Hui
17 de març els irlandesos celebren el dia de la seua identitat. És
el dia de Sant Patrici, el monjo que va cristianitzar l'Illa
Esmeralda. En Sant Patricio s'uneix el cèltic amb el cristià, una
simbiosi que va donar naixement a aquesta peculiar i ancestral
religiositat que caracteritza als irlandesos. Aquesta simbiosi que va
donar lloc a l'edat d'or de la cultura irlandesa en la transició de
l'Antiguitat a l'Edat Mitjana. Nascut a Escòcia però patró
d'Irlanda, Sant Patrici simbolitza també la profunda relació entre
els pobles cèltics de les illes britàniques, apuntem que Escòcia
(Scot-land) deu el seu nom als escotos una tribu provinent
d'Irlanda.
La
celebració anual d'aquesta festivitat per part dels irlandesos de
tot el món confirma la permanència de la identitat com una
referència d'identificació dels pobles enfront de l'universalisme
despersonalitzador. Demà correran rius de cervesa negra per tots els
centres irlandesos d'Europa, Amèrica i Oceania, rius que es
convertiran en mars si Irlanda guanya a Anglaterra en el partit de
rugbi que li enfronta en el mític estadi londinenc de Twickenham .
Cal assenyalar que Irlanda i Irlanda del Nord juguen sota una sola
selecció, la de la samarreta verda i el trèvol de quatre
fulles.
Aquest any Irlanda recordarà a Sant Patrici en pau, fa anys que van deixar de sentir-se el soroll de les bales i de les bombes. El llarg conflicte que va acabar amb dos finals diferits. El primer en 1921 amb la signatura del Tractat anglo-irlandès i el reconeixement de l'Estat Lliure d'Irlanda a l'any següent, que posen fi a segles d'injusta colonització britànica de la illa; aquest Tractat deixa fora de l'Estat irlandès a sis comtats del nord de la illa, habitats per una majoria protestant que van voler romandre sota la Corona britànica. El segon en 1998 quan es posa fi al conflicte que en aquests sis comtats d'Irlanda del Nord havia enfrontat a la minoria catòlica partidària d'unir-se a la República d'Irlanda, amb la majoria protestant escocesa lleial al Regne Unit. En un altre article abordarem el procés de pau i la situació actual d'Irlanda del Nord, però amb els seus difícils equilibris i les seues ferides encara sense cicatritzar, irlandesos i escocesos conviuen i governen conjuntament en el nord de la Illa Esmeralda.
Hui és un altre el problema que afecta a tots els irlandesos (del nord i del sud), a la seua identitat europea i al seu futur: la immigració massiva. Immigració que es va iniciar a la fi dels anys 70, recordem quan visitem per primera vegada l'Illa Esmeralda, en 1984, quan a Espanya no havíem sentit parlar de la immigració, la presència de pakistaneses ja començava a ser intensa.
Aquest any Irlanda recordarà a Sant Patrici en pau, fa anys que van deixar de sentir-se el soroll de les bales i de les bombes. El llarg conflicte que va acabar amb dos finals diferits. El primer en 1921 amb la signatura del Tractat anglo-irlandès i el reconeixement de l'Estat Lliure d'Irlanda a l'any següent, que posen fi a segles d'injusta colonització britànica de la illa; aquest Tractat deixa fora de l'Estat irlandès a sis comtats del nord de la illa, habitats per una majoria protestant que van voler romandre sota la Corona britànica. El segon en 1998 quan es posa fi al conflicte que en aquests sis comtats d'Irlanda del Nord havia enfrontat a la minoria catòlica partidària d'unir-se a la República d'Irlanda, amb la majoria protestant escocesa lleial al Regne Unit. En un altre article abordarem el procés de pau i la situació actual d'Irlanda del Nord, però amb els seus difícils equilibris i les seues ferides encara sense cicatritzar, irlandesos i escocesos conviuen i governen conjuntament en el nord de la Illa Esmeralda.
Hui és un altre el problema que afecta a tots els irlandesos (del nord i del sud), a la seua identitat europea i al seu futur: la immigració massiva. Immigració que es va iniciar a la fi dels anys 70, recordem quan visitem per primera vegada l'Illa Esmeralda, en 1984, quan a Espanya no havíem sentit parlar de la immigració, la presència de pakistaneses ja començava a ser intensa.
En
la dècada del 2000 la República d'Irlanda va experimentar un “boom”
econòmic, assistim en despertar del “tigre cèltic”, i amb ell
l'arribada massiva d'immigrants, va ser llavors quan la població
estrangera va arribar fins al 12%. Si bé amb la crisi que va afectar
de ple a l'economia irlandesa, els immigrants d'origen polonès i
lituà estan tornant als seus països d'origen, no ocorre el mateix
amb els immigrants d'origen extraeuropeu que pretenen instal·lar-se
permanentment a Irlanda, causant els mateixos problemes que en la
resta de països d'Europa occidental.
La
situació a Irlanda del Nord és encara més conflictiva. Amb el
cessament de les armes i li arribada de la Pau, Irlanda del Nord es
va convertir en la destinació de molts immigrants que buscaven viure
dels subsidis governamentals. En la seua majoria eren gitanos
romanesos. Els seus continus actes de pillatge, robatoris i amenaces,
no van ser rebuts precisament amb “tolerància” per les
comunitats catòliques i protestants norirlandeses, acostumades a
defensar el seu territori i la seua identitat de forma contundent.
Especialment els treballadors protestants van reaccionar amb
determinació davant els atropellaments dels gitanos romanesos, de
tal manera que una gran part d'aquests es van veure obligats a
abandonar Belfast, ciutat en la qual s'havien concentrat. En 2006 es
van comptabilitzar uns 900 incidents entre norirlandesos i gitanos,
en els quals els norirlandesos van ser la part vencedora.
Confiem que aquesta Irlanda, catòlica i protestant, cèltica i anglosaxona, nacionalista i unionista, indomable i orgullosa del seu passat, segueixa celebrant el seu Sant Patrici per molts anys sent el que sempre ha estat: una terra europea.
Confiem que aquesta Irlanda, catòlica i protestant, cèltica i anglosaxona, nacionalista i unionista, indomable i orgullosa del seu passat, segueixa celebrant el seu Sant Patrici per molts anys sent el que sempre ha estat: una terra europea.
Enric
Ravello
* *
* *
DÍA
DE SAN PATRICIO. IRLANDA, DE LA PAZ AL CONFLICTO MIGRATORIO.
Hoy
17 de marzo los irlandeses celebran el día de su identidad. Es
el día de San Patricio, el monje que cristianizó la Isla Esmeralda.
En San Patricio se une lo celta con lo cristiano, una simbiosis que
dio nacimiento a esa peculiar y ancestral religiosidad que
caracteriza a los irlandeses. Esa simbiosis que dio lugar a la
edad de oro de la cultura irlandesa en la transición de la
Antigüedad a la Edad Media. Nacido en Escocia pero patrón de
Irlanda, San Patricio simboliza también la profunda relación entre
los pueblos celtas de las islas británicas, apuntemos que Escocia
(Scot-land) debe su nombre a los escotos una tribu proveniente de
Irlanda.
La
celebración anual de esta festividad por parte de los irlandeses de
todo el mundo confirma la permanencia de la identidad como una
referencia de identificación de los pueblos frente al universalismo
despersonalizador. Mañana correrán ríos de cerveza negra por
todos los centros irlandeses de Europa, América y Oceanía, ríos
que se convertirán en mares si Irlanda gana a Inglaterra en el
partido de rugby que le enfrenta en el mítico estadio londinense de
Twickenham . Hay que señalar que Irlanda e Irlanda del Norte juegan
bajo una sola selección, la de la camiseta verde y el trébol de
cuatro hojas.
Este
año Irlanda recordará a San Patricio en paz, hace años que dejaron
de oírse el ruido de las balas y de las bombas. El largo conflicto
que terminó con dos finales diferidos. El primero en 1921 con la
firma del Tratado anglo-irlandés y el reconocimiento del Estado
Libre de Irlanda al año siguiente, que ponen fin a siglos de injusta
colonización británica de la isla; dicho Tratado deja fuera del
Estado irlandés a 6 condados del norte de la isla, habitados
por una mayoría protestante que quisieron permanecer bajo la Corona
británica. El segundo en 1998 cuando se pone fin al conflicto que en
esos 6 condados de Irlanda del Norte había enfrentado a la minoría
católica partidaria de unirse a la República de Irlanda, con la
mayoría protestante escocesa leal al Reino Unido. En otro artículo
abordaremos el proceso de paz y la situación actual de Irlanda del
Norte, pero con sus difíciles equilibrios y sus heridas aún sin
cicatrizar, irlandeses y escoceses conviven y gobiernan conjuntamente
en el norte de la Isla Esmeralda.
Hoy
es otro el problema que afecta a todos los irlandeses (del norte y
del sur), a su identidad europea y a su futuro: la inmigración
masiva. Inmigración que se inició a finales de los años 70,
recordamos cuando visitamos por primera vez la Isla Esmeralda, en
1984, cuando en España no habíamos oído hablar de la inmigración,
la presencia de paquistaníes empezaba a ser intensa.
En
la década del 2000 la República de Irlanda experimentó un “boom”
económico, asistimos al “despertar del tigre celta”, y con él
la llegada masiva de inmigrantes, fue entonces cuando la población
extranjera llegó hasta el 12%. Si bien con la crisis que afectó de
lleno a la economía irlandesa, los inmigrantes de origen polaco y
lituano están volviendo a sus países de origen, no ocurre lo mismo
con los inmigrantes de origen extraeuropeo que pretenden instalarse
permanentemente en Irlanda, causando los mismos problemas que en el
resto de países de Europa occidental.
La
situación en Irlanda del Norte es aún más conflictiva. Con el cese
de las armas y le llegada de la Paz, Irlanda del Norte se convirtió
en el destino de muchos inmigrantes que buscaban vivir de los
subsidios gubernamentales. En su mayoría eran gitanos rumanos.
Sus continuos actos de pillaje, robos y amenazas, no fueron recibidos
precisamente con “tolerancia” por las comunidades católicas y
protestante norirlandeses, acostumbradas a defender su territorio y
su identidad de forma contundente. Especialmente los
trabajadores protestantes reaccionaron con determinación ante los
atropellos de los gitanos rumanos, de tal modo que una gran parte de
éstos se vieron obligados a abandonar Belfast, ciudad en la
que se habían concentrado. En 2006 se contabilizaron unos 900
incidentes entre norirlandeses y gitanos, en los que los
norirlandeses fueron la parte vencedora.
Confiamos
en que esa Irlanda, católica y protestante, celta y anglosajona,
nacionalista y unionista, indomable y orgullosa de su pasado, siga
celebrando su San Patricio por muchos años siendo lo que siempre ha
sido: una tierra europea.
Enric
Ravello
0 commentaires