Umberto
Bossi ha
presentat la seua dimissió irrevocable com a secretari federal de la
Lega Nord, encara que el Consell Federal del partit li ha nomenat
President Federal i per tant tutelarà al triumvirat composat
per Roberto
Calderoni, Roberto
Maroni i Manuela
del Lago,
que dirigirà des d'ara el partit. Aquesta va ser la seua resposta a
les acusacions aparegudes en premsa en la qual se li acusava de
desviar fons públics per a l'ús privat dels mateixos per la seua
banda i la de la seua família, en l'acusació també figurava el nom
del tresorer Francesco
Belsito,
qui igualment ha dimitit de la directiva leghista.
De moment les acusacions contra Bossi -molt menors del que habitualment ens tenen acostumats els polítics italians- no han passat de l'estat d'investigació i encara no s'ha obert el corresponent judici, ni molt menys s'ha decretat sentència sobre les mateixes. La dimissió és una reacció positiva –tan difícil de veure en altres formacions- l'adhesió dels dirigents i militants de la Lega Nord un bon indici, esperem que el final judicial siga positiu. En cas que es confirmen aquestes malversacions serem els primers a assenyalar-les com a condemnables, intolerables i inacceptables, més encara en el cas de tractés d'una persona com Umberto Bossi, els errors de la qual donen lloc a un desprestigio general del moviment identitari i faciliten sobre manera l'estratègia que el colpista Monti i els seus foscos tecnòcratas estan desenvolupant a Itàlia.
Monti
a la recerca de la legitimitat política.
Mario
Monti sap
que es va convertir en Primer Ministre d'Itàlia de forma
“irregular”, en definitiva, un cop d'estat organitzat per Goldman
Sachs i l'alta finança, difícilment justificable davant l'opinió
pública. Per aquest motiu Monti va anunciar que la seua presidència
seria “provisional” i que en 2013 convocaría eleccions
legislatives, amb les quals es pretén retornar la normalitat i
legitimitat democràtica a Itàlia.
Davant
aquesta circumstàncies, Monti i el seu lobby financer va decidir fa
mesos no córrer el risc de perdre el poder, sinó –al contrari-
dotar-li de legitimitat i contingut polític. Així Monti va anunciar
que es presentarà com a candidat a aquesta cita electoral, ara només
queda veure què partit posaria la dosi política necessària perquè
el còctel que prepara Monti siga digerible pels italians. El primer
a presentar-se per a aquest paper, no podria ser un altre que el
pluricamaleó Gianfranco
Fini que
va posar al seu micropartit Futur i Llibertat d'Itàlia (FLI) a la
disposició de Monti, no és d'estranyar que en les enquestes
publicades aquest mes, Fini aparegui com el polític (sic) pitjor
valorat d'Itàlia. Monti va acceptar, però en els seus càlculs, el
FLI no era suficient així que va llançar una gran operació per
ampliar el seu espectre de suport. Operació que s'està saldant amb
rotund èxit, en primer lloc ha estat el centre-esquerra del Partit
Democràtic (PD) el que s'ha posat darrere de Monti, els hereus del
PCI avui majordoms del gran financer. Per si això no fos suficient
en les últimes setmanes sembla que també el Poble de la Llibertat
(PDL) berslusconià està disposat a formar part d'aquesta nefasta
gran coalició, veurem la reacció dels Alemanno i
altres membres de la vella guàrdia del MSI, esperem una mica més
d'ells.
Liquidar
l'oposició identitària
En
aquest panorama només dues forces polítiques s'han col·locat com
la veritable oposició al govern de Monti, ambdues d'inspiració
identitària: La Destra de Francesco
Storace i
la Lega Nord. La primera està creixent políticament, però no al
ritme esperat, el seu punt fort està a Roma i veurem què quotes de
suport popular pot aconseguir en els propers mesos.
Per
tant l'única gran formació d'oposició és avui la Lega Nord, una
Lega Nord en la qual hi ha hagut un debat intern que s'ha saldat amb
una decisió important: la intenció de no repetir el pacte amb
Berlusconi i de presentar-se com una força popular i contundent
d'oposició a Monti, a les polítiques dictades per la finança i al
políticament establert. Una oposició identitària, social i
radical.
És
en aquest context en el qual cal entendre el cas Bossi i els casos
similars que –ens temem-en els propers mesos veurem contra
qualsevol conat d'oposició identitària a Itàlia. Ja sabem que els
Governs italians no s'han parat en consideracions ètiques, morals ni
tan sols legals a l'hora de desactivar oposicions, el record dels
confusos Anys de Plom està encara presents en molts de nosaltres.
Afegim que, com llavors, Itàlia està servint d'experiment pel que
després s'aplicarà en tota Europa.
Enric
Ravello.
* * *
*
LO
QUE ANUNCIA EL CASO BOSSI
Umberto
Bossi presentaba
su dimisión irrevocable como secretario federal de la Lega
Nord, aunque el Consejo Federal del partido le ha nombrado Presidente
Federal y por lo tanto tutelará al triunvirato compuesto por Roberto
Calderoni, Roberto
Maroni yManuela
del Lago,
que dirigirá desde ahora el partido. Ésa era su respuesta a
las acusaciones aparecidas en prensa en la que se le acusaba de
desviar fondos públicos para el uso privado de los mismos por su
parte y la de su familia, en la acusación también figuraba el
nombre del tesorero Francesco
Belsito,
quien igualmente ha dimitido de la dirección leghista.
De
momento las acusaciones contra Bossi -mucho menores de lo que
habitualmente nos tienen acostumbrados los políticos italianos-
no han pasado del estado de investigación y aún no se ha abierto el
correspondiente juicio, ni mucho menos se ha decretado sentencia
sobre las mismas. La dimisión es una reacción positiva –tan
difícil de ver en otras formaciones- la adhesión de los dirigentes
y militantes de la Lega Nord un buen indicio, esperemos que el final
judicial sea positivo. En caso de que se confirmen estas
malversaciones seremos los primeros en señalarlas como condenables,
intolerables e inaceptables, más aún en el caso de tratase de una
persona como Umberto Bossi, cuyos errores dan lugar a un
desprestigio general del movimiento identitario y facilitan sobre
manera la estrategia que el golpista Monti y sus oscuros tecnócratas
están desarrollando en Italia.
Monti
en busca de la legitimidad política.
Mario
Monti sabe que se convirtió en Primer Ministro de Italia de forma
“irregular”, en definitiva, un golpe de estado organizado por
Goldman Sachs y la alta finanza, difícilmente justificable ante la
opinión pública. Por este motivo Monti anunció que su presidencia
sería “provisional” y que en 2013 convocatoria elecciones
legislativas, con las que se pretende devolver la normalidad y
legitimidad democrática a Italia.
Ante
esta circunstancias, Monti y su lobby financiero decidió hace meses
no correr el riesgo de perder el poder, sino –al contrario- dotarle
de legitimidad y contenido político. Así Monti anunció que se
presentará como candidato a esa cita electoral, ahora sólo queda
ver qué partido pondría la dosis política necesaria para que el
cóctel que prepara Monti sea digerible por los italianos. El
primero en presentarse para este papel, no podría ser otro que el
pluricamaleón Gianfranco
Fini que
puso a su micropartido Futuro y Libertad de Italia (FLI) a
disposición de Monti, no es de extrañar que en las encuestas
publicadas este mes, Fini aparezca como el político (sic) peor
valorado de Italia. Monti aceptó, pero en sus cálculos, el FLI no
era suficiente así que lazó una gran operación para ampliar su
espectro de apoyo. Operación que se está saldando con rotundo
éxito, en primer lugar ha sido el centro-izquierda del Partido
Democrático (PD) el que se ha puesto detrás de Monti, los herederos
del PCI hoy mayordomos del gran financiero. Por si eso no fuera
suficiente en las últimas semanas parece que también el Pueblo de
la Libertad (PDL) berslusconiano está dispuesto a formar parte de
esta nefasta gran coalición, veremos la reacción de los Alemanno y
demás miembros de la vieja guardia del MSI, esperamos algo más de
ellos.
Liquidar
la oposición identitaria.
En
este panorama sólo dos fuerzas políticas se han colocad como la
verdadera oposición al gobierno de Monti, ambas de inspiración
identitaria: La Destra de Francesco
Storacey
la Lega Nord. La primera está creciendo políticamente, pero no al
ritmo esperado, su punto fuerte está en Roma y veremos qué cuotas
de apoyo popular puede conseguir en los próximos meses.
Por
lo tanto la única gran formación de oposición es hoy la Lega Nord,
una Lega Nord en la que ha habido un debate interno que se ha saldado
con una decisión importante: la intención de no repetir el pacto
con Berlusconi y de presentarse como una fuerza popular y contundente
de oposición a Monti, a las políticas dictadas por la finanza y a
lo políticamente establecido. Una oposición identitaria, social y
radical.
Es
en este contexto en el que hay que entender el caso Bossi y los casos
similares que –nos tememos-en los próximos meses veremos contra
cualquier conato de oposición identitaria en Italia. Ya sabemos que
los Gobiernos italianos no se han parado en consideraciones éticas,
morales ni siquiera legales a la hora de desactivar oposiciones, el
recuerdo de los confusos Años de Plomo está aún presentes en
muchos de nosotros. Añadamos que, como entonces, Italia está
sirviendo de experimento para lo que luego se aplicará en toda
Europa.
Enric
Ravello
0 commentaires