FRANÇA: ESQUERDES EN EL MUR DEL POLÍTICAMENT CORRECTE

Els resultats de les eleccions generals franceses van respondre al previst. L'electorat va complir amb el seu costum d'evitar la cohabitació política, i la cambra legislativa tindrà el mateix color polític que el de l'inquilí de l'Elisi. Còmoda situació per al socialisme francès que ja porta uns mesos de gestió, que per la nostra banda només mereixen un qualificatiu: nefasta.

La dreta es presentava dividida, enfrontada i amb el greu llast de l'experiència de govern de Nicolas Sarkozy, basada fonamentalment a fer just el contrari al que va prometre als electors i aquestes coses tenen el seu preu en política.

No obstant això no eren aquestes les qüestions principals que es dirimien en les urnes franceses el diumenge passat. En realitat la gestió de François Hollande no va a canviar molt de la de Sarkozy, i ja sabem que els executius de socialdemòcrates i dretans només tenen variants de matís però mai de fons ni de contingut real.

La qüestió important era veure si el mur amb el qual des de feia dècades el políticament correcte contenia al Front National anava a seguir resistint o si l'anomenada “ona blava Marine” podria desbordar-ho. I ho ha desbordat, dos diputats en l'Assemblea francesa, no signifiquen un canvi en la relació de forces, però sí són l'esquerda en la muralla que els identitaris gals necessitaven perquè la seua força en vots es comence a traduir en presència en les institucions del poder nacional i en quotes d'important poder real. El FN tornava l'assemblea francesa, després de 1986 quan la llei electoral proporcional aprovada per François Mitterrand –pensant que el FN llevaria vots a la dreta– els va donar el FN 35 diputats amb el 9,8% dels vots.

Dos són els diputats electes pel FN, Gilbert Collard, un ex advocat socialista, i la ja famosa Marion Maréchal Le Pen. Marion és filla de Samuel Maréchal, que va ser president del FNJ (les joventuts del FN) en els anys 90 i referència dels protestants del partit i Yann Le Pen, filla de Jean Marie Le Pen i divorciada de l'anterior, que porta anys apartada de la política i que va mantenir una posició ambigua durant la famosa escissió de Bruno Megret (MNR).

Sobre el suport de Jean Marie Le Pen a la seua néta, corren certs rumors segons els quals, Jean Marie pensa compensar algunes derives del partit que últimament no li han agradat massa. Ara quedarà per veure la convivència entre Marine i Marion, perquè és clar que des del diumenge, les referències del FN són les dues per igual. En quan a Marine, si ben no va poder aconseguir l'escó, cal assenyalar el seu important resultat en la circumscripció minera de Henin-Beaumont, on el “progre esquerrà” Jean-Luc Mélenchon, va voler tirar-li un pols. El resultat ha estat més que simptomàtic, en una zona obrera, amb alts índexs d'atur i problemes de desindustrialització, la candidata de l'alternativa identitària i social, Marine Le Pen, va humiliar al de l'esquerra mundialista i multicultural. Anunciem propers polsos d'aquest tipus en tota Europa, i augurem victòries importants per als identitaris.

Ara el Front National ha de centrar-se a aprovar una assignatura que té suspesa fa dècades: la seua implantació en el poder municipal. Per a això haurà de prendre's de debò les eleccions locals de 2014, i no esperar a llançar la seua propera ofensiva política en les presidencials de 2017, és un error estratègic que vénen repetint en els últims anys. El FN sembla haver oblidat l'important dels electes locals i el vital que era tenir alcaldies en ciutats important com les quals va tenir en Tolón, Vitrolles i Orange en els 80-90.

Va ser precisament l'alcaldia d'Orange, una de les experiències polítiques que més credibilitat li va donar al FN en aquells anys. El seu alcalde, Jacques Bompard, amb una administració irreprotxable, propera al ciutadà, exemple d'honradesa, dedicació i d'eficàcia, aconseguia ser l'alcalde de ciutat mitjana més votat de tota França en la primera volta. Bompard va deixar el FN en 2005, no conforme amb el creixent protagonisme de Marine Le Pen, però no va deixar de ser alcalde de Orange, i va seguir sent reelegit amb percentatges espectaculars de vots. En 2010, va formar el seu propi partit la Lliga del Sud, una formació identitària de fort caràcter regionalista. El diumenge va aconseguir la recompensa a tant bon treball, aconseguint l'acta de diputat nacional de l'Assemblea francesa, al capdavant de la seva Lliga du Sud. El paper de Bompard en l'escena política francesa augmentarà en importància en els propers anys, caldrà estar molt atents a la seua evolució, doncs la seua línia política pot obtenir més èxits a França dels quals ara es poden imaginar. De moment Bompard ha fet una crida al FN per reunir-se i parlar sobre els temes “fonamentals”.

Esperem que l'elecció d'aquests tres diputats identitaris a França, siga el principi d'una acció eficaç i d'una col·laboració mútua en aspectes vitals per al futur de França i Europa. És temps de convergència i unitat, les esquerdes del mur s'engrandeixen, cal estar preparats per assaltar la fortalesa del poder polític. 

Enric Ravello i Barber

FRANCIA: GRIETAS EN EL MURO DE LO POLITICAMENTE CORRECTO

Los resultados  de las elecciones generales francesas respondieron a lo previsto. El electorado cumplió con su costumbre de evitar la cohabitación política, y la cámara legislativa tendrá el mismo color político que el del inquilino del Elíseo. Cómoda situación para el socialismo francés que ya lleva unos meses de gestión,  que por nuestra parte sólo merecen un calificativo: nefasta.

La derecha se presentaba dividida, enfrentada y con el grave lastre de la experiencia de gobierno de Nicolas Sarkozy, basada fundamentalmente en hacer justo lo contario a lo que prometió a los electores y esas cosas tienen su precio en política.

Sin embargo no eran éstas las cuestiones principales que se dirimían en las urnas francesas el domingo pasado. En realidad la gestión de François Hollande no va a cambiar mucho de la de Sarkozy, y ya sabemos que los ejecutivos de socialdemócratas y derechistas sólo tienen variantes de matiz pero nunca de fondo ni de contenido real.

La cuestión importante era ver si el muro con el que desde hacía décadas lo políticamente correcto contenía al Front National iba a seguir resistiendo o si la llamada “ola azul Marine” podría desbordarlo.  Y lo ha desbordado, dos diputados en la Asamblea francesa, no significan un cambio en la relación de fuerzas, pero sí son la grieta en el muralla que los identitarios galos necesitaban para que su fuerza en votos se empiece a traducir en presencia en las instituciones del poder nacional y en cuotas de importante poder real.  El FN volvía  la asamblea francesa, después de 1986 cuando la ley electoral proporcional aprobada por François Mitterrand –pensado que el FN quitaría votos a la derecha– les dio el FN 35 diputados con el 9,8% de los votos. 

Dos son los diputados electos por el FN, Gilber Collard, un ex abogado socialista, y la ya famosa Marion Maréchal Le Pen. Marion es hija de Samuel Maréchal, el que fuera presidente del FNJ (las juventudes del FN) en los años 90 y referencia de los protestantes del partido  y Yann Le Pen, hija de Jean Marie Le Pen y divorciada del  anterior, que lleva años apartada de la política y que mantuvo una posición ambigua durante la famosa escisión de Bruno Megret (MNR). 

Sobre el apoyo de Jean Marie Le Pen a su nieta, corren ciertos rumores según los cuales, Jean Marie  piensa compensar algunas derivas del partido que últimamente no le han gustado demasiado. Ahora quedará por ver la convivencia entre Marine y Marion, porque está claro que desde el domingo, las referencias del FN son las dos por igual. En cuando a Marine, si bien no pudo lograr el escaño, hay que señalar su importante resultado en la circunscripción minera de Henin-Beaumont, donde el “progre izquierdista”Jean-Luc Mélenchon, quiso echarle un pulso. El resultado ha sido más que sintomático, en una zona obrera, con altos índices de paro y problemas de desindustrialización, la candidata de la alternativa identitaria y social, Marine Le Pen, humilló al de la izquierda mundialista y multicultural. Anunciamos próximos pulsos de este tipo en toda Europa, y  auguramos victorias importantes para los identitarios.

Ahora el Front National debe centrarse en aprobar una asignatura que tiene suspendida hace décadas: su implantación en el poder municipal. Para ello deberá tomarse en serio las elecciones locales de 2014, y no esperar a lanzar su próxima ofensiva política en las presidenciales de 2017, es un error estratégico que vienen repitiendo en los últimos años. El FN parece haber olvidado lo importante de los electos locales y lo vital que era tener alcaldías en ciudades importante como las que tuvo en Tolón, Vitrolles y Orange en los 80-90.

Fue precisamente la alcaldía de Orange, una de las experiencias políticas que más credibilidad le dio al FN en  aquellos años. Su alcalde,Jacques Bompard, con una administración irreprochable, cercana al ciudadano, ejemplo de honradez, dedicación ye eficacia, lograba ser el alcalde de ciudad media más votado de toda Francia en la primera vuelta. Bompard dejó el FN en 2005, no conforme con el creciente protagonismo de Marine le Pen, pero no dejó de ser alcalde de Oragne, y siguió siendo reelegido con porcentajes espectaculares de votos. En 2010, formó su propio partido la Ligue du Sud, una formación identitaria de fuerte carácter regionalista. El domingo logró la recompensa a tanto buen trabajo, consiguiendo el acta de diputado nacional de la Asamblea francesa, a la cabeza de su Ligue du Sud.  El papel de Bompard en la escena política francesa aumentará en importancia en los próximos años, habrá que estar muy atentos a su evolución, pues su línea política puede obtener más éxitos en Francia de los que ahora se pueden imaginar. De momento Bompard ha hecho un llamamiento al FN para reunirse y hablar sobre los temas “fundamentales”.

Esperemos que la elección de estos tres diputados identitarios en Francia, sea el principio de una acción eficaz y de una colaboración mutua en aspectos vitales para el futuro de Francia y Europa. Es tiempo de convergencia y unidad, las grietas del muro se agrandan,  hay que estar preparados para asaltar la fortaleza del poder político.

Enric Ravello i Barber