Dialècticament
es tendeix a establir una relació de causa efecte entre la
colonització de finals del segle XIX i la immigració de masses que
sofreix Europa des de mitjans del segle XX. El paral·lelisme no és
del tot correcte, però sí que hi han símptomes i característiques
comuns a tots dos procesos, beneficiosos per al gran capital,
complementats per destruccions d’identitats i equilibris econòmics
arreu del planeta.
Sens
dubte tant la colonització com la immigració són fenòmens
perniciosos que obeeixen a una mateixa lògica mundialista i
justificació ideològica liberal-marxista.
I. Imperialisme
i capitalisme financer.
Al
1916 Vladimir Illich, Lenin, va publicar una obra considera clau en
l’evolució de l’anàlisi marxista del capitalisme. Eren els
temps en els que Lenin combinava la seva activitat de revolucionari
amb la de teòric, dins de la qual va destacar per sobre d’altres
líders com Trotszky o Stalin. El títol de l’obra a la qual ens
referim és revelador, “L’imperialisme, fase superior del
capitalisme”. La tesi central d’aquest llibre, errònia com a
tantes altres de les tesis d’aquesta escola de pensament,
consisteix en afirmar que el capitalisme lliurecanvista de mitjans el
segle XIX havia complert la seva fase lliurecanvista –el marxisme
va viure una veritable obsessió per les «fases»– i estava donant
pas a una nova fase –la superior– que es caracteritzaria per la
concentració del capital industrial i la de les elits
econòmiques en la direcció de l’Estat i l’ús d’aquestes per
part Estat com a agent econòmic que haurien de conquistar nous
espais –una vegada esgotat el mercat «nacional»– per
apropiar-se de les matèries primeres i exportar els seus productes
de forma monopolística (d’aquí la idea de finalització del
lliurecanvisme). Per a Lenin el capitalisme hauria estat capaç de
mutar del lliurecanvisme al proteccionisme i a l’economia
imperialista sense estar afectat en la seva essència.
Com
tota utopia absurda disfressada de mètode científic, les anàlisis
de Lenin van ser desmentits per la realitat, el socialisme marxista
el real i el no-real, van explotar al 1991. Avui l’esquerra a
abandonat els vells dogmes de l’anomenat «materialisme històric»
i ja no vol enrrecordar-se de Lenin, ni de les fases del capitalisme,
ni d’altres pesats fardells ara que s’ha reconvertit en
eco-pacifista i sentimental-mundialista.
No obstant, i per això hem tret de l’armari de l’oblit aquest treball de Lenin, l’autor sí va assenyalar una conjunció de fenòmens que, mutatis mutandis, podem posar en paral·lel amb el procés actual del capitalisme liberal.
1.1 Debat
sobre les causes d’Imperialisme. La valoració marxista del
colonialisme.
Les
teories sobre la naturalesa del fenòmen imperialista van sorgir
pràcticament al mateix temps que l’expansió colonial. A grans
trets hem de distingir dos tipus de teories: les eurocèntriques i
les perifèriques; per a les primeres l’explicació de l’expansió
estaria en les causes internes dels països europeus; per les segones
les pròpies dinàmiques dels països colonitzats van propiciar i van
afavorir aquest fenòmens. Segurament la combinació de tots dos
factors ens donaria una resposta més completa.
Les
teories eurocèntriques no són uniformes o d´unica direcció, en la
seva explicació podem determinar dos clases: les que subratllen les
necessitats econòmiques europees com motor del colonialisme i les
que assenyalen a factors polítics com el vector determinant.
Entre
les que donen una explicació economicista podem assenyalar les
del britànic d’adscripció radical-liberal, Hobson, qui ja al 1902
va assenyalar que el Regne Unit necessitava una expansió mundial que
li consolidés com a primera potència mundial productiva i
comercial, explicant l’Imperialisme com una simple activitat
financera en la que les despeses militars provocades per les guerres
d’expansió serien sempre menors als beneficis
industrials-comercials posteriors. Tanmateix va fer servir
aquesta argumentació per justificar la intervenció britànica
a Sud-àfrica, intervenció que va provocar el genocidi Boer. Molt
interessant en aquest fil explicatiu és l’aportació de
l’historiador marxista austríac, Hilferding, qui –seguint
l´estela de Lenin– en la seva obra “El capitalisme
financer” (1910) elabora una teoria segons la qual l’Imperialisme
és la resposta expansiva del capitalisme quan aquest es transforma
de capitalisme industrial a capitalisme financer, anomenant
capitalisme financer el moment en el que el capitalisme tendeix a
l’acumulació i concentració dels diners, en el mateix moment en
el qual s’estableix una sinergia entre el capitalisme industrial i
el capitalisme financer sota l’hegemonia del segon. Per Hilferding
l’etapa del capitalisme financer comença a finals del segle XIX,
la finança mitjançant l’ús del crèdit accelera els processos
oligàrquics de concentració empresarial destruint el teixit
del petit i mig empresari mitjançant el tancament del crèdit
(fenomen que es repeteix en l’actualitat); d’aquesta forma la
simbiosi del capitalisme financer i gran empresarial evita la
competencia. En un primer moment monopolitza el mercat interior
nacional, i en un segon moment adopta un to expansiu tornant-se cap a
l’exterior a la recerca de nous mercats per als seus productes, és
a dir donant lloc a l’imperialisme colonialista, que no seria més
que el resultat lògic de la pròpia dinàmica interna del
capitalisme en la seva fase financera.
Tornant
al llibre de Lenin, el teòric marxista que millor va estudiar aquest
fenomen, influint la seva tesi també en la crítica no-marxista del
fenomen colonialista. Com indica el títol de la seva obra, la tesi
que es defensa és la de que l’imperialisme és la fase històrica
superior del capitalisme, fase caracteritzada pel monopoli enfront de
la lliure concurrència anterior. Aquesta transició dels petits i
mitjans empresaris competint entre si mateixos a la de l´agrupació
en grans consorcis de caire monopolístic industrial-financier, que
es quedarien sense sortida econòmica tret que es produís una
ampliació dels mercats que excedissin l’estret marc nacional per
vendre els seus productes industrials i per col·locar el seus
excedents de capital financer acumulat, aquesta necessària expansió
monopolística va ser el colonialisme, al que Lenin anomena
imperialisme. Lenin explicava que l’expansió imperialista era
l’última sortida del capitalisme, i que una vegada esgotat aquest
recurs basat en l’expansió territorial i l’ampliació dels
mercats; el capitalisme –en ser el món finit i la capacitat de
trobar nous mercats limitada– entraria en la seva contradicció
final i acabaria per desaparèixer, el capitalisme tindria així
dintre d´ell mateix el germen de la seva irremediable
autodestrucció. Un altre “predicció de futur del «materialisme
històric» que la història va trigar poc temps a demostrar fal·laç.
Com
hem dit existeixen altres teories explicatives eurocèntriques que no
assenyalen factors econòmics com els explicatius de l’expansió
colonial sinó que fan referència a contextos ideològic-sociològics
(causes subjectives que diria un marxista). Tradicionalment s’ha
considerat a Schumpeter, un altre liberal radical, com la
referència màxima d’aquest corrent explicatiu. L´any 1919 aquest
autor va publicar la seva obra “Sociologia de l’Imperialisme”
en la que expossa que darrere del fenòmen imperialista existeix
l’impuls a-històric (és a dir permanent) d’expansió, que
conjugat al segle XIX amb un nacionalisme de masses donaria lloc a l´
impuls i justificació imperialista.
No
obstant això, en els anys 70 va sorgir una nova explicació dins de
l’escola marxista, en la que s’explica l’imperialisme atenent a
les dinàmiques de la perifèria, és a dir dels països colonitzats,
dinàmiques pròpies a tensions internes entre les capes socials
africanes, que serien l’explicació real de l’imperialisme, i que
per tant no respondria a motius intra-europees. Entre les tesis
perifèriques convé assenyalar l’obra de Robert i Galaher,
que trenca totalment amb la tendència unidireccional d’explicació
de l’imperialisme, i culpa del colonialisme, així com del nefast
procés de descolonització a les pseudo-elits africanes, que no van
voler o no van sapiguer organitzar els excedents de producció de tal
forma que es donessin condicions econòmiques estables als seus
països, i que al no ser capaços de donar aquest salt qualitatiu,
van obrir les portes als europeus perquè ho fessin per ells. Afegir
que en aquesta obertura als europeus de les elits socials africanes,
aquestes van pensar en el seu enriquiment personal i no en la
prosperitat dels seus respectius pobles. Situació que es repeteix
avui dia “ad nauseam”.
En
síntesi és innegable que l’imperialisme és el resultat d’una
interacció entre dues variables, una europea i una perifèrica.
1.2 El
colonialisme: una idea de l´esquerra.
Contràriament
al que pugui semblar i en disfunció amb el missatge adoptat per
l’esquerra a partir dels anys 60, el colonialisme va ser una idea
que va néixer en la seva esfera ideològica i que sempre va ser
valorat com «progressista» en la seva anàlisi lineal i teleológic
de la història.
Karl
Marx va ser un dels apologetes de la colonització britànica de
l’Índia. En opinió seva, la colonització britànica supossaria
el desmantellament de la manera de producció medieval de l’economia
autòctona i la substitució per la manera de producció capitalista,
això suposaria «cremar una etapa» cap el model comunista,
que –pel de Trèveris– era la següent fase necessària al model
capitalista per la senzilla lògica de les seves contradiccions
internes.
No
només en l’àmbit estrictament marxista es va fer aquesta
valoració positiva del colonialisme. L’escriptor francès Bertran
Lugan, sens dubte el més gran especialista actual d’Àfrica i el
colonialisme –autor sobre el que necessàriament haurem de tornar
en posteriors articles– publica un interessant article en la
revista NRH titulat, «un idée de gauche realisée par la droite» a
on posa de relleu com el procés de colonització d’Àfrica va ser
ideat des d’una esquerra iluminista i progressista que veia en
aquesta expansió geogràfica l’expansió dels principis
universalistes de la revolució francesa pel continent negre. La
frase del primer ministre francès socialista, Leon Blum, és molt
significativa en aquest sentit «(proclamo)… el dret i el deure les
races superiors de política socialista jueu-francès d’atreure
(cap al progrés) a les que no han arribat encara a un mateix nivell
cultural». Un bona mostra d’integracionisme mundialista avant
la lettre.
II La
immigració entre la postguerra i la descolonització.
El
procés de descolonització marca una nova fase en la història.
Àfrica va quedar sumida en el caos més absolut, el supossat
«alliberament» va consistir en realitat, en la instauració de
règims tirànics i despòtics en tots els països, aviat arriben les
conseqüències: misèria, fam i una natalitat desbordant. D’altra
banda a l’Europa occidental, la fi de la *SGM i la conseqüent
reconstrucció, porta una nova fase d’expansió del capitalisme que
veu com les seves taxes de benefici i la seva capacitat expansiva es
disparen, per això al territori on en aquests moments els beneficis
són majors –Europa occidental– es necessita un increment
constant de la mà d’obra per no malgastar les condicions
objectives de creixement econòmic.
La
conjunció d’aquests dos processos conflueix en l’inici del
procés migratori desde el Tercer Món a Europa. Com abans havíem
assenyalat per a l’imperialisme, també en aquest cas la immigració
és el resultat d’una interacció entre dues variables una europea
i una altra perifèrica-tercermundista.
La
immigració es nodreix de la mateixa concepció ideològica que el
colonialisme, de la qual no és sinó una projecció. L’augment de
la quota de benefici del capital en un món convertit en mercat únic,
i en el que les identitats, els costums i els pobles no són més que
interferències conjunturals que han de ser suprimides, anul·lades o
–en el pitjor dels casos– reduïdes a anècdotes folklòriques.
D’aquesta
manera la immigració no és més que una de les conseqüències
derivades d’un procés més ampli anomenat mundialització en
francès i globalització en anglès l’objectiu final del qual es
difumina amb el de l’imperialisme del segle XIX. En tots dos
processos el beneficiari és la classe financera-capitalista i el
perjudicat principal és la comunitat popular treballadora.
2.1 El
liberalisme com a principi ideològic de la immigració. La fal·làcia
de la integració.
En
les últimes dècades el fenomen migratori s’ha convertit en un
problema crucial del debat polític en l’Europa occidental. Davant
aquesta circumstància assistim a un espectacle còmic, un parany per
insensats, que –lamentablement– està resultant ser de certa
efectivitat. I és que desde el liberalisme, i sense canviar els seus
pressupostos ideològics, es pretén donar «solucions» al problema
migratori, solucions que participen del mateix principi universalista
i per tant no ho són tals. Les exposem a continuació perquè, desde
el moviment identitari s’evitin aquest tipus d’errors ideològic
i s’assenyali al liberalisme i a qualsevol dels seus postulats
polítics com auténticamente contraris a les nostres posicions.
El
comunitarisme: consisteix en la idea que els immigrants, en funció
de la seva comunitat d’origen, segueixin mantenint les seves
pròpies especificitats culturals i religioses en terra europea,
alhora que –des de la seva especificitat– participen en, i
dintre, l’Estat com «ciutadans». És a dir la ciutadania
s’entendria com la senzilla obtenció d’un DNI, els immigrants no
haurien de «integrar-se» sinó mantenir la seva personalitat sempre
que respectessin els «principis bàsics i el bon funcionament de
l’Estat liberal-democràtic».
En
realitat aquesta és la idea del melting-pot que ha creat als Estats
Units d’Amèrica. Es basa en la «tolerància a l’altre». És
sinònim d’un altre terme, el de «multiculturalitat». Quan
determinats polítics del sistema com Angela Merkel o Tony Blair
diuen que «la multiculturalitat ha fracassat» es refereixen
precisament a això. Òbviament la multiculturalitat ha fracassat,
però el pitjor és que Merkel o Blair, en constatar aquest fracàs
evident, proposen l’altra «solució» liberal, igual o més
catastròfica que l’anterior.
La
integració: que també podríem cridar “asimilacionisme”.
Consisteix en aconseguir el mateix fi però amb mètodes diferents.
Així als immigrants no se’ls respectaria el manteniment de les
seves especificitats en sòl europeu, sinó que tindrien
«obligatòriament» que adaptar-se i assumir els nostres costums, la
qual cosa els convertiria en «europeus perfectament integrats».
Comunitarisme
i asimilacionisme són les dues cares del mateix error ideològic.
III
La solució identitària.
Des
de la nostra postura identitària hem de contestar tant als fenòmens
de colonització com a l’amenaça demogràfica que representa la
immigració, però sempre fent-ho des de la solidesa dels nostres
paràmetres ideològics i el rigor d’un pensament anticosmopolita,
que valora l’existència dels pobles, que s’oposa radicalment a
la idea del mercat-món i que no creu ni en assimilacions ni en
conversions sinó en la personalitat col·lectiva basada en
l’herència i en la història.
Enfront
del colonialisme, els identitaris proposem la idea dels grans espais
econòmics autosuficients. Aquests espais vénen definits per la
comunitat de civilització, d’història i de consanguinitat.
Enfront
de la integració o asimilació, proposem la idea d’Estat com a
instrument de la comunitat popular i d’expressió d’una societat
monoètnica. Aquest va ser el sentit de la democràcia grega, que no
entenia d’una altra manera la polis, el sentit del Senat romà i de
les assemblees de guerrers germàniques. El principi inalienable que
defensem avui perquè la civilització europea pugui sobreviure a les
amenaces i avatars que li planteja aquest inquietant segle XXI.
Enric
Ravello
* *
* *
0 commentaires