En
1895, Oscar Wilde, el genial escriptor irlandès, publicava La
importància de dir-se Ernesto,
segurament l'obra més coneguda d'aquest irrepetible literat
juntament amb el seu inoblidable Retrat
de Dorian Grey.
Ernesto és el germà imaginari del protagonista de l'obra John, i
també és el recurs literari que usa Wilde per fer un retrat sobre
els encotillats costums i els aclaparadors prejudicis de la moral
victoriana en el Regne Unit de finals del segle XIX.
Avui
ens diuen que Regne Unit no sap gens de dogmatismes, ni de
repressions, la llibertat d'expressió i pensament és la norma
general, i no hi ha temes tabús ni idees perseguides. Pura
fal•làcia. Gens més allunyat de la realitat, l'opressió
ideològica i l'obligació de combregar amb els valors oficials és,
sens dubte, molt més aclaparador, que en la injuriada època
victoriana. El cas i la vida d'Emma West, serveix d'exemple.
Emma
West és una jove treballadora de classe mitjana-baixa. Pertany a
això que els sociòlegs criden amb el res bonic ni enriquidor terme
de “Withe-trash” (escombraries blanques), terme nascut als Estats
Units i avui importat a Europa per referir-se als obrers de raça
blanca que pel fet de ser-ho estan exclosos del sistema d'ajudes
socials, destinat a mantenir exclusivament als immigrants “no
blancs”; constitueixen la part de la societat europea més copejada
per la immigració, l'atur, la inseguretat i la desindustrialització
i són els permanents oblidats de tots els governs que estan portant
a Europa occidental a l'irreversible caos.
A
mitjan passat mes de novembre, Emma West viatjava amb el seu petit
fill en un metre del sud de Londres, ho feien envoltats d'una
aclaparant majoria d'immigrants extraeuropeus, una situació cada
vegada més habitual a Londres. La tensió en el vagó del metre era
palès i en un moment determinat, Emma va començar a dir en veu alta
la seva opinió sobre la invasió que està sofrint el seu país, i
les nefastes conseqüències del devessall migratori en sòl
britànic, alhora que abraçava i protegia amb força al seu petit.
Per
a desgràcia per a Emma, l'escena és filmada per les càmeres del
metre. Una brutal campanya de linxament, de tints orwelians, la
filmació es puja a youtube i s'assenyala com l'exemple de el
“racisme i intolerància que nia entre els població blanca
britànica” (però no estaven tots desbordadament contents amb la
invasió multicultural de les seues ciutats, barris i vagons de
metre?). Orquestrada des de tots els mitjans de comunicació i
centrals del políticament correcte, l'escena és difosa pels grans
periòdics britànics, més d'1.000 notícies sobre aquest tema
apareixen en diversos mitjans impresos i digitals, en youtube els
comentaris sobre el vídeo arriben a 247.336, tots ells coincideixen
en la sentència: “Emma West és culpable”. Els seus defensors
obren una pàgina pel seu recolzament en facebook, que els
administradors eliminen ràpidament, per allò que la llibertat
d'expressió és només pel qual expressa el que ha d'expressar-se.
Als
pocs dies, la fiscalia britànica (tan passiva per a les
manifestacions d'integristes islàmics a Londres, Manchester o
Birmingham) actua amb tota celeritat, detenint a Emma acusant-la de
“pertorbació de l'ordre públic amb l'agreujant de racisme” i
posant al seu fill baix la cura d'una institució social. Poc abans
de nadal el jutge determina que segueix a la presó “per garantir
la seua pròpia seguretat” (¿?) i passada tancada aquestes
entranyables dates, mentre el seu fill les passarà tancat en una
institució social baix vigilància especial. Ni tan sols el pare del
nen és autoritzat a visitar-ho durant aquests dies.
El
3 de gener, assegurant-se així que no hi havia “indult”
nadalenc, es fixa una nova cita. Durant la mateixa, El Tribunal
Croyndon li concedeix la llibertat baix fiança i li permet tornar
temporalment a la seua casa, amb el seu fill, amb la prohibició
expressa de tornar a viatjar amb metro. Durant el judici, diversos
militants i dirigents del BNP, acudeixen per recolzar a Emma, el
partit identitari britànic havia llançat diverses campanyes de
solidaritat amb Emma incloent enviaments massius de targetes de
nadal. Per als mitjans oficials el BNP és part d'aquestes
“escombraries blanques” que desitjarien no existís.
El
mateix Tribunal que la jutja, no dóna per tancat el cas i fixa pel
17 de febrer una propera vista, en el qual el seu cas serà revisat.
Seguirem de prop la nova sentència i qualsevol novetat en el cas
d'Emma West a la qual des d'aquí, modestament, li fem arribar tota
la nostra solidaritat, i tot el nostre afectuós suport. Avui tots
els europeus som en part, Emma West, encara que la majoria el siguen
en silenci.
Enric
Ravello
* *
* *
LA
IMPORTANCIA DE LLAMARSE EMMA WEST
En
1895, Oscar Wilde, el genial escritor irlandés, publicaba La
importancia de llamarse Ernesto,
seguramente la obra más conocida de este irrepetible literato junto
con su inolvidable Retrato
de Dorian Grey.
Ernesto es el hermano imaginario del protagonista de la obra John, y
también es el recurso literario que usa Wilde para hacer un retrato
sobre las encorsetadas costumbres y los agobiantes prejuicios de la
moral victoriana en el Reino Unido de finales del siglo XIX.
Hoy
nos dicen que Reino Unido no sabe nada de dogmatismos, ni de
represiones, la libertad de expresión y pensamiento es la norma
general, y no hay temas tabúes ni ideas perseguidas. Pura falacia.
Nada más alejado de la realidad, la opresión ideológica y la
obligación de comulgar con los valores oficiales es, sin duda, mucho
más agobiante, que en la denostada época victoriana. El caso y la
vida de Emma West, sirve de ejemplo.
Emma
West es una joven trabajadora de clase media-baja. Pertenece a eso
que los sociólogos llaman con el nada bonito ni enriquecedor término
de “Withe-trash” (basura blanca), término nacido en los Estados
Unidos y hoy importado a Europa para referirse a los obreros de raza
blanca que por el hecho de serlo están excluidos del sistema de
ayudas sociales, destinado a mantener exclusivamente a los
inmigrantes “no blancos”; constituyen la parte de la sociedad
europea más golpeada por la inmigración, el paro, la inseguridad y
la desindustrialización y son los permanentes olvidados de
todos los gobiernos que están llevando a Europa occidental al
irreversible caos.
A
mediados del pasado mes de noviembre, Emma West viajaba con su
pequeño hijo en un metro del sur de Londres, lo hacían rodeados de
una abrumadora mayoría de inmigrantes extraeuropeos, una situación
cada vez más habitual en Londres. La tensión en el vagón del metro
era patente y en un momento determinado, Emma empezó a decir en voz
alta su opinión sobre la invasión que está sufriendo su país, y
las nefastas consecuencias de la avalancha migratoria en suelo
británico, a la vez que abrazaba y protegía con fuerza a su
pequeño.
Para
desgracia para Emma, la escena es filmada por las cámaras del metro.
Una brutal campaña de linchamiento, de tintes orwelianos, la
filmación se sube a youtube y se señala como el ejemplo del
“racismo e intolerancia que anida entre los población blanca
británica” (¿pero no estaban todos desbordadamente contentos con
la invasión multicultural de sus ciudades, barrios y vagones de
metro?). Orquestada desde todos los medios de comunicación y
centrales de lo políticamente correcto, la escena es difundida por
los grandes periódicos británicos, más de 1.000 noticias al
respecto aparecen en diversos medios impresos y digitales, en youtube
los comentarios sobre el vídeo llegan a 247.336, todos ellos
coinciden en la sentencia: “Emma West es culpable”. Sus
defensores abren una página en su apoyo en facebook, que los
administradores eliminan rápidamente, por aquello de que la libertad
de expresión es sólo para el que exprese lo que debe expresarse.
A
los pocos días, la fiscalía británica (tan pasiva para las
manifestaciones de integristas islámicos en Londres, Manchester o
Birmingham) actúa con toda celeridad, deteniendo a Emma acusándola
de “alteración del orden público con el agravante de racismo” y
poniendo a su hijo bajo el cuidado de una institución social. Poco
antes de navidades el juez determina que siga en prisión “para
garantizar su propia seguridad” (¿) y pase encerrada esas
entrañables fechas, mientras su hijo las pasará encerrado en una
institución social bajo vigilancia especial. Ni siquiera el
padre del niño es autorizado a visitarlo durante esos días.
El
3 de enero, asegurándose así que no había “indulto” navideño,
se fija una nueva cita. Durante la misma, El Tribunal Croyndon le
concede la libertad bajo fianza y le permite volver temporalmente a
su casa, con su hijo, con la prohibición expresa de volver a viajar
en metro. Durante el juicio, varios militantes y dirigentes del BNP,
acuden para apoyar a Emma, el partido identitario británico había
lanzado varias campañas de solidaridad con Emma incluyendo envíos
masivos de tarjetas de navidad. Para los medios oficiales el BNP es
parte de esa “basura blanca” que desearían no existiese.
El
mismo Tribunal que la juzga, no da por cerrado el caso y fija
para el 17 de febrero una próxima vista, en el que su caso será
revisado. Seguiremos de cerca la nueva sentencia y cualquier novedad
en el caso de Emma West a la que desde aquí, modestamente, le
hacemos llegar toda nuestra solidaridad, y todo nuestro cariñoso
apoyo. Hoy todos los europeos somos en parte, Emma West, aunque
la mayoría lo sean en silencio.
Enric
Ravello
0 commentaires