Tal com vam
quedar en el debat del meu post d'agost sobre Guifré el Pilós i després d'haver
llegit el llibre recomanant per Jordi Homs "Contrahistoria gòtica" de
F. Fdez Maestre, reprenc el tema amb els següents punts:
I
Efectivament,
sens dubte i tal com tots estem d'acord, el concepte de la historiografia
espanyola sobre la Reconquesta, és parcial i aliè a Catalunya; en realitat hi
va haver dos grans "reconquestes" com a processos absolutament
paral·lels però diferents.
La primera
seria la iniciada per Pelayo a Astúries i que acabaria amb la conquesta de
Granada, que donarà origen a Espanya i Portugal.
La segona
podem establir que iniciada per Guifré el Pilós i que dóna lloc a Catalunya en
la seva totalitat (València i Balears).
La
historiografia espanyola ha intentat negar el nostre propi procés, com una
estratègia més de negar la realitat nacional de Catalunya.
II
L'element
majoritari de la noblesa catalana que protagonitza aquesta reconquesta és
gòtic, per tant cal establir una línia de continuïtat entre els gots i l'inici
de la realitat nacional catalana.
Fins aquí
tots d'acord.
III
El problema
ve a l'hora d'analitzar la Reconquesta astur-espanyola. Jordi Homs negava la
naturalesa goda de la noblesa asturiana, assimilant-la a càntabres i asturs no
gots, i aportava la lectura de l'esmentat llibre. Referent a això segueixo
manifestant la meva no conformitat, per aquests motius:
Els primers
estudis científics sobre la naturalesa goda d'Astúries són de finals del XIX i
principis del XX, analitzant tots els aspectes del regne asturià i els seus
paral·lelismes en el món germànic, amb llibres com el de l'alemany J. Ficker
"Sobre el íntimo parentesco del derecho hispano-godo y el noruego-islandés".
A principis del segle XX l'historiador Claudio Sánchez Albornoz (per cert,
president de la República espanyola en l'exili) ho va sistematitzar tot en
diverses obres. Efectivament és a partir de 1965 quan això es posa en dubte i
es nega la filiació goda d'Astúries, pels historiadors marxistes Abilio Barbero
i Marcelo Vigil, el llibre que comenta Jordi Homs és la recopilació i
actualització de les tesis de Barbero i Vigil per Fernández Mestra en els anys
80.
No obstant
això, l'any 2000 Armant Besga Marroquín publica la seva tesi doctoral
"Orígenes hispano-godos del reino de Asturias”, que tanca qualsevol debat
i desmunta la tesi de l'escola Barbero-Vigil. Per resumir el contingut del
llibre:
Hipòtesi de
Barbero i Vigil desmuntades:
1)
L'existència del sistema gentilici entre astures i càntabres (M. C. GONZÁLEZ
RODRÍGUEZ i J. SANTOS YANGUAS (eds.) "Las estructuras sociales indígenas
del Norte de la Península Ibérica" en Revisiones de Historia Antigua I,
Anejos de Veleia, Vitòria 1993)
2) La
identificació de la Cantàbria del període visigot amb el territori actual de la
Rioja (A. Besga, op. Cit 2000, pp. 137-152).
3) La
confusió en les fonts del període visigot entre càntabres i asturs (A. Besga
1987).
4) Sistema
cognatici d'elecció monàrquica (A. Besga op. Cit. 2000 pp. 455-508)
5)
L'existència d'una tradició cronística "local" reflex de la tradició
indígena.
Punts
aclarits per la investigació
1) Un molt
important grau de romanització en els territoris d'Astúries i Cantàbria.
2) La
inexistència tant d'una situació d'independència de tots dos territoris durant
el Baix Imperi com d'un llimis fortificat romà enfront d'aquests pobles.
3) El
control polític dels territoris d'Astúries i Cantàbria pel regne gòtic.
4) La
inexistència de campanyes de saqueig per part de astures i càntabres cap a les
terres de l'altiplà durant el regne gòtic. Només Isidoro esmenta una
"rebel·lió" -i detall - dels astures -per tant ja sotmesos- durant el
regnat de Sisebut.
5)
Immigració a les regions d'Astúries i Cantàbria d'elements ètnics gòtics
després de la desaparició del regne gòtic i espectacular augment demogràfic i
aparició de tipologies de necròpolis de tipus meseteny.
6)
Prossecució dels estils artístics i arquitectònics hispano-visigots a Astúries
(I. BANGO TORVISO, "La Edad Media. De la tradición hispanogoda al románico")
És a dir la
noblesa asturiana és tan goda com la catalana
IV
Hi hauria un
últim punt, en el qual encara admetent que les dues nobleses fossin godes, la
"legítima successora de la reialesa goda" seria la noblesa
godo-catalana i no gótico-asturiana.
Sobre això
una conclusió: cap de les dues parts pot ser considerada "legítima"
perquè la manera d'elecció dels reis gots no era per successió sinó per
proclamació a l'assemblea de la gens goda, i això no es dóna ni en el cas
asturià ni en el català. Ara bé, si parlem d'herència biològica del darrer rei
godo, Ardo, és evident que és molt més possible (gairebé segur) que aquesta
herència estigués a la noblesa godo-catalana.
Consideracions:
Dades
objectius:
1) Durant
tot el regne visigot, la sobirania recau sobre la "gens Gothorum"
2) Què era
la “gens Gothorum”? Era un concepte que posseïa un clar concepte etno-jurídic:
el grup humà que posseïa tal autopercepció ètnica
3) Tots els
gots, és a dir, els descendents d'aquests, exercien políticament de fet aquesta
sobirania? No. En els primers temps de Tolosa, les fonts esmenten amb claredat
encara la reunió dels homes lliures en armes per a l'elecció real i altres
decisions, però durant el regne de Toledo, el grup amb poder de decisió
política es va anar reduint en sentit aristocràtic (magnats), però, com
s'afirma textualment en el sisè concili toledà, es requisit imprescindible per
exercir la funció real de ser de sang goda.
4) El
sistema legal de nomenament del monarca serà fins al final del regne visigot el
sistema electiu.
5) Tot i el
prestigi d'algunes estirps (Baltos i Amalos especialment) no regeix mai el
principi hereditari.
La situació
després de la desaparició del regne gòtic
fets:
1) El regne
gòtic desapareix amb el seu últim rei electe, Ardo, que mor a la zona de
Septimània, d'aquí que els seus descendents sigui lògic buscar-nos a la noblesa
godo-catalana i no en l'asturiana. Després d'ell no es tria un altre rei a la
zona septimana.
2) Les
cròniques asturianes esmenten una elecció de Pelayo com “prínceps”, però una
esmenta als astures com a protagonistes de tal elecció i una altra als magnats
gots, aquesta última, poc fiable, amb clara intenció "gòtico-legitimista".
3) Aquesta
desaparició del regne no implicar però la desaparició de la “gens Gothorum”.
4) Però la
sobirania dels territoris en els quals encara habiten les seves restes (zones
aquitanes, septimanas, astur-càntabres o, ara ja, andalusins) ha passat a
altres subjectes polítics. A la primera zona a la monarquia franca, en la
segona a l'aristocràcia dels ducats visigots d'Astúries i Cantàbria, que si bé
compta amb un fort component gòtic res prova fins avui que hagués estat gòtica
en la seva totalitat, i en la tercera a poder musulmà.
5) En dues
zones s'ha preservat la "consciència ètnica" gòtica (la primera i la
segona). A la primera (Catalunya), les aristocràcies gòtiques exerciran el
poder en un marc primer proto-feudal i després ple-feudal franc. En la segona
(Astúries), les aristocràcies d'origen gòtic desenvolupen tot un programa
ideològic-polític de restauració neo-gòtica ("neogoticisme") com a
forma de autoprestigi però sense legitimitat política.
6) Els gots
de Septimània no tornen mai a triar un rei tot i que la gens Gothorum perviu
com un ens soci-jurídic particular al costat de francs i gal-romans. Els
càrrecs polítics comtals són designats pel poder franc.
7) Tot i els
intents de Sánchez Albornoz per demostrar la pervivència del sistema electiu a
Astúries, la realitat és que des de pràcticament l'inici s'imposa un sistema
hereditari, però en cap cas cognatici com van pretendre Barbero i Vigil.
Conclusions
evidents de l'anterior:
Cap
dels ens polítics nascuts als territoris del regne visigot després de la
desaparició, tot i comptar entre la seva gent a importants contingents en els
social i el demogràfic de la "gens Gothorum", poden reclamar-se hereus legítims
del regne gòtic, perquè cap d'ells ha preservat els elements bàsics i
essencials sobre els quals es construïa aquest regne: l'existència d'una gens
Gothorum homogènia i dirigent (d'una banda, tot i la forta presència gòtica
entre l'aristocràcia i els monarques asturians està per demostrar que aquesta
aristocràcia fos gòtica en el seu conjunt i de l'altra, l'homogeneïtat gòtica a
Septimània no impedeix la seva situació de dependència davant el poder franc) i
un sistema electiu del monarca que si bé subsidiat als magnats correspondria
segons el costum jurídica a la totalitat dels homes d'armes ( exercitus) de la "gens Gothorum".
0 commentaires