problema i veure quin és la causa del mateix, i la resposta és clara: la irresponsabilitat de la classe política ens ha posat en mans de les ànsies de poder i diners de la classe financera. Els culpables hauran de pagar un preu polític per açò, però el primer és constatar que per a acabar amb la crisi cal eixir d'aqueixa tenalla polític-especulativa.

En segon lloc cal pagar el que es deu. Cal resoldre el deute amb els mercats, i no tornar a caure mai més en la mateixa situació. Per a açò faran mancada sacrificis i retallades que han de començar per la classe política i el sistema bancari, en ser culpables de la situació creada, tota mesura de retallada que no comence per un dràstic ajust del despeses polític i dels beneficis bancaris, mancarà de legitimitat política i comptarà amb la lògica oposició popular.

En tercer lloc un nou paradigma econòmic. Eixir del deute, serà el moment d'alliberar-se definitivament i per sempre de la servitud cap als mercats, qualsevol programa econòmic que es facen en el futur haurà d'excloure l'adquisició de nou deute de forma taxativa. Les retallades i les polítiques d'austeritat serveixen com a solució momentània, però són insuficients per al normal funcionament econòmic d'un país que necessita abans de res de la producció real, és a dir del treball productiu, i no de l'economia especulativa i financera. Aquest és el problema que avui té Espanya i quasi tots els països de l'Europa del sud, que no té teixit productiu i que el seu sector industrial ha sigut desmantellat, en benefici de la importació d'aqueixos mateixos productes –a preus més barats– de països del tercer món. Açò és la globalització, i la globalització és senzillament la ruïna d'Europa. Per tant per a solucionar aquest problema és necessari revertir la globalització i iniciar un procés de dónes-globlalització en clau europea. Recuperar la nostra capacitat de producció suposa ni més ni menor que la instauració de polítiques de protecció aranzelària infranquejables pels productes del tercer món i que, en conseqüència, la producció i per tant el benefici tornen a Europa. En el mig termini, no hi ha un altre eixida.

En definitiva es tracta de trencar amb la globalització financera i indústria, eixir de la servitud del deute i apostar per un espai econòmic i polític europeu autònom, autocentrat, per un Estat social i per un nou paradigma econòmic basat en el treball i no en l'especulació i l'endeutament.

Enric Ravello i Barber

¿POR QUÉ EL PP NO SOLUCIONARÁ LA CRISIS?

El diagnóstico de incapacidad puede hacerse extensivo al PSOE, al PNV a CiU y a todas los llamados “partidos convencionales”.  La crisis no es coyuntural sino estructural, la solución no pasa por parchear el desastre actual, sino apostar por un cambio de paradigma económico.  La crisis no casual, es la consecuencia de un proceso que se inició hace unos 35 años en España y algunos más en el resto de Europa, porque digámoslo claramente, toda Europa está endeudada y no sólo los “pobres del sur”.

La clase política: culpable

Después de la Segunda Guerra Mundial y concluido el Plan Marshall de reconstrucción de Europa con capital estadounidense, los europeos empiezan a lograr estándares de vida cada vez más confortables. La producción no daba para mantener ese constante aumento del nivel de vida, sin embargo la casta política inicia una vertiginosa carrera hacia ningún lugar y la falta de producción –y por tanto de capital generado por el trabajo– se suplía pidiendo ese dinero a las entidades financieras; es decir endeudándose.

Al mismo tiempo la democracia formal se transforma en simple partitocracia. Los partidos políticos dejan de ser herramientas al servicio del Estado, para convertirse en organizaciones ensimismadas, ya no actúan en clave nacional, sino en el propio interés. Muy atrás queda aquella “leal oposición” de época victoriana, en la que el término “leal” significaba precisamente que toda la actuación de la oposición –cualquiera que fuera el partido tory o whig que la ocupara- actuaba lealmente hacia el Estado británico y ayudaba al Gobierno en las tareas de dirección de los intereses nacionales.  Lo global por encima de lo particular, nada parecido a lo actual.

En este  cambio de naturaleza los partidos dejan de pensar en el medio y largo plazo –intereses del Estado– para hacerlo en el corto plazo, un plazo tan corto como los cuatro años de legislatura, esos cuatro años que tienen para ser reelegidos y perpetuarse en el poder por interés propio.  En ese periódico deben "generar" riqueza y bienestar para lograr mantener su caudal de votos. En esos cuatro años de gestión necesitan intentar cumplir las promesas que han hecho durante la campaña, y para hacerlo siempre queda el recuerdo fácil a corto plazo –pero nefasto en el largo- de pedir dinero prestado. Ése ha sido el mecanismo que ha generado la deuda actual.  Los políticos han ido endeudándose porque no les importaba el largo plazo sino el rendimiento del capital prestado de forma inmediata para sostener su poder político.

La deuda no ha sido sólo pública, también ha afectado al sector privado. De nuevo el mecanismo, los bancos deban acceso fácil al crédito, se ofrecían créditos.  Las autoridades políticas miraban hacia otro lado cuando su responsabilidad habría sido intervenir en esta situación y prohibir la irresponsable concesión de créditos generalizados, pero ya se sabe que para el pensamiento “liberal” el Gobierno nunca debe intervenir en el terreno económico, porque el mercado se “autorregula” por una “mano invisible” que tiende a corregir los desequilibrios internos. El resultado lo tenemos a la vista, esa mano no es invisible sino inexistente, y los desequilibrios internos no se corrigen sino que estallan de forma angustiosa.

Añadir que  esta situación que se ha dado en toda Europa occidental, hay que añadir dos elementos específicamente españoles que han contribuido aún más a llegar a la situación actual, y –lo que es peor– a limitar nuestras posibilidades de recuperación. La nefasta negociación de ingreso a la UE por parte del PSOE, que consistió en desmantelar todo nuestro tejido industrial, y la suicida política del PP de basar un ficticio crecimiento económico en la especulación financiera y del sector de la construcción,  disparate para el que –todo hay que recodarlo– el PP abrió las puertas a millones de inmigrantes que se usaron como obra de mano barata en la construcción y como elemento de presión para rebajar los salarios y los derechos sociales de los trabajadores autóctonos.

La clase financiera: usureros y depredadores.

Esta situación, inestable y absurda, se mantuvo durante décadas. La finanza daba todo tipo de facilidades para que el crédito fluyera y la deuda aumentara, todo era una ficción que parecía funcionar hasta que llegó el choque con la realidad. Y la realidad es ni más ni menos que la finanza dice que ya no presta más y que ahora pide que se le devuelva toda la deuda que se ha generado durante estas décadas. ¿Nadie pudo prever que eso llegaría algún día?

La finanza que había subvencionado ese crecimiento ficticio facilitando el crédito, pide ahora su “libra de carne”.  Y al llegar ese momento, el momento actual en que nos encontramos, esa finanza está usando toda la deuda acumulada para dar un "golpe de estado a escala europea" y exigir la sumisión total del poder político, vaciar al Estado de prestaciones sociales que exigen también ellos para gestionarlas de forma privada de manera que dejen de ser un derecho social para ser también parte del negocio de la finanza internacional.

Para eso la finanza, ha usado todas sus herramientas, incluso la estafa y la mentira. Conocida es la actuación de la banca norteamericana Lehman & Brothers en la elaboración de informes falsos sobre la situación económica en Grecia, con el objetivo de desestabilizar el país y propiciar un cambio de gobierno sumiso a los dictados de la finanza internacional. Hay que decir que el que fuera presidente de Lehman & Brothers para España y Portugal, Luis de Guindos, ha sido nombrado por Rajoy Ministro de Economía.  La conclusión es funesta, el PP ha optado por someterse a los intereses de la banca que están en contradicción insalvable con los intereses de nuestra comunidad popular.

Seamos claros, mientras las instituciones que pretender sacarnos de la crisis sean instituciones sumisas a la banca, estamos en una situación sin salida.

Las agencias de ratting: asociaciones para delinquir.

Al hablar de la crisis no podemos obviar el nefasto papel de unas sociedades anónimas de las que hasta hace poco nadie había oído hablar y hoy pueden cambiar gobiernos y decidir el destino de Estados teóricamente soberanos. Nos referimos a las agencias de ratting.

Las agencias de ratting en definitiva no son más que unos pequeños despachos situados generalmente en Nueva York, y formadas por unos cuatro o cinco brókers, el teléfono, un e-mail y la correspondiente secretaria. Su función es la de “calificar” la deuda de los países y también de otras entidades bancarias y financieras, el objetivo es captar “paquetes de inversores” que al tomar como referencias sus calificaciones invierten donde las agencias “aconsejan”.  Es decir si hoy califican la deuda de determinado país de forma positiva y mañana negativa, mientras con otros países hacen la misma operación pero a la inversa, lo que logran es que haya un flujo de inversiones de un lado a otro, flujo que ellos gestionan y por el que obtienen el correspondiente  y desmesurado beneficio económico. Una acción especulativa de este tipo supone ganancias de millones de dólares en un día para una agencia de ratting.

Si esto es de por sí nefasto, el asunto empeora al tener estas calificaciones sobre las diferentes deudas nacionales una implicación política. Es decir se ha llegado al sumo absurdo de que la fiabilidad o no de un Estado depende de la “nota” que le dé un despacho privado de brókeres neoyorquinos. Un auténtico disparate. De esta forma, las agencias de ratting se han convertido en el instrumento de presión política del poder del dinero y de los mercados.  Su actuación en los casos griegos e italianos ha sido la de simples golpistas, hoy ya no hay golpes de Estado militares, son golpes de Estado financieros, Grecia e Italia han sido dos ejemplos claros de lo que decimos, porque, ¿quién ha elegido a los respectivos jefes de gobiernos, las urnas o las agencias de ratting? En  España ha pasado algo muy similar, la “nota” que daban las agencias de ratting a España era bajísima en las semanas previas a las elecciones generales, Rajoy entendió perfectamente el mensaje de los mercados: o pones a uno de los nuestros en el Ministerio de economía o hacemos que los mercados te hundan. Y el resultado será el que todos sabemos, De Guindos se dedicará al expolio del estado en beneficio de los mercados. 

Una primera medida política necesaria y urgente, sería declarar a las agencias de ratting como asociaciones para delinquir y decretar la prohibición absoluta de sus actividades en Europa.  Son simples especuladores que buscan beneficios privados a causa de pérdidas públicas y por lo tanto su actividad debe ser puesta fuera de la ley.
  La solución: rompamos la servidumbre del interés y de la deuda.

Ante todo hay que decir bien claro que eliminar la seguridad social, terminar con la educación pública, privatizar las pensiones y fulminar el Estado social como pago a la deuda con los mercados, no es solucionar la crisis. Es sencillamente la ruina para ésta y las sucesivas generaciones. Eso no es salir de la crisis, es arruinarnos e hipotecar el futuro de nuestra sociedad.

Para salir de la crisis en primer lugar hay que hacer un diagnóstico del problema y ver cuál es la causa del mismo, y la respuesta es clara: la irresponsabilidad de la clase política nos ha puesto en manos de las ansias de poder y dinero de la clase financiera.  Los culpables deberán pagar un precio político por esto, pero lo primero es constatar que para terminar con la crisis hay que salir de esa tenaza político-especulativa.

En segundo lugar hay que pagar lo que se debe. Hay que zanjar la deuda con los mercados, y  no volver a caer nunca más en la misma situación. Para esto harán falta sacrificios y recortes que deben empezar por la clase política y el sistema bancario, al ser culpables de la situación creada, toda medida de recorte que no empiece por un drástico ajuste del gastos político y de los beneficios bancarios, carecerá de legitimidad política y contará con la lógica oposición popular.

En tercer lugar un nuevo paradigma económico. Salir de la deuda, será el momento de liberarse definitivamente y para siempre de la servidumbre hacia los mercados, cualquier programa económico que se hagan en el futuro tendrá que excluir la adquisición de nueva deuda de forma tajante.  Los recortes y las políticas de austeridad sirven como solución momentánea, pero son insuficientes para el normal funcionamiento económico de un país que necesita ante todo  de la producción real, es decir del trabajo productivo, y no de la economía especulativa y financiera. Éste es el problema que hoy tiene España y casi todos los países de la Europa del sur, que no tiene tejido productivo y que su sector industrial ha sido desmantelado, en beneficio de la importación de esos mismos productos –a precios más baratos– de países del tercer mundo. Eso es la globalización, y la globalización es sencillamente la ruina de Europa. Por lo tanto para solucionar este problema es necesario revertir la globalización e iniciar un proceso de des-globlalización en clave europea. Recuperar nuestra capacidad de producción supone ni más ni menor que la instauración de políticas de protección arancelaria  infranqueables por los productos del tercer mundo y que, en consecuencia, la producción y por lo tanto el beneficio vuelvan a Europa.  En el medio plazo, no hay otro salida.

En definitiva se trata de romper con la globalización financiera e industria, salir de la servidumbre de la deuda y apostar por un espacio económico y político europeo autónomo, autocentrado, por un Estado social y por un nuevo paradigma económico basado en el trabajo y no en la especulación y el endeudamiento.

Enric Ravello i Barber