L'Eurocopa de futbol de 2016 ha acabat, durant aquests dies
hem vist a les millors seleccions del nostre continent, i per a molts ha estat
més cridaner que en anteriors ocasions el nombre de jugadors
"no-europeus" presents en els diversos combinats nacionals, són ja
poques les seleccions que juguen amb equips enterament autòctons. Circumstància
que també provoca creixents reaccions polítiques, del ja famós "aquesta
selecció no em representa ni a mi ni a França" de Jean Marie Le Pen fa
anys, a les recents declaracions de la política alemanya Beatrix von Storch
(AFD) demanant que es torni a una veritable "selecció nacional
alemanya".
En aquest context, no és estrany que hagi estat una d'elles
-Islandia- la que ha despertat més simpaties entre el públic europeu. La seva
salutació víking ens ha fet recordar a velles i ancestrals formes de la
civilització europea.
França, que finalment ha estat subcampiona, és potser el
paradigma del que estem dient. La selecció que fa temps i va donar a cridar
"blanca-marró-negre" com a exemple del "multiculturalisme
integrador", ja és la selecció negra amb alguna taca blanca, com la del golejador
Antonie Griezmann a què alguns puristes del multiculturalisme, han acusat de
portar un pentinat "d’èpoques fosques".
Cas diferent és la selecció francesa de rugbi. Ja en els 80
quan va començar la "mutació" de la selecció francesa de futbol, la
de rugbi seguia sent "gala" i mantenia una quasi unanimitat de
jugadors europeus, amb la sola excepció de la seva brillant defensa Serge
Blanco fill d'un veneçolà i una basca-francesa. I així es va mantenir durant
anys, amb alguna incorporació de fills d'immigrants però amb un aspecte visual
europeu; així era la selecció francesa que va arribar a la final el 2011 contra
Nova Zelanda i que només va perdre per un ajustadíssim 8 a 7. No obstant això
l'arribada de Philippe Sant-André a càrrec de seleccionador nacional va canviar
les coses també en el rugbi francès, el reglament de la IRB (Federació
Internacional de rugbi) permetia que qualsevol jugador que estigués més de 3
anys en un país podria jugar a la selecció, la Lliga de rugbi francesa està
plena de jugadors no-europeus, de manera que aquests van començar a arribar a
la selecció de forma massiva. Sant-André va ser molt criticat per l'afició
francesa que veia com "li bleus" eren cada vegada menys francesos,
els seus fracassos esportius van augmentar aquestes crítica, durant el seu
període al front de la XV del Gall (2011-16), França no va aconseguir guanyar
mai les VI Nacions i el 2013 va tenir el trist honor de guanyar la
"cullera de fusta", trofeu que s'atorga a la selecció que perd tots
els partits d'aquest clàssic torneig.
Guy Novés el va substituir a la banqueta, però el canvi
important ha arribat fa pocs mesos quan Bernard Laporte, ha arribat a la
presidència del rugbi francès, les seves declaracions no presenten cap dubte:
"" Si sóc elegit president, no faré servir el reglament de la IRB que
permet seleccionar a l'equip de França a jugadors estrangers que hagin romàs al
país tres anys. No vull més que jugadors francesos ", l'aplicació
d'aquesta mesura ha tingut efectes immediats i la selecció francesa ha
recuperat part del seu aspecte" gal "dels anys 80, tot i que aquesta
mesura no afecti els jugadors extra-europeus ja nacionalitzats, que en rugbi
són molt menys nombrosos que en futbol. El que també sembla haver recuperat
França és el seu nivell de joc, en la primera trobada internacional després de
l'aplicació d'aquesta mesura, els "Bleus" van derrotar als
"Pumas" argentins -una selecció d'altíssim nivell- per 0-27 a la
ciutat de Tucumán.
Esperem que aquest tipus de decisions es facin cada vegada
més freqüents en l'esport europeu. No volem veure un altre final de la
"Eurocopa" en què els europeus autòctons siguin una ínfima minoria,
¿algú s'imagina un Botswana-Nigera amb jugadors blancs?
0 commentaires