Molt
es parla de la crisi, de les seues conseqüències i de les seues
possibles solucions. Com veiem a Grècia, a Itàlia i ara al estat
espanyol, les anàlisis són errònies, doncs la “solucions”
aplicades només provoquen un empitjorament de la situació, que ho
serà encara més mentre s'apliqueixen mesures de restricció i
destrucció com les que ha aprovat el govern de Rajoy. L'error
parteix de considerar a aquesta com una crisi conjuntural, quan la
crisi és estructural i afecta a tot el model econòmic neoliberal,
als seus pressupostos ideològics i a les seues aplicacions
concretes. La crisi és profunda i per tant la rectificació és
necessàriament urgent i contundent.
La
inestabilitat intrínseca dels mercats. La falsedat del model
liberal.
La
crisi és inherent a la naturalesa pròpia de l'economia capitalista.
El principi del model econòmic liberal es basa en la no ingerència
del poder polític en l'esfera econòmica (en la pràctica en la seua
subordinació) i en l'autorregulació dels mercats que per si
mateixos realitzen la compensació de la situació (la famosa mà
invisible d'Adam Smith).
La
inestabilitat dels anomenats “mercats especulatius” és una idea
que ha aparegut des de fa poc temps també en la literatura econòmica
de divulgació. Els mercats convencionals (és a dir els no
especulatius o millor dit els béns que estan al mercat amb criteris
de producció i consum i no com a objecte d'especulació) tendeixen a
l'equilibri per la llei de l'oferta i la demanda. El contrari ocorre
amb els “mercats especulatius” (les anomenades “borses” o
l'habitatge al Estat espanyol de l'època del boom de la
construcció) en els quals per la seua pròpia naturalesa no hi ha
preu d'equilibri. Vegem: si el preu d'unes accions o dels habitatges
entesos com a mercat especulatiu puja, molts inversors pensen que es
tracta d'una tendència general i compren més (accions o habitatges)
pensant que encara pujarà més i podran vendre més car; aquesta
mateixa demanda produirà que el preu encara puje més i així
successivament, això és el que engega una “bombolla”
especulativa, com la qual va sofrir el estat espanyol
amb el boom de la construcció. És evident que quan la
bombolla arriba al seu punt d'inflexió i entra la “por” per la
baixada de preu de l'objecte d'especulació (accions, habitatge) la
dinàmica inversa és igualment dràstica. És a dir, pot ocórrer
que les pujades de preu fan augmentar i no disminuir la quantitat
demandada, i que les baixades del preu fan augmentar i no disminuir
la quantitat oferta. En aquestes condicions és impossible aconseguir
un equilibri de mercat. En lloc d'aquest equilibri de mercat
(situació òptima i estable) tenim oscil·lacions permanents
alcistes i a la baixa, amb moments àlgids de “eufòries” i
“pànics” (situació d'inestabilitat permanent).
La
gènesi de la crisi actual va ser alguna cosa així: tothom creia que
el preu de l'habitatge sempre pujaria i que l'economia sempre
creixeria. Això feia que hi hagués molta confiança i que el crèdit
fos fàcil. Precisament per això els preus seguien pujant i
l'economia seguia creixent (“profecia autocomplida”) i això feia
augmentar la confiança i el crèdit, etc. etc. Una típica bombolla
però no en la Borsa sinó en el sector immobiliari i en el sistema
financer en general. La gent pensava que tots pensaven que tot
seguiria creixent eternament, de manera que tots invertirien més i
més, i efectivament tot seguiria pujant. Aquests processos en els
quals funciona el 'penso que pensen que penso...' no es regulen sols,
no tendeixen a l'equilibri; provoquen grans oscil·lacions
traumàtiques.
Cal
assenyalar que aquesta inestabilitat afecta també als anomenats
“mercats estratègics”, és a dir els mercats en els quals els
agents econòmics no tenen només en compte les dades objectives dels
costos, producció, demanda, etc., sinó també el que pugueren
pensar els agents concurrents en aquest mercat. Amb el que s'entra en
un cercle viciós que impedeix l'existència d'una posició
d'equilibri.
El
gran problema és que cada vegada més parts de l'economia funcionen
com a mercats especulatius o, almenys, com a mercats estratègics.
L'economia ja no es basa en l'oferta-demanda tendent a l'equilibri
sinó en la hipòtesi especulativa i per tant tendeix al desequilibri
permanent que origina greus crisis com l'actual.
En
tot això hi ha un factor afegit: la globalització ha esborrat les
barreres protectores entre els diferents compradors: ha augmentat el
nombre de possibles focus de desequilibri i la facilitat amb que cada
focus afecta a tota la resta del sistema. Amb el que augmenta la
facilitat de transmissió de pertorbacions. Basti recordar que la
crisi actual es va originar amb la crisi de les sub-primes a Estats
Units.
Evidentment
tot això té una clara conclusió teòrica: la mà invisible no
funciona en la regulació dels mercats, i per tant l'aplicació d'una
política econòmica neoliberal porta necessàriament a desastres
econòmics periòdics la solució dels quals serà cada vegada més
difícil. Davant això només cap una solució, rebutjar el principi
(neo) liberal i que el poder polític prenga cartes en l'assumpte,
especialment en la regulació de les fronteres (fluxos econòmics i
especulatius) i aranzels així com en l'activitat especulativa dels
mercats interns.
El
paper destructiu de la globalització.
Hem
assenyalat el paper de la globalització en l'extensió de la
inestabilitat dels mercats. Són més els aspectes negatius d'aquest
fenomen en l'economia espanyola i europea. Sense entrar en més
detalls d'ordre ideològic, en els terme d'aquest article direm que
la globalització –fundada en principis igualment liberals- és la
tendència a transformar el món en un únic mercat sense fronteres
internes ni aranzels, en el qual deixen de tenir sentit les economies
nacionals, o les economies centrades en àrees etnopolítiques més
àmplies com Europa, per tenir una única economia mundial també
regida per la famosa “mà oculta”. El resultat de tot això és
simplement catastròfic: productes del Tercer Món inunden els
mercats occidentals, productes generalment produïts en condicions de
semi (?) esclavitud que entren a preus baixos davant els quals és
impossible la competència dels fabricants occidentals. Com a
conseqüència es destrueix la producció interna , per tant augmenta
l'atur i com a conseqüència cau el nivell adquisitiu dels
treballadors europeus i per tant el consum es paralitza, arribant a
una situació d'estancament econòmic i de crisi de productivitat i
consum, és a dir el col·lapse econòmic i conseqüentment social.
Factor
afegit a aquesta situació són les deslocalitzacions. Les empreses
mitjanes i petites europees no poden fer front a la competència
(deslleial i amoral) dels productes del Tercer Món, però algunes
grans empreses sí poden fer-ho: desmuntant les seues factories a
Europa, on diuen que els salaris són “alts” (“dignes” diríem
nosaltres) i s'instal·len al Tercer món on a força de pagar sous
de misèria augmenten la quota del benefici del capital. Resultat:
s'aguditza el cicle d'empobriment i atur del treballador europeu, la
qual cosa té com a conseqüència la reducció del consum que porta
a la paràlisi econòmica.
Davant
aquesta situació només hi ha un “arma”, arma tabú per als
neoliberals i pels popes del mundialisme. Un arma, que tots els
Estats han usat normalment a través de la Història per defensar les
seues economies i per tant les seues societats, es diu: “aranzel”.
I aquest és el gran problema de la política de la UE (un magnífic
organisme si estigués en mans identitàries, però una catastròfica
realitat en estar en mans de liberals i mundialistes). Una UE que es
nega a entendre l'aranzel com a “arma” dins d'una concepció
nacional (europea) de l'economia (i per tant antiliberal). Insistim
l'aranzel ha de ser entès com a arma econòmica que el seu objectiu
és frenar l'entrada de productes extraeuropeus i assegurar el teixit
productiu local, i no només com un element de “compensació”
dins de la lògica mundialista i lliurecanvista de l'economia, la
finalitat de la qual és simplement “equilibrar” el preu del
producte estranger al que es deixa entrar lliurement al territori
europeu, afegir que ni tan sols la UE compleix aquest segon objectiu,
doncs amb els actuals aranzels els productes del Tercer Món, no
entren al mateix preu dels produïts aquí sinó a un menor. Situació
que s'agreuja moltíssim més si tenim en compte les polítiques
comercials comunitàries en les quals, mitjançant rebaixes
aranzelàries, les importacions de productes de països en (eterna)
“via de desenvolupament” , en el marc de l'anomenat Sistema de
Preferències Generalitzades (SPG) es rebaixa l'aranzel al gairebé
el 65% dels productes que entren a Europa. Més cridaners encara són
els “acords preferencials” que atorguen tot tipus de beneficis
–en la pràctica mai recíprocs- a països de tracte “especial”
com Turquia, Israel o el Marroc, els productes agrícoles dels quals
estan sempre en competència amb els dels països d'Europa del Sud.
L'últim i vergonyós acord de la UE amb el Marroc és un exemple
d'aquest disbarat.
Greus
errors conceptuals sobre el crèdit i la despesa.
Se'ns
intenta explicar les causes i la solució de la crisi amb un
raonament erroni, l'aplicació del qual per part dels governs està
aconseguint aguditzar l'espiral de la crisi en comptes de començar a
remuntar-la. “La crisi s'ha originat per un excés de crèdit i de
despesa, de manera que la solució ha de consistir en una restricció
del crèdit i de la despesa”; la premissa és correcta, la
conseqüència no ho és. De fet quan esclata la crisi s'entra en una
fase en la qual es contreu el crèdit i la despesa (de fet això és
precisament la crisi), si es prenen les mesures que estan prenent, és
a dir, reduir encara més el crèdit i la despesa, l'única cosa que
es fa és augmentar la crisi, que és precisament el que està
ocorreguent a Grècia, on les primeres mesures d'ajust només han
aconseguit empitjorar la situació que sera encara pitjor quan
s'apliquin les mesures del recentment aprovat segon ajust.
L'error
conceptual està que els agents econòmics (tant governs com a bancs)
fan polítiques pro-cícliques, és a dir en la fase ascendent
augmenta la despesa pública i l'oferta de diners (és a dir el
crèdit), amb el que s'accentua l'oscil·lació cap amunt, disparant
els preus, entre altres conseqüències. Ara veiem que en la fase
descendent disminueix la despesa pública i els diners escasseja, amb
el que es contribueix a agreujar aquesta mateixa fase descendent. I
l'error consisteix en no entendre que no cal fer polítiques
pro-cícliques, sinó –i més encara en fases descendents com
l'actual- a fer polítiques anticícliques que atenuïn les
oscil·lacions extremes en un o un altre sentit i tendeixin a
l'estabilitat i l'equilibri; és a dir menys despesa pública i menys
oferta de diners quan l'economia s'apropa a la plena ocupació i més
despesa pública i més oferta de diners quan s'entra en recessió.
Just a l'inrevés del que s'ha fet i del que s'està fent.
Important
és assenyalar el paper que hauria de tenir en aquesta crisi el Banc
Central Europeu (BCE). La idea que presideix la seua actuació és
que els Governs han de fer ajustos fiscals i retallades perquè no
tenen diners suficients per sostenir el nivell actual de despeses,
però a això cal contestar que precisament la tasca del BCE hauria
de ser crear i oferir aquests diners (a través de la compra de deute
sobirà de la UEM). No obstant això el BCE no està complint amb
aquesta tasca –que actualment està prohibida per la normativa
comunitària vigent- i està deixant que siguin bancs privats els que
compren deute dels respectius estats; una mostra més que el BCE no
és el que hauria de ser (una institució bancària al servei dels
pobles europeus) sinó una instrument al servei de la finança
internacional privada, doncs la inhibició de la seua teòrica tasca
afavoreix l'acció d'aquesta última. El BCE hauria d'estar sotmès a
un control polític, que actualment és inexistent.
El
moment de tallar el dèficit públic serà precisament quan s'iniciï
de nou la senda del creixement, moment en el qual caldrà vigilar
atentament –no com es va fer en l'última fase ascendent- que
l'excés d'oferta de diners no dispare de nou l'especulació
financera. És en aquesta fase de la crisi quan el drama més profund
té un sol nom: l'atur, cal substituir la idea oficial de “equilibri
fiscal” per la de “equilibri fiscal en plena ocupació”, per a
això l'Estat ha de gastar (repetim ha de gastar) de manera que
impulse el creixement econòmic i l'ocupació, i serà aquest augment
de l'ocupació –que el seu objectiu serà la situació més propera
possible al ple treball- el que aconseguirà l'equilibri fiscal, pel
creixement de la recaptació i la disminució de la despesa als
subsidis de desocupació i similars.
En
conclusió afirmem que la crisi actual és una conseqüència
intrínseca de l'aplicació d'un model econòmic injust i fallit: el
neoliberalisme i que la solució passa necessàriament per l'abandó
d'aquest model i la seua substitució per un model en el qual
l'economia siga entesa com un eina al servei de la comunitat popular,
sobre la qual aquesta mateixa exerceixca un control a través de les
institucions polítiques. Un model que rebutge de plànol la idea del
mercat mundial i que protegeixca la producció i consum propis
mitjançant aranzels i mesures proteccionistes. Som conscients que
això implica assenyalar clarament un disfunció creixent i
irreconciliable entre els interessos de l'alta finança especulativa
i internacionalista i els seus apèndixs polítics neoliberals, d'una
banda, i els de els treballadors, xicotets i mitjos empresaris
europeus, per una altra. En aquesta contradicció insalvable es
necessiten instruments polítics al
servei de la nostra gent i de la nostra comunitat enfront de les
agressions del neoliberalisme i, la finança especulativa i la classe
política submissa.
Enric
Ravello.
ANÁLISIS
Y VÍAS DE SOLUCIÓN PARA LA ACTUAL CRISIS ECONÓMICA
Mucho
se habla de la crisis, de sus consecuencias y de sus posibles
soluciones. Como vemos en Grecia, en Italia y ahora en el estado
español, los análisis son erróneos, pues la “soluciones”
aplicadas sólo provocan un empeoramiento de la situación, que lo
será aún más conforme se apliquen medidas de restricción y
destrucción como las que ha aprobado el gobierno de Rajoy. El error
parte de considerar a ésta como una crisis coyuntural, cuando la
crisis es estructural y afecta a todo el modelo económico
neoliberal, a sus presupuestos ideológicos y a sus aplicaciones
concretas. La crisis es profunda y por lo tanto la rectificación es
necesariamente urgente y contundente.
La
inestabilidad intrínseca de los mercados. La falsedad del modelo
liberal.
La
crisis es inherente a la naturaleza propia de la economía
capitalista. El principio del modelo económico liberal se basa en la
no injerencia del poder político en la esfera económica (en la
práctica en su subordinación) y en la autorregulación de los
mercados que por sí mismos realizan la compensación de la situación
(la famosa mano invisible de Adam Smith).
La
inestabilidad de los llamados “mercados especulativos” es una
idea que ha aparecido desde hace poco tiempo también en la
literatura económica de divulgación. Los mercados convencionales
(es decir los no especulativos o mejor dicho los bienes que están en
el mercado con criterios de producción y consumo y no como objeto de
especulación) tienden al equilibrio por la ley de la oferta y la
demanda. Lo contrario ocurre con los “mercados especulativos”
(las llamadas “bolsas” o la vivienda en el Estado español de la
época del boom de la construcción) en los que por su propia
naturaleza no hay precio de equilibrio. Veamos: si el precio de unas
acciones o de las viviendas entendidas como mercado especulativo
sube, muchos inversores piensa que se trata de una tendencia general
y compran más (acciones o viviendas) pensando que aún subirá más
y podrán vender más caro; esta misma demanda producirá que el
precio aún suba más y así sucesivamente, esto es lo que pone en
marcha una “burbuja” especulativa, como la que sufrió el estado
español con el boom de la construcción. Es evidente que cuando la
burbuja llega a su punto de inflexión y entra el “miedo” por la
baja de precio del objeto de especulación (acciones, vivienda) la
dinámica inversa es igualmente drástica. Es decir, puede ocurrir
que las subidas de precio hagan aumentar y no disminuir la cantidad
demandada, y que las bajadas del precio hagan aumentar y no disminuir
la cantidad ofertada. En estas condiciones es imposible lograr un
equilibro de mercado. En lugar de ese equilibro de mercado (situación
óptima y estable) tenemos oscilaciones permanentes alcistas y
bajistas, con momentos álgidos de “euforias” y “pánicos”
(situación de inestabilidad permanente).
La
génesis de la crisis actual fue algo así: todo el mundo creía que
el precio de la vivienda siempre subiría y que la economía siempre
crecería. Eso hacía que hubiese mucha confianza y que el crédito
fuese fácil. Precisamente por eso los precios seguían subiendo y la
economía seguía creciendo (“profecía autocumplida”) y eso
hacía aumentar la confianza y el crédito, etc. etc. Una típica
burbuja pero no en la Bolsa sino en el sector inmobiliario y en el
sistema financiero en general. La gente pensaba que todos pensaban
que todo seguiría creciendo eternamente, de manera que todos
invertirían más y más, y efectivamente todo seguiría subiendo.
Esos procesos en los que funciona el 'pienso que piensan que
pienso...' no se regulan solos, no tienden al equilibrio; provocan
grandes oscilaciones traumáticas.
Hay
que señalar que esta inestabilidad afecta también a los llamados
“mercados estratégicos”, es decir los mercados en los que los
agentes económicos no tienen sólo en cuenta los datos objetivos de
los costes, producción, demanda, etc., sino también lo que puedan
pensar los agentes concurrentes en ese mercado. Con lo que se entra
en un círculo vicioso que impide la existencia de una posición de
equilibrio.
El
gran problema es que cada vez más partes de la economía funcionan
como mercados especulativos o, al menos, como mercados estratégicos.
La economía ya no se basa en la oferta-demanda tendente al
equilibrio sino en la hipótesis especulativa y por lo tanto tiende
al desequilibrio permanente que origina graves crisis como la actual.
En
todo esto hay un factor añadido: la globalización ha borrado las
barreras protectoras entre los diferentes mercaros: ha aumentado el
número de posibles focos de desequilibrio y la facilidad con que
cada foco afecta a todo el resto del sistema. Con lo que aumenta la
facilidad de transmisión de perturbaciones. Baste recordar que la
crisis actual se originó con la crisis de las sub-primes en Estados
Unidos.
Evidentemente
todo esto tiene una clara conclusión teórica: la mano invisible no
funciona en la regulación de los mercados, y por lo tanto la
aplicación de una política económica neoliberal lleva
necesariamente a desastres económicos periódicos cuya solución va
a ser cada vez más difícil. Ante esto sólo cabe una solución,
rechazar el principio (neo) liberal y que el poder político tome
cartas en el asunto, especialmente en la regulación de las fronteras
(flujos económicos y especulativos) y aranceles así como en la
actividad especulativa de los mercados internos.
El
papel destructivo de la globalización.
Hemos
señalado el papel de la globalización en la extensión de la
inestabilidad de los mercados. Son más los aspectos negativos de
este fenómeno en la economía española y europea. Sin entrar en
más detalles de orden ideológico, en los término de este artículo
diremos que la globalización –fundada en principios igualmente
liberales- es la tendencia a transformar el mundo en un único
mercado sin fronteras internas ni aranceles, en el que dejen de tener
sentido las economías nacionales, o las economías centradas en
áreas etnopolíticas más amplias como Europa, para tener una única
economía mundial también regida por la famosa “mano oculta”. El
resultado de todo esto es simplemente catastrófico: productos del
Tercer Mundo inundan los mercados occidentales, productos
generalmente producidos en condiciones de semi (?) esclavitud que
entran a precios bajos ante los que es imposible la competencia de
los fabricantes occidentales. Como consecuencias se destruye la
producción interna , por lo tanto aumenta el paro y como
consecuencia cae el nivel adquisitivo de los trabajadores europeos y
por lo tanto el consumo se paraliza, llegando a una situación de
estancamiento económico y de crisis de productividad y consumo, es
decir el colapso económico y consecuentemente social.
Factor
añadido a esta situación son las deslocalizaciones. Las empresas
medias y pequeñas europeas no pueden hacer frente a la competencia
(desleal y amoral) de los productos del Tercer Mundo, pero algunas
grandes empresas sí pueden hacerlo: desmontando sus factorías en
Europa, donde dicen que los salarios son “altos” (“dignos”
diríamos nosotros) y se instalan en el Tercer mundo donde a base de
pagar sueldos de miseria aumentan la cuota del beneficio del capital.
Resultado: se agudiza el ciclo de empobrecimiento y paro del
trabajador europeo, lo que tiene como consecuencia la reducción del
consumo que lleva a la parálisis económica.
Ante
esta situación sólo hay un “arma”, arma tabú para los
neoliberales y para los popes del mundialismo. Un arma, que todos los
Estados han usado normalmente a través de la Historia para defender
sus economías y por lo tanto sus sociedades, se llama: “arancel”.
Y éste es el gran problema de la política de la UE (un magnífico
organismo si estuviera en manos identitarias, pero una catastrófica
realidad al estar en manos de liberales y mundialistas). Una UE que
se niega a entender el arancel como “arma” dentro de una
concepción nacional (europea) de la economía (y por lo tanto
antiliberal). Insistimos el arancel ha de ser entendido como arma
económica cuyo objetivo es frenar la entrada de productos
extraeuropeos y asegurar el tejido productivo local, y no sólo como
un elemento de “compensación” dentro de la lógica mundialista y
librecambista de la economía, cuya finalidad es simplemente
“equilibrar” el precio del producto extranjero al que se deja
entrar libremente en el territorio europeo, añadir que ni siquiera
la UE cumple este segundo objetivo, pues con los actuales aranceles
los productos del Tercer Mundo, no entran al mismo precio de los
producidos aquí sino a uno menor. Situación que se agrava muchísimo
más si tenemos en cuenta las políticas comerciales comunitarias en
las que, mediante rebajas arancelarias, las importaciones de
productos de países en (eterna) “vía de desarrollo” , en el
marco del llamado Sistema de Preferencias Generalizadas (SPG) se
rebaja el arancel al casi el 65% de los productos que entran en
Europa. Más llamativos aún son los “acuerdos preferenciales”
que otorgan todo tipo de beneficios –en la práctica nunca
recíprocos- a países de trato “especial” como Turquía, Israel
o Marruecos, cuyas productos agrícolas están siempre en competencia
con los de los países de Europa del Sur. El último y vergonzoso
acuerdo de la UE con Marruecos es un ejemplo de este disparate.
Graves
errores conceptuales sobre el crédito y el gasto.
Se
nos intenta explicar las causas y la solución de la crisis con un
razonamiento erróneo, cuya aplicación por parte de los gobiernos
está logrando agudizar la espiral de la crisis en vez de empezar a
remontarla. “La crisis se ha originado por un exceso de crédito y
de gasto, de modo que la solución tiene que consistir en una
restricción del crédito y del gasto”; la premisa es correcta, la
consecuencia no lo es. De hecho cuando estalla la crisis se entra en
una fase en la que se contrae el crédito y el gasto (de hecho eso es
precisamente la crisis), si se toman las medidas que están tomando,
es decir, reducir aún más el crédito y el gasto, lo único que se
hace es aumentar la crisis, que es precisamente lo que está
ocurriendo en Grecia, donde las primeras medidas de ajuste sólo lo
han logrado empeorar la situación que ahora serán aún peor cuando
se apliquen las medidas del recientemente aprobado segundo ajuste.
El
error conceptual está en que los agentes económicos (tanto
gobiernos como bancos) hacen políticas pro-cíclicas, es decir en la
fase ascendente aumenta el gasto público y la oferta de dinero (es
decir el crédito), con lo que se acentúa la oscilación hacia
arriba, disparando los precios, entre otras consecuencias. Ahora
vemos que en la fase descendente disminuye el gasto público y el
dinero escasea, con lo que se contribuye a agravar esa misma fase
descendente. Y el error consiste en no entender que no hay que hacer
políticas pro-cíclicas, sino –y más aún en fases descendentes
como la actual- en hacer políticas anticíclicas que atenúen las
oscilaciones extremas en uno u otro sentido y tiendan a la
estabilidad y el equilibrio; es decir menos gasto público y menos
oferta de dinero cuando la economía se acerca al pleno empleo y más
gasto público y más oferta de dinero cuando se entra en recesión.
Justo al revés de lo que se ha hecho y de lo que se está haciendo.
Importante
es señalar el papel que debería tener en esta crisis el Banco
Central Europeo (BCE). La idea que preside su actuación es que los
Gobiernos deben hacer ajustes fiscales y recortes porque no tiene
dinero suficiente para sostener el nivel actual de gastos, pero a
esto hay que contestar que precisamente la tarea del BCE debería ser
crear y ofrecer ese dinero (a través de la compra de deuda soberana
de la UEM). Sin embargo el BCE no está cumpliendo con esta tarea
–que actualmente está prohibida por la normativa comunitaria
vigente- y está dejando que sean bancos privados los que compren
deuda de los respectivos estados; una muestra más de que el BCE no
es lo que debería ser (una institución bancaria al servicio de los
pueblos europeos) sino una instrumento al servicio de la finanza
internacional privada, pues la inhibición de su teórica tarea
favorece la acción de esta última. El BCE debería estar sometido a
un control político, que actualmente es inexistente.
El
momento de cortar el déficit público será precisamente cuando se
inicie de nuevo la senda del crecimiento, momento en el que habrá
que vigilar atentamente –no como se hizo en la última fase
ascendente- que el exceso de oferta de dinero no dispare de nuevo la
especulación financiera. Es en esta fase de la crisis cuando el
drama más profundo tiene un solo nombre: el paro, hay que substituir
la idea oficial de “equilibrio fiscal” por la de “equilibrio
fiscal en pleno empleo”, para ello el Estado debe gastar (repetimos
debe gastar) de modo que impulse el crecimiento económico y el
empleo, y será este aumento del empleo –cuyo objetivo será la
situación más cercana posible al pleno empleo- el que logrará el
equilibro fiscal, por el crecimiento de la recaudación y la
disminución del gasto a los subsidios de desempleo y similares.
En
conclusión afirmamos que la crisis actual es una consecuencia
intrínseca de la aplicación de un modelo económico injusto y
fallido: el neoliberalismo y que la solución pasa necesariamente por
el abandono de este modelo y su sustitución por un modelo en el que
la economía sea entendida como un herramienta al servicio de la
comunidad popular, sobre la que ésta misma ejerza un control a
través de las instituciones políticas. Un modelo que rechace de
plano la idea del mercado mundial y que proteja la producción y
consumo propios mediante aranceles y medidas proteccionistas. Somos
conscientes de que esto implica señalar claramente una disfunción
creciente e irreconciliable entre los intereses de la alta finanza
especulativa e internacionalista y sus apéndices políticos
neoliberales, por una parte, y los de los trabajadores, pequeños y
medianos empresarios europeos, por otra. En esta contradicción
insalvable se necesitan un instrumentos políticos al servicio de
nuestra gente y de nuestra comunidad frente a las agresiones del
neoliberalismo y, la finanza especulativa y la clase política
sumisa.
Enric
Ravello.
0 commentaires