De
l'antic grec apo (intensitat,
presència) i theos (Déu,
d'aquí el nom de Zeus) la apoteosi, és a dir l'elevar-se fins al
nivell dels déus, era per als antics hel·lens un privilegi només a
l'abast de molt pocs herois.
Dominique Venner la
va experimentar ahir dilluns 21 de maig en l'altar de Notre
Dame. Venner va
estimar la vida fins i tot en el moment en què va decidir lliurar-la
com a símbol, escrivint que després del seu gest no esperava “més
que la perpetuació de la meva raça i del meu esperit”. Amb la
seva acció Venner es
transforma d'home a mite i copeja les consciències dormides, que per
un moment tornaran a sentir que tot és possible, que gens està
definitivament perdut, que la victòria espera sempre que estem
disposats a conquistar-la. Dins de pocs dies –massa pocs– tot
tornarà a la normalitat, però el gest de Venner romandrà
eternament en la consciència col·lectiva de tots els que lluitem i
lluitarem per Europa i la civilització que d'ella ha brollat.
Venner va
escollir Notre Dame de París per emprendre el seu camí pels Campos
Elíseus, un dels temples més bells d'Europa que és, com deixés
escrit en la seva última nota “un lloc altament simbòlic, la
catedral de Notre Dame, construïda pels meus avantpassats sobre
llocs de cultes d'orígens immemorials”, aquests cultes de la
Gàl·lia cèltica i la Lutecia gal-romana en els quals Venner veia
reflectida l'ànima primigènia de la religiositat europea.
Europeu
de llengua francesa, Venner va
viure el seu compromís amb la identitat europea fins a les seves
últimes conseqüències i es va cansar d'advertir el que de perill
mortal té, per al futur de França i d'Europa, quelcom que només
els ignorants o els innocents poden anomenar immigració i
que Venner va
definir com el procés de substitució de la població europea i
francesa autòctona per masses de alógens vinguts del Tercer
Món. Jean Raspail ja
ho va advertir en el seuCampament
dels Santos.
Venner
va reflexionar sobre el que ell va anomenar els trenta anys de guerra
civil europea (1914-1945) com la causa del declivi continental,
gairebé un segle desprésVenner ens
recorda que aquest declivi pot convertir-se en irreversible final
d'una identitat de 30.000 anys –així subtitula un dels seus últims
llibres– i que es juga el seu ser o no ser en les dues properes
dècades.
Admirador
de l'Antiguitat clàssica, Venner sentia
especial predilecció per la Grècia arcaica reflectida en la Iliada,
que ell va entendre com lliure fundador de la personalitat europea i
a Homero com
el primer poeta de la nostra identitat. Poeta que en grec ve de
poietes (aquell que fa, que crea, que realitza). Homero poeta
de poetes hel·lens que sempre cantaven al ethos –a l'activament
heróic- que al pathos –el
melancólicament sentimental, va ser la referència permanent
de Venner.
Venner
també va ser un poeta en el sentit grec que té aquest sentit. La
seva vida va ser un equilibri actiu entre el pensament i l'acció. El
seu recorregut polític ho converteix en un militant d'excepció dins
del camp identitari francès i europeu. Membre de Jeune Nation, va
complir 18 mesos de presó per pertinença a la OAS (Organització
Armada Secreta), va ser fundador de la revista i el moviment
Europa-Action, va participar enOccident i
va ser un dels fundadors del GRECE, la gran escola que va renovar el
pensament identitari en els anys 70-80. El seu nom va ser un dels
quals es va considerar seriosament per presidir el Front National en
1972.
Posteriorment
es va dedicar professionalment a la Història, però sempre mantenint
els mateixos principis ideològics. Va escriure diverses obres com:
Baltikum ,Le Blanc Soleil des
vaincus, Li Cœur rebelle , Histoire critique de la Résistance,
Gettysburg, Els Blancs et els Rouges , Histoire de la Collaboration,
Histoire du terrorisme i Histoire et tradition des Européens.
En funda en 2002 i dirigeix la redacció de la revista bimestral La
Nouvelle Revue d'Histoire, rebatejada com La NRH en 2006, on
intervenen personalitats
comBernard Lugan, Jean Tulard, Aymeric Chauprade,Alain Decaux, François-Georges Dreyfus oJacqueline de Romilly.
Venner
ha triat la mort heroica del guerrer i això mereix un funeral com
els de el seu admirat Pàtrocle.
Fem tots nosaltres d'Aquil·les.
Sic
transit
APOTEOSIS DE DOMINIQUE VENNER EN NOTRE DAME
Del
antiguo griego apo (intensidad,
presencia) y theos(Dios,
de ahí el nombre de Zeus) la apoteosis, es decir el elevarse hasta
el nivel de los dioses, era para los antiguos helenos un
privilegio sólo
al alcance de muy pocos héroes.
Dominique
Venner la
experimentó ayer lunes 21 de mayo en el altar de Notre
Dame. Venner amó
la vida incluso en el momento en que decidió entregarla como
símbolo, escribiendo que tras su gesto no esperaba “más que la
perpetuación de mi raza y de mi espíritu”. Con su
acción Venner se transforma
de hombre a mito y golpea las consciencias dormidas, que por un
momento volverán a sentir que todo es posible, que nada está
definitivamente perdido,
que la victoria espera siempre que estamos dispuestos a conquistarla.
Dentro de pocos días –demasiados pocos– todo
volverá a
la normalidad, pero el gesto deVenner permanecerá
eternamente en la conciencia colectiva de todos los que luchamos y
lucharemos por Europa y la civilización que de ella ha brotado.
Venner escogió
Notre Dame de París para emprender su camino por los Campos
Elíseos, uno de los templos más bellos de Europa que es, como
dejara escrito en su última nota “un
lugar altamente simbólico, la catedral de Notre Dame, construida por
mis antepasados sobre lugares de cultos de orígenes inmemoriales”,
esos cultos de la Galia celta y la Lutecia galo-romana en los
que Venner veía
reflejada el alma primigenia de la religiosidad europea.
Europeo
de lengua francesa, Venner vivió
su compromiso con la identidad europea hasta sus últimas
consecuencias y se cansó de advertir lo que de peligro mortal tiene,
para el futuro de Francia y de Europa, lo que sólo los ignorantes o
los inocentes
pueden llamar inmigración y que Venner definió
como el proceso de sustitución de la población europea y francesa
autóctona por masas de alógenos venidos del Tercer Mundo. Jean
Raspail ya
lo advirtió en suCampamento
de los Santos.
Venner reflexionó
sobre lo que él llamó los treinta años de guerra civil europea
(1914-1945) como la causa del declive continental, casi un siglo
después Venner nos
recuerda que ese declive puede convertirse en irreversible final de
una identidad de 30.000 años –así subtitula uno de sus últimos
libros– y que se juega su ser o no ser en las dos próximas
décadas.
Admirados
de la Antigüedad clásica, Venner sentía
especial predilección por
la Grecia arcaica reflejada en la Iliada,
que él entendida como libro fundador de la personalidad europea y
a Homero como
el primer poeta de nuestra identidad. Poeta que en griego viene
de poietes (aquel
que hace, que crea, que realiza).Homero poeta
de poetas helenos que siempre
cantaban al ethos –a lo activamente heróico- que
al pathos –lo melancólicamente sentimental, fue la referencia
permanente de Venner.
Venner también
fue un poeta en el sentido griego que tiene ese sentido. Su vida fue
un equilibro activo entre el pensamiento y la acción. Su recorrido
político lo convierte en un militante de excepción dentro del campo
identitario francés y europeo. Miembro de Jeune Nation, cumplió 18
meses de prisión por pertenencia a la OAS (Organización Armada
Secreta), fue fundador de la revista y el movimiento Europa-Action,
participó en Occident y fue uno de los fundadores del GRECE, la gran
escuela que renovó el pensamiento identitario en los años 70-80. Su
nombre fue uno de los que se consideró seriamente para presidir el
Front National en 1972.
Posteriormente
se dedicó profesionalmente a la Historia, pero siempre
manteniendo los mismos principios ideológicos. Escribió varias
obras como:Baltikum , Le
Blanc Soleil des vaincus, Le
Cœur rebelle , Histoire critique
de la Résistance, Gettysburg,Les
Blancs et les Rouges , Histoire
de la Collaboration, Histoire
du terrorisme e Histoire
ettradition des Européens. En
funda en 2002 y dirige la redacción de la revista bimestral La
Nouvelle Revue d'Histoire,
rebautizada como La
NRH en
2006, donde intervienen personalidades como Bernard
Lugan,Jean
Tulard, Aymeric Chauprade, Alain
Decaux,François-Georges
Dreyfus o Jacqueline
de Romilly.
Venner ha
elegido la muerte heroica del guerrero y eso merece un funeral como
los de su admirado Patroclo.
Hagamos todos nosotros de Aquiles.
Sic
transit
0 commentaires